Sépia (RPV184)

I he tenyit de sépia la glòria d'uns noms
I la història d'un poble que seguirà essent
Lliure dins dels cors, estimat en l'íntima
Escalfor d'un caliu que no s'ha d'apagar.

I el bat i el violoncel i la veu i la bellesa
S'amalgamen en la polsosa illa on el temps
S'ha aturat, i el son ressona en cada carreró
Per alegrar aquesta immobilitat obligada.

En la pinacoteca d'un cel constel·lat rau
El record i l'anècdota, la reminiscència
Que reposa en el blanc i el negre per semblar
Més gran del que va ser, més esplèndida.

I he tenyit la meva memòria de sépia, de nou,
Contra la realitat d'un món mediocre que cau.

Còmplice (Repte Clàssic CDLXXIX)

Entro al bar amb ganes d'una infidelitat. Abans, però, he passat per la biblioteca i he demanat en préstec el darrer llibre de Roberto Bolaño i El brogit i la fúria, de William Faulkner. No vull passa per pedant ni per lector de best-sellers. El trobo a la barra, amb una cervesa a mitges. Ell també ha visitat la biblioteca, i gairebé hem coincidit en la mateixa lleixa. Ell, si no recordo malament, ha triat David Grossman. El volum era prou visible per veure'l des de la lletra efa mentre fullejava el llibre de Faulkner. És un mal vici que tinc, això de fixar-me en les lectures d'altri...

L'interrompo quan es troba immers en la lectura de la contraportada del seu llibre. Està ocupat?, demano tot assenyalant el tamboret de la seva esquerra. Ell em fita amb els ulls foscos i contesta negativament. Li agraeixo la deferència quan enretira la copa de cervesa per deixar-me més espai. Deixo estratègicament els llibres damunt de la barra, el més a prop d'ell possible. Mentre demano una cervesa de la mateixa marca que la que pren ell, m'adono que la seva atenció recau en l'esquer que he llançat. El cambrer no tarda en servir la copa gelada amb la bromera justa, gairebé el mateix temps de reacció que es pren el meu company de barra per comentar alguna cosa referent al genial escriptor xilè.

Aquesta és l'excusa perfecta per iniciar la conversa al voltant dels llibres, de forma eclèctica, d'un autor a un altre, sense una pauta a seguir. Passem del preciosisme de la literatura japonesa (descobrim que Murakami i Mishima ens són afins) a la bufetada realista de Sherwood Anderson, barrejant els comentaris de la literatura plena de violència i sexualitat de Bolaño. En realitat, però, la meva dona és qui més llegeix dels dos, deixo anar amb l'eufòria de la tercera cervesa.

En Pàrtenas, que així és com se diu el meu contertuli (per raons religioses dels pares, que ell no professa, però), somriu tota l'estona i presta atenció a les meves opinions, igual que jo faig amb les seves. Declinem la conversa cap a la família i les professions, sense adonar-nos que fa una hora escassa que érem complets desconeguts. Malgrat tot, li parlo com si ens coneguéssim de temps... amb una complicitat que esparvera. L'aproximació dels tamborets també es fa palesa de forma lleu. Comença a acompanyar cada somriure i cada frase amb un copet suau al braç, que no trobo estrany. És més, m'agrada que se senti amb aquesta comoditat.

L'observo, ara que el tinc més a prop. Els seus trets són masculins i atractius. A banda de l'afició per la lectura, se'l veu interessat per cuidar-se físicament. Es disculpa per dirigir-se al lavabo, per qüestions fisiològiques evidents. I afegeixo que no tardaré en marxar. No deixo d'observar-lo mentre es dirigeix al cambrer per preguntar on és el servei, que l'hi indica. Té espatlles amples, cames gruixudes i la samarreta dibuixa a la perfecció un cos atlètic i jovenívol. Quan desapareix darrere de la porta del vàter, agafo un full de la meva bossa i hi gargotejo unes paraules i unes xifres. Sense ser vist pels cambrers, diposito el full doblegat entre les pàgines del llibre d'en Pàrtenas, que ha quedat damunt de la barra.

