Èxtasi (o Artística)[Disparador#2, d'OrcinyBooks]

La porta féu pas, amagant darrere seu el qui l’obria. L’olor de resclosit i de putrefacció que envaïa l’estança vaticinava l’espectacle dantesc que s’escampava per tot arreu. Per les parets i pel terra, l’amuntegament de cadàvers, amb vísceres i sang, membres amputats, ulls sense conques, cabelleres arrencades de soca-rel… El seu punt de vista psicòpata només veia bellesa en aquella hecatombe, la seva obra d’art de mesos… El vòmit de la noia el despertà d’aquell èxtasi; li malmetria l’harmonia del conjunt amb sucs gàstrics i menjar no digerit. La plantofada la deixà inconscient, a punt per esdevenir art. Per sempre.

Orciny Books

Oníriques galàxies (31 paraules de VullEscriure; 9)

S'adorm i és quan comença el seu món d'oníriques galàxies de fantasia, on tot domini recau en la seva persona, megalòman per naturalesa.

Assassinat a la convenció (o Robòtica)[Disparador#9, d'OrcinyBooks]

La mà del robot sosté el revòlver que l'apunta. En plena demostració, mentre explicava els avantatges d'aquell nou model. Sap que ja és home mort, a pesar que es trobi envoltat de policies, enmig de la convenció de Seguretat Estatal. Perquè el seu robot és infal·lible quan ja ha assolit la seva missió. Ningú no es mou; ni el President del Govern, ni els alts càrrecs, ni la resta dels programadors. Tothom pensa el mateix i no vol augmentar el nombre de víctimes amb una heroïcitat. L'enginyer encanonat s'adona que fou un error comprar les peces necessàries al basar xinès.


Orciny Books 

Setciències (o Autòpsies)(Repte ClàssicDLXXV)

La mare se'ns mor. Per ser sincer, és per culpa de la meva germana. Dels dos, ella era la que justejava. Degut a la síndrome de què sempre han parlat els metges. Estranyes formes per anomenar-nos, com si això de ser bessons de diferent sexe fos una cosa tan poc comuna. Les converses entre els pares han estat més amenes i agradables, sobre noms i colors, inclús per triar vestits amb llaçades i sense, o un tipus de serrell. Tot per diferenciar-nos, perquè no volien saber el sexe dels seus fills. La veritat és que jo no m'he imaginat mai amb faldilla... faria patxoca? Seria el bufó per a tothom, amb aquesta fila.

Ara, però, m'entristeix notar l'agonia de la mare, que aquells metges setciències no sàpiguen traduir les analítiques o consensuar un diagnòstic per actuar. Amb rapidesa, que això és el que exigeix aquest cas. Però jo no sóc ningú ara mateix, no tinc ni veu ni vot, ni puc oferir-los una solució a aquest problema. Després de les convulsions patides per la meva germana, només jo he entès que ella ja ha abandonat aquest món. I m'aclapara una tristesa i una ombra fosques, mica en mica sento que llangueixo jo també, i que seguiré el mateix camí. Això ja ho tenim, els bessons, siguem o no del mateix sexe... semblem interconnectats i l'alegria i la tristesa es transmeten, fins i tot la mort.

Per això sé que, en unes hores, jo també deixaré d'existir. I la mare no suportarà aquesta crisi; serà massa tard per salvar-la. Sobretot per culpa de la meva germana, que fa dies que és morta. L'autòpsia dels nostres fetus parlaran d'asfíxia amb el cordó umbilical i d'empatia entre bessons; la de la mare desvelarà la septicèmia que li enverinava la sang minut a minut.