21/12/10
Hipocondríaca (Repte Clàssic CDXLVI)
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. La foscor també indica que l'hora és correcta. Les palpitacions no disminueixen, el malson que tenia fa uns instants encara la persegueix. Els dígits brillen en l'habitació i tot té un aspecte fantasmagòric. I això tampoc no la tranquil·litza. Vol que transcorri aquest minut, que passin els segons fins que canviï la darrera xifra.
Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.
Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?
Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. Té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.
Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...
Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.
Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?
Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. Té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.
Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...
19/12/10
Síndries en desídia (o Psicodèlia nívia) [Melorepte128]
Per si els camins cap a les geleres de fúlgida grogor nívia
Han de pertorbar el descans de la forest, amago les sabates
Allà on puguin conquerir amb xavalla princesetes barates
I constituir, mica en mica, harems en un oasi del desert de Líbia.
Per si cada miratge fa que em pregunti si és un camell
Cada duna que veig, viatjaré fins a regions abissals
Sense llum ni vida, perquè els malsons no omplin de calç
Viva la meva boca, i pugui salvar d'alguna manera la pell.
I esdevinc oli -o petroli- en la bassa d'aigua que m'envolta.
I preparo en silenci els camàlics fidels per una nova revolta
Contra tot el que no hagi creat, a través de fangars de ronya.
I seré monarca, xa, eunuc, soldat i semental amb escafandre
Mentre canvio de paisatge a tort i a dret, a bon preu i sense mandra,
Fins que la regalia d'una guitarra i d'un motor em desensonya.
Impertèrrita instantània (RPV153)
In Memoriam Nguyễn Văn Lém
Potser cal besar el bressol de la Terra per oblidar
L'estrèpit del plom en travessar la templa,
I el silenci s'ha trencat definitivament per
Emparar el tro i l'hecatombe, la immundícia i no saber
Trobar l'inici sense haver de trepitjar la
Humanitat sencera amb plaer.
Potser cal repetir de nou els noms
D'allò que ens envolta només per situar-nos.
Quan el món ha emmudit amb hermètiques maquinacions
I no facilita una sortida ni l'oxigen, l'ofec i el deliri
Persisteixen més enllà de la demència,
Fins als límits arran de pell, a flor d'ànima.
I ens adonem que no hi ha respostes per a cada
Pregunta, fragments de vida òrfena.
*
Denúncia
Per un tret, has d'inhumar un pas perdut.
I sabrà el món què és l'home, o allò que queda,
Que corre per aquests marjals en decadència
Contínua, que, amb la seva imatge, esdevé mut.
Calla la boca, i parla el revelat, pigmentació
Que porta el nom de la sang, el so del tot,
El ressò del sofriment, de la mort imminent,
La por i el valor, l' aire d'una darrera inspiració.
I la decrepitud d'aquella carn que resta viva put
Com el cadàver que deixa oblidat, i, quan sent gana, torna a la cleda
I menja la minestra, com qui és innocent, amb vehemència.
Però vindrà el dia. I aquella bala és plom d'una tona, la visió
De milions d'ulls que esguarden cada següent pas, cada gallet que escup llot.
I la vergonyant acció immobilitza l'home -la bèstia- i el torna lent.
La imatge: Execució a Saigon, d'Eddie Adams
12/12/10
Acàcies oníriques (dibuixet)
Que inventa noms i mons, que guarneix
Amb glicines la rutina del dia a dia
I sobrevola camps d'acàcies on hi ha desert.
I guaito cada miratge del paisatge,
Cada figura nova que fendeix la solitud,
I lloo i callo per escoltar el silenci
I la creença que existeix el més enllà.
Sabré com tornar al meu lloc d'origen
Desorientat per les giragonses de la vida,
Quan somnio que visc en vetlla, sempre despert?
Afuaré les hores amb el perpetu vertigen
De recórrer rius i pastures, en un viatge
Que no acaba perquè el somni no ha d'acabar?
Carències mastodòntiques (Relats conjunts)
Els darrers mesos ha suportat estoicament que les costellades setmanals de la mare hagin hagut de ser substituïdes per les píndoles proteiques insípides però amb major aportació calòrica (Aquesta afirmació la deixa en dubte). També ha sabut reprimir les carències d'activitat sexual amb artefactes que no sabia que existissin per no estar pensant en el mateix les vint-i-quatre hores del dia. O no enyorar els espais oberts del llogarret salmantí on va neixer quan es veu envoltat de passadissos freds i assèptics, en un indret de poc més de setanta metres de longitud.
Fins i tot ha arribat al punt de deixar passar el descuit de la seva dona (en la darrera videotrucada, l'aparició d'un negre mastodòntic que sortia del bany de la seva pròpia casa només abillat amb una minúscula tovallola) per no haver d'endegar una discussió interespacial. De començar-la, de ben segur que seria la riota dels astronautes. I sofreix en silenci per callar, i cal sumar la proliferació de morenes per aquesta autorepressió (sense Ruscus, de Llorens, és difícil controlar-les).
Però ja n'està fins al capdamunt. Aquesta nit ha capitulat definitivament.
Sap com acabar amb aquesta angoixa que augmenta dia rere dia. Obre unes escotilles i en tanca unes altres per no posar en perill cap més membre de la tripulació de l'Estació Espacial Internacional. Es llençarà a l'hiperespai, ho té assumit. Serà ràpid, indolor i efectiu. Abans d'obrir la darrera escotilla que el separa del final, treu el carnet de soci, l'esguarda, el besa i el retorna a la butxaca d'origen.
És l'orgull de l'Astronàutica Espanyola i un madridista de soca-rel. Però hi ha coses que no es poden suportar. Sobretot quan es tracta d'una maneta de l'etern rival...
Relats conjunts
Fins i tot ha arribat al punt de deixar passar el descuit de la seva dona (en la darrera videotrucada, l'aparició d'un negre mastodòntic que sortia del bany de la seva pròpia casa només abillat amb una minúscula tovallola) per no haver d'endegar una discussió interespacial. De començar-la, de ben segur que seria la riota dels astronautes. I sofreix en silenci per callar, i cal sumar la proliferació de morenes per aquesta autorepressió (sense Ruscus, de Llorens, és difícil controlar-les).
Però ja n'està fins al capdamunt. Aquesta nit ha capitulat definitivament.
Sap com acabar amb aquesta angoixa que augmenta dia rere dia. Obre unes escotilles i en tanca unes altres per no posar en perill cap més membre de la tripulació de l'Estació Espacial Internacional. Es llençarà a l'hiperespai, ho té assumit. Serà ràpid, indolor i efectiu. Abans d'obrir la darrera escotilla que el separa del final, treu el carnet de soci, l'esguarda, el besa i el retorna a la butxaca d'origen.
És l'orgull de l'Astronàutica Espanyola i un madridista de soca-rel. Però hi ha coses que no es poden suportar. Sobretot quan es tracta d'una maneta de l'etern rival...
Relats conjunts
Errívola brúixola (RPV152)
Passos són un món de novetat,
Com si no servís de res l’experiència dels peus en d’altres sòls.
Mai no és fàcil aguantar l’equilibri
Damunt de la corda fluixa de l’Univers que ens envolta,
I accelera la seva rotació quan comencem
A avesar-nos-hi.
(Qui ens guia amb tanta mestria en un món diferent, amb tanta perícia?)
Mai no és fàcil arribar a acostumar-se
A la varietat; l’errívola brúixola ens acompanya
Per a que ens sentim més perduts encara.
Sempre és difícil la fermesa, en el vertigen d’un món
Que no s’atura mai, que gira constantment,
Eterna, i mai no s’aturen l’evolució i el canvi.
11/12/10
Opiàcies (Repte Clàssic CDXLV)
Des que es va decretar l'abolició de les religions, un buit existencial semblava haver-se apoderat de tota la població. Però, ràpidament, l'Aliança de Governs va saber solventar el problema creant DOGMA I, un ens per prestar serveis al cultiu i a la recol·lecció de raufills. En realitat, els raufills són una varietat de roselles per trobar la pau de l'esperit, segons els Presidents aliats. I, allò que va començar com un joc i amb incredulitat, avui ja és motiu per llevar-se de bon matí i trobar un sentit a l'existència.
Les grans naus gestionades per DOGMA I han augmentat considerablement, repartides pels barris de les metròpolis. Des de primera hora, a trenc d'alba, fins ben entrada la nit, les cues de voluntaris són un garbuix de rostres desconeguts, de mirades optimistes i, alhora, furtives, de nerviosisme perquè les portes metàl·liques permetin el pas del nou torn. Un llarg passadís és el preàmbul de la nau que em correspon, que és plena de raufills. Les parets són miralls que multipliquen, amb els seus reflexs, les cares i els cossos d'aquells homes i dones vestits d'una manera uniforme. Les mateixes persones que fa uns anys no imaginaven la vida sense la seva religió s'agrupen, gairebé en silenci, en aquest passadís. I ja no enyoren l'ortodòxia de la seva doctrina i no dubten que la felicitat que han assolit ara només la poden aconseguir gràcies a DOGMA I i els seus raufills.
Alço la vista, davant de les grans portes, també cobertes de miralls, que han estat gravades amb lletres gegantines perquè no oblidem a quin lloc entrem. Somric, amb una barreja d'amargor i de tristesa, derrotat, en veure el nom de DOGMA I reflectit a dreta i esquerra, i m'adono que, en el fons, no ha servit de massa la pressumpta revolució contra les creences. Ahir érem anyells; potser avui ens creiem recol·lectors lliures de raufills però seguim essent tristos anyells...
Les grans naus gestionades per DOGMA I han augmentat considerablement, repartides pels barris de les metròpolis. Des de primera hora, a trenc d'alba, fins ben entrada la nit, les cues de voluntaris són un garbuix de rostres desconeguts, de mirades optimistes i, alhora, furtives, de nerviosisme perquè les portes metàl·liques permetin el pas del nou torn. Un llarg passadís és el preàmbul de la nau que em correspon, que és plena de raufills. Les parets són miralls que multipliquen, amb els seus reflexs, les cares i els cossos d'aquells homes i dones vestits d'una manera uniforme. Les mateixes persones que fa uns anys no imaginaven la vida sense la seva religió s'agrupen, gairebé en silenci, en aquest passadís. I ja no enyoren l'ortodòxia de la seva doctrina i no dubten que la felicitat que han assolit ara només la poden aconseguir gràcies a DOGMA I i els seus raufills.
Alço la vista, davant de les grans portes, també cobertes de miralls, que han estat gravades amb lletres gegantines perquè no oblidem a quin lloc entrem. Somric, amb una barreja d'amargor i de tristesa, derrotat, en veure el nom de DOGMA I reflectit a dreta i esquerra, i m'adono que, en el fons, no ha servit de massa la pressumpta revolució contra les creences. Ahir érem anyells; potser avui ens creiem recol·lectors lliures de raufills però seguim essent tristos anyells...
7/12/10
Màcules ingràvides (Melorepte127)
El teu cos de tendresa perpètua, ingràvida,
I els travesso i em mantinc amb la fermesa
De qui sap oblidar vents i marees, nits obscures,
Interminables vetlles terribles, fam i la voràgine
Que traça els límits de l'ignot on la vida és llar
Inhabitable, far inevitable, lletania d'un so inaudible.
Dibuixa'm en la blancor de la teva pell, respira'm,
Inunda'm l'ànima amb la teva veu virginal, sense màcula,
Tempta'm, emporta't cada gram d'humanitat que em pertoca
Fins als capcirons dels teus dits, on la carícia neix i arrela,
I torna't afable escletlla en la roca dura del penya-segat
De l'isolament, de la mudesa que traspua en els porus
D'un present desemparat, romeria cap als teus llavis.
2/12/10
Astringència (Repte Clàssic CDXLIV)
Pels altaveus del menjador, sonen els primers acords d'El far del Sud, de Sopa de Cabra. Però l'Amèlia no deixa de mastegar la macedònia sense immutar-se. Ja ha oblidat que es tracta de la peça preferida de la seva filla, la Núria, que segueix en observació després d'haver sofert una embòlia als trenta-cinc anys. Això també ho ha oblidat.
Si li preguntessin, no sabria respondre quant de temps porta en aquest asil, ni si l'han visitada darrerament. Tampoc no sap relacionar les cares dels familiars amb el parentesc que pertoca. L'Alzheimer li ha fet perdre el nord. No té la satisfacció dels somriures de l'Èrica, la seva néta, ni ha de seguir maleint el seu marit, que la va abandonar en embolicar-se amb l'Anastàsia, la dona de fer feines vinguda d'un país de l'Est arruïnat pel comunisme.
I transcorre els seus dies amb rutina i silenci, només trencats per l'entusiasme de la Nèlida, la voluntària nicaragüenca que la neteja i l'ajuda a menjar, que la passeja i li explica històries del seu país, que no retindrà durant massa temps. I els altaveus que repeteixen dia rere dia la mateixa selecció musical, que serveix tan sols per fer menys feixugues les hores diürnes, o el televisor que emet una varietat molt limitada de pel·lícules de l'Oest i de comèdies romàntiques. Són els gèneres més inocus per als pacients, segons el parer del director del Centre.
Una peça instrumental de Glenn Miller, In The Mood, acompanya una nova cullerada de macedònia. Mecànicament, l'Amèlia obre la boca i deixa que s'hi introdueixi el seu contingut. Però la mossegada posterior fa que trobi l'astringent llavor d'un gra de raïm. I el seu cap recula a l'època en què l'Amèlia menjava gotims acabats de collir del cep, a la vinya del pare. Fins que el suc li regalimava per les comissures i arribava amb el vestit tacat i la gana satisfeta. I les restes de llavor quedaven entre les dents i, de tant en tant, trobava l'aspror, que li agradava.
Però aquest moment de lucidesa no dura gaire. La Nèlida li acosta un got d'aigua als llavis i, amb el primer glop, desapareixen l'astringència i el record, enmig de la boira que l'aclapara des de fa mesos i que li ha esborrat la identitat i la vida viscuda.
Si li preguntessin, no sabria respondre quant de temps porta en aquest asil, ni si l'han visitada darrerament. Tampoc no sap relacionar les cares dels familiars amb el parentesc que pertoca. L'Alzheimer li ha fet perdre el nord. No té la satisfacció dels somriures de l'Èrica, la seva néta, ni ha de seguir maleint el seu marit, que la va abandonar en embolicar-se amb l'Anastàsia, la dona de fer feines vinguda d'un país de l'Est arruïnat pel comunisme.
I transcorre els seus dies amb rutina i silenci, només trencats per l'entusiasme de la Nèlida, la voluntària nicaragüenca que la neteja i l'ajuda a menjar, que la passeja i li explica històries del seu país, que no retindrà durant massa temps. I els altaveus que repeteixen dia rere dia la mateixa selecció musical, que serveix tan sols per fer menys feixugues les hores diürnes, o el televisor que emet una varietat molt limitada de pel·lícules de l'Oest i de comèdies romàntiques. Són els gèneres més inocus per als pacients, segons el parer del director del Centre.
