En potència/Impotència

Se'm faran llargues les nits, tan llargues com els dies.

He esperat aquest moment per obrir la meva vida al somni,

Endegada amb brins de realitat en potència. Demà, quan desperti,

Seràs un xic més pròxima, tangible, visible, princesa meva.

Cobdícia (Itineràncies poètiques V; 10)

Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.

Palíndroma demència (Melorepte205)

atesoraba palabras muy puras
para crear nuevos silencios

Alejandra PIZARNIK.

El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.

El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.

El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.

I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.

Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](Itineràncies Poètiques V; 9)

Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.

No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.

Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.

No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.

Renúncia (Itineràncies Poètiques V; 8)

Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.

Distància (Itineràncies Poètiques V; 7)

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és el teu cos, i el meu cor
Llest per a l'abordatge
I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda
La resplendent flor muda
De la vainilla, l'ostatge
Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és la teva pell, el record
Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda
A pensar en el demà,
Que en els teus ulls s'escuda.

Primigènia (Itineràncies Poètiques V; 6)

D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.

I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.

Plàcida fonètica (Itineràncies Poètiques V; 5)

El centre del meu món és la fonètica del teu nom,

Els iris que porten el tint de la terra dels pares,

Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.

I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,

L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares

Que vénen fins a mi com el tronc que em salva

Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.

La fonètica del teu nom és el centre del meu món,

La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau

De les teves orelles, que alberga els meus versos.

I declino tot mot que pronuncies fins que es confon

Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,

Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,

Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.

Sílfide (Itineràncies Poètiques V; 4)

El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.

La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.

Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.

La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec

Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.

Gràcies (Itineràncies poètiques V; 3)

Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.

I evito, amb el teu record, els esculls

Que m'atansa la vida, mentre em fibles

La dolçor al fons del cor, la foscúria

Que desitjo en la matinada de l'atzar.

Totes les mars se sembren en la sang

Per adonar-me que ets el port i el far,

La llum més bella que apareix a l'horitzó.

I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc

Més profund, que és perdre't, i em reculls

En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.

Ànima òrfena (Melorepte204)

El repòs em cansa si no ets present.
Demà vindràs?, em pregunta el cor,
Com un reclam que és desig ardent,
Passió incontrolada, que mai no mor.

He ruixat el jaç amb la teva flaire,
Per suportar el deliri i el desfici
I aquesta ànima òrfena respira l'aire
Que tu li deixes per evitar el precipici.

El descans m'extenua quan els llençols
Recorden el teu nom, la teva pell,
Que porta l'huracà al meu pit de penell.

I t'ofereixo tot allò que sé que vols
I obtindré la quietud i el terratrèmol,
I el repte de distingir l'àngel i el seu èmul.

Urgència (Itineràncies Poètiques V; 2)

Cap a altres indrets ignots, salpo

Com el vaixell que navega a la deriva

Pels capcirons dels dits amb què palpo

Cada centímetre del teu cos, ànima viva.

Cap al país dels teus ulls, la vida perilla

Amb la inquietud de tastar-te, que desperta

En tot racó de la pell, impregnada de vainilla

Quan vull dormir i ets remei de la ferida oberta.

Torno a la mar intrínseca, mancat d'astrolabis,

I retindré en el meu interior aquesta silent foguera

Que crema per tu, enmig del deliri de l'espera:

Seràs cada gota d'aigua de l'oceà que m'atrapa,

Guardat en el teu ventre, i reclamaré amb llavis

I carn el que m'has ofert i que en el cor se m'arrapa.

Àncora (Itineràncies Poètiques V; 1)

Em llevaré ben d'hora, amb els llavis plens

De la pregunta que em crema les entranyes

I em malmet per dins, amb el cel que guanyes

Matinada rere matinada, i cap a on em prens.

Saludaré el nou dia amb l'aire del teu record

Que arrela al fons del pit i em serveix de guia

Quan ets absent i bella com l'ofrena més pia

Que deixo perquè es calmi el vent del nord.

I m'impregnaré la pell amb teu cos, que em venç

La resistència del desig, la fe que mou muntanyes

I m'apropa al jaç que he compartit només amb tu.

Em llevaré ben d'hora perquè m'aculli el teu port,

L'àncora del teu ventre, i seré nàufrag, nounat, vigia

En aquest món que crees al fons del teu esguard bru.

