Diferències (o Epístola d'absència i de memòria)[76a Crida, de VullEscriure - «Aigua»]

El Vendrell, 28/XI/2015

Estimat Lluís:

sembla estrany que, tot i les diferències que teníem i alguns moments de desavinences, ara encara et tingui tan present en els meus records. Perquè era el teu subordinat, sí, però alhora també era el teu amic, amb qui podies compartir xerrades sobre temes tan diferents i tan deslligats de la feina... Ja saps que sempre et preguntava per música que escoltaves, melodies amb reminiscències ancestrals i amb sons que transportaven a mons diferents. Chris Spheeris, Yanni o Wim Mertens n'eren exemples de fora del país. Però un grup que realment em va sobtar i sorprendre va ser Luar Na Lubre, de la llunyana Galícia.

Per què avui t'escric, i hi ha tanta emoció dins meu que he de desembocar-la com sigui i encara que no em podràs llegir, adreçar-me a tu com si encara fossis a la vora, a quatre carrers o al poble del costat? Avui m'he sentit com un infant en plena Nit de Reis, que esbatana els ulls per captar cada detall de la màgia que li desfila pel davant, que gairebé no parpelleja per no perdre's res d'allò que succeeix i que dibuixa un somriure que cap mal del món no podrà esborrar. Avui he experimentat novament el recorregut del calfred per l'espinada, la llengua solta per balbucejar paraules entrapussades, els moviments nerviosos d'un neguit que no marxa fàcilment.

Però per què t'escric, ho saps? El so de l'aire, que algú va rescatar i renéixer amb la cançó del sol, m'ha captivat un cop més com si no hagués transcorregut ni un sol minut des que la vaig escoltar entre els compactes que m'oferies. I ha vingut de la mà d'en Bieito Romero i del seu elenc, ha estat un encontre humà i terrenal, amb brins de la màgia d'una trobada anhelada i desitjada però que agafa per sorpresa. Quan l'aigua et mulla amb versos en gallec de García Lorca, encara que no siguis a Santiago de Compostela, o quan sents el mestissatge de Rosa Cedrón i de Pablo Milanés són moments per a recordar. Però quan la genialitat compositora que ha tenyit d'emoció aquests minuts sonors apareix i és tan real com tu mateix, i menja i beu i riu i parla...

No calen Nits de Reis, creu-me. Només allò que és capaç d'emocionar-te o allò que t'importi, perquè tothom té barems per calibrar les seves prioritats. I avui m'he adonat que encara et tinc present i t'enyoro en certa manera; trobo a faltar aquells debats en què la raó basculava, aquelles arestes que mai no acabaven de llimar-se però que sempre ens esperonaven per tirar endavant. I el que donaria per abraçar-te i deixar-te un racó aquí. Escoltaríem plegats els nous temes, recordaríem les velles melodies, potser discutiríem si Rosa Cedrón tenia una veu més carismàtica o si Paula Rey és la millor de les vocalistes que han interpretat les cançons del grup. Però el que sí tindríem clar és que no hi hauria cap batalla aferrissada ni la sang arribaria al riu.

Rep una forta abraçada, amic.

In Memoriam Lluís Ràdua Balagué (D. E. P.)

Alícia (o Oxímoron)[58a MiniCrida, de VullEscriure - «Neu»]

Paradoxalment, és tan fredolica... Odia el fred i el gebre, la neu i tot allò que estigui relacionat amb l'hivern, amb les glaçades i amb els termòmetres quan indiquen temperatures que freguen la demència. Per això no comprèn els seus pares. Avui menys que mai perquè, després de la treva de dies quasi estiuencs en ple novembre, en sorgir dels dominis de la vànova, s'ha trobat amb la inclemència de la gèlida atmosfera deixada per un vent del nord capaç de gelar-li les idees.

Tremola i li repiquen les dents; se sent morir en l'encarcarament provocat per aquesta Antàrtida enmig de l'habitació i, per acabar-ho d'adobar, també s'estén al passadís, al lavabo... Tota la casa és un glacial particular. Quan apuja la persiana del menjador, el paisatge completament nevat l'astora. El calfred que li recorre l'espinada és de categoria. Regirarà l'armari a la recerca d'un vestuari més adient per a aquest canvi sobtat.

