15/11/18

Absència (o Escàpola)

Diuen que he perdut el senderi i potser tenen raó. Perquè fa dies que ja no sé contemplar els cirerers en flor, només una mar de tempesta on el meu veler navega a la deriva, ben a prop dels penya-segats. Sense esperança, sense un horitzó on dirigir-me. Ni un port que m'aculli i m'amarri a terra ferma.

Escolto les veus al meu voltant. Les veus del vent que bufa i no para. He d'omplir el silenci per no sentir el murmuri que emeto sense adonar-me'n. M'és menester un interlocutor, i en sé el nom. Però m'isola aquesta melangia, aquests ocres que m'envolten i que embolcallen el paisatge, que era gerd i florit i odorífer en ser-hi l'amat, de llavis encesos, d'ímpetu infinit.

Diuen que no sé retornar al meu nord, que la brúixola que em guiava ha quedat desorientada i és l'absència de coherència. Enmig del daltabaix i del desgavell, segueixo existint? Si la pregunta fos afirmativa, com puc aconseguir-ho si l'existència que em pertanyia s'ha fet escàpola i no tornarà? És tardor dins del meu cor...