A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trenta-unè ha provocat aquest relat:
Després de
cinquanta-vuit dies sense poder anar a treballar i només sortint el
just per la compra i per passejar durant una hora les dues darreres
setmanes, finalment avui canvio l'escenari de la quotidianitat. Em
dutxo i m'afaito, em vesteixo i esmorzo en una esgarrapada. He de
pensar en el parell de guants i en la mascareta, el mínim per poder
començar bé la primera jornada postcrisi sanitària. Un cop allà,
les instruccions seran més específiques. En tinc ganes des de fa
setmanes. Els dies tan rutinaris i en un ambient tens i amb uns
horaris força laxos ajuden a aquest desig. Tantes limitacions també
minen la paciència del personal, i les dèries de cadascú al final
molesten i se'n fa un gra massa.
Agafo el manyoc de claus
i el deixo caure dins de la bossa de tela on hi ha el mòbil i un
parell de llibres per anar llegint durant el trajecte de deu minuts a
peu fins a la feina. El camí és recte i no cal prestar-li massa
atenció. Se'm fa estrany encara quan em creuo amb persones
emmascarades i apartant-se de forma exagerada en arribar a prop d'un
altre espècimen humà. Però això també caldrà anar-ho mitigant,
o polint aquesta distància social que tantes vegades hem escoltat
darrerament. També em costa imaginar les platges, d'aquí a quatre
dies, si hem de seguir certes mesures preventives. Serem una colla de
maniàtics i fòbics, i cinquanta adjectius més per etiquetar-nos a
la perfecció.
Però trec aquest
emboirament momentani i em centro en la resta de la plantilla. No els
podré abraçar ni petonejar-los, ni tan sols cruixir-li l'espinada
al galifardeu que m'ajuda en les tasques, com a mostra que els he
trobat a faltar. Sols una salutació a més d'un metre de distància
i a treballar com autòmats al llarg de vuit hores amb escasses
aturades. Les converses se centraran en aquest període convuls i
rar, extraordinari, típic de les distòpies d'alguna novel·la de
ciència-ficció que solc devorar, i refregirem anècdotes i totes
les trameses d'acudits i d'ocurrències absurdes però que ens han
fet dibuixar un somriure a la cara de tant en tant, entre
aplaudiments a tota la gent que ens cuida i espremudes de cervell per
intentar dur una dieta sana, equilibrada i hipocalòrica.
I sé que, enmig d'aquest
guirigall ampli, apareixerà el sòmines de l'encarregat amb la seva
típica cara de pomes agres, que aquesta no canvia ni havent passat
mil pandèmies seguides, tot passant l'adreçador a tota la
plantilla, com si haguéssim de recuperar les hores perdudes dels
darrers dos mesos. I soc conscient que m'apropo perillosament al
límit de la vorera i visualitzo la relliscada que em torçarà el
turmell de mantega i acabaré estès a terra amb els lligaments
esquinçats, mentre udolo de dolor i em salten quatre llàgrimes de
rigor. Vindrà la telefonada a casa i les corredisses per arribar a
urgències abans que la cama se'm refredi i se m'inflami, per tenir
un diagnòstic de la situació. I tot plegat, mossegant-me els llavis
per no deixar veure un lleu somriure de gratitud a l'inventor dels
carrers i tots els seus complements.
Les ganes de
reincorporar-me a la feina se m'han volatilitzat en pensar en aquell
tros de quòniam. Encara no estic mentalitzat de veure'l amb les
seves ínfules de treballador esplèndid però amb un caràcter
d'allò més denigrant, que costa tant d'empassar. Ni després de
cinquanta-vuit dies.