Entre el caos de l'armari, curull de bruses de màniga curta i bermudes, ha de tenir els jerseis de punt i els pantalons de pana, la jaqueta de gore-tex i les bufandes, les manyoples, la gorra de llana amb borla inclosa... Tot l'arsenal tèxtil que pugui arreplegar és benvingut per cobrir-se i escalfar aquest cos seu. Si no, està condemnada a perir en l'onada de fred polar que assola la ciutat. Però, en voler lliscar dins dels camals dels pantalons, sembla que el teixit s'hagi encongit. El mateix li ocorre en cordar-se els botons de la brusa de franel·la.

Com si hagués regirat la roba d'una altra persona o com si hagués crescut mentre dormia, cada peça que s'emprova li queda estreta i petita. Com si fos un malson i hagués aterrat al País de les Meravelles. No entén res del que passa. Ni als seus pares, que la podrien haver anomenat Alícia en lloc de Neus.

Dodecàedre (o Cròniques)(Repte DCXV)

Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar;

després hi veurem cara a cara.

Ara el meu coneixement és limitat;

després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.

1 Co. 13.12

I. Cr. 5.52. "Reflection"

Neguitós, tanques el llibre i mires novament el telèfon. Els dígits et revelen que han transcorregut només dos minuts de l'últim cop que l'has consultat. El reflex que et retorna la pantalla de l'aparell en blocar-lo és el d'un rostre demacrat amb bosses sota els ulls, envermellits pel descans precari que suporten. Tens la sensació que el temps s'ha aturat capriciosament i la reminiscència d'una immobilitat que et deixa en el desempar del món. Obres el llibre i continues la lectura, encara més nerviós.

II. Cr.4.07."Restoration"

Les paraules es transformen sobre la blancor de la pàgina i es barregen entre elles, com si la dislèxia et visités i no et permetés restaurar el teu sistema. L'enderroc és latent i has entrat en una decadència que evidenciaries en cada detall si l'analitzessis. Lentament, compons el trencaclosques del que llegeixes i intentes captar-ne el missatge, capint les frases lapidàries amb un sentiment feble que cal enfortir. Sota el tamborineig dels dits, l'escalfor del telèfon et manté en un assossec inquiet.

III. Cr. 4.08. "Revelation"

Esbufegues en girar el full i trobar-hi indicis dels teus errors. Cada paraula ressona dins teu i entomes la bufetada quan t'hi veus representat. Una ínfima tremolor a la mà provoca que canviïs el ritme dels teus moviments i el dit índex llisqui damunt de la superfície d'aluminosilicat, tot descrivint el traç del patró de desbloqueig. A la pantalla, però, no hi ha cap element que t'indiqui una novetat. Només els dígits de l'hora, que han afegit un minut a l'anterior consulta.

IV. Cr. 5.30. "Reflections of Reality (Revisited)"

Has imaginat la vibració per desenganxar els ulls de la realitat; te n'adones. Reconeixes que ets feble i ja és un pas. Una música inexistent et fa moure la cama esquerra al seu ritme accelerat mentre et duus un dit als llavis. Te'l mossegues amb ràbia i observes un cop més la portada del llibre. El cercle, el triangle, la doble a. L'autoria queda relegada a un segon pla. El que importa és el control. Expires i et convences que així serà.

V. Cr. 4.47. "Release"

Penses en fets de mesos enrere, la sensació de sentir-te llastat, ancorat a una rajola qualsevol, com si l'estaticisme ajudés a passar les hores i a empènyer dies. En el cap emboirat i amb una única fixació: restar minuts en trams cada vegada més curts i la comprovació que la fita negociada amb tu mateix era fulminada abans d'hora amb escreix. Optes per activar el so del mòbil i així no hi haurà l'excusa de la vibració per consultar-lo. Ressegueixes el patró.

