Elegància (Melorepte254)

Delicada, com el lleuger frec del llac en la ploma,
La silueta que es dibuixa en el paisatge és calma
I elegància i Univers perenne de bellesa extrema,
Abans que el capvespre obri les portes de la nit.

Eterna, com la solitud dels àngels enllà dels núvols,
La mirada, absorta on comença el món, és blanesa
I immutabilitat i vida salvatge on l'home res no dicta,
Quan s'agermanen, per ser silenci, el temps i els mots.

I l'admiració és el camí a seguir en el vol ras del cigne
Abans de reposar a flor d'aigua, i la pupil·la capta i reté
L'instant bell de la metamorfosi impecable de la Natura.

I la màgia, també a trenc d'alba, és el que acompanya
L'espectacle i la meravella del coll esvelt, els foscos ulls
Que guardaran la puresa i la blancor més nívia endins.

Libèl·lules (o Infància)[dibuixet]

Hi havia moments en què la tempesta era la sina
En flor, amb la calma, ensems, d'un temps innocent,
Amb l'exactitud d'aquell qui, arran de l'alba, endevina
L'horitzó i els núvols, el camí de mar, el bes fervent.

Hi havia instants plàcids de quietud i de frenesia,
En què viure era el present més cobejat, el desig
De beure a doll el mugró matern de la fi del dia,
Del capvespre fet donzella i libèl·lula i lleu trepig.

Hi havia segons sols creats per a nosaltres, amants
De la llum i de l'estiu, de la gravetat en què la fulla
Es gronxa entre els somnis de la realitat de tes mans.

I avui, que desperto al teu recer, la vida és retorn
A la joia d'alenar l'oxigen perfumat amb el sojorn
D'una infància en els teus pits, que el vent despulla.