Caiguda (Melorepte15)

[proposat per Jimbielard]

Cau.
Enmig del foc
I abraça la brasa encesa
I abrasa la solitud d'un sol
Que ja no sap cremar en un cel
Fet de tenebres i cendra,
Cansat d'il·luminar
La mesquinesa
De l'home.
En pau.

Pren
Allò que no
T’ompli i només serveixi
Per aparentar que tens companyia
I corca el cansat record de la darrera paraula
Dita i la conxorxa del silenci
S’atura al teu davant
I et parla, caprici
De qui amb res
Corprèn.

Prou.
Crides al vent
Amb forces que saps
Que s’esgotaran abans del començ
I et venç la derrota del desfici pel no-res
I et persegueix la perpetuïtat
De saber que les passes
Caminades s’obliden
En la pols del camí
De nou.

Blaus.
Mar i cel que t’envolten
Et devoraran en l’anonimat,
En la grandesa de la infinitud
I t’adonaràs que segueixes sent ínfim
Malgrat l’esforç per mantenir-te
Dret en constant equilibri
Fràgil, i qualsevol
Cop l’altera
I caus.

El rostre de la Glòria (Repte Clàssic CCCXXVII)

L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. No per tenir la sensació d’haver transcorregut un temps breu, sinó pels dígits del despertador que té just al costat del sofà. Mal de coll, regust de cafè i de llet agra a la boca. Però no recorda haver-ne pres encara. Migdia, segons el rellotge. Desordre, segons el seu tarannà de fa setmanes. Aixeca la persiana escassos centímetres i les escletxes s’omplen de llum que il·lumina el menjador. S’hi ha instal·lat indefinidament, no vol tenir cap contacte amb res que li recordi a ella. Fa dies que no es dutxa. Tampoc s’afaita ni es vesteix: duu un trist barnús que ja put. Humitat i suor juntes, restes de menjar ressec.

Es dirigeix al frigorífic però el panorama que hi veu no l’encoratja a buscar-hi un mos capaç de treure-li aquell gust estrany. Arrossega els peus cap al bany i al mirall del rebedor hi contempla la cara d’un desconegut. Les nits d’insomni i la deixadesa li han desfigurat les faccions. Sap que amb aquest aspecte no podrà reprendre la seva vida abocada al fracàs per no saber assumir les derrotes. Ha renunciat a la feina i l’única sortida que hi veu a aquesta situació és el suïcidi. Però és covard. Res a veure amb els ressons hel·lènics del seu nom, aquella glòria antiga que volien conferir-li els seus pares. S’asseu a la tassa del vàter i recolza el cap a les rajoles fredes. Vol silenci, res de l’eixordadissa que el desorienta constantment.

En Màrius se sobresalta per l’estrèpit de l’intercomunicador. Ja fa dies que els microsomnis l’envaeixen a qualsevol banda. És la Glòria, la seva secretària. Li recorda que ha de trucar el màxim accionista de l’empresa, de la que n’és el director executiu. Se sent esgotat; demana que s’anul·lin totes les visites de la jornada i que el deixin tranquil. En Màrius ho té tot però no és feliç. La feina l’estressa, el nou càrrec sembla exigir-li responsabilitats que no sap assumir. La preocupació per cometre errors es barreja amb els plors del seu primer fill de tres mesos de vida, que l’han fet insomne. Qualsevol decisió és embarcar-se en una aventura que pot deparar sorpreses. Això l’angoixa sense poder descansar. No s’ha avesat al fracàs: la idea el torba i dubta de tot.

Prem el botó de l’intèrfon i demana a la Glòria una tassa de cafè amb unes gotes de llet i qualsevol píndola que li tregui l’espessor del cap. Segurament, una infusió menys excitant li faria més favor però vol espavilar-se i aclarir-se els pensaments. Es repenja al respatller de la cadira del seu despatx personal. Contempla les esplèndides vistes de la gran ciutat, aquella extensió que voldria sobrevolar lliurement, sense la feixugor que l’aclapara. Llençar-se al buit i oblidar tot el que l’envolta...

L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. Com si fos un llast deixat caure des de molt amunt. Aquella dona enigmàtica que habita en els seus somnis breus, en aquest microcosmos que sembla haver creat per a ella sola. Glòria. Només sap això. I el desig per veure-la és vívid. Tant, que el desvetlla i el sumeix en una al·lucinació que no sap on comença ni on acaba. Només sap que la trobarà en el regust de cafè i de llet agra a la boca, aquell cafè que li demana sempre.