VI. Cr. 3.40. "Ready"

Et sents preparat per aguantar durant una hora amb la ment en blanc, només centrat en la lectura del llibre. El sospeses, corrobores el número de la darrera pàgina. Són poca quantitat i és farcit de reflexions que ajuden a agafar les regnes del rumb que és correcte, amb la gràcia de Déu. Però ets ateu, aquest favor ha de venir d'un ens superior. Digues-li Natura, digues-li energia. Crearàs un tòtem per abraçar-t'hi amb força i no naufragar. Fer-ho seria una condemna.

VII. Cr. 4.46. "Remove"

Elimines les imatges mentals d'allò que deleges i les esborres del teu cervell. Penses en el paisatge que es desplega al teu davant, a través dels vidres del finestral, i els ulls es claven al rellotge de paret del menjador. Per l'absència de la busca dels segons, et fa la sensació que s'ha aturat i agafes el telèfon per confrontar les hores. Tot correcte, amb una sincronia quasi helvètica. Aprofites per consultar la connexió. Potser el whatsapp no s'actualitza per estar desactivada.

VIII. Cr. 5.43. "Regret"

Sents la gola seca i el remordiment de no ser capaç de focalitzar-te, de centrar-te. Sense blocar el teclat, deixes l'aparell i tornes a obrir el llibre. La suor a les mans humiteja la plana que toques i la bufarà quan canviïs de pàgina. T'alces i vas cap al lavabo. T'eixugaràs amb la tovallola i agafaràs el paquet de mocadors de paper de la tauleta de nit de l'habitació de matrimoni. El mirall et delata els llavis clivellats. Fas tan mala cara...

IX. Cr. 5.00. "Restitution"

Tornes al sofà. La brillantor de la pantalla, burleta, et recorda que els minuts segueixen transcorrent amb una parsimònia exasperant. Regires la butxaca i n'extreus un caramel. Almenys per salivar i distreure't l'estómac, que reclama alguna partícula per digerir o per calmar-se. Però l'embolcall està completament integrat a la massa ensucrada, que és tova i llefiscosa. Haurà suportat un programa de rentat per una bugada feta amb presses o la temperatura d'una bateria reescalfada pel propi ús. Desisteixes d'entaforar-te'l a la boca.

X. Cr. 5.21. "Restraint"

Rebatries qualsevol objecte per trencar la cadena que et té lligat a la dissort. El llibre, el caramel del dimoni, inclús el telèfon. No li tens por a la incomunicació ni a l'aïllament. Pitjor és ser un titella. Escometries contra les lleixes i les peces de cristalleria, seguiries amb gerros, plats decoratius i souvenirs. D'impotència, sobretot, per no saber acabar amb aquest sortilegi, que et fa viure entre la badoqueria i la letargia, un dia rere l'altre sense trobar-hi cap diferència substanciosa.

XI. Cr. 3.56. "Receive"

Reps la glopada virulenta de fel i comprens els fils que et lliguen a una dependència que t'aliena, aquest deliri que és tremebund i tremend com un metrònom gegantí que et martelleja i et polvoritza el seny en cada nou pas que desitges efectuar. Aquesta amargor àcida et crema per dins i saps que no hi ha marxa enrere quan se t'enduen la renúncia i la rendició. No et calen rellotges per conèixer el temps que ha transcorregut des del darrer cop.

XII. Cr. 3.30. "Responsible"

Ets responsable de les teves accions, sí. I d'ignorar quant fa de la reunió on et comprometies a canviar i a seguir les pautes d'en Bill Wilson i d'en Bob Smith. El que pots dir amb exactitud és quantes hores han passat des de la darrera copa. Amb la màxima responsabilitat, com un autòmat programat per autodestruir-se, et llances a la captura de l'ampolla de brandy de cuinar. La buidaràs d'un trago i desapareixerà el tremolor i el neguit que no et deixen rumiar.

