Tenim molts amics
perquè seran necessaris les amistats. Jugues i salvaven el món i
sóc imprescindible perquè ells estiguessin alegres i agraïdes amb
vosaltres. Existeixen secrets, que sols sabré elles i tu, perquè
així és les regles que hauria ideat ben consensuats. Té moltes
amigues perquè hi hagués la necessitats de no sentir la soledat. En
la immensitat il·limitada d'aquesta ínfima habitació, cada
individu obtenim reverències meves i pronunciàveu discursos amb
verbigràcia, i el temps transcorren ràpid. Només em tregui de
polleguera que ens contradiguin i aquesta persona deixeu de ser amics
i passés a ser enemic. Empraria l'hostilitat per lluitar contra la
desunió, l'amistat són un tresor. El protegires amb dents i ungles
i amb valor, abans que el vincle desapareguin. No vull escoltar més
veus que t'inculcaran formes de viure tan diferents a com penséssiu.
Tenen amics, tan necessàries... i em parlen sense parar, per no
pressentir nova presències. Tresors sou. Per a ells també. Molts
tindria...
Els dos infermers entren
a l'habitació incomunicada, enmig del deliri del pacient. Després
de l'aïllament, potser els ànims i les al·lucinacions hagin
disminuït. Almenys hauran calmat tanta ràbia continguda, tanta
violència. Ho dubten, però, perquè té cara de pocs amics.