Una peça instrumental de Glenn Miller, In The Mood, acompanya una nova cullerada de macedònia. Mecànicament, l'Amèlia obre la boca i deixa que s'hi introdueixi el seu contingut. Però la mossegada posterior fa que trobi l'astringent llavor d'un gra de raïm. I el seu cap recula a l'època en què l'Amèlia menjava gotims acabats de collir del cep, a la vinya del pare. Fins que el suc li regalimava per les comissures i arribava amb el vestit tacat i la gana satisfeta. I les restes de llavor quedaven entre les dents i, de tant en tant, trobava l'aspror, que li agradava.
Però aquest moment de lucidesa no dura gaire. La Nèlida li acosta un got d'aigua als llavis i, amb el primer glop, desapareixen l'astringència i el record, enmig de la boira que l'aclapara des de fa mesos i que li ha esborrat la identitat i la vida viscuda.
30/11/10
Òrbites (Relats conjunts)
Novembre. Cru i fred i aspriu. Ja és negra nit i la llar de foc és el que més de gust ve en aquests moments. Torno de la feina i, com cada dia, trobo l'home dels cartons. És l'eufemisme amb què anomeno l'indigent que, des de fa mesos, ocupa un dels bancs del parc més proper de casa. Dorm, cobert quasi per complet pels cartrons, però és evident que fa dies que duu la mateixa roba. Put. Suor, orina, alcohol. Al seu costat, un bric buit de vi que ha estat tombat pel vent.
Una nova ràfaga gèlida fa que acoti el cap instintivament i de nou m'assalti el pensament de la comoditat de casa. Només cal caminar uns minuts més i ja hi seré. En canvi, l'home haurà de suportar aquest fred i resguardar-se com millor pugui de dormir al ras, afuat per la intempèrie. Apresso el pas després d'haver deixat una mica de xavalla a prop seu. No és un acte de caritat. Més aviat és una garantia que el sentiment de culpa no em rosegui quan arribi a casa. Com si subornés amb monedes el remordiment que pugui aparèixer.
20 de novembre de 1998. Una data més. Alguns celebraran la mort del Caudillo amb melangiosa nostàlgia, d'altres restaran emocionats davant del nou repte assolit per la humanitat: col·locar en òrbita el primero mòdul de la futura Estació Espacial Internacional. Demà, tots els diaris en parlaran. Malgrat tot, hauré de seguir anant a la feina, religiosament. A la nit, retrobaré l'indigent amb les restes d'un bric llençat de qualsevol manera, que, en part, haurà estat comprat amb les monedes que deixo aquesta nit. I els diaris del matí li serviran de coixí improvisat, més útils que els efímers titulars de notícies que no li interessen i que ignorarà. Com el món fa amb la seva indigència.
Relats conjunts
Una nova ràfaga gèlida fa que acoti el cap instintivament i de nou m'assalti el pensament de la comoditat de casa. Només cal caminar uns minuts més i ja hi seré. En canvi, l'home haurà de suportar aquest fred i resguardar-se com millor pugui de dormir al ras, afuat per la intempèrie. Apresso el pas després d'haver deixat una mica de xavalla a prop seu. No és un acte de caritat. Més aviat és una garantia que el sentiment de culpa no em rosegui quan arribi a casa. Com si subornés amb monedes el remordiment que pugui aparèixer.
20 de novembre de 1998. Una data més. Alguns celebraran la mort del Caudillo amb melangiosa nostàlgia, d'altres restaran emocionats davant del nou repte assolit per la humanitat: col·locar en òrbita el primero mòdul de la futura Estació Espacial Internacional. Demà, tots els diaris en parlaran. Malgrat tot, hauré de seguir anant a la feina, religiosament. A la nit, retrobaré l'indigent amb les restes d'un bric llençat de qualsevol manera, que, en part, haurà estat comprat amb les monedes que deixo aquesta nit. I els diaris del matí li serviran de coixí improvisat, més útils que els efímers titulars de notícies que no li interessen i que ignorarà. Com el món fa amb la seva indigència.
Relats conjunts
29/11/10
Quàdrupla aritmètica (RPV151)
Torno als vèrtexs del món
d.
d.
Retorno als vèrtexs del món,
A aquelles passes que, entusiastes,
Endegaven un camí on calia
Erigir noves torres en cada albada.
I trobo paraules en silenci,
Esbossos de poemes sense llegir,
Com cadàvers que esperen sepultura
Entre les ruïnes òrfenes de l'oblit.
On confluiran la tendresa sincera
I la bufetada de milers de tones
Que tatuarà el turment en la galta?
On, si la paraula més freda i crua
És emparada per la boca que oferia
Besos càlids contra temporals marins?
*
II. Quòniam
Retorno als vèrtexs del món.
Adopto la trigonomètrica ignorància
Per fer meves les arestes que s'estenen
Davant dels ulls miops i perplexos.
Irrompo en ponts de paraules mudes,
En guspires d'un foc que malda per encendre's
Mentre el delma la munió de perquès.
Entendré els jeroglífics que em brinda
La vida -missatges encriptats que desxifro
Massa tard- l'entrellat que mou els miralls
En aquest constant joc de reflexos?
O m'engolirà la pròpia niciesa, la paràlisi
Pretèrita que, inamovible i immòbil, enrigideix
Els membres amb rèmores de feixuc sobrepès?
*
III. Resquícies
Retorno als vèrtexs del món.
I m'adono de les resquícies que he deixat
Ancorades en un port que no em desitja.
I sorprenc tota gota de rou en les tiges
D'una espiga malalta com la meva existència
Que regalima fins desaparèixer en el no-res.
Demanaré clemència a qui em sotmet
A continu judici, a qui ignora els batecs
D'un cor que només necessita carícies
Per seguir endavant, en lloc de calitja?
O seré serè equipatge per a l'embalum
Que és la memòria quan no es vol el llast
D'uns records que només serveix
Per corcar el demà amb allò que no s'ha desprès?
*
IV. Cosmogònica
Retorno als vèrtexs del món.
I m'allunyo de la principal raó
D'haver començat un nou poema.
Geometria nua, traços perfectes enmig
D'un espai que ha de conquerir la paraula
Perquè les matemàtiques han fet la resta.
Però només tinc mots per a l'anatema.
Aquesta sentència que m'ha exclòs d'un cosmos
Que creia tenir entre les mans, i assolir
Una nova dimensió, potser desconeguda.
He sabut preguntar però no respondre,
He comprès els ocasos però no les albes,
Ni tampoc els senyals lluminosos. Resto
Davant del cub sense mots, com la musa muda.
* * *
28/11/10
Infància paisatgística (RPV150)
Jugo
perquè em torna a tocar: vaig d'oca a oca.
Miquel Martí i Pol
I de carenes, d'arbres i de pastures
On el temps no existeix ni transcorre.
I jocs solitaris, amb companys presents
Només en la imaginació, silencis trencats
Per soliloquis i onomatopeies, sense fi.
I em perdo en el paisatge, cercant el nen
Que vaig ésser, amb la nostàlgia d'uns daus
Que ja no rodolen pel terra, que no indicaran
Quantes caselles he d'avançar en la vida.
Demà somniaré en bicicletes i genolls pelats,
En innocències deixades al llarg dels dies,
En el primer bes amb vergonya, i en la primera
Llàgrima. Mentrestant, d'oca a oca, aprofitant el torn...
22/11/10
Òrfena música (Melorepte126)
De braços i de carícies, de pells càlides que em busquin
Els punts de contacte amb el món que m'envolta.
I ploro, desconsoladament, sense llàgrimes ni balls.
Quantes preguntes queden òrfenes també, com jo,
Quan les formulo al buit mentre m'acora la solitud?
Quanta tristesa hi ha en cada batec del meu cor solitari?
I a voltes, recullo cada instant de les meves vivències
I m'adono que no he sabut besar en agraïment
Ni omplir els meus llavis de paraules blanes,
Com si l'orgull m'emmudís i em glacés l'ànima.
Quant de dolor hauré sembrat en els pits aliens?
Hauré abandonat el bressol matern com el lladre
Que fuig deixant el rastre de la trencadissa i del furt?
Resposta de Carme Rosanas:
I potser sempre som orfes
i encara més quan no ho sabem.
Bastim castells de carícies
que potser no hem comprès mai.
I no plorem, distrets de la realitat.
Resposta de montse:
La vida se'ns fa més feixuga
sense carícies ni il·lusions.
17/11/10
Excèlsior (Melorepte16)
Escuma i onatge,
Resplendor i horitzó.
I et beso amb els ulls oberts
Per a nedar cap a la llum
De saber que ets dins meu,
Saliva marina, alga entortolligada.
He descobert el penyasegat en la planúria.
Rocall i expansió,
Paraula i valentia.
I ressegueixo el melic
On convergeixen el somni
I el desert, la set i el descans,
Bella dama, quietud excelsa.
He descobert el teu cos en començar el nou dia.
Inèrcia i plenitud,
Timidesa i passió.
I agrupo el rastre que deixes
En la invenció concava
De la meva pell besada
Per la humitat més tendra.
He descobert la llàgrima en abraçar el comiat.
Magnitud i feblesa,
Serenor i tempesta.
I sorprenc els meus dits
Amb els solcs de la impaciència,
Dèria que abrasa el batec
Profund que manté la vida.
He descobert el món en absentar-me'n d'ell...
[Rescatat de les urpes del temps...]
8/11/10
Notícies (Relats conjunts)
En acabar la lectura de la carta, prem els llavis i evita les llàgrimes. La intuïció mai no li ha fallat i, en aquesta ocasió, també ha encertat les seves suposicions. La lletra, encara que breu, és clara i concisa; les notícies, amb la mateixa dosi de claredat i de cruesa. La veritat sempre dol.
Alça lleument el cap i el reflex que troba al vidre de la finestra entreoberta l'espanta. La premonició de la mort és la calavera que li sembla discernir d'aquell fitament fugaç? No creu en supersticions d'aquella mena, ni en auguris bons o dolents. Només es deixa seduir pel panorama que s'estén davant d'ella. La nova església i, al fons, els canals i la verdor dels camps. Aquest paisatge l'ha consolada en els dies de solitud i en les nits d'incertesa. Així que, ara, havent-se desvelat l'enigma i esborrat qualsevol ombra de dubte, seguirà deixant-se amanyagar per la placidesa d'aquesta vista.
Torna a abaixar el cap i rellegeix de nou les primeres línies de la carta. Encara fa servir el benvolguda, el molt pocasolta. Com si res no hagués passat, com si fos ahir mateix que el veia marxar cap a la guerra. Una excusa prou versemblant per creure-la. Tenint mitja Europa convulsa, no hi ha millor moment per ocultar una infidelitat o començar-la. I, marxant gairebé tots els homes de la contrada (a casa seva el marit, el germà i el pare), les feines domèstiques i les del camp han de realitzar-se de la mateixa forma, però amb menys braços. Per tant, també menys temps per a tot, fins i tot per adonar-se que el marit flirteja amb una altra persona.
Acaba de rellegir per enèsima vegada la carta que el covard del seu marit li ha tramès. I aquells petons que li envia abans de la signatura li produeixen basques. Per la hipocresia que traspua cada lletra d'aquella paraula venint d'ell. Ho sap, ha d'acceptar que és una esposa enganyada, que té un marit que li ha estat infidel. És un glop de fel que ha d'empassar sense més opcions. Sortirà demà al carrer amb el cap ben alt, desfent les corrues de veïnes que ja ho sabran (els rumors s'escampen amb rapidesa), encarant-se amb qui li retregui alguna cosa. És valenta, sempre ho ha estat. Per això acceptarà la infidelitat, però amb el pas del temps. Potser el que no li perdonarà mai al covard del seu marit és que l'hagi poguda abandonar per un altre home. Malgrat tot, encara és més imperdonable que aquest home sigui el seu germà.
Mentre pensa això, rebrega la carta i la llença per la finestra. Així facilitarà, encara més, el safareig a les veïnes...
Relats conjunts
Alça lleument el cap i el reflex que troba al vidre de la finestra entreoberta l'espanta. La premonició de la mort és la calavera que li sembla discernir d'aquell fitament fugaç? No creu en supersticions d'aquella mena, ni en auguris bons o dolents. Només es deixa seduir pel panorama que s'estén davant d'ella. La nova església i, al fons, els canals i la verdor dels camps. Aquest paisatge l'ha consolada en els dies de solitud i en les nits d'incertesa. Així que, ara, havent-se desvelat l'enigma i esborrat qualsevol ombra de dubte, seguirà deixant-se amanyagar per la placidesa d'aquesta vista.
Torna a abaixar el cap i rellegeix de nou les primeres línies de la carta. Encara fa servir el benvolguda, el molt pocasolta. Com si res no hagués passat, com si fos ahir mateix que el veia marxar cap a la guerra. Una excusa prou versemblant per creure-la. Tenint mitja Europa convulsa, no hi ha millor moment per ocultar una infidelitat o començar-la. I, marxant gairebé tots els homes de la contrada (a casa seva el marit, el germà i el pare), les feines domèstiques i les del camp han de realitzar-se de la mateixa forma, però amb menys braços. Per tant, també menys temps per a tot, fins i tot per adonar-se que el marit flirteja amb una altra persona.
Acaba de rellegir per enèsima vegada la carta que el covard del seu marit li ha tramès. I aquells petons que li envia abans de la signatura li produeixen basques. Per la hipocresia que traspua cada lletra d'aquella paraula venint d'ell. Ho sap, ha d'acceptar que és una esposa enganyada, que té un marit que li ha estat infidel. És un glop de fel que ha d'empassar sense més opcions. Sortirà demà al carrer amb el cap ben alt, desfent les corrues de veïnes que ja ho sabran (els rumors s'escampen amb rapidesa), encarant-se amb qui li retregui alguna cosa. És valenta, sempre ho ha estat. Per això acceptarà la infidelitat, però amb el pas del temps. Potser el que no li perdonarà mai al covard del seu marit és que l'hagi poguda abandonar per un altre home. Malgrat tot, encara és més imperdonable que aquest home sigui el seu germà.
Mentre pensa això, rebrega la carta i la llença per la finestra. Així facilitarà, encara més, el safareig a les veïnes...
Relats conjunts
6/11/10
Tòfones (Repte Clàssic CDXLII)
L'home segueix les passes expertes del gos. Amb el musell en continu moviment, avança com si seguís un camí marcat, però que sols ell sap visualitzar. Es tracta de Boira, un gos petaner que té un tresor en l'olfacte: troba sense esforços aparents les tòfones, els preuats fongs que s'amaguen sota l'ombra d'un roure o en la quietud d'una obaga. Tot d'una, però, l'home s'atura i es desploma al terra, amb els ulls i la boca esbatanats. Respira encara.
