Currículums (o Entelèquies fisiològiques)[60a MiniCrida, de VullEscriure - «Vàter»]

És massa aviat per al meu cos que, mig endormiscat encara, lluita contra la son. Però la feina és la feina. I una entrevista per aconseguir-la és inclús més important. I ja em teniu amb ulls lleganyosos esperant ser atès pel cap de personal de l'única empresa que s'ha dignat a respondre'm en la massiva tramesa de currículums per tota la província. Les entelèquies fisiològiques, però, no es poden preveure quan hi ha una modificació en l'equilibri somàtic d'una naturalesa nocturna com és la meva i la tragèdia pot creuar el llindar finíssim del mateix i desembocar en un desenllaç fatídic. En altres paraules, m'orino viu i no hi ha massa marge per a la reacció. Les múltiples portes que s'escampen pel llarg passadís no faciliten cap pista de la ubicació d'un lavabo i, com que la noia de la recepció, a banda d'estrangera, sembla més atrafegada pel funcionament de la impressora que d'atendre'm i entendre'm, serà impossible localitzar-ne un abans de ser entrevistat.

Per tant, opto per aixecar-me del seient, recórrer una distància prudencial no massa curta ni llarga en excés i, sobretot, no pensar que em pixo. De la cadira fins a l'espai enjardinat, que hi ha a l'entrada del vestíbul, per exemple. Però el sistema de reg per degoteig del parterre tampoc no m'ajuda i, amb la gota, arriba la font, l'afluent, el riu, la cascada i tot el cicle de l'aigua imaginable fins a la presa, on la comporta ha estat oberta mínimament. És a dir, noto com la humitat m'envaeix el pantaló al mateix temps que una de les portes també s'obre i en surt l'entrevistador. Rumio amb rapidesa per evitar el mal tràngol i la vergonya.

—Avui, precisament, és dia de regar els cactus i la pobra gent que els està observant? —pregunto amb veu alta, palplantat davant d'ell, mentre gesticulo amb exagerada indignació.

Conveniència (o Ciclogènesi)(Repte DCXVII)

L'escletxa de llum que apareix entre la persiana semioberta em retorna les dimensions de l'habitació i crea, un cop més, aquest microcosmos on visc. Segueixo sol, ocupant el lloc del llit que sempre m'ha correspost, com si encara dormís acompanyat. I el fil de pensament em transporta a la sòrdida atmosfera d'una cambra d'hotel llogada per unes hores i que amaga la infidelitat amb l'anonimat de ser passavolants en aquella població. Ara, però, no em reconec entre aquells llençols estranys i prestats durant el període de temps que aquell perímetre era meu i d'ella, o potser només individualment, de ben segur.

Tampoc no reconec aquells braços que m'acollien contra uns pits visitats pels símptomes de la maternitat, plens i exuberants, desitjables. Des d'aquesta perspectiva, el passat em sembla aliè a mi, a la meva vida. Em costa recordar quin fet va disparar el ressort de la paciència i la gota que feia vessar el got. Però podia haver estat aquella argúcia seva prou temerària i denigrant de retenir-me en un apartament buit, al mateix replà on ells tenien l'habitatge. Allà, hi convivien com una parella feliç, no pas com aquella ruïna de relació que es clivellava pertot arreu. O aquesta era la versió que em va vendre quan vàrem començar a xerrar, a esdevenir confidents, còmplices.

Transcorríem prou temps per omplir quaderns de converses i anècdotes, amb la càrrega sexual prou elevada per no rendir-se a la primera de canvi. I quan pintaven bastos perquè ella era, oficialment, una dona casada i calia cuidar les aparences, l'anunci de la separació imminent i una subreptícia visita a l'hotel, entre furtiva i furtadora, aplanava les arestes i minvava les aigües. Durant unes poques setmanes, tot tornava al seu lloc i es calmaven els ànims, enganyats per delícies efímeres que semblaven definitives claudicacions. I, novament, em semblava correcte que seguís fent vida d'esposa submisa i sol·lícita mentre jo m'acontentava amb escapades més espaiades i més breus, inclosa la propina de possibles represàlies del marit gelós per protegir la seva dona d'un assetjador sexual, a través de missatges de text i trucades a hores intempestives.

