Diuen que he perdut el
senderi i potser tenen raó. Perquè fa dies que ja no sé contemplar
els cirerers en flor, només una mar de tempesta on el meu veler
navega a la deriva, ben a prop dels penya-segats. Sense esperança,
sense un horitzó on dirigir-me. Ni un port que m'aculli i m'amarri a
terra ferma.
Escolto les veus al meu
voltant. Les veus del vent que bufa i no para. He d'omplir el silenci
per no sentir el murmuri que emeto sense adonar-me'n. M'és menester
un interlocutor, i en sé el nom. Però m'isola aquesta melangia,
aquests ocres que m'envolten i que embolcallen el paisatge, que era
gerd i florit i odorífer en ser-hi l'amat, de llavis encesos,
d'ímpetu infinit.
Diuen que no sé retornar
al meu nord, que la brúixola que em guiava ha quedat desorientada i
és l'absència de coherència. Enmig del daltabaix i del desgavell,
segueixo existint? Si la pregunta fos afirmativa, com puc
aconseguir-ho si l'existència que em pertanyia s'ha fet escàpola i
no tornarà? És tardor dins del meu cor...