Boira també s'atura en sentir l'estrèpit de la caiguda i corre cap al seu amo. Gemega, el frega amb el cap i el toca amb la pota esquerra. Resta indecís. En veure'l immòbil per complet i amb el rictus garratibat, sembla sorprès, poc segur de què cal fer. L'home sabria dir-li que li cal córrer per demanar auxili, que trobi algun cercador de bolets pel voltant i que el guiï fins on ell es troba. Però no pot pronunciar ni una sola síl·laba. Ni tan sols moure un dit.
Tot i així, Boira desapareix pocs segons després, desfent el camí per on venien. És un gos llest. Té l'esperança que torni amb ajuda. A la tardor, el bosc és ple a vessar de gent que cerca bolets. Pocs, però, tenen la paciència del cercador de tòfones. I, als peus del Pedraforca, en plena Serra del Cadí, hi conflueixen tant la passió boletaire com l'excursionisme o l'escalada. Malgrat que es tranquil·litza paulatinament, l'enrogiment del cel indica que el capvespre avança a marxes forçades i això el neguiteja. Té ganes de cridar, d'emetre un xiscle eixordador per assenyalar la seva posició a les possibles. Però la boca és pastosa i resta muda. Aguditza l'oïda. El refilet dels ocells és intermitent, encara que minvi mica en mica. O això és el que li sembla.
Al cap d'uns minuts, entre l'herbei del marge del camí, pressent un lleu so i un moviment. És Boira que torna? Indaga amb els ulls, perquè no els pot cloure ni parpellejar. Es vinclen les tiges i, tot d'una, apareix el grisós cap d'un escurçó, que repta en direcció a ell. No es mou. Per tant, no serà vist? Passarà de llarg o notarà la seva presència quan flairi la brisa? No ho sap endevinar perquè és el primer cop que es troba amb una serp.
La suor perleja el front de l'home. Té por, sent pànic. La serp, però, segueix el seu camí i no s'adonarà de l'embalum de l'home. La roba el camufla prou per no ser detectat amb facilitat. Però el lladruc d'uns gossos i unes veus que s'aproximen alerten el rèptil, que s'atura. El neguit que ressegueix l'espinada de l'home provoca un moviment reflex de la seva mà esquerra. L'escurçó, amb increïble rapidesa, es llança directe al canell del braç que s'ha mogut, hi clava els ullals carregats de verí i desapareix enmig de la vegetació.
L'herba s'agita. És Boira. I les veus ja se senten clarament. Però el temps corre més ràpid que abans.
Boira també s'atura en sentir l'estrèpit de la caiguda i corre cap al seu amo. Gemega, el frega amb el cap i el toca amb la pota esquerra. Resta indecís. En veure'l immòbil per complet i amb el rictus garratibat, sembla sorprès, poc segur de què cal fer. L'home sabria dir-li que li cal córrer per demanar auxili, que trobi algun cercador de bolets pel voltant i que el guiï fins on ell es troba. Però no pot pronunciar ni una sola síl·laba. Ni tan sols moure un dit.
Tot i així, Boira desapareix pocs segons després, desfent el camí per on venien. És un gos llest. Té l'esperança que torni amb ajuda. A la tardor, el bosc és ple a vessar de gent que cerca bolets. Pocs, però, tenen la paciència del cercador de tòfones. I, als peus del Pedraforca, en plena Serra del Cadí, hi conflueixen tant la passió boletaire com l'excursionisme o l'escalada. Malgrat que es tranquil·litza paulatinament, l'enrogiment del cel indica que el capvespre avança a marxes forçades i això el neguiteja. Té ganes de cridar, d'emetre un xiscle eixordador per assenyalar la seva posició a les possibles. Però la boca és pastosa i resta muda. Aguditza l'oïda. El refilet dels ocells és intermitent, encara que minvi mica en mica. O això és el que li sembla.
Al cap d'uns minuts, entre l'herbei del marge del camí, pressent un lleu so i un moviment. És Boira que torna? Indaga amb els ulls, perquè no els pot cloure ni parpellejar. Es vinclen les tiges i, tot d'una, apareix el grisós cap d'un escurçó, que repta en direcció a ell. No es mou. Per tant, no serà vist? Passarà de llarg o notarà la seva presència quan flairi la brisa? No ho sap endevinar perquè és el primer cop que es troba amb una serp.
La suor perleja el front de l'home. Té por, sent pànic. La serp, però, segueix el seu camí i no s'adonarà de l'embalum de l'home. La roba el camufla prou per no ser detectat amb facilitat. Però el lladruc d'uns gossos i unes veus que s'aproximen alerten el rèptil, que s'atura. El neguit que ressegueix l'espinada de l'home provoca un moviment reflex de la seva mà esquerra. L'escurçó, amb increïble rapidesa, es llança directe al canell del braç que s'ha mogut, hi clava els ullals carregats de verí i desapareix enmig de la vegetació.
L'herba s'agita. És Boira. I les veus ja se senten clarament. Però el temps corre més ràpid que abans.
30/10/10
Centenària
En homenatge al centenari del naixement del Poeta Miguel Hernández (1910-1942), rescato una octava que vaig escriure fa anys tot homenatjant el seu Perito en lunas, encara que no aconseguint assolir la majestuositat i la bellesa hernandiana.
Escuma mil·lenària d’aigua amarga
Per a emparar el naufragi de la sal,
El bressol del món esdevindrà farga
Entre els somnis de la llum immortal.
Ziga-zaga de les hores passades,
Tornar i abandonar el vagareig
Del camí fet i desfet endebades,
El pit matern és el seu balanceig.
Felicitats, Mestre!
Per a emparar el naufragi de la sal,
El bressol del món esdevindrà farga
Entre els somnis de la llum immortal.
Ziga-zaga de les hores passades,
Tornar i abandonar el vagareig
Del camí fet i desfet endebades,
El pit matern és el seu balanceig.
Felicitats, Mestre!
29/10/10
Onírica
Florida que esdevenen
Somnis del pètal.
[Arran d'un dibuix de la Carme Rosanas, basat en una fotografia de Barbollaire]
Somnis de pètals
pètals de somni
nenúfars flotant
Resposta de Carme Rosanas:
Somnis de pètals
en la foscor de l'aigua.
Llum d'il·lusió.
Rússia (Eufònica boscúria) [RPV147]
Ajudi a sobreviure't quan els teus ulls reposin
Damunt de la meva pell. Sóc mortal, feble amfibi
Entre el cel del teu cos i l'infern de no haver-te.
Tinc llençols solitaris disposats a alimentar-se
De la teva suor, del delit que et traspuï de la pell,
De les paraules fabricades en l'èxtasi del plaer.
Amb un joc de matrioixques uses
La laberíntica arquitectura
Del teu melic que m'amara.
I teixiré el moaré dels anhels
Per conquerir la balustrada
On abocar-hi la flama del delit,
El jaç d'una vetlla que no acaba.
...I la flor ignora
Que el viure continua
En els teus membres...
Foc de candent rojor, lava
Que crema la gèlida nit
De no saber-te propera, fada
De les boscúries, àngel de nous cels.
I fendré la llacuna més clara
Amb la dalla de la passió pura
Per mirar els ulls amb què m'abruses.
Tinc lluïssors noves en el sanguini capvespre serè,
En l'adusta flonjor dels núvols on bastir el castell
De la bèl·lica pau que en tu descansa, mudesa esparsa.
Trenca el reflex. Guareix les ferides de l'ànima desperta,
De la besada deserta, envia'm la perplexa falena perquè libi
Aquesta melangia que em provoca malsons. Evita que gosin
Desvetllar-me, mentre fas que el meu cor per la teva aura vibri.
Càndida (Relats conjunts)
Benvolgut Martius,
Després de mesos d'aflicció i de silenci, tinc notícies que, de ben segur, t'alegraria escoltar però que no puc compartir amb tu. La principal raó és per haver mort, encara que l'aflicció que em provocà la teva defunció és la causa que m'ha permès tenir notícies mitjanament agradables. He servit de model a un pintor quasi desconegut per a la resta del món però que a la província d'Holanda Meridional té un cert renom. Es tracta de Joannis van der Meer (encara que tothom el coneix com Johannes Vermeer) i ha copsat amb les seves pinzellades la malenconia que m'aclapara d'ençà que em manques. I ell va ser qui va dir-me que la melangia més extrema apareixia mentre llegia la teva darrera carta rebuda.
No sé per quin motiu t'escric aquestes paraules. Però això també m'alleuja, no només visitar la tomba on reposen les teves despulles. A data d'avui no em faig a la idea que t'he perdut (i això que aviat es compliran dos anys de la teva desaparició en combat, en la inútil guerra a favor d'un país que ens és llunyà i gens nostre) potser per no haver-te pogut plorar com una vídua qualsevol. Potser perquè em nego a acceptar que la Mort m'ha robat el meu estimat.
Et parlo de tot això perquè ahir, precisament ahir, Vermeer va lliurar-me el llenç que havia anat treballant durant gairebé dos anys, gairebé el mateix període que he estat en solitud. Vaig quedar tan astorada després de la visita a Delft (queda a mitja jornada del poble però va valer la pena desplaçar-s'hi), la ciutat on té el seu estudi i d'on és nascut, que això m'ha instigat a escriure't. No per la impressió de Delft, sinó per aconteixements que tot seguit vull explicar-te.
Com cada primer de mes, vaig visitar la teva tomba a primera hora del matí, vaig pregar per la teva ànima i vaig deixar-hi un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs. Amb els ulls plorosos, vaig pujar al carruatge del pare i el cotxer, que ja tenia ordres anticipades, va emprendre la marxa cap a Delft. Johannes m'esperava amb nerviosisme, va allargar-me el llenç amb les mans amb restes de pintura i el vaig descobrir depressa. Els ulls em brillaven d'emoció, i tot d'una, sense pensar-m'ho ni un sol instant, vaig deixar anar el quadre i el vaig abraçar i li vaig enclastar un petó al bell mig dels llavis. Però de la mateixa manera que l'havia abraçat, vaig desempallegar-me d'ell. Amb disculpes i enrojolida, vaig agrair el detall d'aquella pintura. Ell me l'oferia sense cap preu, esbossos inclosos, només per mostrar-me la pròpia aflicció.
Vaig córrer escales avall fins al carruatge, amb el pes de la culpa al fons del meu pit. Volia plorar, ser engolida per la terra, arribar a casa i enclaustrar-m'hi, resar per demanar-te perdó, per netejar la teva memòria. Vaig calmar-me mica en mica tot mirant el paisatge (ja saps que sempre m'han assossegat els prats de la nostra terra), observant els carruatges amb què ens creuàvem però ocultant els meus ulls vermells de plorar. Així va ser quan vaig descobrir un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs a la falda d'una jove rossa que reia al costat d'un atractiu home del què semblava estar-ne enamorada.
Ara potser també sabràs el motiu d'aquestes línies, que t'adjunto amb el darrer esbós dibuixat per Johannes Vermeer per millorar el meu quadre. Te les deixo al lloc habitual on solia col·locar els rams quan visitava el teu nínxol. Només et demano que et fixis en l'expressió de la noia, els ulls tristos i melangiosos. Aquests ulls t'estimaven fins ahir mateix; avui, però, senten indiferència i ràbia també. Ràbia per haver estat tan estúpida de creure en un home tan doner com tu, Martius. Ja ho deia la mare que el meu nom havia de condemnar-me...
PS: També t'informo que hauràs de gratar-te la butxaca a partir d'ara, si vols que la jove rossa segueixi rebent flors de part teva...
Relats Conjunts
Després de mesos d'aflicció i de silenci, tinc notícies que, de ben segur, t'alegraria escoltar però que no puc compartir amb tu. La principal raó és per haver mort, encara que l'aflicció que em provocà la teva defunció és la causa que m'ha permès tenir notícies mitjanament agradables. He servit de model a un pintor quasi desconegut per a la resta del món però que a la província d'Holanda Meridional té un cert renom. Es tracta de Joannis van der Meer (encara que tothom el coneix com Johannes Vermeer) i ha copsat amb les seves pinzellades la malenconia que m'aclapara d'ençà que em manques. I ell va ser qui va dir-me que la melangia més extrema apareixia mentre llegia la teva darrera carta rebuda.
No sé per quin motiu t'escric aquestes paraules. Però això també m'alleuja, no només visitar la tomba on reposen les teves despulles. A data d'avui no em faig a la idea que t'he perdut (i això que aviat es compliran dos anys de la teva desaparició en combat, en la inútil guerra a favor d'un país que ens és llunyà i gens nostre) potser per no haver-te pogut plorar com una vídua qualsevol. Potser perquè em nego a acceptar que la Mort m'ha robat el meu estimat.
Et parlo de tot això perquè ahir, precisament ahir, Vermeer va lliurar-me el llenç que havia anat treballant durant gairebé dos anys, gairebé el mateix període que he estat en solitud. Vaig quedar tan astorada després de la visita a Delft (queda a mitja jornada del poble però va valer la pena desplaçar-s'hi), la ciutat on té el seu estudi i d'on és nascut, que això m'ha instigat a escriure't. No per la impressió de Delft, sinó per aconteixements que tot seguit vull explicar-te.
Com cada primer de mes, vaig visitar la teva tomba a primera hora del matí, vaig pregar per la teva ànima i vaig deixar-hi un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs. Amb els ulls plorosos, vaig pujar al carruatge del pare i el cotxer, que ja tenia ordres anticipades, va emprendre la marxa cap a Delft. Johannes m'esperava amb nerviosisme, va allargar-me el llenç amb les mans amb restes de pintura i el vaig descobrir depressa. Els ulls em brillaven d'emoció, i tot d'una, sense pensar-m'ho ni un sol instant, vaig deixar anar el quadre i el vaig abraçar i li vaig enclastar un petó al bell mig dels llavis. Però de la mateixa manera que l'havia abraçat, vaig desempallegar-me d'ell. Amb disculpes i enrojolida, vaig agrair el detall d'aquella pintura. Ell me l'oferia sense cap preu, esbossos inclosos, només per mostrar-me la pròpia aflicció.
Vaig córrer escales avall fins al carruatge, amb el pes de la culpa al fons del meu pit. Volia plorar, ser engolida per la terra, arribar a casa i enclaustrar-m'hi, resar per demanar-te perdó, per netejar la teva memòria. Vaig calmar-me mica en mica tot mirant el paisatge (ja saps que sempre m'han assossegat els prats de la nostra terra), observant els carruatges amb què ens creuàvem però ocultant els meus ulls vermells de plorar. Així va ser quan vaig descobrir un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs a la falda d'una jove rossa que reia al costat d'un atractiu home del què semblava estar-ne enamorada.