Se submergeix dins de la banyera desitjant que la porta del bany s’obri i hi aparegui el rostre de la Glòria, i cau en un son profund del qual no en despertarà.

Sic Sit (resposta al Melorepte 14 de Jimbielard)

Junyeix les paraules que ofereixes
On el sol es desprèn de la seva cuirassa,
Agafa'n les restes i lleva'ls la pell
Necessària per a viure en aquest món.

Cavalca al llom de la montura més lliure,
Abraça l'horitzó amb l'amistat més sincera,
Llaura els camps del teu cor i planta-hi
Vinyes agraïdes per a collir-ne el raïm
Omnipresent de l'encaixada que ens falti.

Amic, company, germà de sang, vine i accepta
Resquícies de les meves paraules,
Bressars de la brisa marina que arriba
On només la vida sembla florir
-Nítids somnis per a que l'existència
Eclipsi l'ombra rància de la mort-,
Seguint amb les paraules que pronuncies.

Potser no... (Melorepte13)

[proposat per ametista]

Lluny, ets lluny i no noto que les teves passes
Hagin portat els vents de la tempesta que acomiada.
Potser perquè sé que seria insuportable la vida
Sense llevar-se amb el somriure de qui estimes.

Lluny, i no sé arreplegar les forces per a fer-te propera
Enmig de l'abraçada paralitzadora del fred més intens,
Per a sucumbir als teus braços de dona i de mar tendra.
Potser perquè les paraules s'han erosionat en la meva boca.

I somnio que els llençols guarden la teva fragància encara,
Que el sol del nou dia em desperta amb l'alè de la teva besada,
I sé que tot ha marxat. Enllà, massa enllà, i ets lluny.

I cal viure mentre quedi esperança -això he après amb incredulitat-?
Cal lluitar encara que sàpiga que tindré l'amargor de la derrota,
Encara que senti el teu cos en la buidor que et manté lluny?

L'Àgueda (Repte Clàssic CCCXXV)

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall vermell i se’l duu a la boca. Mica en mica la seva textura canvia, la pasta de cacau es desfà i deixa descobrir una gamma de sabors que s’acoblen a la perfecció. Hi clava lleument una dent i explota un glop de licor i la blanesa d’una cirera confitada. Kirsch o brandy, no sap assegurar-ho. Però l’alcohol la duu a un estat eufòric que l’allibera. És el tercer que menja avui i només nota mareig, res de la sensació que l’envaïa mesos enrere: potser ja sap que el poder afrodisíac de la xocolata rau en el subconscient. Tots són farcits de diferent manera però tots duen licor.

L’Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S’acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s’hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d’higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d’aigua calenta l’amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. “Si no els tanques, t’hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l’estona”, recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.

No n’és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L’Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa al darrere i la besa al clatell. Un calfred li recorre l’esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l’ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.

Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l’Adonis ha desaparegut, igual que les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l’acompanya amb una pàtina d’amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l’atzucac que l’ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall blau i se’l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...

20 NANOREPTES de 20

1-Amor immortal
Mentre la degollava li deia que l’estimaria per sempre. Va trossejar-la i la va cuinar lentament per poder tenir-la dins.

2-Egolatria
Obsessivament, li demanava de no tancar els ulls mentre la besava. Així podia observar-se la pròpia mirada amb callat desig.

3-Menudalla (llegeixi's: Menú=dalla)
-I dius que aquestes "croquetes a la mousse d'arsènic" són recepta d'en Ferran Adrià? -preguntà la sogra, intrigada.

4-Tristesa superba (Níobe)
Després d'enterrar el dotzè fill, la Níobe havia acabat les llàgrimes per a plorar la seva supèrbia.

5-Recordava que...
-Ejem, Sergi, d'això, que tenia el Nano preparat però se m'ha descuidat de memoritzar-lo... Ara torno. Tinc temps?

6-Defoeniana
Enmig de l'exitós complex turístic ideat per Divendres, Robinson descobrí per primer cop la soledat veritable, envoltat de gent.

7-Renovar-se o morir
Jesucrist somreia satisfet: transfigurar-se en Noah Gordon seria més rentable que convertir l'aigua en vi durant les noces privades.

8-Vampírica (Anne Rice Revisited)
Amb la mossegada quasi mortal, Lestat va garantir-se l'amor etern de la seva nova víctima.

9-In Memoriam Virginia Woolf
Les pedres van fer callar els fantasmes de la seva follia, no pas la genialitat de la seva obra.

10-Primer Aniversari
Era el primer cop que en Marçal gaudia portant flors a la seva sogra pel seu aniversari... al cementiri.

