A cops de pedal. Així és com ha
viscut d'ençà de les paraules del ministre mediocre. I també com
ha escrit. Perquè comptava les síl·labes i les cesures, els
hemistiquis i les estrofes d'acord amb el ritme del seu pedaleig. Per
la voluntat del seu poble d'esdevenir lliure i sobirà, ha escrit
Canto al gener. I per esdevenir poeta anònim,
l'ha signat com a Pau de la Suda. Així ha recorregut cada llogarret
i cada municipi de la seva nació, recollint paraules i rimes, totes
les expressions i frases fetes perquè la seva llengua no mori.
Perquè és pessimista de mena. I com corren els temps, un esborrany
pot aniquilar la veu de tot un poble. I destrossar el seu estat
anímic.
A cops de pedal, ha arribat fins als
Pirineus amb la satisfacció d'haver recopilat prou material per
salvar els mots. Sense tenir el seny suficient de tenir cura de la
roba d'abric. Descarit i amb la baixada de temperatures hivernals, ha
quedat com un pollet al costat de la bicicleta, companya incansable.
I les alforges amb el manuscrit de centenars de pàgines escrites a
base de suor i d'esforç, i d'amor per la pàtria. Algú els trobarà,
tard o d'hora, i no entendrà la gesta d'aquest noi que volia ser
poeta. Tants de papers amb gargots i ratllades, amb correccions i
paraules escrites amb pressa. I, potser, si té sort, sobrevisquin
aquests poemes, plens de lluita i de patriotisme. I es publiquin, com
a obra incompleta. Amb el darrer poema endegat, tan quotidià com
breu. Un parell de versos amb regust a esbós. Fa tant que
no matino/que, en lloc d'esmorzar, dino....
A cops de pedal ha viscut, i amb
indicis d'hipotèrmia morirà en terres properes a França. Sense més
glòria que la d'un ministre mediocre potser.