Fragància de colònia (o A Sílvia)[Repte ClàssicDXXV]

El Vendrell, 9 d'octubre de 2012

Estimada Sílvia,

t'escric aquestes línies amb retard. Ja fa uns dies que ho hauria d'haver fet però l'ànim no corre per bons moments. Tampoc l'enclaustrament ajuda a airejar les idees absurdes que em vénen al cap. I em provoca apatia, desgana, fadiga... Això és el pitjor de la soledat, que converteix el temperament del brau en docilitat d'anyell. I sobretot quan tinc aquell reguitzell de records que no poden presentar-se de mica en mica. No. Ho fan de sobte i de cop. Ara és un d'aquells moments impetuosos en què la nostàlgia em fa agafar paper i bolígraf i escriure't.

Ho sé, no m'és permès fer-ho. L'anell de casada m'ho impedeix. Però questes són lleis divines. Jo no em regeixo per aquestes, i tu, d'uns mesos ençà, tampoc. Si no, no hauríem acceptat de trobar-nos. Ni de tastar-nos més enllà d'un petó cast a la galta, o d'una encaixada amistosa. Tampoc no hauria buscat la forma de passar més estona junts, arriscant-nos en el teu poble. La temptació era massa forta, i el desig, encara pitjor. Tot i així, et puc dir que aquesta setmana i escaig ha estat idíl·lica, plena de tendresa i de sentiments nous, renovats, que semblaven perduts. Parlo per mi i per tu, també. Goso fer-ho perquè tot el que em comunicaven els teus ulls, en el silenci de la cambra. Era això.

No pateixis, els meus llavis segueixen segellats. No hi haurà res d'aquesta història que surti d'ells, només pels canals que hem anat usant al llarg de les setmanes, amb el nostre codi personal i secret. Les metàfores que captes sense haver-te-les d'explicar, els matisos que deixo en cada vers, en cada paràgraf. Tant sonet com relat. I ja saps que no hi ha massa ficció darrerament en tot el que escric i llegeixes. M'has despullat de totes les formes possibles, igual que tu has deixat que ho fes jo. I abans inclús de tenir-te al meu davant amb la nuesa pletòrica que et pertany. I que no saps acabar de creure...

He tornat tot just fa una setmana i encara guardo a l'oïda les paraules pronunciades, aquelles que eren un incendi cada vegada que ens trobàvem. Aquelles cites clandestines però immaculades, sense culpabilitats, que han omplert les retines d'imatges belles, inesborrables. I aquests dits meus que ara no saben tocar res sense imaginar que no poden acariciar-te fins d'aquí a un temps imprecís... com si haguessin perdut tot l'aprenentatge acumulat al llarg de la vida en l'instant de trobar-se amb la teva pell.

He tornat, he començat a la feina i, tot just començar la jornada, ja penso en l'hora de plegar i d'arribar a casa i de deslliurar-me de tota peça de roba i estirar-me per descansar i que transcorrin ràpidament les hores fins a trenc d'alba. Llavors, amb la melodia que m'anuncia que estàs a punt de parlar-me, em desperto de cop. Em desvetllo i tots els sentits treballen amb celeritat per recuperar el cent per cent de les seves qualitats. Però aquesta conversa, a través d'una finestra que em torna tots els teus matisos, és un succedani contra la nostàlgia i l'enyorança. I ho sabem. Però ara només ens queda resignar-nos i passar dies com si trampegéssim en aquest joc d'atzar i de baralles velades. Seré tafur per donar-te les millors mans, per evitar tota la tristesa de saber que la partida és il·limitada i que, tard o d'hora, es pot aconseguir fer saltar la banca del destí...

Mentrestant, continuo recopilant tot moment passat al teu costat o amb la teva presència de la mena que sigui, a base de missatges, de poemes, de retalls deixats en tot el que escric, com les molles de pa o les pedres blanques en el camí de retorn a la meva llar, la que vol acollir-te definitivament. Aquesta nit, però, en què la melangia del teu cos em turmenta la raó, ruixaré els llençols amb la fragància teva, l'envàs de colònia que vaig demanar-te abans de marxar per tenir-te present mentre fossis absent. La fragància de colònia que ha d'ajudar-me a sobreviure en l'embalum de tenebres que m'has deixat després de tastar el teu cos gerd, custodiat per la penombra i pels meus braços. Perquè la clau de la meva supervivència resta en mans de la vainilla, l'essència que ha edulcorat la culpa, el remordiment, la infidelitat, i els ha convertit en un episodi deliciós en la nostra memòria.