Claustrofòbia (o Inconsciència)[57a MiniCrida, de VullEscriure - «Explosió»]

Davant de les imatges televisives dels impactes dels dos Boeing-767 contra el World Trade Center, imagina els sons eixordadors de les deflagracions i l'explosió en mil bocins de finestrals i estructures i el terror de tota la població de Nova York i sent la claustrofòbia d'aquella persona que, encara amb vida, es veu enterrada entre el garbuix de l'enderroc i enmig de muntanyes de runa i no sap com demanar ajuda perquè no escolta la seva veu ni cap altre so que vingui de l'exterior i s'angoixa amb la idea d'agonitzar a frec de la salvació i d'aquella mà enguantada del bomber o del civil o del soldat —perquè és evident que l'exèrcit també ajudarà en les tasques de salvament—, tant li fa si és plena de brutícia o de pols o de sang, o si és d'una raça diferent de la seva, només desitja amb totes les seves forces ser trobada abans que expiri el darrer alè; imagina, embadalit, el caos extrem i sent el pànic de la munió de gent que, arraïmada en aquella metròpoli, viu i treballa i passa penúries per arribar a final de mes amb un sou exigu i que és sorpresa de bon matí per la demència i el radicalisme i per les flames i la destrossa i això el fa recular en el temps, fins al dia en què una altra explosió demencial, igual de terrífica, va sacsejar la vida dels barcelonins i la seva en particular, perquè allà va perdre el sentit de l'oïda —segons els informes mèdics— i la mare, i va experimentar, en la inconsciència, l'angoixa de sentir-se atrapat i tot desitjant una sortida i una alenada d'aire fresc. Almenys aquesta és la versió dels familiars i d'aquells que el van rescatar del ventre matern, de forma prematura, aquella tarda del 19 de juny de 1987, al Centre Comercial d'Hipercor.

Hipòtesis (o Antípodes)(ARC a la ràdio)

L'estridència omple l'apartament en sonar el telèfon i la mosca aixeca el vol. Ningú no despenja l'aparell i continua el so metàl·lic del timbre fins que salta el contestador i la veu masculina, gravada sense modulacions emotives, convida a deixar un missatge tot seguit. Llavors, el senyal acústic, com una comporta oberta, deixa pas a un torrent de retrets ple de violència i ràbia:

—Hola, ja ho suposava, que no t'atreviries a atendre'm. T'he telefonat al mòbil i ara al fix de casa teva, després que no rebis els missatges ni me'ls vulguis llegir. Sí, hi haurà una raó de pes que em faci sentir culpable, però n'estic fins al capdamunt que no t'enfrontis a les coses. Som parella i hi ha moments per a discutir, també. No només flors i violes i petons i carantoines. Som adults i has de posar-hi més de la teva part perquè això rutlli. Fuges una vegada més i em deixes amb la paraula a la boca. Desapareixeràs durant uns dies, ho sé. Però aquest cop no t'aniré al darrere, t'ho hauràs de guanyar i ja ho has de saber que et perdonaré i ens reconciliarem. Però tingues valor i afronta els temporals si creus que...

El temps per al missatge ha escapçat el comiat. Però l'Ofèlia no tornarà a telefonar. Ja ha dit allò que havia de dir i no es vol estovar. Anirà a la dutxa, s'hi estarà una bona estona i recapacitarà. Tot són hipòtesis diverses, ara que es troba als antípodes d'en Màrius i no sap cap a on dirigir aquesta relació, en què tants esforços han de venir de la mateixa banda perquè s'avanci. I mai no és la d'ell. Se l'imagina encauat al seu apartament, havent blocat el pany de la porta com les altres vegades perquè ella no es presenti i el sermonegi. Realment, li manca sang per a l'amor.

L'Ofèlia es deixa amanyagar pel doll d'aigua calenta mentre, a l'habitació d'en Màrius, la mosca atura el seu vol quan el silenci ha envaït de nou el pis. Aterra a la taca de sang coagulada, que s'estén al voltant de l'orifici de bala del jove, que jau mort al llit amb el revòlver encara a la mà.

Errívoles circumferències (o Absències i famílies)[75a Crida, de VullEscriure - «Lluna»]

A Jean M. AUEL, a qui li dec els noms i els personatges.

La tercera lluna, perfecta circumferència, ja és aquí i encara no ha arribat l'indici que desitjo. Tinc por de la nit i de les seves ombres, i que el temps transcorri i em confirmi el que crec. L'absència dels homes es nota en els nostres ànims i en la comunitat; la crispació i els nervis són a flor de pell. Hem de pensar que la cacera s'allargarà mentre el fred no mossegui i que, gràcies a això, el rebost s'abastirà prou per passar el cru hivern i no notar l'escassedat de captures. Les dones recollim baies i arrels i fruits de tota mena, amb el neguit de qui espera. Ens fem passar la gana així, sense pensar en la poca carn que tenim i que racionem a parts iguals entre tots els membres, tenint principal cura dels infants.