Crido el cambrer per pagar les consumicions i en Pàrtenas torna tot seguit. M'acomiado amb un somriure satisfet. Per raons que no pot endevinar. Apresso el pas en direcció contrària al meu domicili, penso en el moment en què en Pàrtenas trobi el paper entre les pàgines de Grossman. Truca'm si vols reunir-te amb la meva ombra, la reminiscència faulkneriana és tan clara que, de ben segur, mossegarà l'esquer. Deixaré un marge d'acció esperant al parc de l'altre cantó de la ciutat. Amb impaciència però calmat, començaré a llegir Bolaño i imaginaré en Pàrtenas marcant les nou xifres escrites en el paper doblegat, les que corresponen al mòbil de l'Aurèlia, la meva esposa, que també picarà l'esquer que li he preparat. És tan capriciosa... Tant com jo, que he entrat al bar amb ganes d'una infidelitat de totes totes.

Conseqüències (Minirepte11)

Amb la cama fracturada, pensa en el que ha perdut aquest agost. La calidesa de la platja, malgrat la multitud, el relax d'uns dies a l'apartament a primera línia, amb els nens al poble dels avis per no haver-se de preocupar més del compte. Però hi ha conseqüències i accidents que no es poden predir. Sobretot quan, després d'anys de jou matrimonial, se sent lliure i sense lligams de cap mena. I vol aprofitar-ho des del primer any de llibertat.

El dolor no remet ni amb l'alcohol que ha ingerit. I segueix pensant en la Costa Brava que, any rere any, els esperava. A tots els membres de la família. I s'adona que potser sí que s'ha precipitat en viatjar cap a la Patagònia durant el mes d'agost per desconnectar del món. I gaudir d'allò que va haver de reprimir-se durant anys i penúries: un viatge a l'aventura amb la improvisació com a única condició.

Beu el darrer got de l'ampolla de licor que, segons li havien dit, era tradició prendre allà mateix. I, amb la lucidesa que confereix l'alcohol de vegades, veu com les esperances i l'abatiment el vencen. Les primeres llàgrimes afloren entre els espasmes de dolor i de fred. Sap del cert que en Nepomuceno, el guia que l'ha acompanyat gustosament fins a aquells paratges llunyans, no tornarà perquè ja no l'hauria deixat allà tot sol, enmig de la immensitat del Glacial Perito Moreno sense queviures ni més roba d'abric que la que duu al damunt.

Estàtua (dibuixet)

Perquè la brusa abrusa el foc i la flama
I la paraula, enmig del silenci que clama,
Reneix en un lament, en un gemec sord.

Perquè el dit encén un camí de guspira
Entre els pits que han d'esdevenir pira
Per a un cos mortal, humà, gens gord.

Perquè la subtilesa és la dolça confitura
Contra la fam i el desig, envers el trepig
Del temps que desfulla l'arbre, i despulla
El marbre de la perfecta estàtua de sal

Que et mira i reclama amb màxima usura
El bocí més gran del pastís que, enmig
De la matinada, apareix perquè ets la sulla
Temptació que ofereix una mort com cal.

L'ànsia assídua (Repte Clàssic CDLXXVIII)

Amb la son encara als ulls i el gust ferruginós de la sang, em llevo directe al lavabo. El rostre que hi veig reflectit al mirall costa de reconèixer-lo. És el meu, però els ulls enfonsats i el llavi superior inflat el desfiguren. Me'l mullo amb abundant aigua freda mentre el record de la darrera nit em visita. Pensaments que van connectant-se dins del cap. La nova visita d'aquella estranya, el sexe ansiós forassenyat, amb una violència famolenca que, fins al moment, encara no havia experimentat, i la mossegada enmig del descontrol de l'orgasme. Els fets van accelerar-se llavors, amb l'acte reflex de clavar les ungles en sentir les dents que em ferien. Al coll o a la galta, en la foscor completa és difícil de precisar.