La bena cau, de la nit al dia. No cal una raó extraordinària, ni un daltabaix. Només l'aleteig lleuger d'una papallona, com el famós proverbi xinès, pot portar el caos, la clarividència, la decisió més sàvia quan s'habita l'atzucac en plena foscor. M'escolto murmurar amb prou claredat les bases de l'inici de la fi, del trencament d'uns lligams que no existien, o que només eren per conveniència o de forma unilateral. No suportaré ni un minut més una situació així, xiuxiuejo a la meva demència i a la meva ceguesa. I no hi ha marxa enrere ni remordiments. Vindran les situacions extorsionadores de moure fitxes quan el joc s'ha acabat per la meva part, l'assetjament real en adonar-se que no provoquen els efectes desitjats i que m'he enrocat en la meva posició, decidit a renéixer d'entre l'agonia de ser segon plat d'una dona capriciosa i poruga. I tal dia farà un any...

Un cop més, veig que el cel clareja i que Morfeu no arriba per abraçar-me ni per fer-me ni una sola moixaina. A través dels records, la malenconia també retorna però respiro alleujat. Em sé sol però satisfet aquí, amb la meva soledat cercada, en aquest microcosmos on realment sí que visc.

Impaciència (o Còrpora centenària)[77a Crida, de VullEscriure - «Camí»]

L'espero una nit més. Dins meu, el dubte de si la tornaré a sentir tan endins de l'esperit com la primera vegada m'esparvera, m'angoixa. Amb la seva aparició, m'he adonat que els camins són inescrutables. I no només els de Déu. Arraulit a la vora del foc, m'intento escalfar i treure'm del damunt el fred que m'acora, la nàusea que creix per moments i que no em faria passar ni un glop d'aigua ni el més esperitós dels licors. Tan sols els seus llavis vellutats, l'encís dels seus iris, tot acollint l'ocre profund de les muntanyes que m'han vist néixer. Respiro amb calma i neguit.

L'espero, i la matinada m'engoleix, em succiona dins de la seva vesta obscura, i les flames ballen amb el ritme primigeni dels seus malucs, que s'han tatuat al fons del meu cervell, i de la seva vincladissa silueta, que avançava sense emetre cap so audible, passes felines i cos de fembra que em desvetllen, que em mantenen alerta i amb una fam sempiterna, inacabable. I la febre lluita contra el glaç dels meus membres, i tremolo com la darrera fulla groguenca, fràgil, envoltada i amenaçada per la tardor, mentre experimento l'ofec del nounat que agonitza al ventre matern. Exhalo l'oxigen que se'm corromp al pit.

L'espero, i m'inflamo de desig i d'impaciència. Pressento la feblesa del meu batec, que em trota en el pit encara, i és l'únic indici clar que la vida continua abraçant-me. Perquè, serà cert que es pot morir d'enamorament? Inclús si aquest embruix és nociu, salvatge, ancestral com la primera mostra de passió? I em visualitzo com un peix que boqueja enmig de l'asfíxia, i cerco l'empenta que em retorni a l'empara de l'estany d'on he estat tret, a la intempèrie de tot. Com si li resseguís amb els capcirons dels dits la columna fins a l'os sacre, l'espai on convergeixen la demència i la bogeria.

L'espero una nit més. I sé que el seu retorn m'és necessari. Observo qualsevol punt, cap en concret, d'aquesta minsa estança en què m'he mantingut gairebé immòbil, sense cap altra fixació que veure de nou el cel com fosqueja, els estels titil·lants, l'omnipresència de la lluna. En el reialme de la nit, l'esperança de la retrobada és vívida i exasperant alhora. M'envolto amb els meus propis braços i frego les incisions del coll, que no cicatritzen. Les noto fresques, abastables, tangibles com el pleniluni que auguro i que em vincula a ella, a la seva còrpora centenària i al refús de la llum del dia.

