De vegades, els esdeveniments ajuden a
decidir-nos. L'atemptat de l'11 de setembre del 2001 va ajudar-me a
mi. Ho recordo com si fos avui mateix. Bocabadat davant del
televisor, per les imatges que arriben des de Nova York, el timbre i
el missatger, paquet en mà, em treuen del moment hipnòtic. És la
prova d'impremta del poemari d'un amic de la infantesa. Mesos enrere,
m'havia demanat que li escrivís un pròleg i havia arribat l'hora.
Després de sopar, amb les notícies de fons, començo a fullejar el
plec de poemes. El títol, Península estrafolària, dístics
místics, augura sensacions extremes. I l'endreça fa mala
espina, A Ausiàs March, el lliri entre cards. En girar el
full, el primer dístic apareix amb lletres gòtiques, plenes
d'ínfules literàries:
Memòria
L'oblit és un rastre
de bava que brilla,
Una dona que esputa i,
alhora guilla.
Aquests versos sí que són cards per a
la meva sensibilitat; l'atac de les Torres Bessones sembla un joc
d'infants al costat d'aquests poemes breus. No tardaré massa en
contestar-li, diplomàtic i ambigu, que he experimentat el terrorisme
en estat pur i que em veig incapaç d'escriure res durant molt de
temps. A data d'avui, no he rebut resposta...