No sabria dir quan ni com va desaparèixer ella ni quan vaig caure en mans de Morfeu. Tampoc sé donar una raó a l'inici d'aquestes visites nocturnes que, com si es revisqués el mite d'Eros i Psiqué, no volia donar un rostre a aquesta estranya que venia com un torrent sexual per envair-me. Hi ha fets en la vida que arriben sense fer soroll i els acceptem de forma tàcita també. Immers en els pensaments, acabo d'esbandir-me la cara. L'aspecte ha millorat poc. El llavi presenta una cicatriu vermellosa, que l'impacte amb una porta pot justificar. Els ulls ja no semblen tan inflats per l'arrossegament de nits de dormir poc.

M'aplico una tireta a la ferida i em vesteixo. Penso en l'etapa de la convivència en què el matrimoni comença a allunyar-se amb infimitats. Àpats no coincidents van ser l'inici del distanciament en el nostre cas. Al cap d'unes setmanes, i després de les vacances, els estira-i-arronses ens obligaren a ocupar habitacions separades, per no voler claudicar... I també penso en la finestra entreoberta per mitigar la xafogor de juliol, cosa poc recomanable quan es viu en una planta baixa. I, enmig del silenci de la matinada, una boca càlida i humida que em busca els llavis i deixo que continuï la recerca en un estat que es barreja amb la vetlla i el son. Sense temor a despertar ningú de la casa, ni la Gràcia, la meva esposa, ni la Natàlia o en Dídac, els nostres fills. I, com qui és empès al buit, la finestra oberta ja intencionadament i l'assiduïtat de l'estranya, ha estat una rutina seguida amb religiositat. Perquè, per damunt de tot, l'estranya em té ficat a la seva butxaca i sap on trobar-me.

Surto de l'habitació i la flaire del cafè acabat de preparar em desperta la pituïtària i la gana. La Gràcia segueix amb camisola de dormir, d'esquena a mi. Les formes que s'hi dibuixen em resulten suggerents, com si aquesta ànsia sexual nocturna m'hagués aguditzat els sentits. I la trobo més atractiva fins i tot. En girar-se, unes marques al coll em posen alerta. I el cap barrina. Emeto un bon dia entre murmuris mentre observo amb més deteniment el seu coll. A prop de la clavícula també té marques. I, sense preguntar-li res, m'aclareix els pensaments, com si me'ls pogués llegir. La Cleòpatra se m'ha tirat al damunt aquest matí i m'ha esgarrapat. La dòcil gata d'angora? Em costa de creure, però no dic res, només assenteixo. No sóc el més adient per parlar.

Em serveixo una tassa de cafè abans que se'm regiri més l'estómac per l'ensurt. L'arrossegament d'uns peus anuncien l'entrada imminent de la Natàlia. Un mocador al coll en ple estiu i uns llavis vermells en excés acaben de despertar-me completament. Perquè no tenim cap altre animal domèstic a casa, que jo sàpiga...

Tangència (sonet)

Busco, et busco entre xamfrans i atzucacs,
Entre grans avingudes i planícies infinites,
I sé que en qualsevol racó pots aparèixer.
Per això, no existeix la desesperança.

Però l'asfalt és ombrívol sutge decrèpit
Que enterra el bri de llum que guardo
Contra la tempesta, l'huracà i la calamarsa
Per reconèixer la sortida quan retornis.

I sóc nàufrag en una mar de ciment sord,
Romeu enmig del desert de les multituds,
Sense rumb ni direcció mentre t'espero.

Contracorrent del trànsit, segueixo el rastre
D'una tangència a flor de pell com el nord
Que troba imants en la dèria d'orientar-se.

Bòrees (RPV183)

Potser contra el vent del nord cal el teu cos
Arraulit perquè, en cada embat, no et trobi
I passi de llarg com una exhalació d'alabastre.

Potser només cal la duresa de la pissarra
Quan l'ànim és guix i escaiola i llim tendre
En mans rudes perquè se suporti el desastre.