L'Ayla m'ha vingut a veure, després d'acabar el dia, dissimulant que cosim les pells per fer-ne abrics i mantes contra les glaçades. D'aquesta forma, podem posar-nos al dia dels rumors i de les novetats. M'ha preguntat avui, però no n'hi ha. Amb prou feines m'he llevat i m'he preparat qualsevol cosa per fer-me passar el malestar. La resta del clan no se'n preocupa tant com ella, deuen creure que faig comèdia per si obtinc favors en el menjar. Però només vull que tornin la normalitat i els homes, tothom estaria més distret i no parlarien sense solta ni volta. Tantes dones soles no ajuden a crear un bon clima de germanor. I no vull creuar-me amb en Mog-ur, el mag, que ho endevina tot i tot ho arranja, però no es veu amb pit de reunir-nos i solucionar les nostres diferències. Ell només entén de pocions i de beuratges, no pas de gelosies i de malastrugances.

Encara segueixo emmurriada. La visita de l'Ayla em deixa intranquil·la aquesta vegada. Com jo, la dona de Brun ha menjat baies de la planta que ens va indicar l'Iza, la curandera. Però a ella li han provocat nàusees tan violentes que la sacsegen amb espasmes durant tot el dia. Temo que aquest efecte se'm rebel·li i no se'm presenti i que tot sigui en va. També tinc por que les males llengües ens puguin relacionar, per culpa d'aquesta epidèmia de vòmits, i la malaltia sigui una revelació. Sense els homes, la injustícia sembla córrer amb peus més veloços encara. Des de l'entrada de la cova, penso en la ventura de les famílies que s'han format en la nostra petita societat, on els vincles tribals són forts però febles alhora.

A la vora de la foguera, que m'ha ajudat a encendre l'Ayla, rumio en silenci, tant encertada com errívola. És la tercera lluna, sí, però no pas la fi del món. Només em cal passar l'hivern a empentes i rodolons, i acatar les decisions del cap del clan quan tot l'assumpte sigui massa evident i s'esbombi. Les pells ajuden a amagar el volum del meu ventre. Però no amagaran que visc sola, sense home ni família. Per molt que en Brun no reconegui la infidelitat i que ell és el pare de la criatura que espero.

Lí[g]nies pròsperes (o Estratègies)(56a MiniCrida, de VullEscriure - «Examen»)

No cal que t'hi capfiquis. Ets la ineptitud personificada i no s'hi pot fer més. Però no entens per què et demanen la lluna en un cove. La gran il·lusió del pare és que esdevinguis metge i, durant mitja dècada, ha remogut cel i terra perquè només et centris en aquest examen. Has estudiat i estudiat fins que t'han cremat les celles, però en tots els intents has fet el préssec. Ara és quan, definitivament, al pare se li ha pujat la mosca al nas i se t'ha acabat el bròquil. L'ultimàtum és clar i concís: si aquest cop no te'n surts, ompliràs fitxes de clients a l'empresa familiar. En dir-t'ho has fet uns ulls com unes taronges. Aquesta mala passada és amb xantatge emocional: sap que, des de petit, t'ha esborronat tot el referent al negoci dels de casa i que prefereixes veure els arbres en els boscos i no pas acumulats en un magatzem, que tindran una vida tan fastuosa com efímera. Sobretot amb els temps que corren.

No cal que t'hi capfiquis, que de més verdes en maduren. Has de pensar un estratagema per convèncer-lo que no és una idea massa recomanable i, ara que gairebé fregues la nota demanada, abaixar les veles i llençar la tovallola és una sortida poc digna. A més, no diuen que a la tercera va la vençuda? Faràs força en aquest aspecte: no serà la mort de ningú que afluixi la mosca un cop més. Si la muntanya no va a Mahoma... T'esprems el cervell, perfiles el teu discurs. És llépol això de tenir una eminència mèdica a casa i és tan a l'abast, que se n'hauria de fer creus. I si, novament suspèn, un petit suborn sempre podria canviar les tornes i la nota. Francament, aquesta seria una inversió de cara i ulls per fer encara més pròspera la funerària.

