Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.
[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]
Cesare PAVESE.
En Serapi Fonoll vol ser poeta. Amb 18 anys i amb tals ínfules literàries, ha llegit i llegeix amb avidesa tot poemari que li cau a les mans. Només ha fet una excepció en topar amb Cesare Pavese. Perquè s'ha adonat que, enmig de la foscor depressiva d'una vida torturada, pot entreveure's la llum i l'èxtasi del Poeta majúscul, capaç de crear versos tan bell i emotius per interessar-se no només en la seva obra íntegra, sinó també en la seva biografia.
27 d'agost. Nit xafogosa i clara d'estiu en una contrada enretirada i aïllada penedesenca. En Serapi s'ha endinsat en el bosc solitari en què hi regna un silenci calmós només destorbat per la pinassa trepitjada i carrisqueigs de grills a la vora. Més enllà, el remor sord del trànsit d'una autopista no trenca la màgia del moment. Respira fondo i s'omple les pituïtàries de l'aroma silvestre de la resina i de la humitat provocada per la baixada de la temperatura. Ha pensat en tot, també en aquesta frescor nocturna. I s'ha endut, dins de la motxilla, una jaqueta de punt teixida per la mare, en ocasió del seu darrer aniversari.
També hi té els setze pots de somnífers que ha comprat en setze farmàcies diferents, fora del seu poble, per no despertar sospites. Els ha dissolt en aigua, a casa lentament, perquè sigui més fàcil la ingesta. Tot està ben calculat, pensa. També la data, en què es commemora el suïcidi de Cesare Pavese. Fins i tot ha escrit un últim poema per acomiadar-se dels seus, i demanarà disculpes en un full en blanc, igual que l'anotació final del poeta piemontès. No ho farà en un hotel sinó entre pins i bestioles diverses, en un paratge igual de solitari. Ni després d'una trucada desesperada a la seva amant, això perquè no en té. S'ha inventat un afer, un amor platònic amb la Marta Geneta, la noia més arrogant de la classe i la més oposada a les seves idees poètiques. I és a ella, alhora que també a un Déu en què no creu, però sempre queda bé esmentar-lo..., que li dedica uns versos, que deixa ben visibles perquè els trobin quan descobreixin el seu cadàver.
DÉU TOTPODERÓS
-A Marta Geneta, amb passió idòlatra-
Déu meu, totpoderós, cec, sord, mut,
mira'm, escolta'm, parla'm; ara
que moro vull el teu ajut,
el teu pit, que mai no m'empara.
De nou, l'Esperança he perdut,
mes veig la meva mort més clara.
Mor la flor de la joventut
i la senectut viu encara.
Fill de la tristor i del dolor,
he sembrat la morta llavor
de la vida en el camp de la recança.
Morirà el batec del meu pit,
omplert amb la veu de l'oblit,
avui que la fugaç Ombra s'atansa.
Dimarts, 27 d'agost de 1996Està satisfet del dramatisme d'aquest sonet, de la rima i del còmput sil·làbic. De l'endreça ben visible i de les majúscules en paraules clau, que hi fan patxoca. Somriu i treu el pot amb la barreja tòxica i blavenca. La nit és clara, a la lluna li queda un dia per al pleniluni. I en Serapi s'adona de tots els detalls que l'envolten. Els pins formen figures fantasmagòriques que l'espanten lleument. Però comença a beure sense immutar-se. Els primers glops són amargs i ha d'aturar-se per evitar l'estossec. Però escura el contingut immediatament, amb ganyotes estrafolàries pel seu gust tan intens i violent.
S'ajeu i espera. L'efecte del contingut de les píndoles serà ràpid perquè la quantitat és important, una sobredosi diria ell... Pensa per distreure's i no tenir idees de penediment. Pensa en la Marta i en que, realment, no sent res per ella, ni un simple enamorament d'adolescència. És un afegitó per donar versemblança a l'emulació dels passos del seu poeta predilecte. Pensa en futbol, en la mala ratxa del Barça, que ja dura quatre temporades i en la possibilitat que acabi aviat. Han fitxat en Louis van Gaal... i tot pot ser...
Però no vol tenir cap idea de futur, que tot acabarà avui, en breu. Escolta els grills, cada vegada més apaivagats. No és que ells parin, sinó que la seva oïda comença a velar-se, com la resta de sentits. S'endormisca i se sent roncar, amb la ment en blanc, no vol recordar res més. I els versos de Pavese li tornen al cap.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... A quins ulls s'ha de referir ell, que no ha sentit amor per cap dona, encara? Ha fingit amors,però no ha sucumbit als braços de cap fèmina, ni als seus llavis deliciosos, tampoc a la flor del seu ventre. Plora, no se n'adona, però plora. Li cauen llàgrimes enmig de la somnolència provocada pels comprimits, un segon de lucidesa que l'astora i fa que obri els ulls de nou.
El cel fosc i poc estelat, degut al resplendor de la lluna, damunt d'ell. Se sent sol i crida. Xiscla el nom de la seva mare, però ningú no l'escoltarà. És lluny de qualsevol casa. Agafa aire de nou per tornar a xisclar i sent els llavis entumits. Els sons que surten de la seva gola esgarrifen i són difícils de reconèixer. Els grills han callat, els cotxes circulen amb la mateixa velocitat, però en Serapi ja no aconsegueix discernir els sons. Quan vomita sobre de la motxilla ho fa amb força i sense consciència del que està fent. El vòmit és calent i blavós, àcid i desagradable. El paper queda xop, la tela impermeable de la motxilla també. S'aixeca del terra i, al cap d'uns segons, un nou espasme l'encorba i treu més líquid blavós de l'estómac.
Es calma la violència d'expulsar tot el somnífer, i ara té ganes de tornar a casa, d'allitar-se i de sentir l'escalfor dels llençols i la suavitat del coixí. I despertar al matí amb el reny de la mare perquè és tard per mandrejar al llit. I somriurà en obrir els ulls i saber que, darrere de les persianes, s'hi amaga el sol. Tornarà a casa amb dificultats, sigil·losament perquè no el vegin amb aquesta fila. I potser escrigui sobre aquest episodi quan estigui preparat. Mentrestant, però, buscarà enamorar-se d'una dona que l'estimi, escriurà poemes sentits i intentarà gaudir de cada dia com si la vida li hagués ofert una segona oportunitat. Admirant Pavese, però sense obsessionar-se per cap altra biografia excepte la seva pròpia. Potser així esdevingui poeta de veritat...