Fins aviat, petita meva... Sempre teu, Lluís.

Plàteres de màgia (o Quilòmetres i mil·límetres)[Melorepte203]

De nou, somnio en el trontoll provocat pel teu esguard serè
I sé que, a partir d'ara, la rugositat del temps sense tu
Minva amb el vellut del teu bes, amb la carícia que lluu
I creix als capcirons dels teus dits, inici de l'alè.

I paro la taula per al pa del teu ventre, que vindrà
En plàteres de màgia que eixuguin la tristor i el dol,
Aquest raig de llum enmig de la matinada, el sol
Anhelat tantes vegades en la tenebra, com el demà.

De nou, em desvetllo amb la teva veu que em parla, l'arpegi
Més clar per combatre la buidesa i la magnitud del llit,
I sé que la ment, plena de records teus, és un continu vesper.

I desitjo trobar, entre fórmules magistrals, el sortilegi
Que t'apropi, en aquest comiat que no és adéu, al meu pit,
Que converteixi els quilòmetres en mil·límetres de sobte, si pot ser.

Bàssia d'Àtropos (Minirepte53)

Escuro el got de cervesa i, sense rumiar-ho massa, inspiro amb força i em submergeixo a la banyera. Les bombolles es formen als llavis. Vull expirar tot l'aire dels pulmons i no respirar més. El primer impuls és la inhalació. El cor batega tranquil, aliè a la meva ment. M'enfonso encara més. Visualitzo, amb les parpelles ben closes, records que guardava al fons de la memòria i d'altres més recents i lúbrics, mentre el pols martelleja les temples. M'endormisco, com en un desmai que intueixo, però em resisteixo. No cediré amb tanta facilitat, només són uns segons escassos, un patiment que se suporta. Si intento respirar, l'aigua entrarà als pulmons i potser així sigui més fàcil. El cap sembla explotar-me amb l'inici d'una inhalació que no vull fer. Un soroll, que és un esgarip imperceptible, s'instal·la en els bronquis. El costum de respirar és massa fort per aturar-lo sobtadament i sangloto sense que un bri d'oxigen entri de nou en el meu organisme. Em costa retenir les darreres accions del dia, o el motiu d'estar-me banyant ara mateix. Potser sigui per tu, o per pur caprici, de suïcida adolescent i frustrat, o un efluvi romàntic per lluitar contra la nostàlgia.

Quan surto de l'aigua i inhalo i exhalo amb un estossec impetuós, m'adono que les urpes de la mort no han pogut atrapar-me. Però les he sentides gairebé tan endins meu com la petita mort diària que és haver-te tastat i saber-te llunyana, arrelat a tu des que has marxat.

Pàtina de delícies

Després de deixar els nens a l'escola i de fer una compra ràpida al supermercat que es troba de camí, torna a casa i es dutxa ràpidament. Fa setmanes que se sent neguitosa, sobretot els darrers dies, en què ha rebut la confirmació de tot. S'ensabona amb perícia i velocitat alhora. Vol que tot estigui impecable. Cada racó del seu cos ha de quedar immaculat, sense cap olor estranya. Ni tan sols de suor fresca. Vol que sigui una ofrena sincera i pura, sense res que corrompi aquests sentiments. Els que la desvetllen nit rere nit, perquè se sap desitjada. Ella, que no mereix la felicitat en aquesta vida.

La tovallola ja la fa estremir. Les restes de la fragància del suavitzant i la rugositat del rus li desperten els sentits. Torna al seu cap una única idea: uns dits que la duguin allà on decideixin. Vol ser penell en aquest corrent d'aire que l'ha feta alenar de nou. I anhelar també. Anhels dins del cap durant tot el dia perquè transcorregués el temps i arribés la nit i poder trobar-se amb unes paraules plenes d'amor i apassionades, amb uns ulls que la devoren mentre li recorden la infantesa en platges gaditanes. Desperta de l'ensonyament en adonar-se que s'ha assecat dos cops tot el cos. Mira el rellotge. Té un marge ampli encara. Però no vol anar de bòlit.