Ara potser també sabràs el motiu d'aquestes línies, que t'adjunto amb el darrer esbós dibuixat per Johannes Vermeer per millorar el meu quadre. Te les deixo al lloc habitual on solia col·locar els rams quan visitava el teu nínxol. Només et demano que et fixis en l'expressió de la noia, els ulls tristos i melangiosos. Aquests ulls t'estimaven fins ahir mateix; avui, però, senten indiferència i ràbia també. Ràbia per haver estat tan estúpida de creure en un home tan doner com tu, Martius. Ja ho deia la mare que el meu nom havia de condemnar-me...
Càndida van Hoogh
PS: També t'informo que hauràs de gratar-te la butxaca a partir d'ara, si vols que la jove rossa segueixi rebent flors de part teva...
Relats Conjunts
25/10/10
Inconsciència làctia (dibuixet)
Fluïdesa i quietud, repòs i feblesa humana
Per assaborir el dolç licor que en silenci emana
I mena a la follia i a la fam de nadó que endevines.
Demà tindré consciència del sòl que trepitjo;
Mentrestant, et miro, t'admiro i, famolenc, desitjo
L'arquitectura pura del teu ventre que em mana...
23/10/10
Diòptries necessàries (Melorepte123)
...hagué lo cor salvatge
A. MARCH.
Atura els moviments del vent, l'estona
Que arreplega les imatges del desert
I les sembra en el bressol de l'ona.
Per si l'hivern ens envia la galerna,
Aixopluga'm en la teva sina de llebeig,
Il·lumina'm l'insomni amb la lluerna
Dels teus somrisos de tranquil passeig.
Glapeix en mi, salvatge cor plàcid, timbal
De les hores, ritme miop que la llunyania
No detura ni espanta, sentinella, guaita i guia.
I anul·la amb besos dolços els camps de sal
D'una tristesa que no s'apaivaga, d'un dia
Que ha esdevingut nit mentre cerco metgia.
22/10/10
Giratòria existència erràtica (RPV146)
Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
A. MACHADO.
Fulles mortes, somortes despulles que cauen
I voleien, giren i travessen desertes estances
on despertes sense esperances per sobreviure
A la vetlla de saber-te solitària com l'ampla mar.
I el repòs no s'aconsegueix; les hores rauen
I transcorren i desgasten els membres -recances
Que s'amunteguen als llavis, tomba del somriure-,
I cal pujar graons amb peus de plom, cap a l'atzar.
L'ampit d'una finestra oberta deixa en l'ànima erta
La fam del precipici, el suplici, el delit per la caiguda,
I tombes i albires el teu voltant, només per saber-te
Viva enmig de l'agonia, mortal i fràgil. Dins l'esguard,
La gamma tardoral que tenyeix aquesta posta muda
Que t'habita, ocres i marrons per a l'eterna recerca d'un far.
II. Existència
S'alleuja el llast de la vida
Quan la brisa pot endur-se
Del pati de l'existència
Les restes del ver naufragi?
Veles en direcció
Al nord intenten obrir-se
Pas entre finestres i ombres.
III. Erràtica
Cap a on anar quan
El desordre és un gegant
Que devora cada pas
Que cal fer per evitar l'ocàs?
Torna, flama, crema
Aquesta solitud extrema
Que fereix els llavis,
Que burxa amb glavis
Esmolats els dies que vindran.
19/10/10
Epístola a Flàvia (Relats conjunts)
Delft, 31 d'octubre de 1657
Tinc la meva inspiració asseguda,
Flàvia amada, al caire de l'adéu
Esperant que la seva musa muda
Faci, amb la seva veu, el dolor lleu.
És que ja ha perdut totes les paraules
Perquè no pugui descriure el que és seu?
De què serveixen històries i faules
Si, sense trobar mots, no es pot escriure?
Ja em poden encisar les muses paules
Que l'oblit sempre seguirà sent lliure
I podrà passar per totes les aules
Esborrant els versos sobre el que és viure
Sempre sense la teva companyia.
No vull la deessa Vebus o Diana.
Només vull el teu nom, que és poesia,
I el teu cos, ple de bellesa i d'ufana.
Però hauré d'invocar el déu Apol·lo
Per trobar la meva inspiració blana?
Però si veient-te al moment ja volo!
Somniant que els teus ulls són el meu cel,
Per on sovint em perdo i m'escolo.
I sense ells sóc una nova Babel,
Confusió sens fi; esdevé ruïnes
Quan veu que el dol sempre serà cruel.
Nedo per una mar de cristal·lines
Aigües quan puc ésser al teu costat.
Però es torna torrent d'ones roïnes
En saber la veritat del meu fat.
Fins on em portarà el zèfir errant?
M'allunyarà de la teva beutat?
Ets tu tot el que veig al meu voltant.
Per què vol fer-me oblidar-te l'oblit?
Per què he de despertar si somniant
Apaivago el desig del meu delit
(Muses mudes, torneu-me a il·luminar!
Quin és el motiu del vostre despit?
Oh Plutó, porta'm amb tu al més enllà
Si no retrobo la inspiració!
El que sé és que no la podré oblidar
Malgrat ser la meva perdició!)?
Per què vull la immensitat de la mar
Si és més ingent la meva passió?
Ets tu qui decideix el meu atzar,
O l'atzar és qui fa que siguis tu
Qui el decideixis dins del teu esguard?
No ho sé, i crec que no ho deu saber ningú.
Només sé que sempre el teu plor m'arrosa
I, sense impedir-ho, lluny se m'enduu.
Crec que em toquen els teus llavis de rosa
Quan bufa al meu voltant la suau brisa.
Però la teva seda no hi reposa!?
Llavors, ets tu o és ella qui m'encisa?
(El meu cap és un eixam d'embulls
Per culpa del cec déu que mai no avisa);
O és l'esperança dels teus dolços ulls?
Amb tu, no em superaria ni Orfeu
Perquè és poesia tot el que culls.
Més el teu nom dit per la teva veu.
Per Galatea, Polifem Acis
Va matar, pagant el segon l'alt preu
Per l'amor. No m'importa el que tu facis,
Ho faré tot per tu, excepte matar:
Et seguiré i passaré per on passis.
I la vida no ens podrà separar.
No van morir Romeu i Julieta
Perquè el destí els havia d'allunyar?
Llavors, per què no morir el poeta
Per la musa si la Mort ja hi ha escrit?
Per què m'ha de torturar la sageta?
Millor morir que deixar-te en l'oblit!
Ja que el déu cec també em va deixar cec
Tenint els ulls dins el meu pit ferit,
Per què ara no vol escoltar el prec
Que, entre el ferro enverinat, el meu cor
Fa, tornant cada batec en gemec?
Quan em mori, on anirà el record?
No rebo respostes i el comiat
Deixarà les preguntes en punt mort.
T'enyoro, musa meva, fins aviat!
Martijn van der Molen
Relats conjunts
18/10/10
Crematística cadència (dibuixet)
Entre els muscles i els músculs que dibuixen
Cada plec del teu cos que voldria posseir.
I el colós avança, amb el ritme i la cadència
Que excita els meus sentits, amb la suavitat
D'un frec que eriça la pell, porus humids.
I des del racó més obscur de la cambra tresques
Vers el paradís de blans llençols que cruixen,
De cuixes que resguarden la fam d'ahir
I la feminitat delitosa i latent d'avui. I espero.
I l'ombra teva, en moure't, pressent la meva presència
Mentre aguanto la respiració accelerada; de bat
A bat deixaré el meu cos perquè el sembris de dits.
I cloc els ulls, perquè em sorprenguis més, i desespero...
16/10/10
Clarividència (Repte Clàssic CDXL)
…i t'estranyarà que t'escrigui després de tants mesos sense saber res de mi. Però sols volia que et tranquil·litzessis. Tenint notícies meves, creuràs finalment que no m'ha passat res de greu? Com que és llarg d'explicar, prefereixo fer-ho per escrit i potser així et quedi més clar tot. Els esdeveniments, de vegades, són fàcils de targiversar-se i, si no es té la informació exacta, més encara.
Començaré dient-te (o confessant-te) que la meva font més important d'ingressos era la feina de gigolò. Ara no t'explicaré en què consisteix això, no et considero ximple i crec que alguna noció deus tenir del terme. Tampoc et diré com era cadascuna de les cites que l'agència m gestionava, sols pensa que no hi ha temps per avorrir-se i el ventall de possibilitats és inimaginable. No només és acompanyar dones madures... He dit que no et parlaria de les meves cites acordades, però aquesta carta, en part, és conseqüència de la darrera.
Quan l'agència em va facilitar l'hora (molt de matinada) i l'adreça del lloc on se celebraria la festa, vaig esbatanar els ulls. No podia creure-ho però sempre m'havia mantingut discret i sense preguntar. A més, van advertir-me que, en aquesta ocasió, ho fos el màxim possible. I quan vaig presentar-me al pis en concret, vaig entendre per què havia de veure, escoltar i callar. La festa (per dir-ho d'alguna manera) semblava haver començat feia estona. No per ser impuntual, però... al primer cop d'ull, enmig de cossos nus i d'alcohol, de piles de pols blanca, que no era farina, evidentment. Tampoc crec que necessitis més dades... Hi havia massa gent important per esbombar més tard què hi estava succeint allà dins. Una bacanal, encara que se l'anomenés festa, pur sexe en estat pur, fluids de tota mena pertot arreu (suor, semen, saliva...). El xampany francès corria més per damunt de la gent que omplia les copes. I hi havia dones i homes de totes les edats; tots, sense excepció, amb un estatus elevadíssim, amb un tren de vida inabastable per a qualsevol mortal de classe mitjana.
No et diré noms ni càrrecs, però hi havia polítics i executius, gent pública que no havia assistit a la festa amb la seva parella (o esposa) habitual. La disbauxa i el descontrol semblava apoderar-se dels ànims de tothom, i a mi m'embargava un sentiment de vergonya aliena que mai abans no m'havia aparegut. M'adonava, potser, que alguna cosa havia d'anar malament en aquell desordre. Com si d'una premonició es tractés. Però jo em deixava besar i llepar per una desconeguda, que em clavava la llengua al fons de la boca o m'engolia el sexe sense miraments, sense conèixer ni tan sols el seu nom, ni ella el meu. Era la meva acompanyant? Ni ho sé ara, en escriure't aquestes línies. Només sabíem que havíem estat convidats per un amic en comú, o ni tan sols ens unia aquella possible persona. Qui n'era l'amfitrió, no ho sabrem mai. Tampoc no ho indagaré.
Suposo que encara no lligues caps sobre les meves decisions després de tants anys seguint un camí més o menys coherent. Però la festa va allargar-se durant hores. I no em facis enumerar les dones que van deixar-se magrejar sense cap tipus de pudor, ni les que van oferir-se a ser penetrades amb protecció o sense ella, sempre retardant l'ejaculació, per poder mantenir-me excitat més estona. Només et sabria dir que van ser-ne moltes, i moltes més m'envoltaven, amb postures inimaginables, doblegades i entortolligades amb altres cossos, abandonats a la luxúria del moment i caient en una somnolència barrejada amb l'embriaguesa de les drogues i dels estimulants sexuals. I ningú no va adonar-se que despuntava el dia ni que, de mica en mica, la gent havia marxat i que no érem tants com al començament de la vetllada.
No sé quants van presenciar els fets del matí. Aquell matí fatídic que va posar punt final a la festa. Però no només a la festa. També va ser capaç de canviar el pensament del món. Quan tot va saltar pels aires (la trencadissa de vidres, la sorollada increïble, la tremolor de tot l'edifici), encara abraçava la darrera desconeguda que m'havia xuclat sencer fins que em vaig escórrer. Però no veia la seva cara de pànic, sinó la de la divinitat. La clarividència que aquell succés era pel meu bé, que des d'aquell precís moment havia de fer un canvi en el meu tarannà i deixar el mal camí de les drogues i de l'alcohol, de les festes d'aquella mena, de tot el vici que em rodejava.
L'atemptat de les Torres Bessones no només ha canviat la vida dels novaiorquesos, també l'ha canviada per al teu germà. Potser ara entenguis millor la meva decisió de convertir-me a l'Església Evangelista i lliurar-me a la Paraula de Déu. No m'han rentat el cervell, ni les seqüeles dels traumatismes han fet que embogeixi. Sóc un home nou, però encara segueixo sent el teu germà. Creu-me, és una decisió irrevocable i és la millor que podia haver triat. Només em penedeixo d'haver-la presa tan tard.
Deixant de banda la meva conversió, també hi ha d'altres coses que voldria parlar amb tu, i penso que tinc temps per exposar-te-les. Com per exemple...
Començaré dient-te (o confessant-te) que la meva font més important d'ingressos era la feina de gigolò. Ara no t'explicaré en què consisteix això, no et considero ximple i crec que alguna noció deus tenir del terme. Tampoc et diré com era cadascuna de les cites que l'agència m gestionava, sols pensa que no hi ha temps per avorrir-se i el ventall de possibilitats és inimaginable. No només és acompanyar dones madures... He dit que no et parlaria de les meves cites acordades, però aquesta carta, en part, és conseqüència de la darrera.
Quan l'agència em va facilitar l'hora (molt de matinada) i l'adreça del lloc on se celebraria la festa, vaig esbatanar els ulls. No podia creure-ho però sempre m'havia mantingut discret i sense preguntar. A més, van advertir-me que, en aquesta ocasió, ho fos el màxim possible. I quan vaig presentar-me al pis en concret, vaig entendre per què havia de veure, escoltar i callar. La festa (per dir-ho d'alguna manera) semblava haver començat feia estona. No per ser impuntual, però... al primer cop d'ull, enmig de cossos nus i d'alcohol, de piles de pols blanca, que no era farina, evidentment. Tampoc crec que necessitis més dades... Hi havia massa gent important per esbombar més tard què hi estava succeint allà dins. Una bacanal, encara que se l'anomenés festa, pur sexe en estat pur, fluids de tota mena pertot arreu (suor, semen, saliva...). El xampany francès corria més per damunt de la gent que omplia les copes. I hi havia dones i homes de totes les edats; tots, sense excepció, amb un estatus elevadíssim, amb un tren de vida inabastable per a qualsevol mortal de classe mitjana.
No et diré noms ni càrrecs, però hi havia polítics i executius, gent pública que no havia assistit a la festa amb la seva parella (o esposa) habitual. La disbauxa i el descontrol semblava apoderar-se dels ànims de tothom, i a mi m'embargava un sentiment de vergonya aliena que mai abans no m'havia aparegut. M'adonava, potser, que alguna cosa havia d'anar malament en aquell desordre. Com si d'una premonició es tractés. Però jo em deixava besar i llepar per una desconeguda, que em clavava la llengua al fons de la boca o m'engolia el sexe sense miraments, sense conèixer ni tan sols el seu nom, ni ella el meu. Era la meva acompanyant? Ni ho sé ara, en escriure't aquestes línies. Només sabíem que havíem estat convidats per un amic en comú, o ni tan sols ens unia aquella possible persona. Qui n'era l'amfitrió, no ho sabrem mai. Tampoc no ho indagaré.
