Només quan ja era massa tard t'has
adonat que l'aliança havia de ser perpètua i fins a la mort. Inclús
semblava haver-hi l'obligació de provocar-la amb jocs plens de risc
i de temeritat. Com els reptes que t'esperonaven a millorar en la
tendra infància, que et preparaven per a la quotidianitat, per a la
vida pura i dura. Potser sí que la lletra amb sang entra. Però
també les regles del matrimoni? Ho acceptaves sense queixar-te, per
tradició, perquè les mares i les àvies treien ferro a l'assumpte,
en conèixer les baralles que sovintejaven casa teva. Cada vegada
durava menys l'armistici i arribava el conflicte amb motius o sense.
Sang, ferides, sangtraïts, blaus... tatuatges que marcaven el teu
cos i que maquillaves gràcies a qualsevol excusa que inventaves i
que aquell qui t'escoltava dissimulava creure.
Només ara, que les espines t'han
travessat les vísceres i els somnis, et trobo gèlida i callada,
emmudida per sempre, dins del frigorífic de la Morgue. I t'he de
reconèixer... Reconèixer-te què?
#viernescreativo