Deixa la tovallola amb cura. Així, en una revolada, podrà recollir-ho tot quan torni. S'unta de crema tot el cos, amb més delicadesa a la zona dels pits. Hi passa més d'una vegada, fins que els mugrons se li sensibilitzen. No hauria de seguir perquè s'humitejarà i haurà de tornar a la dutxa. Es ruixa amb la colònia que sempre utilitza. La vainilla, junt amb la crema corporal, que es barregen en la seva pell, crea una pàtina de delícies, que trobarà cada carícia que li sigui oferta. Sent la suavitat del seu cos i l'excitació creixent, amalgamada amb els nervis i la suor que li provoca la proximitat de l'hora concertada. Pateix, abans de col·locar-se les calcetes negres, encara sembla que suï i que olori la transpiració. Es vol maquillar ja. Així no se sentirà tan estranya. Es veu horrible al mirall del lavabo. Per això es dirigeix a la seva habitació. Davant de la còmoda, es perfila la línia dels ulls. No els veu tan bonics com li diu. Són marrons, normals, mediocres. Ella els prefereix verds, com la mar de Cadis que ha descobert fa mesos de nou en el seu esguard. Es perfila també el contorn dels llavis amb el llapis de color magenta. Res de colors estridents. El carmí, rosa pàl·lid, per omplir els seus llavis molsuts i res més. No vol pólvores a les galtes ni rímmel a les pestanyes. Sap que la troba més atractiva amb el rostre al natural.

El sostenidor, de blonda blanca, ha estat triat perquè sigui un senyal que indiqui que avui és un dia important. Són els que duia la primera nit... Quan se'l col·loca, els pits exuberant i rebels comencen a pacificar-se. I els dissimularà, o ho intentarà, amb allò que triï. L'acomplexen per la seva mida. No li agraden i, per tant, no poden agradar a ningú. No ho vol pensar massa ja, i se'n va cap a l'armari i la munió de roba que hi troba dins no l'ajuda en l'elecció. En veu tanta... I tota li agrada i li desagrada al mateix temps. La faldilla i una brusa deixen al descobert les seves cames i l'escot; uns pantalons i una samarreta perfilaran massa el seu cos grassonet... Se li acut presentar-s'hi només en gavardina. I la idea esbojarrada la fa somriure. Quina cara faria en veure-la! O ella anant pel carrer així... La decisió recau en un vestit texà, que no es pot desbotonar, però que és fàcil de treure. Només hi troba una pega, a banda de l'escot, que és impossible d'amagar amb qualsevol peça: el vestit cobreir només mitja cuixa i no li fa prou el pes, per agosarat, però no se'n desdiu més.

Un cop que es calça les primeres sabates que troba i que combinen amb el vestit, descendeix per les escales a la planta baixa i, allà, en el lavabo que només és usat per ella i quan hi ha convidats, es pentina. Es pentina diverses vegades, canviant la clenxa, recollint-se els cabells en un monyo, deixant-lo solt sense cap més complement. Finalment, però, tria la cua. Els recull amb una goma blanca, que combina amb tot. Mira de nou el rellotge. Aquesta vegada el del menjador. Queden quinze minuts per a l'hora. S'esglaia perquè tot ha transcorregut tan ràpid... Sobretot la darrera hora. Agafa les ulleres de sol i les claus del cotxe i les de casa i surt al carrer. Tanca de cop. No vol perdre temps reculant per tancar amb doble volta. El cotxe, aparcat enfront del xalet, l'espera fidelment. Al maleter, ben amagada, la compra del matí, que li servirà de coartada per a tota pregunta que se li formuli més tard. Té deu minuts ben bé fins al centre de la ciutat. Entre carrers tallats, avingudes plenes de trànsit i de vianants, carrerons alternatius que la diguin per itineraris una mica més llargs. Els carrers més pròxims al seu domicili es troben deserts. Per sort, el veïnat treballa o és al bar, o al supermercat comprant o a casa, atrinxerat. I potser algú la vegi sortir esperitada. Però no sofreix per això. Més aviat li sembla més perillós un cop al centre. Per molt que sigui gairebé desconeguda per aquella zona, sempre hi ha coneguts escampats per tot arreu.