Suposo que encara no lligues caps sobre les meves decisions després de tants anys seguint un camí més o menys coherent. Però la festa va allargar-se durant hores. I no em facis enumerar les dones que van deixar-se magrejar sense cap tipus de pudor, ni les que van oferir-se a ser penetrades amb protecció o sense ella, sempre retardant l'ejaculació, per poder mantenir-me excitat més estona. Només et sabria dir que van ser-ne moltes, i moltes més m'envoltaven, amb postures inimaginables, doblegades i entortolligades amb altres cossos, abandonats a la luxúria del moment i caient en una somnolència barrejada amb l'embriaguesa de les drogues i dels estimulants sexuals. I ningú no va adonar-se que despuntava el dia ni que, de mica en mica, la gent havia marxat i que no érem tants com al començament de la vetllada.
No sé quants van presenciar els fets del matí. Aquell matí fatídic que va posar punt final a la festa. Però no només a la festa. També va ser capaç de canviar el pensament del món. Quan tot va saltar pels aires (la trencadissa de vidres, la sorollada increïble, la tremolor de tot l'edifici), encara abraçava la darrera desconeguda que m'havia xuclat sencer fins que em vaig escórrer. Però no veia la seva cara de pànic, sinó la de la divinitat. La clarividència que aquell succés era pel meu bé, que des d'aquell precís moment havia de fer un canvi en el meu tarannà i deixar el mal camí de les drogues i de l'alcohol, de les festes d'aquella mena, de tot el vici que em rodejava.
L'atemptat de les Torres Bessones no només ha canviat la vida dels novaiorquesos, també l'ha canviada per al teu germà. Potser ara entenguis millor la meva decisió de convertir-me a l'Església Evangelista i lliurar-me a la Paraula de Déu. No m'han rentat el cervell, ni les seqüeles dels traumatismes han fet que embogeixi. Sóc un home nou, però encara segueixo sent el teu germà. Creu-me, és una decisió irrevocable i és la millor que podia haver triat. Només em penedeixo d'haver-la presa tan tard.
Deixant de banda la meva conversió, també hi ha d'altres coses que voldria parlar amb tu, i penso que tinc temps per exposar-te-les. Com per exemple...
13/10/10
Pólvora (Melorepte122)
De la clarividència, com revòlvers
Amb ecos bèl·lics i reminiscències
Llunyanes de ferum de pólvora. El món
És un esquelet abandonat en el cisma
De la humanitat, l'opi que busca els vèrtexs
On endinsar-se en l'ànima de la malaltia,
I esdevenir silent revolta, combat pregon.
I tinc la pau eterna, la dels morts, garantia
D'erta existència. I lluito contra el vent,
Envers l'embat de l'huracà, en el precipici.
Gorges esteses als meus peus, presències
Que no enyoro, i glapeix el cor ple de desfici,
Còmput de l'existència que s'escola rabent.
21/9/10
La presència de l'àliga (RPV149)
D'aromes de capvespre, de solituds
Que no puc comprendre si pressento la presència
De l'àliga, els ulls que penetren pertot arreu.
M'aturo. Descanso per fer-me, alhora, invisible.
Lluita de cossos sigil·losos. Instints
En estat pur que bateguen sota les plomes
I el pelatge, i intento allargar el desenllaç.
La inevitable fi que sabem el botxí i la víctima.
Sols un dubte. A qui correspondrà cada paper
Aquesta vegada? Corro cap a l'escletxa.
Enmig del mur s'obre la salvació més propera.
Però no hi ha temps per a res més. Olor de sang
Entre les aromes tardorenques que em sedueixen...
Moai (Relats conjunts)
Fixos ulls fixos
Als meus ulls
I m’ofereixen
Claus de l’enigma
Del seu naixement
Contemplant l’horitzó
Illa on el temps s’atura
On els indicis de l’home
No tindran mai cap significat
En el sòl immaculat, virginal
De l’obscura sang del volcà
Fixos ulls fixos
Als meus ulls
Als meus llavis
Que els mostren
Les paraules
El coll
S’erigeix
Majestàtic
Cap als núvols
Cap a l’or del sol
Relats conjunts
30/8/10
Cançó a Mahalta (Centenari del naixement de Màrius Torres)
Esperonat per la idea de la Carme Rosanas, m'animo a retre un humil homenatge a Màrius Torres (1910-2010) el mateix dia en què se celebra el centenari del seu naixement.
Aquesta és la imatge de la proposta:
I aquest és el poema:
Cançó a Mahalta
-La darrera vesta em taparà els ulls.
No et podré veure més, Mahalta.
Però somniaré encara que esbulls
La cèlica llum en ta galta.
Mai no he vist estrella més alta!
Els núvols guiaran les teves passes,
Fent el cel encara més blau
Quan les lluïssors et siguin escasses,
Perquè la meva llum ja cau
I em sento de la mort esclau.
Recorda't d'aquell gat entre tes mans,
Quan la soledat t'acompanyi.
El recordaràs quiet, suau, mans?
No deixis que la tristor et guanyi,
Ni tampoc que la Mort s'afanyi.
No sabré si la fulla cau o salta,
Mes sentiré la soledat
De les estrelles. Adéu, tu, Mahalta,
Esperança que m'ha estimat.
No puc ser més al teu costat.
Recordaré els núvols si em fas falta.
Aquesta és la imatge de la proposta:
I aquest és el poema:
Fes-me lloc al teu somni,
Mahalta! Sóc el teu germà!-
Màrius TORRES
No et podré veure més, Mahalta.
Però somniaré encara que esbulls
La cèlica llum en ta galta.
Mai no he vist estrella més alta!
Els núvols guiaran les teves passes,
Fent el cel encara més blau
Quan les lluïssors et siguin escasses,
Perquè la meva llum ja cau
I em sento de la mort esclau.
Recorda't d'aquell gat entre tes mans,
Quan la soledat t'acompanyi.
El recordaràs quiet, suau, mans?
No deixis que la tristor et guanyi,
Ni tampoc que la Mort s'afanyi.
No sabré si la fulla cau o salta,
Mes sentiré la soledat
De les estrelles. Adéu, tu, Mahalta,
Esperança que m'ha estimat.
No puc ser més al teu costat.
Recordaré els núvols si em fas falta.
19/8/10
Resquícies de la gúbia (Melorepte116)
1
metafísica1:1 Lluna blanca penjada
En la corda dels núvols,
Clepsidra que degota
I descompta els anys rúfols.
1:2 Espígol als marges
Per respirar i viure.
I en el cel, un àngel.
1:3 La vida grava
A la pell els solcs rudes
De l'existència.
1:4 Bressol de mar,
La senda pura
Per tenir la felicitat.
Mentrestant, la vida transcorre.
1:5 Per què pensar en les ferides de l'ocàs
Si la nova albada les cicatritzarà demà?
2
amatòria2:1 Què hi ha més dolç
Que resseguir uns llavis
I saber que és l'únic
Camí on la pols
No s'hi acumula,
Ni el mal dels glavis?
2:2 Per què calla l'orfebre que ha creat la joia d'uns pits?
2:3 He sabut desxifrar les rugositats
D'una escorça d'un arbre en silenci.
Pero no sé desvelar els enigmes
En el ventre d'una dona guardats.
2:4 El burí traça
Inquietuds als cossos,
Curulls de vida.
2:5 En la memòria,
Les carícies de brisa
D'uns dits de dona.
En el cor, la Natura
Sencera per amar-la.
3
última3:1-4 Nit i pluja, i el fang s'acumula en el camí.
El poeta reposa. És feixuga la jornada
Quan la fadiga i la son fan sentir
Els membres plumbis, trista la mirada.
I és òrfena la cançó si la guitarra
No la plora com el batec del cor
L'ha dictada. El poeta sap que la mort
Al seu recer mica en mica l'amarra.
El camí obert mena a terres estranyes.
Per deixar enrere els amics i la vida,
Lentament les venes esqueixa i dessagna
I aquell lament que creix en les entranyes,
Aquell dolor que escriu de la tètrica ferida
Esdevindrà altar d'un poema etern i magne.
17/8/10
Urgències (Repte Clàssic CDXXXIII; 2)
Quan ja ens trobem despullats un davant de l'altra, es disculpa. No porta condons i em pregunta si vull deixar-ho córrer.
-Ni pensar-ho -responc-, ja sé que als homes us agrada follar a pèl. Tampoc tinc tantes oportunitats de fer-ho jo, no et pensis. I prenc pastilles anticonceptives...
L'agafo per la cintura i me l'acosto. Un gland humit em mulla el melic i m'humiteja encara més l'entrecuix. El beso a la boca i li mossego el llavi inferior. Això l'excita i, amb moviments de dement, m'aferra contra el seu cos, al mateix temps que em dirigeix cap a la paret. Fa poques hores que ens hem conegut en persona i ja ha perdut la vergonya inicial.
Hores de xatejar amb converses pujades de to, d'insinuacions i de juguesques que li deixava guanyar. I l'excusa per veure'ns ha estat gastronòmica. Creus que és millor la paella valenciana que els calçots de Valls? Rialles en formular aquesta pregunta. I per què no comprovar-ho sobre el terreny? El vi ha fet estralls en nosaltres. La complicitat cara a cara és igual d'elevada que mitjançant l'ordinador. Les postres, barrejades amb petons lúbrics i carícies descarades, han obert la porta a la invitació de pujar a casa meva.
Em magreja els pits sense traça, però el contacte rude m'endureix els mugrons, que vull que em mossegui amb força. I vull que em penetri, que em violenti fins que noti que les entranyes se m'omplen d'ell. Quan em gira i m'acorrala entre el seu cos i la paret, estic segura que la sotregada està apunt d'arribar. La seva joventut indica que és impacient i potent. Trobarà el meu sexe ben humit i, a pesar que sigui brusc, lliscarà endins meu sense dificultats. L'espero amb serpenteigs sensuals per escalfar-lo millor. El tatuatge al damunt del cul emet més missatges del que pensa, però només sap desxifrar-ne els superflus. Els que indiquen que necessito que em folli fins a l'extenuació, com tantes vegades li he esmentat en les nostres converses més íntimes i tòrrides.
I em penetra. De cop, sense delicadesa, amb urgència. Clava les ungles a la meva cintura per aferrar-se millor i poder pressionar millor en cada embat. I em mou com si fos el fullam d'un pollancre -per què sempre em comparo amb aquest arbre? Serà per la similitud i l'associació d'idees?-, i gemego. Ja fa estona que estic satisfeta. Molt abans que ell s'escorri dins meu i senti la lleterada calenta enganxant-se al meu ventre. En el moment de penetrar-me per primera vegada, he somrigut. I, d'eufòria, crido que no pari de follar-me. Pronuncio amb claredat cada síl·laba perquè es pensi que té el control i que em té domada.
Quan acabi marxarà, i no ens veurem més. Però ara ha començat el compte enrere per a ell. Des del primer contacte amb el meu sexe, el contagi és invisible però plausible. Mentre pugui, i la malaltia no es manifesti amb evidència, continuaré aprofitant-me de la mania dels homes de follar a pèl.
-Ni pensar-ho -responc-, ja sé que als homes us agrada follar a pèl. Tampoc tinc tantes oportunitats de fer-ho jo, no et pensis. I prenc pastilles anticonceptives...
L'agafo per la cintura i me l'acosto. Un gland humit em mulla el melic i m'humiteja encara més l'entrecuix. El beso a la boca i li mossego el llavi inferior. Això l'excita i, amb moviments de dement, m'aferra contra el seu cos, al mateix temps que em dirigeix cap a la paret. Fa poques hores que ens hem conegut en persona i ja ha perdut la vergonya inicial.
Hores de xatejar amb converses pujades de to, d'insinuacions i de juguesques que li deixava guanyar. I l'excusa per veure'ns ha estat gastronòmica. Creus que és millor la paella valenciana que els calçots de Valls? Rialles en formular aquesta pregunta. I per què no comprovar-ho sobre el terreny? El vi ha fet estralls en nosaltres. La complicitat cara a cara és igual d'elevada que mitjançant l'ordinador. Les postres, barrejades amb petons lúbrics i carícies descarades, han obert la porta a la invitació de pujar a casa meva.
Em magreja els pits sense traça, però el contacte rude m'endureix els mugrons, que vull que em mossegui amb força. I vull que em penetri, que em violenti fins que noti que les entranyes se m'omplen d'ell. Quan em gira i m'acorrala entre el seu cos i la paret, estic segura que la sotregada està apunt d'arribar. La seva joventut indica que és impacient i potent. Trobarà el meu sexe ben humit i, a pesar que sigui brusc, lliscarà endins meu sense dificultats. L'espero amb serpenteigs sensuals per escalfar-lo millor. El tatuatge al damunt del cul emet més missatges del que pensa, però només sap desxifrar-ne els superflus. Els que indiquen que necessito que em folli fins a l'extenuació, com tantes vegades li he esmentat en les nostres converses més íntimes i tòrrides.
I em penetra. De cop, sense delicadesa, amb urgència. Clava les ungles a la meva cintura per aferrar-se millor i poder pressionar millor en cada embat. I em mou com si fos el fullam d'un pollancre -per què sempre em comparo amb aquest arbre? Serà per la similitud i l'associació d'idees?-, i gemego. Ja fa estona que estic satisfeta. Molt abans que ell s'escorri dins meu i senti la lleterada calenta enganxant-se al meu ventre. En el moment de penetrar-me per primera vegada, he somrigut. I, d'eufòria, crido que no pari de follar-me. Pronuncio amb claredat cada síl·laba perquè es pensi que té el control i que em té domada.
Quan acabi marxarà, i no ens veurem més. Però ara ha començat el compte enrere per a ell. Des del primer contacte amb el meu sexe, el contagi és invisible però plausible. Mentre pugui, i la malaltia no es manifesti amb evidència, continuaré aprofitant-me de la mania dels homes de follar a pèl.
Centímetres (Repte Clàssic CDXXXIII; 1)
L'home gran esbufega. Després d'ejacular dins de la noia, que ara neda en la piscina, sense preocupar-se de res. El xalet és tranquil, envoltat pels pollancres que dibuixen el curs del rierol, i ningú no els destorbarà. Ara, però, necessita descansar i recuperar-se. Ja no és com anys enrere, que podia mantenir relacions sexuals durant llargues hores.