Concòrdia (o Fal·làcies)(Relats conjunts)

No t'agrada esperar. I menys en una estació. T'has engalanat i inclús t'has aplicat fixador als cabells per tenir una millor aparença. Aquesta és una regla d'or per a les primeres cites. No la vols defraudar abans de l'hora. El teu aspecte extern és impol·lut, extraordinari. Com si tinguessis una vida també extraordinària i impol·luta. Les sabates de xarol, els pantalons de pinça que han sortit impecablement planxats de la tintoreria, el càrdigan fosc, a joc amb l'armilla, i la camisa més blanca de la gamma de tres-cents blancs que es troba a Place Vendôme. Hauries obviat el bastó però sempre confereix un tret d'elegància i de distinció. Els guants de cabirol són l'exigua herència que et queda de la darrera relació i et protegiran de la incòmoda suor que sempre apareix quan l'adrenalina i l'emoció t'aclaparen.

Esguardes un cop més el Rolex d'imitació, que sempre retarda, i cerques la concòrdia entre l'espera i el somriure més fal·laç. Cal dissimular la incomoditat que et provoca la gare Saint-Lazare perquè és la que ha presenciat totes les teves primeres cites. Però ets un home de costums i un xic supersticiós. Qualsevol canvi que s'esdevingui en el teu tarannà pot malmetre els resultats i accelerar els fets. I això seria del tot fatídic. Vols tornar a començar amb bon peu, que ella agafi la confiança suficient que la diferència d'edat de vegades no ofereix, que es relaxi. Així tornareu a veure-us, iniciareu un festeig, compartireu àpats i converses, i confidències i secrets, pors i alegries. I, mica en mica, augmentaràs la dosi d'arsènic perquè sigui mortal i indetectable. I que sembli accidental, com amb les altres. Però continua exasperant-te el seu retard, fins al punt que et provocarà matar-la violentament.

Relats conjunts 

Alexitímia (o Confidències)(ARC a la ràdio)

Arribes al bar amb l'ànim d'un cor que, imbuït per una alexitímia extrema, encara té presents les passades cartes d'un amor esgrogueït, enterrades a l'últim calaix de la còmoda. Però, en veure en Cóssimo, enmig de la cridòria, tot llegint, com de costum, deixes la ment en blanc enmig del trasbals que et provoca. El mateix que t'ha fet oblidar una de les regles bàsiques del Centre: No es permeten vincles afectius entre el personal del Centre i l'alumnat. Allà imparteixes classes d'ensenyament i perfeccionament de la llengua dels signes. Perquè ell és sordmut. I sempre et provoca un somriure quan dibuixa les lletres amb les mans i les perfila en els seus llavis silenciosos. Aquelles ganyotes mitiguen la part tràgica del seu aïllament.

En veure't, la seva mirada s'omple de llum i les seves mans balbucegen una salutació que contestes ràpidament. El seu rostre és increïble, inclús quan forma la histriònica circumferència que correspon a la o, i t'ha fet perdre el seny com mai ningú havia aconseguit abans. Entre signes que resumen accions i paraules escrites damunt del quadern que sempre duu a sobre, us enteneu cada vegada millor. La seva atenció el fa progressar i et satisfà veure resultats. Per això, quan obre els ulls verds i eixampla la palma de la mà, l'entens a la primera i atures els teus moviments espasmòdics i nerviosos. De la seva bossa extreu un paquet embolicat amb paper de regal i t'emociona.

És l'única persona, tret de la teva família, que s'ha recordat que avui és el teu aniversari. I, abans que els teus dits tremolosos desfacin l'embolcall, l'abraces amb efusió. La proximitat et provoca reaccions que desconeixies, amb sentiments que no recordaves, i perllongues l'abraçada. No et fa res aguantar-li la mirada i traçar les lletres d'un t'estimo que havies emmudit pel desamor. Ja et sents lliure del llast d'aquelles cartes, i saps que el besaràs amb desig i t'adonaràs que aquests llavis, que et mantenien despert i estrany, són tan excitants com els d'una dona.

