Avui, més que mai, odio la nova xicota del meu pare. Teclejo a la tablet aquesta frase tot just haver arribat, amb els dos trucs corresponents, una nova epístola d'ella, adreçada al meu pare, després d'haver-la llegida i d'haver sentit nàusees per tantes floretes supèrflues i tanta mostra d'amor. Gairebé fins al punt de tenir ganes de vomitar tot l'esmorzar. Però ho he evitat amb una sobredosi de tecnologia dins de la meva habitació. Entre els artefactes electrònics i la il·luminació amb LED, em sento en el meu hàbitat. Perquè aquí dins no hi ha petons edulcorats ni frases gastades que facin ablanir els cors, excepte el meu. I menys d'aquesta bruixa filòloga que intenta engatussar el pare.
Només penso a tranquil·litzar-me, oblidar les línies de lletra lligada que m'han contaminat fa poc. Després ja tornaré a tancar amb cura el sobre, que conté l'epístola, perquè res no es noti. I buscaré el millor somriure perquè passi desapercebut el disgust que m'ha provocat llegir aquelles paraules damunt del paper. Rellegeixo la meva frase i el cap barrina com seguir endavant. Necessito desfer-me d'aquesta sensació apegalosa del fons del ventre, o desempallegar-me d'aquesta bruixa directament. El cursor parpelleja en la pantalla fredament agradable. Les nàusees han desaparegut del tot. I no tornaran fins que no recordi, de nou, que aquella filòloga li escriu, al pare, aquells pedaços de paper amb tinta, demostrant-li el seu amor i disposada a contraure matrimoni amb ell. En ple segle XXI?! Qui se l'ha de creure...?!