Totalment despullat, l'home gran jeu a la gandula, el mateix lloc on ha cavalcat la jove. De la mateixa manera que sempre li ha excitat fer-ho. Amb ella de quatre grapes i mostrant-li el cul sense cap impediment, picant-li arbitràriament els glutis mentre la penetra. I sometent-la amb l'única limitació del seu cos. A més, sap que té la paella pel mànec i pot ordenar-li qualsevol caprici que li vingui de gust. Amb el feix de bitllets que ha ofert pels serveis de la jove... Amb setanta anys ja només pot agrair que el cos li respongui als estímuls visuals que sempre l'han excitat. Entre les cremes lubricants i les pastilles blaves trobades per la xarxa ha descobert una segona renaixença de la seva sexualitat, però.
Regira les butxaques dels pantalons i n'extreu un rombe minúscul blavenc. Se'l duu fins a la boca i el deixa sota la llengua. L'amargantor de la pastilla s'apaivaga amb el glop llarg de daiquiri i empassa el contingut de la boca tot seguit. Vol aprofitar la jornada del seu aniversari al màxim. A partir de demà ja tindrà temps per recuperar forces. S'endormisca tot veient la noia nedant. I somnia en allò que vol fer de nou. El pensament vola i es veu llepat per la boca d'ella, amb fruïció, resseguint cada centímetre del seu cos. Es fixa en la seva boca plena del seu penis. L'obliga a menjar-se'l sencer, fins que el gland pressiona la seva gola, fins que l'espasme d'un accés de vòmit li sobrevingui. Aquesta contracció l'excita i fa que la sensibilitat, junt amb l'excessiva salivació, augmenti la intensitat de l'erecció. Vol penetrar-la per l'anus. És la primera vegada per a ell. Es deixa guiar per ella, untar-se amb la crema i nota com les seves mans expertes faciliten la penetració amb moviments sensuals. Mentrestant, perquè la duresa del penis no disminueixi, li magreja els pits, abundants i perfectes, amb mugrons grans i desitjables. Se'ls acosta a la boca i els llepa just abans de sentir l'escalfor del seu cul envoltant-li el penis fins als testicles.
La imaginació i la manca d'aire li provoquen l'erecció. Esbatana els ulls i s'adona que allò que sent és el començament d'una angina de pit. S'ofega, el dolor intens li anul·la el crit, l'únic senyal possible perquè la noia s'adoni que alguna cosa no rutlla. Intenta arribar al mòbil, a escassos centímetres d'ell. Però, en lloc d'aconseguir-ho, s'encongeix i el got del còctel li cau damunt del ventre. No nota la fredor del contingut, només la piuladissa dels ocells que voleien entre els arbres, el darrer so que escoltarà abans que el cor se li aturi definitivament.
Totalment despullat, l'home gran jeu a la gandula, el mateix lloc on ha cavalcat la jove. De la mateixa manera que sempre li ha excitat fer-ho. Amb ella de quatre grapes i mostrant-li el cul sense cap impediment, picant-li arbitràriament els glutis mentre la penetra. I sometent-la amb l'única limitació del seu cos. A més, sap que té la paella pel mànec i pot ordenar-li qualsevol caprici que li vingui de gust. Amb el feix de bitllets que ha ofert pels serveis de la jove... Amb setanta anys ja només pot agrair que el cos li respongui als estímuls visuals que sempre l'han excitat. Entre les cremes lubricants i les pastilles blaves trobades per la xarxa ha descobert una segona renaixença de la seva sexualitat, però.
Regira les butxaques dels pantalons i n'extreu un rombe minúscul blavenc. Se'l duu fins a la boca i el deixa sota la llengua. L'amargantor de la pastilla s'apaivaga amb el glop llarg de daiquiri i empassa el contingut de la boca tot seguit. Vol aprofitar la jornada del seu aniversari al màxim. A partir de demà ja tindrà temps per recuperar forces. S'endormisca tot veient la noia nedant. I somnia en allò que vol fer de nou. El pensament vola i es veu llepat per la boca d'ella, amb fruïció, resseguint cada centímetre del seu cos. Es fixa en la seva boca plena del seu penis. L'obliga a menjar-se'l sencer, fins que el gland pressiona la seva gola, fins que l'espasme d'un accés de vòmit li sobrevingui. Aquesta contracció l'excita i fa que la sensibilitat, junt amb l'excessiva salivació, augmenti la intensitat de l'erecció. Vol penetrar-la per l'anus. És la primera vegada per a ell. Es deixa guiar per ella, untar-se amb la crema i nota com les seves mans expertes faciliten la penetració amb moviments sensuals. Mentrestant, perquè la duresa del penis no disminueixi, li magreja els pits, abundants i perfectes, amb mugrons grans i desitjables. Se'ls acosta a la boca i els llepa just abans de sentir l'escalfor del seu cul envoltant-li el penis fins als testicles.
La imaginació i la manca d'aire li provoquen l'erecció. Esbatana els ulls i s'adona que allò que sent és el començament d'una angina de pit. S'ofega, el dolor intens li anul·la el crit, l'únic senyal possible perquè la noia s'adoni que alguna cosa no rutlla. Intenta arribar al mòbil, a escassos centímetres d'ell. Però, en lloc d'aconseguir-ho, s'encongeix i el got del còctel li cau damunt del ventre. No nota la fredor del contingut, només la piuladissa dels ocells que voleien entre els arbres, el darrer so que escoltarà abans que el cor se li aturi definitivament.
16/8/10
Solitària acàcia (RPV138)
Aquesta gèlida part del cos que s'asfixia
Amb l'atmosfera plúmbia d'un capvespre
Continu, d'un núvol de tempesta que em ronda.
I el paisatge mut em parla de piuladisses
Llunyanes, de calmes i d'arbredes on l'aigua
De pluja s'escola entre roques i arbusts.
I les aromes són silvestres com un camí
Cap al cor del bosc, recompensa de l'aïllament.
Tardor dins meu, la pell, com una escorça
Resseca, és aspra com la rudesa d'un adéu.
I hi ha fulles caigudes al meu voltant. El vent
Les voleia però no se les enduu, llast del teu record.
L'ànima s'escalfa mica en mica, solitària acàcia
Enmig de la boscúria, amb els ocres del paisatge.
Agrícola
M'ajuda a viure i a fer camí pel món?
O dir que la dalla i el temps de la sega
Arriben amb impavidesa perquè el tall pregon
D'un comiat no es guareixi? La ferida guia
Les passes cap a la teva mirada d'alba pia,
Sense gos pigall per a l'ocàs de l'ànima cega.
14/8/10
Resistència
Cap a foscos paratges.
La vida prova
La debilitat meva,
La meva resistència.
I és llarga la tristesa
Quan el cor no té llàgrimes
Per a l'Autumne
Desplegat en catifes
D'ocre silenci.
11/8/10
Somnolència
I la transforma en inquietud per veure un esguard
Tan ple de vida com el teu, busco enllà de la mar
La resposta que em pugui oferir l'horitzó, la metgia
Als dubtes que em vénen mentre el desig somnia
I crea mons irrepetibles en la realitat. L'atzar
Capriciós de nou deixa fora de l'abast aquest far
Que brilla en la somnolència només, fugint del dia.
Perquè les pedres d'un edifici majestuós han volgut
Portar-me la teva aroma, el delit enmig de la teranyina
D'un vincle gregari, el viatge encara no realitzat.
I, entotsolat, espero la nit, quan el sol sigui mut
I absent i el somni se m'endugui lluny de la realitat,
Que és quan el teu perfum es barreja amb la tarongina.
Granada (La Caja de Pandora [2006, Acuérdate bien de mi cara])
7/8/10
Lúcida existència (Melorepte137)[Fora de concurs]
La lucidesa arriba amb el silenci d'un comiat? O el propi adéu ofereix més coherència, més visió, més perspectiva?
Avui em trobo enmig del silenci que deixen les paraules no pronunciades i xiuxiuejo a la meva ànima perquè algú em parli. Aquest solil·loqui que turmenta la gola no acabarà en arribar la nit, ni tampoc quan despunti el dia. He plorat i he maleït les frases escoltades, he jagut en un jaç de desesper i desconsol perquè els membres no suportaven el pes de la pols del camí recorregut. I només em queda marcar les hores de joia en aquest calendari de fulles tardorals, els minuts en què dos cors bategaven alhora i adonar-me que el silenci, aquest silenci callat, inunda les darreres dates, que no entenen de colors, només de tristesa.
La lucidesa es beu amb glops amargs en l'hora del comiat, quan la palma de la paraula més dura pica contra la galta que he ofert, contra les temples que alberguen el cor solitari que és l'existència des del moment d'esdevenir abandó, la lúcida existència de veure les llàgrimes com cauen.
Avui em trobo enmig del silenci que deixen les paraules no pronunciades i xiuxiuejo a la meva ànima perquè algú em parli. Aquest solil·loqui que turmenta la gola no acabarà en arribar la nit, ni tampoc quan despunti el dia. He plorat i he maleït les frases escoltades, he jagut en un jaç de desesper i desconsol perquè els membres no suportaven el pes de la pols del camí recorregut. I només em queda marcar les hores de joia en aquest calendari de fulles tardorals, els minuts en què dos cors bategaven alhora i adonar-me que el silenci, aquest silenci callat, inunda les darreres dates, que no entenen de colors, només de tristesa.
La lucidesa es beu amb glops amargs en l'hora del comiat, quan la palma de la paraula més dura pica contra la galta que he ofert, contra les temples que alberguen el cor solitari que és l'existència des del moment d'esdevenir abandó, la lúcida existència de veure les llàgrimes com cauen.
6/8/10
Ànima angèlica (RPV137)[Fora de concurs]
I si, encadenat a tu, intento deslligar-me la pell
Dels teus llavis de flama intensa, on el castell
Dels somnis s'edifica, on la brisa bufa i em bada
L'ànima fins a les entranyes? Descansa el cos, bell
Àngel de silenci, i retindré dins meu, una altra vegada,
La quietud i la bonior i el plaer de ser-te mesell.
5/8/10
Indumentària (Xim xim d'historietes)
La Natàlia, del blog Xim xim d'historietes, proposa això.
La meva aportació, tot seguit:
Cada vegada que respon la demanda d'auxili i s'abilla amb la indumentària de superheroi, se li treuen les ganes de salvar el món gairebé instantàniament.
Comprova la sorna en el rostre d'aquells qui el veuen passar. I es pregunta per què c... els ha de treure les castanyes del foc, a aquella colla d'energúmens.
Que el perdonin si és massa cap quadrat però...
4/8/10
Canícula (Repte Clàssic)
No crec que sigui tan fàcil com creia des d'un començament. L'aïllament que ha sofert, sumat a possibles xocs en la infantesa, fa que no sigui capaç d'aprendre, només repetir. Aturo la gravadora i acabo de canviar-me de roba. Una samarreta blanca i uns pantalons curts per suportar millor aquesta calor. Escolto de nou les paraules gravades i m'angoixo. Sé que no puc fer-me enrere en aquest cas. I ja m'ho he pres com una qüestió personal, malgrat haver penjat el cartell de Tancat per vacances a la consulta, perquè m'ho ha demanat un col·lega logopeda també com jo, però no sé per quins set sous creu que jo seré capaç de sortir-me'n. El noi, un adolescent de dinou anys, és de complexió prima. Les èpoques de desnutrició es plasmen en el seu rostre. Això de viure al carrer deu ser dur. Avanço la cinta i premo de nou el botó de reproducció. ...No és autista, ni sordmut. Sembla comprendre-ho tot, però no respon, només repeteix allò que escolta. Premo el botó d'aturada i deixo la gravadora damunt del llit. Encara no sé per quin motiu l'he acollit ni per què l'he portat amb mi al xalet de vacances.
He de rentar-me la cara, estic amarada. Recorro el llarg passadís en direcció al bany. Em sorprèn trobar-lo dins de la banyera perquè la porta no era tancada. Ell no s'immuta. Està assegut i segueix picant-se el cos amb la manyopla, no per fer-se mal sinó per netejar-se.
-Atura't. Deixa'm a mi -dic.
M'allarga la manyopla. La submergeixo en l'aigua de la banyera i començo a fregar-li el pit. Amb moviments circulars. Veus?, pregunto perquè pari atenció. I li enumero les parts del cos que vaig fregant. Li alço els braços, un per un, per fregar-li les aixelles i les extremitats. Té una pell suau a pesar que se li marquin les costelles. I baixo cap al ventre i el melic. Té una esgarrifança i m'aturo. No vull que s'espanti. I canvio de zona. Les espatlles, l'esquena i el clatell estan més preparats pel contacte de la manyopla.
-Aixeca't -li demano.
Sense pensar-s'ho, s'incorpora. No sembla avergonyit de mostrar la seva nuesa. Les cames i les cuixes són primes, i el poc pèl que hi té queda amb la forma dels meus moviments després de passar-hi la mà. El giro per fregar-li el cul i tampoc no s'estranya. Quan esmento la paraula cul, es gira ell sol deixant-me a la vista el seu sexe. També el frego, sense mostrar fàstic ni sorpresa. El miro als ulls i es mostra assossegat, més tranquil que mai. M'hi estic més estona.
Li allargo la tovallola després d'aclarir-li el sabó del cos. Es fixa en la meva samarreta, que ha quedat completament mullada pel xipoll. Amb l'erecció, és quan m'adono que potser he descobert la manera d'aconseguir que comenci a aprendre a parlar.
-Vine amb mi -li dic, mentre em giro i em trec la samarreta, sortint del bany cap a la meva habitació.
He de rentar-me la cara, estic amarada. Recorro el llarg passadís en direcció al bany. Em sorprèn trobar-lo dins de la banyera perquè la porta no era tancada. Ell no s'immuta. Està assegut i segueix picant-se el cos amb la manyopla, no per fer-se mal sinó per netejar-se.
-Atura't. Deixa'm a mi -dic.
M'allarga la manyopla. La submergeixo en l'aigua de la banyera i començo a fregar-li el pit. Amb moviments circulars. Veus?, pregunto perquè pari atenció. I li enumero les parts del cos que vaig fregant. Li alço els braços, un per un, per fregar-li les aixelles i les extremitats. Té una pell suau a pesar que se li marquin les costelles. I baixo cap al ventre i el melic. Té una esgarrifança i m'aturo. No vull que s'espanti. I canvio de zona. Les espatlles, l'esquena i el clatell estan més preparats pel contacte de la manyopla.
-Aixeca't -li demano.
Sense pensar-s'ho, s'incorpora. No sembla avergonyit de mostrar la seva nuesa. Les cames i les cuixes són primes, i el poc pèl que hi té queda amb la forma dels meus moviments després de passar-hi la mà. El giro per fregar-li el cul i tampoc no s'estranya. Quan esmento la paraula cul, es gira ell sol deixant-me a la vista el seu sexe. També el frego, sense mostrar fàstic ni sorpresa. El miro als ulls i es mostra assossegat, més tranquil que mai. M'hi estic més estona.
