He trobat el jersei de
l'avi fent endreça d'armaris. L'he olorat i les pituïtàries s'han
emplenat de la seva flaire, tan característica i, alhora, tan
peculiar. No és simplement la típica olor de vell, sinó també
d'herbes aromàtiques, la pols rica del tros, la flaire de la flor de
l'ametller, la ceba arrencada per incloure-la en un dels guisats de
l'àvia; totes les essències diverses de persona del camp. Les
borratges i els espàrrecs em venen a la memòria. Són menges
descobertes pel paladar gràcies a ell, en la meva infantesa. El
vellut de les primeres, l'estranya textura esfilagarsada dels segons.
I les hores estiuenques de mitja tarda mentre xarrupàvem i
pellucàvem les arrels dolces de la regalèssia; em provocaven cucs
intestinals però això no m'impedia demanar-n'hi més. Als marges
dels camps, la munió de plantes feia avorrir qui en conreava aquells
terrenys, i jo en fruïa prou, engrapant aquella mà sarmentosa,
encara amb restes de terra fèrtil, la mateixa que cobria la fulla de
l'aixada, recolzada a la seva espatlla dreta.
Inspiro de nou i l'aroma
m'embriaga els sentits. Tanco les parpelles i el visualitzo amb un
llibre entre les mans, al racó més il·luminat de la saleta de casa
seva, allà on es veu el televisor i es fa petar la xerrada, o té
lloc la batalla de les cartes o les riallades entre tirada i tirada
de daus. L'estratègia i la complicitat, l'actualitat i la història.
Tantes sensacions en tan poc espai... L'escolto quan em crida, i la
seva veu, totalment distorsionada a l'altra banda del fil, és càlida
i tranquil·la, la seva cadència em bressa i m'amanyaga. I
l'esgarrifança de plaer i de sorpresa m'embolcalla, palplantat
davant de les portes obertes de l'armari. El confinament provoca que
els sentiments aflorin, i és fàcil que el plor arribi als ulls.
Sobretot per la manca de contacte físic amb els éssers estimats. Si
em veiés ara així, segurament riuria amb ganes del seu net. Els
homes no ploren, ets un figaflor, hauries de passar una guerra i et
faria fort i ben mascle! Les frases que m'esperonen a tirar endavant
i a anhelar una abraçada ben ferma i prolongada.
Em poso el jersei i la
llana m'envolta en un refugi de pau i d'experiències. Em mentalitzo
per suportar aquests dies extres d'enclaustrament, per fomentar al
màxim la comunicació amb les persones més vinculades a mi. I
conduiré, quan ens permetin sortir al carrer, fins al poble dels
avis. Sigui el dia que sigui, ho faré. I l'abraçada arribarà, en
forma de ram de flors i de moltes paraules plenes d'amor. Davant de
la seva tomba, ploraré com una magdalena mentre li dic que l'enyoro
i que voldria un bon plat de borratges amb patata bullida i oli
d'oliva verge. Com en la infància.