Multiplica els ulls. Ho mira tot, tot ho observa i busca cares familiars que puguin ser informadores. No arribarà a temps però ja ha avisat que potser portaria una mica de retard. Només li sap greu que sigui temps perdut en altres coses. Pateix. La processó més important va per dins. Els seus principis són uns altres: la fidelitat, el respecte, l'aliança durant anys... Però, si ho pensa, també actua segons els seus principis. Perquè és fidel a allò que sent i que ha despertat en ella. Amb una força tan increïble com agradable. Amb una gran part de sorpresa, perquè se sent desprendre's d'una letargia que l'endormiscava, que li afeixugava el cos i els membres. I també el cor, la part dels sentiments, i el cervell, la ment cada cop menys àgil per haver-se rendit a la sort de la vida. Malgrat tot, ara sent la veu lluitadora de l'adolescència que reclama els seus drets i els seus somnis, els arramblarà amb força i amb tot l'esforç que calgui, encara que la veu de la maduresa, també interior però més calmada, li xiuxiuegi amb insistència que el camí correcte és un altre.

Encara la rampa d'accés a l'aparcament subterrani del centre de la ciutat. Així no cal capficar-se més, a banda de les cabòries, amb la dificultat de trobar un aparcament a aquestes hores del migdia, quan la bullícia és tan exasperant com intranquil·la. Per qualsevol raó, per petita que sigui, es toca el clàxon o es renega o s'esmenta un familiar proper amb oficis de baixa estofa, o, fins i tot, es busca brega i, si tan greu és l'icident, o tan valenta és la part implicada en l'incident, pot arribar la baixada del cotxe o el cop de puny. S'atura davant de la barrera i espera el tiquet, que mai no havia tardat tant a sortir. Així ho veu ella, avui. La barrera, amb una parsimònia igual de lenta que la del tiquet, s'apuja i, a la fi, pot avançar a la recerca de la plaça lliure el més a prop de la porta de sortida. Ha de baixar dues plantes abans que, a la tercera, en trobi una, en l'atapeïment en penombra de l'aparcament. No és una maniobra perfecta, ho sap, però ara no té temps per tirar de manuals de conducció o de reglaments de comportament cívic.

Tanca i s'assegura que no queda res a la vista, i corre cap a la sortida. No espera l'ascensor i puja els graons de dos en dos. Els replans serveixen per agafar aire. I per notar que tota ella està banyada per la suor. Se'n tornaria, evidentment, però el desig per abocar-se en aquells ulls marins és irrefrenable ja. Tornen, novament, les imatges que duren fa tres mesos i mig, les paraules nocturnes que trobava cada cop que coincidien, l'estratègia pensada i planejada, girar l'esquena al decòrum i a la vergonya, la nostàlgia i l'espera, la desesperació, l'enyorança, el neguit de no arribar la nit encara. I haver de callar, buscar l'única complicitat en el silenci i, en resum, ser feliç durant un interval de temps tan breu com satisfactori. Travessa la plaça en diagonal, amb les ulleres de sol posades i la mirada baixa, mirant un punt inconcret del terra. No sabria què respondre si es trobava amb algú conegut i li preguntava on anava. I si la resposta l'animava a acompanyar-la? Millor dir la veritat, que es dirigeix a l'església per resar i pregar. No diu cap mentida. Sap a qui resarà i per quin motiu pregarà. Vol que la vida sigui més fàcil, que li permeti aconseguir allò que sap que no té dret a tenir ni a merèixer. Però que, malgrat tot, vol tenir perquè s'ho ha guanyat. Perquè, en el fons, sent l'egoisme per un cop a la vida.

Enfila el darrer carrer abans d'arribar a l'església, la seva preferida entre totes les de la ciutat. La més tranquil·la i bonica alhora. Per tot el que significa per a ella com a dona i com a creient. Creu en Déu, sí. Però també creu en l'amor. Sobretot si l'herald que porta el seu missatge és un esguard nítid, una mar en calma de verdor i de profunditat, on ella hi ha naufragat abans d'aprendre a nedar. I no se'n penedeix. De res. Al llarg dels cent dies i escaig que fa que sospira pel dia d'avui. Se sent lliure a decidir, ha llançat els daus i no sap quins números tocaran. Però vol jugar amb l'atzar i amb la fortuna. Una vegada més. Com la primera, que va acabar en matrimoni, el matrimoni que dura i l'acolla. Però, aquest cop preferiria que la sort li somrigués. Tot i la clandestinitat i els nervis pel mal tràngol d'haver de mentir. No li fa res ara. Quan ha traspassat el llindar de l'església, el cruiximent d'un dels bancs li descobreix la figura esquàlida d'ell, amb el llibre sempitern i omnipresent a les mans. La somriu, perquè l'ha reconeguda. Està suada, vol tornar enrere, però aquell somriure i els ulls que, mica en mica, va distingint, acceleren els seus passos cap a ell. Perquè sap que aquesta és la segona oportunitat d'intentar ser feliç. Malgrat que no sigui lícit ni se li permeti ser-ne, de feliç. Per la seva condició de casada.

