El pare sempre deia que
era enamoradís de mena i que les dones em farien patir. Com parèmies
particulars. O vaticinant l'aparició en la meva vida de la Sarah,
l'estiuejant belga, adolescent com jo, que s'allotjava, amb els pares
i el germà, a prop del restaurant on vaig començar la meva carrera
de cambrer. D'ençà que la vaig veure un matí que es dirigia, amb
la seva mare, cap a la platja, vaig saber que era la dona de la meva
vida. Sobretot gràcies a l'aval d'una altra parèmia paterna, Els
testos s'assemblen a les olles. Perquè la seva mare era esvelta,
preciosa...
I així passava els dies,
amb una ànsia per observar-la, ben embadalit, evidenciant que la
mirava mentre es dirigia a la platja. O quan venien a fer el cafè de
després del dinar, ella em somreia, per correspondre'm, i alguna
caiguda d'ulls se li escapava. Però el dia del comiat va agafar-me
desprevingut. Tot i que el rumor va estendre's entre nosaltres el
matí anterior al que marxaven. A l'hora del cafè, només van venir
per acomiadar-se de tot el personal. Els tres petons de rigor van
augmentar la flama encesa, irremeiablement. I un tot ziens,
schoonvader (*) xiuxiuejat tímidament al seu pare van acabar
de mostrar-li les meves sinceres intencions.
Ara, trenta anys després,
encara em mantinc fidel als meus principis. No m'he casat amb cap
dona per no estroncar un camí ideal al costat de la Sarah, per si,
tard o d'hora, es decideix a tornar...
(*) fins aviat, sogre