Dorm, descansa, i somniaràs en la renuència
D'una paraula, d'una resposta negativa al silenci
I, abans que surti el sol, obtindràs la claredat,
La llum anhelada.

Dorm, reposa, i esdevindràs alosa sense límits
En un cel que, fins avui, amenaçava tempesta,
I caminaràs envers la corrent roïna del passat
Sols amb la mirada.

Llíssera (Melorepte157)

He perdut el camí si penso en besar-te els llavis
Abans que seguir la vida, que aprendre de nou
A caminar per la corda fluixa del dia a dia -cesura
Que limita les hores- mentre el desig no marxa?

He canviat el nord si crec que hi ha jardins frondosos
En les teves paraules i, mentre t'escolto, reneixen
Il·lusions i alegries -efímeres potser- que sé eternes,
I segueixo anhelant ser funambulista sense xarxa?

Digues, làctia nostàlgia, blancor de l'alba més gerda,
Arribaré a abastar-te quan sé que l'aigua és l'hàbitat
Que has escollit i ets escàpola com una llíssera, lliure?

Aconseguiran els meus dits fregar la teva pell de dofí
Mentre reconec que l'horitzó on habites és llunyà, canviant
I, alhora, curull d'esperances, dels colors del teu somriure?

Hectàrees (o Diligència)[Repte Clàssic CDLXXVII]

De la nit al dia, ha passat de ser un pagès amb penúries econòmiques a trobar-se amb un bon feix de bitllets a les mans. I no per haver comès un delicte ni haver-se col·locat al Consistori. Res de tot això. Una cessió de les terres que va heretar del seu pare difunt i que tanta suor li han suposat durant aquests anys, sense notar-se els esforços. Diuen que les terres albergaran un projecte de crear una hípica en aquell paratge, idíl·lic per als urbanites. I per a la gent que pot permetre's aquests luxes.

Avui és quan es trasllada a la gran ciutat. Deixa la masia pairal i la seva mare amb una quantitat generosa de diners, que, ben administrada, arribarà fins que mori. La deixa amb les golfes caòtiques però això no el preocupa. De tant en tant, la visitarà, aprofitant que ve a gaudir-ne d'elles amb l'intent d'ordenar aquest desordre que sap. Però les oportunitats cal agafar-les quan arriben, i són imprevisibles. Ja ha lligat tot el que havia de lligar, amb la diligència d'un negociant professional.

Puja a la tartana que també va heretar del pare. Un Renault 4L que cau a trossos i ple de pols fins al darrer racó de l'interior i de l'exterior, però que encara el porta a tot arreu. La baca és un embalum tan caòtic com les golfes. Amb la manta que el cobreix, el voluminós caos és imperceptible. El portamaletes també és ple a vessar, l'ordre no hi existeix tampoc. Un núvol negre surt del tub d'escapament i el soroll del motor característic indica que tot està llest per a la marxa. La gran ciutat ofereix tantes possibilitats...

La carretera gairebé buida fins arribar a l'autopista que el mena fins a la Metròpoli, que ha vist en els retalls de diari del pare, i que ha anat renovant amb els que ha seguit guardant ell. Un monstre preciós i enorme, il·limitat com un formiguer que ningú no en sap l'extensió real. No se sentirà estrany, ho intueix. Potser li costarà al començament, però sabrà com capotejar les dificultats. Pensa en la mare. Espera que sàpiga reprimir les ganes d'endinsar-se per les seves golfes. La ferum de l'abocador el desperta dels seus pensament i li indica que arriba a la destinació. Grans xemeneies expulsen fum sense parar, els camions han aparegut a desenes, com si traginessin grans quantitats de material d'un lloc a un altre. Li agradaria revisar-los tots i saber què transporten, quines delícies hi trobaria... En aquests moments s'adona que realment el poble se li havia quedat petit.