Existència fructífera (o Hectàrees)

Aire. Més aire si cal. I tot el món en un devessall

De llum per als ulls del poeta que escriu l'origen

De la vida amb lletres de foc i de terra, amb l'aigua

Del riu de l'existència que s'escola fins a l'última vall.

Foc. Més fogueres on cremar allò que ens és aliè

I fer de les cendres un nou territori que perllongui

L'estada fructífera de la sement en la Terra i sigui

Regada per la pluja; i la brisa, el seu primer alè.

Terra. Més hectàrees si vols. I enterrarem les pors

Fins que el dinosaure desperti en el xipoll de l'onada

I en l'escalfor de la llar i ens la robi del nostre redós.

Aigua. Més mars per navegar-hi i eixamplar el món

Que ens pertany i cantem amb melodies que flairen

Com la tempesta, com la lluïssor d'un somni pregon.

Finlàndia (o Rúbrica lígnia)

He assolit els límits on l'aurora boreal és la màgia del món

I la terra no pertany a ningú; només al patrimoni de l'arbre

I a la veu aquàtica dels núvols i al cicle de la vida sempitern.

He habitat l'espai on la neu emplena el paisatge més pregon

Amb partícules de somni i de silenci, etèria bellesa de marbre

Per caure en mans de l'àmbit regnat per les lleis de l'hivern.

He deixat la llum per a embellir les ombres i seguir el camí

Cap als teus ulls, aquesta pàtria en què alenar és esguardar-te

Fins a la sacietat la sinuosa figura i descobrir-hi els confins

Dels boscos de coníferes, lluny d'un Déu que no ens salva.

Podré escometre el futur allà on la teva pell esdevingui la fi

Del fred perpetu, l'esperança dels mots escrits en una carta

De joventut mentre el pas del temps batega i avança endins

Del cor, la rúbrica per a la independència, l'inici de l'alba?

7-BA-5-84-91 (o Nostàlgia i bitàcola)

A blaumut

[Oriol Aymat,

Xavi de la Iglesia,

Vassil Lambrinov,

Manel Pedrós

i Manuel Krapovickas]

Has visitat el país que vàrem crear tu i jo

I l'abraçada, que ens entortolligava el somriure

I les il·lusions, les forces estalviades per lluitar

Contra les pors i les barreres i la fi de l'amor?

Has resseguit el traç de la bitàcola i el ressò

Dels xiuxiueigs, que duien paraules per viure

A l'abric de tot perill, i esdevenir rumb pel demà

Abans que s'escapi dels dits i ens deixi el rancor?

Potser llavors vindràs amb la barca de l'alba

Per il·luminar el crepuscle nascut en el meu cor,

Aquest cor vell que encara batega i sospira per tu,

I així descobrirem que la pell abandonada i balba

Encara reté l'escalfor d'ahir, i l'espurna del record

Pot encendre els encenalls d'aquest desig en dejú.


Cartes de l'Orient (blaumut) 

Estridència (o Influències etíliques)[59a MiniCrida, de VullEscriure - «Despertador»]

L'estridència del despertador et sobta. I l'alçada que hi ha entre el matalàs i el terra, quan hi caus de quatre grapes i has de coordinar els moviments per no perdre l'equilibri a la primera passa. No entens res quan, gràcies a la llum que penetra per les escletxes de la persiana, l'habitació et brinda unes noves dimensions, que et superen amb escreix. T'astores i et dirigeixes cap al bany, tot ensopegant amb enormes peces de roba escampades pel terra, la passada nit, en arribar del sopar amb la colla d'amics i despullar-te sota la influència de l'alcohol. Creus que és per anar encara mig pitof però, en encendre el llum, l'interruptor et queda gairebé fora de l'abast: no es tracta d'una massiva ingesta etílica ni una ressaca de categoria. T'has encongit, ha disminuït la teva mida. I això és fàcil de corroborar. Desisteixes a moure el mobiliari per llambregar quins canvis s'han esdevingut en el teu cos. Ja t'imagines amb una estatura lil·liputenca. No et calen miralls ni que et creuis amb el teu gat, que et mirarà com a una presa. Per si de cas, prefereixes que no faci acte de presència fins que puguis rumiar un pla. Hi ha una urgència que et constreny més; ara tens seriosos problemes per orinar. Com que no goses emparrar-te a la tassa, ho fas al plat de la dutxa. Després ja netejaràs el que sigui. Vols tornar al llit però topes amb el musell i els ulls del felí més immens que hagis vist mai. Et desmaies de la impressió.