Tórtores del Túria (o Delícies índies)(Relats conjunts)

Este pichón del Turia que te mando,
de dulces ojos y de blanca pluma,
sobre laurel de Grecia vierte y suma
llama lenta de amor do estoy parando

Federico GARCÍA LORCA.

El pintor és admirador de Joaquim Sorolla i li agradaria fer una revisió actual dels seus olis. Amb aquesta premissa es presentà a les mares i als pares d'aquells vailets. Sens dubte, acceptaren. Aquest matí de juliol i sota l'atenta mirada dels progenitors, els nens esdevenen models per al jove artista que, mitjançant traços executats amb mestria, enllesteix un esbós prou reeixit del quadre més conegut del pintor valencià: Xiquets a la platja, del 1910.

De mica en mica, però, l'ambient es relaxa perquè és massa monòton observar com els pinzells barregen diferents olis per aconseguir el to desitjat, o comprovar que el llenç no reflecteix encara cap escena. Uns conversen, d'altres espien els veïns per veure més carn del que sigui possible, uns pocs llegeixen algun exemplar de butxaca, que acabarà arrebossat de salobre i de sorra de la platja. I un diari es desplega entre les mans d'un dels pares, que el fulleja tímidament. Sembla un delicte llegir la premsa en paper en ple segle XXI.

La mar és calma, l'onatge acarona els tendres cossos púbers i ningú no destorba la feina artística fins que l'home del diari llegeix alguna cosa que l'astora i ràpidament aplega en rotllana la resta d'adults. En breus minuts, només queden el pintor, la seva paleta i el cavallet. Nens i pares i mares han arreplegat els seus embalums i marxen, entre murmuris i mirades desconfiades, de precaució. No se sap mai on es pot trobar el llop amb pell de xai...

Relats conjunts 

Luminescència (o Història típica)[Repte DCXIV]

Tot em passa per burriquejar, i ho sap tothom. Des de vailet que ja em renyaven els pares i els mestres pel mateix. He nascut trapella i prefereixo passar per curt de gambals, que sempre s'escolten més safareigs.

La curiositat tampoc no fa cap favor a aquest meu tarannà un xic juganer. I arran de voler tafanejar és quan m'he fotut en un bon sidral. Tinc habilitats amb el mòbil, protegit per la carcassa de color blau viagra, com m'agrada classificar aquest to des que la vaig comprar. Millor que una d'acromàtica i insípida... Amb una ràpida combinació de moviments a la pantalla tàctil, he aconseguit clonar el terminal de la meva xicota sempre que he volgut -sobretot en notar-la estranya i esquiva. Així li regiro els arxius rebuts i tramesos, li llegeixo converses de whatsapp i inclús li "gestiono" el correu. Em satisfà que no s'adoni del control i cada vegada sóc més assidu a entrell

Deixes el relat així, amb la frase i la paraula a mitges perquè sembla la història típica de la pèrdua d'inspiració. I allò escrit tampoc no et fa el pes perquè no tens prou neurona per rumiar un relat que faci una mica de por, i encara menys si fas imaginar una carcassa amb aquell color. T'aixeques de la cadira i no apagues l'ordinador; sortiràs a fer un volt i aprofitaràs que ja és negra nit. Potser així se t'airegi el cervell i es pugui aprofitar alguna idea, si tens la sort que te n'aparegui alguna per impuls espontani. De tan espès que et trobes ni el cafè et despertaria d'aquesta letargia estranya de sentir-te observat i inútil alhora. Et vesteixes mentre penses en la carcassa, que estimbaries a terra o la llençaries daltabaix del balcó. T'ha estroncat el fil del minso argument que havies embastat...