Li allargo la tovallola després d'aclarir-li el sabó del cos. Es fixa en la meva samarreta, que ha quedat completament mullada pel xipoll. Amb l'erecció, és quan m'adono que potser he descobert la manera d'aconseguir que comenci a aprendre a parlar.
-Vine amb mi -li dic, mentre em giro i em trec la samarreta, sortint del bany cap a la meva habitació.
3/8/10
Nostàlgia de la washingtònia
[inspirat per un poema de Dolça Parvati]
Això és la tristesa.
Arribar a casa, emplenada de silenci,
I voler-la omplir de buidor,
Llegir paraules melangioses abans que la fadiga
T'anunciï que els membres resten lassos,
Saber que la conversa només serà
Possible si endegues un solil·loqui vacu
Amb tu mateix.
Mentre vius, per empènyer dies, setmanes,
Mesos i anys, com qui no vol caminar
Les sendes obertes al seu davant
Tot i ser poblades per les washingtònies en flor.
Això és la tristesa.
Mentrestant, la poesia l'acompanya...
Això és la tristesa.
Arribar a casa, emplenada de silenci,
I voler-la omplir de buidor,
Llegir paraules melangioses abans que la fadiga
T'anunciï que els membres resten lassos,
Saber que la conversa només serà
Possible si endegues un solil·loqui vacu
Amb tu mateix.
Mentre vius, per empènyer dies, setmanes,
Mesos i anys, com qui no vol caminar
Les sendes obertes al seu davant
Tot i ser poblades per les washingtònies en flor.
Això és la tristesa.
Mentrestant, la poesia l'acompanya...
2/8/10
Heptàmera seqüència (RPV136)
Assossegada,
La llum resta en la broma.
L'ànima exhala.
II
La barca talla
El mirall clar de l'aigua,
L'argent dels peixos.
III
Passa un espectre.
La silueta etèria
D'una gavina.
IV
El port és tràfec
Latent, mentre la calma
Lentament marxa.
V
Quina grandesa!
La gota de rosada
Que esdevé núvol!
VI
La soga es tensa
I grinyola la fusta.
Barca de pesca.
VII
Roig de sol, hora
Ferida per l'albada.
La nit s'oblida.
1/8/10
Glòria ternària (Melorepte114)
L'escala de cargol ens mena, passa rere passa,
Amunt. Entre parets i graons que compten
Els anys i les anècdotes amb el silenci
De qui sap guardar els secrets més hermètics.
I els cants d'unes veus masculines i clares
Acompanyen aquesta ascensió. Angèlics sons
I notes arcaiques i ancestrals. Belles. És el Misteri.
M'expliques tot allò que envolta aquest Patrimoni
De la Humanitat i t'escolto. Vull besar-te,
Dins d'aquest edifici és impossible que el nostre
Amor es corrompi, es faci malbé. I t'emociones.
Els llavis s'uneixen en el precís moment que l'aram
De les campanes ressona. Tan a prop nostre
Que el cos se't tensiona. Però t'abraço amb força.
[Ara Caeli]
Vull restar amb tu
Fins a la resta dels
Meus dies, en l'ara
Del cel, d'aquest
Cel que avui m'has
Descobert, la llum
Virginal de Santa
Maria. I les palmeres,
En la llunyania,
Estenen el fullatge
Fins que la vista
Perd el compte.
Vull restar amb tu
Mentre hi hagi Misteri.
[Gloria Palmae]
Llavi de rosa,
La dolçor de l'autumne
En la palmera.
Descric la joia
D'esdevenir part teva
Amb les carícies.
Tornaré a l'ara
Sacra dels sacrificis
Per estimar-te.
31/7/10
Última itinerància (Itineràncies poètiques, 137)
I les sendes segueixen
Encara obertes.
Pàgines magnífiques (Itineràncies poètiques, 136)
D'esborrar cada paraula sentida
I dissimular entre les pàgines com si
Res no hagués succeït a la vida?
El temps s'acaba, però ha omplert
Un període bell, clar, de cadenes
Que lligaven el goig de somniar despert
Amb poemes d'alegries o de penes.
Avui, la senda arriba a la seva fi,
Però queda obert el trau d'una ferida
Que no dol, només marca la fita d'allò
Que ha esdevingut: el plaer més cert,
La immediatesa sense pensar a penes,
I en cada poema la petja d'un nou ressò.
Persistència (Itineràncies poètiques, 135)
La calidesa del sud, la màgia del món
Creat al voltant d'una paraula flèbil
Però resistent com la mar que ens amara.
Hi haurà noves sendes cap a l'horitzó,
Vells camins que duguin a les particulars
Romes de l'ànima, mentre els llavis parlen
De paradisos infinits, de metàfores palpables.
Avui som persistència en l'herència fèrtil
De la terra que ha estat bressol i serà tomba,
De la platja deserta que ens embolcalla la nuesa.
I no aturem les passes davant de les adversitats,
Malgrat que els viaranys semblin costeruts, polsosos.
Arribarà el temps de les prunes, la dolçor anhelada.
30/7/10
Penúltima delícia (Itineràncies poètiques, 134)
[seguiment extraoficial de Penúltim poema de juliol d'Elvira FR]
Els versos són bellesa
Als llavis d'una dona
Quan els recita.
I no hi ha temps que acceleri
El ritme de les paraules
Més perfectes.
Callo per escoltar
El silenci de les síl·labes
Mentre sóc aire
Que vola lliure:
I gaudeixo de la delícia
D'uns batecs, la penúltima
Alba que creix
Endins del cor.
Als llavis d'una dona
Quan els recita.
I no hi ha temps que acceleri
El ritme de les paraules
Més perfectes.
Callo per escoltar
El silenci de les síl·labes
Mentre sóc aire
Que vola lliure:
I gaudeixo de la delícia
D'uns batecs, la penúltima
Alba que creix
Endins del cor.
Resistència de la Poètica (Itineràncies poètiques, 133)
On l'esperit reposa.
Jaç de paraules
Que en la sorra dibuixa
Els traços de la vida.
Sense que el coure
D'unes monedes trenqui
Un equilibri
Perfecte entre el dia
I els més resistents versos.
Bitàcola (Itineràncies poètiques, 132)
[seguiment extraoficial de Sota l'estora de zel]
Assenyalo les paraules
En el calendari de la vida,
Les marco a foc per si s'oblida
Enmig d'hores barjaules,
I sé del cert que són nostres,
De qui les ha sentides endins
I vol reflectir-ne brins
De claror en eterns llostres.
Tornaré una i una altra vegada
A mirar l'horitzó d'allò creat
I m'embadaliré del resultat.
Avui, davant de les portes obertes,
Omplo un nou full amb imatges certes
En la bitàcola de la mirada.
En el calendari de la vida,
Les marco a foc per si s'oblida
Enmig d'hores barjaules,
I sé del cert que són nostres,
De qui les ha sentides endins
I vol reflectir-ne brins
De claror en eterns llostres.
Tornaré una i una altra vegada
A mirar l'horitzó d'allò creat
I m'embadaliré del resultat.
Avui, davant de les portes obertes,
Omplo un nou full amb imatges certes
En la bitàcola de la mirada.
Bòbila (Itineràncies poètiques, 131)
[seguiment extraoficial d'Em plau el blau, de fanal blau]
El cor, d'argila,
Necessita la bòbila
De les paraules
Per sentir l'escalf únic
De l'estiu de la vida.
Necessita la bòbila
De les paraules
Per sentir l'escalf únic
De l'estiu de la vida.
Matèria perpètua (Itineràncies poètiques, 130)
Perquè no hi ha vent que se l'emporti
Nord enllà i deixi al seu lloc desconhort i
Penúries, o llàgrimes. Tot això no es necessita.
I no és diàfana la poesia que es pressent,
Perquè la petja que resta al cor reneix
Dia rere dia, i s'eixampla amb l'escreix
De la feina ben feta, entusiasta i adient.
Parlem amb tinta, escrivim amb sentits batecs,
Amb la paraula exacta que converteix el reflex
D'un sentiment en imatge pura i ànima bessona
D'una sístole constant, d'una diàstole de resposta.
I aquest sol que encara brilla no coneixerà posta
Que l'apagui per sempre i estengui la nit més pregona.
29/7/10
Epístola (o Períodes de teràpia)(Itineràncies poètiques, 129)
Benvolgut Pere,
Perquè sempre és millor un a reveure
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.
No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.
Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.
No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.
No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.
Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.
No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.
Dislèxia (Itineràncies poètiques, 128)
I tanquen finestres i creixen i rodolen i esberlen panys.
Les llegeixo i no les comprenc i les miro
I les regiro i les separo i les analitzo.
I les reposo durant hores i hi torno de nou.
Amunt i avall, del dret i del revés, d'esquerra
A dreta, i viceversa. Per si les lletres tenen
Un altre significat que se m'amaga ara mateix.
Les col·lecciono i les il·lumino amb el pleniluni
I teixeixo al seu voltant una aurèola de misteri.
Potser així sabré les imatges que s'hi han amagat.
Les paraules, aquests bocins de mi que t'oferia,
S'han rebel·lat i m'han sotmès al caos i al desordre.
I només trobo que no en discerneixo el teu comiat.
Clarícies de bullícia entre carícies (2n Convit estiuenc 2010)
Hàbitat (Itineràncies poètiques, 127)
Que, encara que efímera, m'ofereix paraules
I sostre, mirades i calidesa i noves baules
En la cadena del viure, en presència de la mar.
L'esguardo, i sento el pas dels núvols lent
Dins de l'ànima i m'anima a respirar amb força
Per eixamplar l'entusiasme, per existir i tòrcer
Cada grisor de tempesta que porti el sofriment.
He trobat mans expertes i clares pupil·les pregones,
Arrugues belles i saviesa en versos escrits a raig.
I, gràcies a aquesta descoberta, he empès la tristesa.
Recapitulo, i voldria que el temps deixés l'empresa
De transcórrer i reculés dia rere dia, mentre desfaig
El fracàs per millorar l'hàbitat de les futures estones.
28/7/10
Tauromàquia (Itineràncies poètiques, 126)
(L'animal contra el sabre,
Contra l'escarni)
I desequilibrada.
És això la bellesa?
Acadèmia d'abundància (Itineràncies poètiques, 125)
Cal anul·lar el vertigen
I saber on rau l'origen
De cada inclemència que desequilibra,
Cal cercar respostes en el llibre
De la vida, àgraf i mut,
Que ha d'escriure, sense ajut,
Un mateix i contra el desfici
De no caure en l'apatia de la timba,
Aquest ròssec que no minva
Fins que es pon l'escalf del sol.
I escolto i callo i vull l'estol
De fragàncies del teu cos, el reclam
Abundant que multiplica la fam
Per tastar-te i fa oblidar els címbals
Del cor amb una sola ordre: Estimba'ls.
Cromàtica paciència (Itineràncies poètiques, 124)
Que en silenci has estat sembrant un camp
En guaret indefinit, impregnat de sal,
I avui veus com floreix el resultat
De tant d'esforç contra les inclemències
I l'aïllament.
He escoltat cada lletra
Del teu nom, cromàtica paciència, i deixo
Les banderes de l'esperança hissades
En l'esquàlid puig del meu viure; vents
De Fortuna favorable o de malastrugança
Decidiran cap a quina direcció han d'onejar...
Trèmula violència pacífica (dibuixet)
Que engendra la vida i el desig,
Enmig de la demència del trepig
D'un cos on l'Univers es concentra.
I cercaré, cegament, l'epicentre
Del terratrèmol provocat per la fam
De voler tastar la carn que és flam
En el ble de la pell; i em trobo entre
L'espasa i la paret, entre els seus pits,
Combat pacífic i bel·licós que mostra
Els camins per perdre totes les nits
Amb l'excelsitud d'un déu sense rostre
Que s'amaga en la perfecció d'un melic,
Al fons d'uns llavis que m'ofereixen abric.
27/7/10
Mir(í)ades (Itineràncies poètiques, 123)
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.
Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.
I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat
Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.
Inexperiència (Itineràncies poètiques, 122)
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.
Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.
He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.
I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.
Centenària carícia (Itineràncies poètiques, 121)
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla
I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.
Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera
Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.
26/7/10
Crisàlide (Itineràncies poètiques, 120)
[seguiment extraoficial d'Entre els rebrecs dels llençols de Carme R]
A l'estimball dels teus llavis,
Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.
Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.
El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.
I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.
Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.
Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.
El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.
I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.
Tragèdia a la intempèrie (Itineràncies poètiques, 119)
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.
I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.
I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.
Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.
Efervescència instantània (Itineràncies poètiques, 118)
Vides plenes de pluja
Que ofega els somnis.
Tindré l'efervescència
De l'instant quan no pugui
Esquivar el sol amb l'ombra?
Xardor endins de les venes
Que impregna els dies
Amb brins de l'encanteri
Del pleniluni.
Interrogatòria (Itineràncies poètiques, 117)
I no sabia fins quan hauria de respondre
Mentides i fal·làcies per no saber què dir.
M'he endut amb mi la pell, imperdible com
L'ombra que em segueix pertot arreu, melangia
Per allò que ha nascut amb mi i que he perdut amb tu.
He sentit que el naufragi és l'opció més factible
Per poder viure amb esbossos d'una existència
Que fa aigües abans de conèixer el rumb obligat
A seguir, abans que la brúixola indiqui nords o estius.
I despertaré, adolorit i més cansat del compte,
Desorientat, amb els maldecaps encara intactes,
I sabent que la banda dels llençols que ocupaves
Seguirà òrfena fins que el doll de llàgrimes s'aturi.
25/7/10
Reminiscències (Itineràncies poètiques, 116)
[seguiment extraoficial de Camins a la pell de zel]
Híbrida vida,
El cos àvid recorda
Cada carícia,
Cada mossec, i els llavis
Besen reminiscències.
El cos àvid recorda
Cada carícia,
Cada mossec, i els llavis
Besen reminiscències.
Memòria espontània (Itineràncies poètiques, 115)
Recordi com viure. Ni la paraula
Febril ni el silenci més hermètic
Ni la llunyania d'un cor que batega.
I és la catarsi de l'ànima, que furga,
Amb melangia, entre els records
Fins que troba aquells que ajuden
A que aflorin els sentiments primigenis.
24/7/10
Cartògrafa de carícies (Itineràncies poètiques, 114)
Duen als indrets més goluts
Del teu cos de dolça melassa,
Argila maleable que es modela
Amb dits experts: en cada solc,
El desig i les marques de la vida.
L'epidermis reté les carícies
Com cartògrafa de la libido,
I amaga el tresor de la flama
Sense deixar mapes escrits.
Seré explorador febril en les lianes
De les teves cuixes, espeleòleg
Per devorar-te els llavis i trobar-te
Cada bri de febre espars en la carn.
Òrbites (Itineràncies poètiques, 113)
Dona de primavera,
T'acaricia.