11-Quan l'estrenada vídua fogosa va acabar d'empolainar-se, va sortir del bany i el gigoló...
...roncava sorollosament.

12-Escalada
-Agafa't bé de la corda-li digué l'amant de la seva esposa. I aquestes foren les darreres paraules sentides...

13-Ars Pecuniae
-Podem crear un Sant Jordi mensual? –preguntava al seu representant: havia de vendre novel·les immenjables per a pagar-se els vicis.

14-Tries? Jo trio
Mentre l'esposa i l'amant es barallaven per ell, ell flirtejava amb la cambrera que li servia el cubata.

15-Gos famèlic
Amb la mà mig desenterrada i movent la cua, s'alegrava de tenir tan bon olfacte: la troballa assegurava dinar.

16-sEx-cuses
L'ex va convidar-lo a sopar i a postres suculentes.-Avui treballo-li respongué el flamant aturat: ja tenia substituta...

17-El Jardí de les Malícies

NO TREPITGEU LA GESPA
El cartell no deia que no s'hi podia enterrar la sogra... Decidit, va començar a cavar.

18-Casar-se amb l’assassina?
No creia els somnis premonitoris que auguraven la seva mort. Malgrat tot, es va casar amb la Dolça Neus.

19-Mitsubishi Pajero
Decidí tunejar el cotxe i seguir sent onanista. La cirurgia estètica era més cara i menys satisfactòria per a ell.

20-Insostenible (Xat entre exs)
La webcam els feia més propers que durant el matrimoni. Però també li apropà el suïcidi d'ell en directe.

Bona nit (A una criatura)

Nit de reis per al teu descans,
Àngel de bellesa, i entre les mans
Duràs la llum de l'alegria
Del meu cor en veure't l'esguard
Innocent com una mar
Que m'embolcalla de nit i de dia.

Sort (A Hergè)

Si em dius adéu vull que sigui amb l'esperança de saber
Que et retrobaré quan les aigües de la desil·lusió
Tornin a la llera que les guarda, al cabal normal.

Si em dius adéu, vull que sigui un fins demà que obri portes
A l'amistat que ha nascut feblement per manca de temps
I a futurs escrits que pugui corregir i comentar.

He sabut que la condició humana és canviant i voluble,
Enmig de la tempesta de les paraules més sinceres,
Rebent les mans alienes amb mossegades de ràbia,
Galopant cap a un sol fet de les pròpies vanaglòries
Èpiques per falses, efímeres per buides.

Si em dius adéu, ho entendré però també m'entristiré...

I transitaré... (A ametista)

I transitaré pels viaranys que duguin a les darreres llums de la tarda.
I recorreré amb tu la llunyania de l'horitzó que ens delimita.
I sabré que en les teves palmes el sòl és sina de la llavor del demà.

I perdurarà la teva besada en el melic del món mentre el riu esdevé solc.
Enmig del no-res a través de les boscúries de la passió adormida.
I sabré un cop més que mirar-te és l'única penyora que demano al nou dia.

Imagina (A Ferran d'Armengol)

Imagina que un món sencer et cau endins dels ulls,
Que t'envolta amb novedoses clarividències d'un demà
Ple de pluja i de pau, on la polèmica sigui un somriure.

Imagina que les ales de la llibertat s'estenen pertot arreu
Sense distincions, que el somni és la realitat que ens alimenta
La il·lusió de seguir vivint entre la gent que sap imaginar.

Imagina que aquests versos són llum per a il·luminar
Les nits del cor quan el cor és batec embolcallat per la tenebra
I desperta, sense deixar de somniar, en el teu somni.

Naxos 2010 (Repte CCCXXIV)

Pot anomenar-se desdeny. Aquest sentiment cap al seu pare, un somniador que ha creat al seu voltant una ciutat pròspera i rica, on els valors individuals semblen ser preferits per la col·lectivitat. Però Teseu no sap encaixar-hi. I menys quan Egeu l’ha obligat a guanyar-se les garrofes i no esperar el plat a taula sense moure un sol dit.

Heroi. Així s’autodefineix per totes les contrades on atraca el seu iot aventurer. El darrer port on ha hagut de fer escala, Cnossos, ha estat ple de contratemps: haver d’acceptar l’ajuda de la princeseta cretenca li suposa haver de carretejar amb els seus ossos perquè la diplomàcia dels atenencs és així d’estúpida. Salvar l’aristocràcia és lligar-se al seu llast.