De vegades, només et falta un element aliè a la història per no saber-lo encabir i et bloqueges. Surts de casa amb la boira d'aquesta cabòria i, mentre esperes l'ascensor per anar cap al pàrquing, escoltes un soroll de passes que t'astora. Abans que l'ascensor arribi al replà i s'obrin les portes, les sents properes, molt, massa. I no ets d'espantar-te fàcilment però prems diverses vegades el botó amb nerviosisme i insistència perquè l'ordre de baixada s'acceleri. No et fa gràcia trobar-te un psicòpata o, pitjor encara, un espectre errant que no troba el seu descans etern. Ara, que és el temps de les castanyes i dels moniatos, però la gent s'entossudeix a col·locar tanta disfressa macabra i carabasses pertot arreu, els difunts deuen anar de bòlit al tanatori i al cementiri. Però tot pot ser fruit de les hores passades amb el nas ficat dins de la pantalla de l'ordinador.

Per si de cas, tens preparat el clauer del cotxe per pitjar el botó de l'obertura centralitzada i així l'escapatòria serà immediata, de córrer perill real. Quan et dirigeixes cap al teu cotxe, sense encendre llums per no ser localitzable, les sospites s'esclareixen. Una figura fa acte de presència a l'altra punta de l'aparcament. La distància és enorme per haver-la recorreguda en tan poc temps, de forma “normal”. I no tens temps d'acabar el raonament que, amb una agilitat sobrehumana i amb una rapidesa inaudita, s'acosta fins allà on t'has aturat, paralitzat pel pànic. Només hi manca una música sinistra enmig d'aquest panorama tan espaordidor i d'argument de pel·lícula de terror, d'aquelles que t'empassaves quan eres un marrec i que ara ja no t'atrauen.

Voldries córrer però no saps cap a on. Deixes anar el braç i el puny topa contra una massa cartilaginosa, que l'engoleix sota els parracs que duu. No hi ha queixes ni gemecs de dolor, només la teva reacció de fàstic en sentir aquella textura a la mà, freda, llefiscosa... Et mous cap al cotxe, tot aprofitant que s'ha doblegat en extreure el teu braç d'entre aquell espècimen. Mig braç t'ha quedat llardós, però no t'atreveixes a mirar-te'l, ni pares esment si et segueix. El volum que veus de cua d'ull no fa cap moviment més. Tampoc no vols esbrinar què és ni quin rostre, si n'hi ha, s'amaga sota la caputxa que li cobria el lloc on hi hauria un cap. Corres com un esperitat fins al cotxe. Prems el botó que allibera les portes del vehicle i t'hi introdueixes sense pensar-t'ho dos cops.

Engegues el motor i pitges l'accelerador mentre s'obre la porta metàl·lica del pàrquing. En la fugida, atropelles aquell cos descompost i et sembla escoltar un cruixit d'ossos desagradable. Respires en ser a l'exterior. El noviluni fa més fosca la nit, però els fars il·luminen el camí cap a la comissaria més propera. El tauler de control t'anuncia, amb una luminescència vermella, que no t'has cordat el cinturó però no hi pensaves pas, en la seguretat. També et fixes que un dels tres indicadors lluminosos que corresponen als seients dels passatgers s'acaba d'apagar.

Andròmines andrògines (o Coincidències malèvoles)[55a MiniCrida, de VullEscriure - «Bicicleta»]

Tot et passa per talòs i bocamoll. Sobretot si hi ha dones pel mig. Definitivament, ho ratifiques. A banda de capsigrany, la malastrugança de les coincidències malèvoles també hi afegeix el seu gra de sorra. Si no, com defineixes la topada amb la Sònia, després de vint anys de conducció impecable? Anava amb presses, et va dir, perquè feia tard al gym. Vas perdonar-li l'anglicisme: aquells ulls fregaven la perfecció. I enmig d'una conversa atropellada que et perfilava com un balbucejant malalt de l'exercici físic, et vas veure immiscit en una excursió per senders pirinencs. Però no pas a peu, sinó damunt d'una BTT. Tu que no havies muntat ni en tricicle durant la infància... el to sobrat d'aquell evidentment en preguntar-te si tenies experiència en ciclisme de muntanya la va animar a retrobar-vos per a aquella avinentesa. En arribar a casa, com a bon urbanita sedentari, vas gestionar a corre-cuita l'adquisició d'una d'aquelles andròmines: en menys de cinc dies havies de tenir-la i aprendre'n.