Ha caigut el sol i el polígon industrial apareix amb les seves naus massisses, tan a prop de l'abocador que se sorprèn. La nau que ell ha comprat està ben assenyalada en els plànols. Busca l'adreça que ha memoritzat en aquests carrers gairebé idèntics. Ha de preguntar, però, per orientar-se millor i, finalment, se situa i la troba. La revisió es fa amb rapidesa. Les quatre parets amaguen el que hi troba dins, sacs d'escombraries de l'anterior activitat, un magatzem tèxtil. Segons li van dir, tot estaria net però per sort no és així. Sap que en aquest país la gent no és tan efectiva ni eficaç. Sempre li han agradat aquests dos adjectius, dels quals poca diferència els veu...

Es decideix a passar la nit allà mateix. Entrarà el 4L dins de la nau i ningú no el veurà ni el molestarà. Es cobrirà amb la manta llardosa a més no poder i inhalarà amb força. Sense sopar (només ha menjat uns fruits secs durant el trajecte), s'allita. Demà començarà els tractes laborals. Demanarà feina a l'abocador. Serà l'opció més fàcil de triar. I la més segura de rebre una resposta afirmativa. Mica en mica, i amb paciència, podrà omplir la seva nau amb tot el que arreplegui, sense patir per l'espai. Veu tantes hectàrees per satisfer la seva síndrome que dibuixa un somriure enmig de la somnolència, amb els narius plens d'aquell perfum deliciós que desprenia l'abocador.

Abans que els grills comencin el seu carrisqueig, en Diògenes ja ronca.

aicnálubmA (o Parafernàlia)[Repte Clàssic CDLXXVII]

El policia municipal baixa de la motocicleta i es treu el casc. Comença la seva ronda en aquest llogaret tranquil. Supervisar els aparcaments, comprovar que ningú no se salti els quatre semàfors justos quan són en vermell i regular, si es dóna el cas, el trànsit en els arranjaments d'una vorera o de la pintura dels passos de vianants. Es col·loca les ulleres de sol i es passa les mans per les mànigues. Que faci patxoca l'uniforme nou, almenys.

L'agent, que anomenarem M. per Melquíades, té ínfules literàries i en aquestes rondes tranquil·les observa el seu entorn a la recerca de possibles idees, a més de fer la seva feina oficial. Pren notes de tot allò que el seu ull copsa, com si multés un vehicle o efectués un informe seriós per als seus superiors. Quan arribi a casa, prepararà la taula amb tota la parafernàlia necessària per vestir aquests apunts i encabir-los en una història. Ja en té un centenar, de pensades. Però molt sovint, quan ha acabat l'escampall, la musa ha desaparegut i queda amb un pam de nas i prefereix començar el sopar.

L'individu no tarda en aparèixer. És en Cóssimo, l'italià que fa deu anys que es va instal·lar al poble. Camina a pas lent, com sempre fa, com si el tràfec no existís per a ell. La funda del seu omnipresent violí és el centre de la seva nova idea. Si en Cóssimo no fos en Cóssimo, qui asseguraria que dins d'aquella funda no hi guarda una escopeta retallada i vol atracar la sucursal del banc del poble? Apunta amb entusiasme aquest pensament i camina darrere del pobre Cóssimo, dissimuladament. Té la facilitat de fer les dues coses alhora, i així ningú no sospita de les seves martingales. Ni tan sols en Cóssimo, que segueix caminant uns metres davant d'ell.

S'atura quan l'italià s'atura i es mira un aparador. I si, en lloc d'una retallada, hi hagués un tros de plom per trencar vidres i endur-se joies i roba i articles de valor divers? Enmig de la trencadissa, sortiria la dependenta i l'escridassaria i ell (el desconegut, evidentment; no pas l'estimat Cóssimo) seria agafat in fraganti per M., que tindria l'excusa perfecta per utilitzar la seva arma reglamentària per disparar-li als genolls i aturar la possible fugida. Amb la ràdio demanaria reforços i una ambulància. La ferida no seria mortal, però la sang sortiria en abundància. L'emmanillaria per immobilitzar-lo més encara havent-li llegit els drets, que quedi clar. I junts, esperarien les sirenes de les patrulles policials i de la inconfusible ambulància, amb les lletres al revés i els colors estridents.