I sóc satèl·lit
Perdut, en constant òrbita
Pels teus pits d'ambre.
El desig torna:
Per habitar-te el ventre,
Esdevinc flama.
Quilòmetres (Itineràncies poètiques, 112)
Òrfena policromia per quan cloguis
Aquesta nit els ulls novament.
La catifa de paraules queda estesa
Als teus peus, i el rosari d'ofrenes
Ha de guarir-te les ferides diàries.
I la lluna segueix esguardant-nos
En la balustrada on la xardor i la brisa
Endevinen que els cossos solitaris resten
Delitosos per servar l'empremta d'un mossec.
Hi ha quilòmetres entre els meus llavis
I la teva pell. Però somniaré que tornes,
Com la set a la gola, a un mil·límetre
Escàs del meu recer, a frec del silenci.
23/7/10
Diferència (Itineràncies poètiques, 111)
Entre el ligni origen de l'escorça
I l'aroma tel·lúrica que la brisa
Escampa en aquest capvespre de tempesta?
Som fills de l'argila, de la flama viva
Que crema en el centre del volcà, i espiga
Arrelada als camps fèrtils de la fortuna,
I gota de rou lliure, i mil·lenària saviesa.
Tenim el bressol més pur -la cristal·lina
Veu de la remor de les onades- per créixer
Mentre ens alleta amb la calidesa d'un astre.
I no podem tenir-ne cura, com si d'una mare
Es tractés? Quina diferència hi ha, digueu-me,
Entre el pit maternal i el vaivé de la mar calma?
Ígnies ànimes aquàtiques (Itineràncies poètiques, 110)
Encara que els somnis ens mantinguin
En un vol lleuger com l'existència,
Diàfan com delir allò que somniem.
I som ànimes bessones perdudes, porugues,
Tement els camins que ens depara la vida.
Malgrat tot, seguim caminant i volant
I deixant que les circumstàncies canvïin
El nostre rumb, la direcció presa.
Les petges o les marques entre els núvols,
Seran visibles? O solament es tatuaran
En les nostres ígnies ànimes aquàtiques?
22/7/10
Acròbata (Repte Clàssic CDXXX)
Quan sents l'escalfor de les seves mans a les cuixes, un calfred et recorre l'espinada. Empasses saliva i no goses dir res. En la penombra del vagó, la silueta del seu cos musculat és esfereïdora i imposa respecte. Intueixes que tot allò que facis per resistir-te serà inútil. Te'l mires astorada però no t'oposes a la pressió que fa, amb les seves mans, per separar-te les cames i, tot seguit, arrencar-te la faldilla. Amb l'estrebada, també s'esquincen les calcetes minúscules.
La nàusea aflora a la teva gola perquè, incrèdula, no t'hauries imaginat mai l'escena que et toca viure en aquests moments. I menys amb qui t'ha arreplegat dels carrers i t'ha refet la vida els últims mesos. Feina estable gràcies a la innata facilitat per les acrobàcies, malgrat haver de recórrer llargues distàncies, de país en país, sense un domicili fix, però amb tres àpats calents i un sostre (si l'alternança d'habitacions d'hostals de mala mort i vagons atrotinats pot anomenar-se així). Però el món del circ és un món a part, marginal.
La seva cara té una expressió que no has vist abans en ella. Malèvola i plena de rancúnia, encesa de desig per obtenir allò que vol al preu que sigui. Encara que tu t'hi neguis, cosa que és impossible perquè els teus llavis segueixen emmudits. Les seves mans enormes t'envolten els canells prims sense cap tipus de delicadesa i et mantenen els braços per damunt del cap, mentre les seves cames substitueixen la pressió que feien les mans per mantenir-te eixancarrada. És quan notes la seva erecció. I, sense temps de reacció per adonar-te que no hi ha cap peça de roba entre el seu penis i la teva vagina, sents en les entranyes el rude fregament d'un enorme pal de fusta seca. El seu sexe t'ha penetrat salvatgement, sense més lubricació que la sang que hagi provocat aquesta acció.
No gemegues. La sorpresa ha capturat la teva consciència i, al mateix temps, et separa del teu cos. T'observes sota del director del circ, que també és el domador de grans felins, l'home que va quedar bocabadat en veure't fent tombarelles per unes minses monedes, la figura paternal que va treure't la mirada poruga i va conferir seguretat al teu esguard. I mica en mica també et va seduir, a la seva manera. Sense insinuacions clares, preparant el terreny, perquè confiessis en ell. Per això, no t'ha estranyat la cita d'aquesta matinada a l'estació del poble, a prop de les caravanes de la resta dels integrants de l'espectacle, però prou allunyada perquè els possibles crits d'auxili es confonguin.
La fricció segueix, per poca estona, perquè ejacula amb força dins del teu cos. Notes com et torna la consciència quan el semen calent crema el teu ventre, i el fàstic et traspua per cada porus de la pell. Vols cridar, colpejar-lo amb totes les teves forces. Però un puny tancat s'estavella contra la barrada, i quedes estabornida, desorientada. “Tranquil·la, puteta, aquesta és la primera i la darrera vegada que et follaré”, diu amb un xiuxiueig cruel i impersonal mentre surt del teu sexe bruscament. Abans d'apujar-se els pantalons, s'espolsa el penis sobre la teva cara. La barreja d'olors és intensa: la teva sang, els fluids d'ell, el teu sexe.
Marxa i és quan comences a somicar amb força. Sanglotes i no escoltes el grinyol metàl·lic. El que m'indica que la tanca de la gàbia ja no em reté. Em guiaré per l'olor de la teva sang. Ajudada pel dejuni obligat i la urgència de devorar carn fresca, em serà fàcil trobar-te en la penombra del vagó. La nit amagarà els meus moviments sigil·losos, i em farà invisible als teus ulls, gràcies al meu pelatge negre. Fins al moment en què les meves urpes comencin a esquinçar-te la tràquea. Per evitar que els teus xiscles em delatin i hagi d'abandonar la meva presa.
La nàusea aflora a la teva gola perquè, incrèdula, no t'hauries imaginat mai l'escena que et toca viure en aquests moments. I menys amb qui t'ha arreplegat dels carrers i t'ha refet la vida els últims mesos. Feina estable gràcies a la innata facilitat per les acrobàcies, malgrat haver de recórrer llargues distàncies, de país en país, sense un domicili fix, però amb tres àpats calents i un sostre (si l'alternança d'habitacions d'hostals de mala mort i vagons atrotinats pot anomenar-se així). Però el món del circ és un món a part, marginal.
La seva cara té una expressió que no has vist abans en ella. Malèvola i plena de rancúnia, encesa de desig per obtenir allò que vol al preu que sigui. Encara que tu t'hi neguis, cosa que és impossible perquè els teus llavis segueixen emmudits. Les seves mans enormes t'envolten els canells prims sense cap tipus de delicadesa i et mantenen els braços per damunt del cap, mentre les seves cames substitueixen la pressió que feien les mans per mantenir-te eixancarrada. És quan notes la seva erecció. I, sense temps de reacció per adonar-te que no hi ha cap peça de roba entre el seu penis i la teva vagina, sents en les entranyes el rude fregament d'un enorme pal de fusta seca. El seu sexe t'ha penetrat salvatgement, sense més lubricació que la sang que hagi provocat aquesta acció.
No gemegues. La sorpresa ha capturat la teva consciència i, al mateix temps, et separa del teu cos. T'observes sota del director del circ, que també és el domador de grans felins, l'home que va quedar bocabadat en veure't fent tombarelles per unes minses monedes, la figura paternal que va treure't la mirada poruga i va conferir seguretat al teu esguard. I mica en mica també et va seduir, a la seva manera. Sense insinuacions clares, preparant el terreny, perquè confiessis en ell. Per això, no t'ha estranyat la cita d'aquesta matinada a l'estació del poble, a prop de les caravanes de la resta dels integrants de l'espectacle, però prou allunyada perquè els possibles crits d'auxili es confonguin.
La fricció segueix, per poca estona, perquè ejacula amb força dins del teu cos. Notes com et torna la consciència quan el semen calent crema el teu ventre, i el fàstic et traspua per cada porus de la pell. Vols cridar, colpejar-lo amb totes les teves forces. Però un puny tancat s'estavella contra la barrada, i quedes estabornida, desorientada. “Tranquil·la, puteta, aquesta és la primera i la darrera vegada que et follaré”, diu amb un xiuxiueig cruel i impersonal mentre surt del teu sexe bruscament. Abans d'apujar-se els pantalons, s'espolsa el penis sobre la teva cara. La barreja d'olors és intensa: la teva sang, els fluids d'ell, el teu sexe.
Marxa i és quan comences a somicar amb força. Sanglotes i no escoltes el grinyol metàl·lic. El que m'indica que la tanca de la gàbia ja no em reté. Em guiaré per l'olor de la teva sang. Ajudada pel dejuni obligat i la urgència de devorar carn fresca, em serà fàcil trobar-te en la penombra del vagó. La nit amagarà els meus moviments sigil·losos, i em farà invisible als teus ulls, gràcies al meu pelatge negre. Fins al moment en què les meves urpes comencin a esquinçar-te la tràquea. Per evitar que els teus xiscles em delatin i hagi d'abandonar la meva presa.
Superfície fructífera (Itineràncies poètiques, 109)
En la desèrtica planície
D'un malson reiterat,
Els teus llavis, vinguts
Del país de l'isolat fred,
Diuen el nom de les coses
Que aporten joia a la vida.
I camino, al teu costat,
Enganxat a tu com l'ombra
Que no saps que t'acompanya,
I t'exploro l'ànima lassa,
L'amanyago i sento com batega
Per esdevenir lliure -sabates
Noves en sendes novelles-.
21/7/10
Mel·líflua (Acròstica itinerància III)(Itineràncies poètiques, 108)
Els teus mots produeixen
La melangia.
20/7/10
Letícia (A Mariona Lorente)
["Sonet" dedicat a Mariona Lorente i Pla, en motiu del seu aniversari, amb acròstic inclòs]
Més val que el temps no vulgui transcórrer
Amb la celeritat que acostuma,
Ritme rabent que tot instant perfuma,
I aturi en la breu felicitat la seva sorra.
O alleugi els plors i les penúries,
Només per saber que el teu somriure
Allibera més llum que una llàgrima teva.
Lluny de tu, però més proper del que et sembla,
Oneja el meu vers perquè el llast de la feixuga
Rutina sigui ploma enduta per la brisa poruga
En lloc de pesat plom a lloms d'una atzembla.
Només em resta omplir de boscúries
Tot terreny erm per la tristor, i escriure
En cada tronc el teu nom, de la joia una treva.
Amb la celeritat que acostuma,
Ritme rabent que tot instant perfuma,
I aturi en la breu felicitat la seva sorra.
O alleugi els plors i les penúries,
Només per saber que el teu somriure
Allibera més llum que una llàgrima teva.
Lluny de tu, però més proper del que et sembla,
Oneja el meu vers perquè el llast de la feixuga
Rutina sigui ploma enduta per la brisa poruga
En lloc de pesat plom a lloms d'una atzembla.
Només em resta omplir de boscúries
Tot terreny erm per la tristor, i escriure
En cada tronc el teu nom, de la joia una treva.
Desídia (Itineràncies poètiques, 107)
Del temps, hi ha la desídia
Del propi viure:
Polir les formes
Per no caure en la incúria
És necessari,
Perquè no calli
Per sempre la paraula,
Que ara reposa.
Cúspide (Itineràncies poètiques, 106)
Silenciosa i ferma
Enmig del desert
Qne m'envolta la set erma,
I he de callar
Per no trencar el silenci,
Esperar el demà
Fins que la tristor em venci.
T'has descobert
Clara cúspide pura
Perquè, despert,
Et segueixi amb la usura
De qui sap del cert
Que així la vida assegura.
Inconsciència (Itineràncies poètiques, 105)
Més bella en els meus llavis:
El teu nom, pluja
Abundant perquè oblidi
La xardor i la tristesa.
I el pronuncio
Mentre reposo; absència
De consciència
Quan el silenci envolta
Les hores que transcorro
Lluny de la teva boca.
Escàpola (Itineràncies poètiques, 104)
He travessat el desert, entre dunes
De penúria, amuntegant insomni i llunes
Fins que he fet real cada miratge.
Fins que he agrupat totes les engrunes
De sorra escampades per un aliè paisatge,
No he sabut del cert que la nostra platja
Ha esdevingut desferra abans que les prunes
I llur temps hagin tornat. Encara són verdes,
I no tindran opcions de madurar perquè la fura
Que és la vida escàpola fa més dura l'espera.
Tornarà al nostre recer aquesta breu primavera,
Alimentada amb els teus somriures de llum pura,
Si són hiemals les dolçors que havien de ser gerdes?
Oníriques delícies (Itineràncies poètiques, 103)
De gorges aquàtiques que canten
Les delícies d'un món construït
Pels alegres cants de les orenetes
I per nous començaments de dia.
Entre llençols de molsa i de dolça
Calma, dormo i reposo de les nafres
Que han de cicatritzar amb l'oblit
I amb el sondeig de les regions
Abissals de l'ànima, per trobar-hi el fel.
Reposo i dormo, en el cel d'un núvol
Que he abastat, mentre m'enlairo
Nord enllà, entre cançons i màgia,
Envoltat de somnis que m'embolcallen.
19/7/10
Ètiques efímeres (Acròstica itinerància II) (Itineràncies poètiques, 102)
Ètiques que, d'efímeres,
Llisquin per somnis
I silencis: paraules
A l'alba per parlar-nos.
Nostàlgia (Itineràncies poètiques, 101)
Per a seguir amb vida
Després del pleniluni?
Engolit per la llum,
Sóc falena i lluerna,
Delit de nou per l'alba.
Tinc paraules, un cove
Ple, per voler abastar
Allò que he perdut: tu.
Legítima renúncia (Itineràncies poètiques, 100)
[seguiment extraoficial de Mentre esperem de Carme R]
Perquè la millor albada
És la que ens queda prohibida,
També desitjo una vida
A un jou encadenada
I poder reclamar una nova
Forma de viure, renunciar
Constantment a un legítim demà
Per tenir llunes en un cove.
Perquè la millos de les albes
És la contemplada furtivament,
Amb brins de lluita i de turment,
I poder sentir les mans balbes
Per arrencar estaques i arrels
Que ens claven els somnis rebels.
És la que ens queda prohibida,
També desitjo una vida
A un jou encadenada
I poder reclamar una nova
Forma de viure, renunciar
Constantment a un legítim demà
Per tenir llunes en un cove.
Perquè la millos de les albes
És la contemplada furtivament,
Amb brins de lluita i de turment,
I poder sentir les mans balbes
Per arrencar estaques i arrels
Que ens claven els somnis rebels.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)