Però el que ningú no sap és que fins llavors sempre hi ha hagut fils proporcionats per personatges anònims. Personatges del seu entorn, que té ben controlats. La princeseta Ariadna li desmunta les glòries si arriba a Atenes. No la coneix i no se’n refia perquè sembla insubornable, feta d’una pasta diferent als seus col·legues de conspiracions. Naxos, a l’horitzó, pot salvar-lo. Qui coneix aquell illot perdut enmig de la mar? Decideix ancorar el iot a prop de la costa i un bot els servirà per a desembarcar-hi. Evidentment, amb Ariadna. Passaran la nit per a reposar i a migdia reprendran la travessia. El motiu és versemblant.

A l’albada, Teseu es lleva i agrupa tota la tripulació, deixant Ariadna amb un plàcid son a la intempèrie i a la sort. Lleven àncora i s’allunyen rumb a Atenes. Tota la nit ha cavil·lat com desempallegar-se d’aquell vell que presumeix de ser el seu pare. Com si fos un secret que ell és fill de Posidó! Mal llamp caigués damunt d’aquell agosarat! Sap que no acceptarà mai una derrota: les veles porten la notícia amb més rapidesa (negres per a la derrota, blanques per a la victòria; així havien acordat abans de partir amb el màxim secret), i si el velam no és el favorable voldrà ser protagonista malgrat haver fracassat. Tan modern i, alhora, tan tradicional.

Ja se l’imagina palplantat al capdamunt del penyasegat que corona l’ampliació d’Atenes, amb els prismàtics més potents que ha pogut aconseguir d’importació albirant tot l’horitzó. Ja se l’imagina estirant-se els cabells en veure aparèixer el ràpid iot amb els vents favorables dels quatre motors que ha fet instal·lar d’amagat. Egeu encara creu en l’ajuda d’Èol per a la navegació, ell en la potència del combustible. Ja se l’imagina llençant-se al buit en direcció a la mar que tant detesta, aquella mar que engolirà el seu pare postís i l’eregirà en el tron d’Atenes com un rei just i honest, amagant la seva ànima inhòspita i hipòcrita.

Riu i respira fondo. Se sap lliure de les cadenes de l’obligació, se sent alleujat d’haver de guanyar-se el pa amb esforç. Que en serà, de plaent, la vida quan els seus súbdits treballin per a ell! En record del vell, la mar durà el seu nom i podrà detestar-la doblement.

Infern personal (Melorepte12)

[proposat per Rita O'Neal]

"Quins són els dies ordinaris?", et preguntes en el racóMés fosc de la teva solitud: el silenci envoltaCada centímetre del teu cos, i la buidorSembla habitar el teu cor en eterna revolta. "Toca'm amb els teus llavis de paraules i llum",Demanes a l'àngel que fins fa ben poc t'acompanyava:Caure és lligar-se a l'esperit de l'embalum,Tastar el licor d'allunyar-se de la mar blava. I dorms, descanses sense obtenir l'anhelat repòs,Dins del sol que t'acull i lentament t'abrasaEls somnis i la il·lusió. "On ets, seny i demència?". I les preguntes resten suspeses mentre la rasaQue has aprofundit per a protegir-te contra els teus altres josNo retorna la inspiració de subsistir en la pròpia existència.

Nuesa (RPV36)

[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]

Nu. Nu dins teu. Nu com mai no he pogut despullar-me.
Per a ningú més. I aquesta carn que et provoca fàstic
És la pròpia imatge que intento amagar. Amb vestits i somriures.

Nu. Nu i sense màscares. Mira'm i bufeteja'm si vols.
Pagaré els meus errors amb escreix i cruesa,
Amb l'etern purgatori de qui no sap redimir les seves accions.

Nu. Nu completament. I cauré entre llàgrimes d'angoixa
Davant de la teva impavidesa, aliena al meu penediment,
Mentre esdevinc més humà i feble, hipòcrita com el vers més trist.

Cos repartit (Repte CCCXXII)

24 de març de 1949

Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m’acompanyen. Què estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Què estranys, quan no es tracta d’una visita diplomàtica i duc parracs i estic malmenjat i no m’aveso a la vida clandestina que m’obliguen a dur des de fa quinze mesos!

Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.

26 de març de 1949

Jorge Bellet, el cap de l’expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.

Boca seca, peus adolorits, mans segades pel mànec del matxet. Enyoro els amics i Matilde, la comoditat de casa i el meu llit flonjo i amb flaire de netedat. Quan tornaré a fer-ho?

27 de març de 1949

He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d’amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l’aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m’ha confortat.

28 de març de 1949

Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S’han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m’és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l’exili.

Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l’únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.

Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d’ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.