La sort, però, no apareix quan es vol i, entre la recepció de la comanda amb retard i la mandra típica, has arribat a la vall sense pedalar ni un sol cop. En baixar del cotxe, has justificat la manca d'equipament adient per culpa de la fam voraç del teu mastí, que ha endrapat tota peça de roba de l'armari, excepte aquests texans i la samarreta llampant. A l'hora de posar els peus als pedals, la poca perícia era deguda als nervis d'una setmana atrafegada. I has deixat que el grup se separés de tu per avançar corrent al costat de la bicicleta sense ser descobert. T'has atrevit a pujar en aquella màquina diabòlica al primer descens. Definitivament, corrobores que ets un pallús, ara que el precipici t'engoleix. Almenys saps que els teus ossos acabaran al fons de la vall abans que els avesats ciclistes.

Descendència (o Hàbitats)[74a Crida, de VullEscriure - «Muntanya»]

Des de la desembocadura, en ple delta, el cabal del riu és extraordinari. El desglaç de les nevades hivernals i les precipitacions ajuden a augmentar-lo. És un llarg recorregut fins a les muntanyes, on neix el rajolí d'aigua de la font que l'alimenta, que supera els accidents del terreny amb cascades, meandres, embassaments... Seguint el curs del riu i amb la mar d'esquena, sempre amunt s'arriba a l'entorn paradisíac de l'aire pur i del silenci, només destorbat pel refilet dels ocells o pels xiscles de les aus rapinyaires. Allà, s'hi troben els millors exemplars per alimentar la cadena tròfica del regne animal, des dels organismes unicel·lulars fins als grans depredadors. És per això que esdevé l'hàbitat adient per a tantes espècies, sense pol·lució ni enrenous.

Les muntanyes s'arraïmen en serralada, majestàtiques, en un àmbit on hi ha ben poca diferència d'alçada. La vall que s'estén als seus peus és una superfície poc uniforme i eclèctica. S'hi poden detectar factories d'explotació ramadera i agrícola de diverses classes, amb algunes zones boscanes que alternen pins i roures, alzines i avets, i inclús clarianes de pastura per peixar-hi els ramats transhumants. Però el curs del riu no influeix en aquestes activitats. És més difícil dir-ho en el cas contrari, sobretot quan la mà de l'home hi actua.

Ara, però, ha arribat l'hora de prestar atenció a la remuntada contracorrent de les truites a la recerca del seu lloc d'origen, als estanys o a les capçaleres dels rius pirinencs. Aquests peixos pertanyen a la família dels salmònids; per tant, és normal que la fresa sigui similar a la dels salmons de l'Atlàntic i del Pacífic. L'espectacle és digne de contemplar-se, sobretot en els salts d'aigua o en els ràpids, quan cal un gran esforç per salvar desnivells considerables. I tenir cura dels depredadors, com l'ós bru, que és un especialista prou pacient en aquestes zones. Un cop d'úrpia en el moment precís ja és suficient. Però és en comptades ocasions que s'esdevé això, a Catalunya, pel recés del nombre d'úrsids autòctons.

El perill real és, en canvi, la proliferació de pescadors aficionats que tenen un afany més voraç que els predadors naturals. Sobretot perquè llur localització és més arbitrària i no cal que sigui en els llocs més feixucs de la conca. La tècnica més mortífera és l'anomenada pesca de mosca perquè imita la morfologia i els moviments de la principal font d'alimentació d'aquest peix, que són els petits invertebrats. Però, en endrapar l'ham, el peix es veu perdut i privat de la seva empresa. És quan es podria escoltar un lleu blup, blup d'asfíxia o, amb una barroera traducció, de paraula gruixuda sortint de la gorja del teleosti. S'ha acabat per a ell l'aventura de la descendència perquè...

L'enrenou de l'esbatussada entre en Nobita i en Gegant et deixondeix. El somriure maliciós del teu fill petit, que t'observa amb el comandament a la mà, en canviar de cadena televisiva és un poema. És l'hora d'en Doraemon i la seva butxaca. S'ha acabat per a tu també l'aventura de la becaina amb el reportatge del Canal33 de fons. Però per culpa de la descendència.