M. queda astorat de la quantitat d'idees que li suggereix la funda d'en Cóssimo, que ha reprès el seu camí. L'entusiasme d'escriure en el bloc de notes i de caminar mentre ho fa l'obliga a travessar sense mirar ni buscant un pas de vianants. El carrer, com tot el llogaret, és tranquil també. Només hi ha presses el dia dels cobraments de les nòmines, que es formen cues inevitables davant de l'única oficina bancària del poble. En Cóssimo gira a la dreta, sembla que es dirigeixi cap a l'estació d'autobusos. M. sap que no té cotxe. Per tant, és el lògic. O potser, de no tractar-se d'en Cóssimo, voldria forçar el pany de la casa de la Pancràcia, la vídua més rica de la zona, i endur-se tot el que pugui arreplegar.

Enmig de la calçada, M. deixa un marge perquè en Cóssimo continuï sense notar la seva presència. I pot acabar de perfilar la nova idea. El prolífic matí queda interromput per un grinyol de pneumàtics i per un monovolum, que s'acosta a tot gas. M. deixa caure bolígraf i bloc per donar l'alto al vehicle, que no disminueix la velocitat. La matrícula i l'automòbil li són familiars. Ha quedat clavat al centre del carrer i serà atropellat en pocs segons. Li agradaria escriure-ho però no és moment de fer-ho. Sobretot quan reconeix que la conductora és la seva sogra. Pensa que potser sí que ha abusat massa dels acudits típics i tòpics envers ella. Però el darrer pensament que té és que seria una bona idea per desenvolupar-la en arribar a casa...

Ànsies (Minirepte10)

Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Màrius TORRES.

Pels serveis realitzats, l'home li allarga la paperina amb la dosi que li calmarà les ànsies durant unes hores. Només hi ha una condició: marxar ràpidament del lloc de la cita i amb discreció. El jove introdueix de forma maldestra la mà dins de la butxaca i hi diposita el tros de paper mig rebregat. Es col·loca la caputxa per protegir-se del fred i, alhora, per amagar el seu rostre a les mirades. Protegit per les penombres i en una ciutat anònima, camina apressat, als afores de la barriada on l'home exerceix el seu control.

Arriba a un carreró solitari i mira a banda i banda per assegurar-se que no serà vist. Confiat, treu la bossa on hi guarda el parament per injectar-se. Escalfa la barreja d'heroïna i d'aigua destil·lada damunt de la cullera amb l'encenedor i omple la xeringa. Ho fa amb perícia, són anys de consum i d'addicció. Fins i tot sap com injectar-se als llocs menys recomanables perquè no siguin visibles les marques. Busca la vena de l'engonal i hi clava l'agulla. Prem l'èmbol i la solució escalfa la cuixa en penetrar dins del seu cos.

Ja no hi ha nervis, i les ànsies per "xutar-se" han desaparegut. Queda en un estat letàrgic que, mica en mica, l'endormisca. En uns minuts, deixarà de respirar i no despertarà d'aquest estat: hi ha feines arriscades que es paguen amb la vida. Com ser un "xivato" en segons quins cercles... L'heroïna portarà la mort freda, de tan pura que és.

Resiliència [zel, d'Ara mateix]

[la zel ens convida a passar per casa seva i deixar-hi unes paraules. Aquestes són les meves, tristes potser...]


Potser el zumzeig d'un mot que arriba al zenit
Desvetlla l'ànima que, ara mateix, resta adormida
En els marges d'un camí on la vida
És resiliència en la fosca nit.

Potser zelosament servo un bocí de mi en l'eixida
D'un sospir que ajuda a respirar, mentre el crit
S'ofega al fons de la gola i el pit
Alberga el batec d'una possible sortida.

Digues, cor, saps quant de temps comptaré amb sang
Els instants tristos d'una existència fràgil com
L'ínfim fil d'Ariadna que algú talla

Amb la vilesa d'embrutar la blancor del cel amb fang
Primigeni i no voler saber l'origen del món; sols el nom
Del turment que sempre m'amortalla?