L'estridència del despertador et sobta. Obres els ulls i tot sembla haver estat un somni agitat. En alçar el braç, una pota d'insecte apareix al teu davant. Intentes pronunciar el teu nom. Però, en lloc de Gregor Samsa dit amb veu humana, un lleu so animalístic ressona per tota l'estança.

Instantànies i matràfoles (o Tel·lúrica indiferència)[76a Crida, de VullEscriure - «Aigua»]

A l’espai exterior, només el buit t’acompanya quan ho has perdut tot. L'aigua t'ofegarà, però l'aire també pot asfixiar-te, amb aquestes paraules, la fetillera et parla. Vols treure l'entrellat del que expressa però el fum que emplena l'estança és cada vegada més dens i no et permet mantenir el cap clar. Encara et preguntes per què has recorregut tants quilòmetres i has esmerçat tantes hores per arribar fins aquí, i que una desconeguda et xerri sense mirar-te ni preguntar-te res de la teva vida. Et mostres incrèdula i escèptica, però també t'adones que et mantens en tensió, com si esperessis la garrotada en qualsevol moment o que el missatge que s'amaga en aquests mots és més sinistre del que imagines.

Remou una altra vegada les cendres i el trànsit retorna als seus ulls, que es mouen circularment sota les parpelles closes. El fruit del ventre de la teva mare, que és també el teu germà, et sobtarà amb tel·lúrica indiferència; sos ossos abandonats en el camí has de témer, i calla. Aquesta darrera matràfola et supera. T'alces i li llences, amb menyspreu, els bitllets acordats, mentre escups quatre paraules malsonants. L'anciana obre els ulls d'un blau intens i murmura un reguitzell inintel·ligible de sons, que podrien ser paraules, però que no aconsegueixes discernir.

A fora, la nit ha engolit el sol crepuscular que t'havia menat fins a la cova i una lluna creixent s'alça, majestàtica, entre núvols de tempesta. Olores el vent i saps que has d'afanyar-te perquè la pluja no t'atrapi en la intempèrie i lluny d'un resguard. Encens la torxa després d'haver-te cordat l'abric, l'aire gèlid bufa en ràfegues intermitents i en intervals irregulars, que t'agafen per sorpresa. Mantens el cos en tensió, amb la sensació que el món sencer està confabulat amb tu. No hi ha més fills de la teva mare que no siguis tu. N'estàs tan segura que hi pujaries al damunt, perquè va morir en el teu part, la primera i única filla seva.

Però també tens un cert dubte que la versió oficial sigui diferent a la veritat. Per això sents que la ràbia creix dins teu, i el cervell et bull i apresses el pas quan un llampec trenca el cel i l'olor de terra mullada envaeix l'atmosfera i t'indica que la pluja ja cau en algun punt proper. La flama no il·lumina massa extensió del caminoi i el traç escarpat de la muntanya tampoc no ajuda a avançar. Les ratxes provoquen embats que et priven de la respiració durant uns instants i et fan trontollar i gairebé desequilibrar-te. Els peus dubten on cal trepitjar per minvar els accidents del terreny. Però el que disminueix és el resplendor de la flama que et guia i ensopegues aparatosament amb una roca al bell mig de la ruta, que no has intuït.

El precipici t'espera i caus daltabaix; en qüestió de segons, toparàs contra la pedra nua que traça el pendent de la muntanya. Llavors, en plena caiguda, mentre vegis tota la teva vida en instantànies veloces, entendràs el significat del vaticini. I la Mare Terra restarà impàvida davant de la teva mort imminent.