Renúncia (o Carícia calidoscòpica)[RPV230]

He abocat dintre teu tot el meu esperit,
Amb la calidoscòpica forma de la carícia
Perquè en la meravella d'aquest món ets Alícia
I mare i odalisca i insomni en plena nit.

I la pols del camí de la vida fenícia
Que segueixo m'impregna de mirades el llit
On he tingut el gust, la flaire, el tacte, el crit
De l'amant que mereix l'Edèn de la delícia.

I ets fruita de dolcesa, polpa prenyada d'aire
Mentre la brasa aviva l'ardent nom teu, de foc,
Quan et demano almoina com un callat captaire.

Digues: si entre els meus braços no et sents fora de lloc,
Per què cal la renúncia d'un cel nat no fa gaire,
D'un àpat que es comença i sempre sembla poc?

Còrpora semítica (Repte Clàssic DXXIV)

Tema: Auschwitz

Avui l'he vista de nou. Mantenia l'ordre de la fila per obtenir l'exigua ració de brou que frega l'agror, amb bocins d'alguna cosa que hi sura i que té un aspecte similar a la carn, i el crostó de pa ranci. M'hi he fixat, aquesta vegada amb més atenció, perquè, des d'on em trobo, estic segura que no pot veure'm ningú. Ni els presoners ni els soldats. Per les gesticulacions que veig, sembla discutir amb una altra dona, els trets de la qual són més clarament semites. Em provoca basques la idea que pugui seguir relacionant-se amb aquesta escòria. Però, per seguir amb el meu pla, he d'oblidar que també és jueva, una gossa jueva que ha de ser exterminada. Almenys pel moment.

Em fixo en la seva còrpora. És excelsa, ampla de malucs, amb pits generosos i plens, malgrat les penúries i la fam sofertes. El seu cos no sembla patir-les i encara guarda aquella esplendor dels anys previs a la guerra. Tot i així, cal que agafi pes perquè, setmana rere setmana, la roba sembla que se li eixampli i que sigui més folgada amb el pas dels dies. Serà el nostre secret. D'en Heinrich i meu. Li he de demanar permís, però, perquè estigui més a prop nostre. I la pugui observar millor encara. Els seus cicles, els canvis en el seu cos quan l'alimentació sigui més selecta. Menjarà ous de nou, i carn roja, beurà llet fresca i tot el que desitgi li serà concedit. Amb una única condició: que ningú no sàpiga que té privilegis per formar part del meu servei personal. Qualsevol rumor és motiu de mort fulminant. Sempre m'ho ha repetit en Heinrich en els altres intents, i cap no ha arribat a bon port.

Aquest cop tinc un pressentiment. Un bon pressentiment. Li costa d'entrar en els cercles de les més veteranes. Camina amb decisió, amb la mirada endavant, i això no agrada. És com si desafiés la resta de dones i no els tingués cap mena de respecte. Quan vegin que parlo amb ella, l'hostilitat augmentarà. Les males llengües són veloces, sobretot si duen notícies sucoses. I quan sàpiga els seus dies fèrtils i en Heinrich s'ajaci amb ella i aconsegueixi prenyar-la, tot serà oli en un llum.

Caldrà esperar que el seu ventre s'infli i dissimular-ne les formes, que no faci cap feina d'esforç i tenir cura d'ella, fins al darrer dia de gestació. I, un cop que doni a llum l'infant i aquest se li arrapi al mugró, deixar un marge suficient perquè el nadó sobrevisqui a l'absència de la seva mare biològica i accepti els biberons de llet preparada. Hauré assolit el meu objectiu de ser mare. I la jueva ja no em servirà més. Serà un número de nou i podrà afegir-se a les llistes de presoneres per ser exterminades. Com allò que és, una gossa jueva que no mereix seguir al món ni un sol dia més. Perquè només l'he triada per donar-me el fruit que el meu ventre no vol engendrar...