Nostàlgia (II)(haiku)

La lluna torna,
Amb una bufetada,
La teva absència.

Eurídice II (o Paràmetres)[Melorepte156]

Trobar-te, potser habitar cada racó
D'un espai delimitat per tu i per mi
Per la quietud d'un vent que retorna
L'esperança, el reclam, la memòria.

I saber que en els paràmetres de l'hàlit
Hi ha el respir necessari perquè l'ahir
Sigui cendra i pols i sorpresa d'un rostre
Que calla mentre parla el cor en l'Hades

D'una inquietud que no reposa ni dorm,
Que, glop a glop, absorbeix l'alegria efímera
I corca l'ànima. I aleno amb força, novament.

Seràs rosa dels vents, immòbil carn, fermesa,
I xiuxiuejaràs paraules clares que il·luminin
La nit, l'angoixa, mentre esdevens presència.

Eurídice (o Letícia còncava)[Melorepte156]

Perquè l'esperança és un raig de sol d'un matí
En què t'adones que el món continua existint,
I no hi ha coves ni ombres ni el tètric laberint
Que deixi enfora la vida, sols l'oblit de sofrir.

I habitem les faveles d'un futur incert, despert
Com el desfici de cercar la sort a qualque racó,
I el teu esguard em mira, Eurídice de claror,
I canto als teus llavis, amb el cor, i alhora al desert.

Perquè en els teus braços còncaus reposa la letícia
D'un bressol ple a vessar d'il·lusió nova, de ganes
De seguir endavant i deixar enrere les penúries.

I vivim on les naixences semblen branques espúries
D'un arbre eixorc, amb la intempèrie i la nit vanes,
Com Orfeu que, en llambregar, perd l'amor i la carícia.

Vocàlica i consonàntica (haiku)

Com un clar i tendre
Trofeu de les paraules,
La teva boca.

Màquina antropòfaga (Minirepte9; 2)

L'home fuma. La màquina l'ha absorbit des de fa estona. I, des de fa estona, ja no s'acontenta en introduir-hi monedes, ara es gasta els bitllets abans de bescanviar-los, en la ranura que els admet. Demana una nova cervesa i mossega el filtre de la cigarreta. Els nervis són evidents. En cada partida només gasta i no recupera res del jugat. Una trucada de telèfon i despenja. La resposta és una mentida evident. M'han aturat els Mossos.

Impassible, torna a la màquina i treu de la cartera el darrer bitllet de vint euros. S'adona que no hi ha més metàl·lic i que la màquina escurabutxaques ha realitzat la seva finalitat a la perfecció. Paga les consumicions i el canvi, com a darrer cartutx d'esperança, també és introduït a la màquina. Fins al darrer cèntim.

Quan torni a casa, segurament els Mossos l'hauran multat amb la quantitat (mal)gastada en aquella maleïda màquina. I la precarietat dels àpats de la família és deguda a aquesta ratxa malastruga que fa trobar-se l'Autoritat tan sovint. Perquè s'amaguen a qualsevol banda i és difícil esquivar-los quan se circula sense els papers en regla. L'excusa sempre funciona amb la seva estúpida dona, que sempre el creu.

Nostàlgia (haiku)

Hàlit exigu,
Com ala que ha de batre
Un sol cop l'aire.

Plàteres (Minirepte9; 1)

En girar la clau i obrir la porta, la flaire que ens ve de l'interior és deliciosa. La tieta Àurea sempre ha destacat per la seva perícia en qüestions culinàries. No és d'estranyar que l'àpat del seu cinquantè aniversari sigui un d'aquells per ser recordat. Els pares i jo arribem al menjador i trobem la taula engalanada: les tovalles que ha estat brodant zelosament la mare, dos parells de canelobres d'argent amb les espelmes enceses, damunt de la taula les plàteres fumejants de carn rostida i bols amb salses de diverses classes. Tot preparat amb la meticulositat i l'amor que sempre ha caracteritzat els oncles d'ençà que van casar-se.

La mare crida la tieta Àurea però no rep cap resposta. Espera uns instants prudencials per cridar l'oncle Àgape (ja que algú feineja dins de la cuina) i, des de l'interior, ens respon ell mateix. Quan apareix amb la plàtera més grossa de totes, l'esglai ens sorprèn i trobem, sense cap mena d'ambigüitat, el significat més intrínsec de la frase més repetida de l'oncle. "M'estimo tant la tieta que no dubtaria a menjar-me-la". Els ulls exànimes de la tieta ens miren des de la gran plàtera mentre la mare es desmaia.

Selènica (haiku)

Plena de núvols,
La lluna vol refugi.
Muden els pètals.

Brúixola

Res ja no indica el rumb idoni,
El nord que cal seguir quan el camí
És el caprici pervers d'un dimoni
Que imanta la brúixola del destí.

I la vida és breu i llarga, alhora,
Amarga com el glop de cicuta de l'espera.
Sense primavera, l'anima mor i plora?

Dàlia plàcida (haiku)

Rep la resposta
De l'estiu plàcid, tendra
Dàlia formosa.

Aquàtica (haiku)

La veu besable
Em duu dolls frescos d'aigua.
Parlo a la vida.

Monòdia (o Ària polifònica)[RPV181]

Creixeran les flors i se sembraran collites
De forment per al pa que pastarem demà.
Agraïrem la llum del dia quan el cel sigui clar,
I anhelarem, mentre les busquem, noves fites.

Admirarem la calèndula, la dàlia, l'enigmàtic lilà,
I sabrem que la fragilitat rau en allò que suscites.
Planyerem aquesta joventut breu, foment de mites
I llegendes, foc fugaç que, en anys, es recordarà.

Creixeran els boscos i vindran generacions noves,
Buscarem paraules en qualsevol racó del món
Per cantar aquesta grandesa que ens vas deixar.

I, entre els pètals d'una vida marcida, servarem coves
Per portar-te llunes i somnis, el sentiment més pregon
Que ens moguin els teus versos, necessaris com bleixar.

Dèspotes (Melorepte155)

Amb el so mil·lenari de la música lluita,
Fins que les fronteres caiguin als peus,
Germà, i en la terra bufin vents de llibertat,

Vents que derroquin dèspotes, clares veus
Que enderroquin murs d'absurda crueltat,
D'una opressió que, constantment, ens acuita.

Per què no podem escopir a la cara de l'escòria
Si és la gangrena que desapareix si s'amputa?
Per què si només són un grapat de fulls de ruta
En blanc que no ens duen enlloc, sense història?

Amb la llengua mil·lenària que ens agermana,
Germà, amic, cantaré lliurement amb ràbia i odi
Perquè se m'escolti pertot arreu, amb un codi
De pau, de clam -els mots que la terra em demana-.

Trajectòria (Minirepte8)

Quan m'apropo a la finestra, el veig. El fàstic que em provoca la seva visió m'acumula insults a la boca, que mastego entre dents i en veu baixa. L'odi és tal que tanco amb força les mans. M'esbatussaria amb ell fins que deixés de respirar. Fa tant que el vigilo que sé que és el meu enemic, l'enemic que, calladament, em provoca una ràbia descomunal.

Avui, però, he fet un pas més en aquest estat. Vull acabar amb la seva presència encara que hagi de pagar un preu massa car per això. Observo cada detall del seu rostre, el miro fixament als ulls i gairebé puc saber què pensa. Sabrà què penso jo? Sí, el vull matar. I res no m'aturarà, avui no. fins i tot, sabré quina trajectòria recorrerà la bala que surti del canó.

Trec el revòlver i dibuixo un somriure lleu. De què riu ara? Com si es mofés de mi... Empunyo l'arma i la decisió ja està presa. Esborraré tot bri de vida d'aquests seus ulls, aquesta ganyota odiosa que es perfila en els seus llavis. Alço el revòlver i sé que, en prémer el gallet, ja no podré afegir cap més paraula en aquest relat. Però hauré acabat amb el meu enemic interior, que sóc jo mateix.