Plou i és de nit, i aturar-se de cop
és dolorós, acabar la lluita abans de començar el combat, deixar
la mà perquè la bufetada és massa dura per defensar-se o
aplacar-la. Ja és tard per demanar perdó i no hi ha paraules contra
la intempèrie. Ni tan sols en el reclam de refugi, d'alberg,
d'abric. I veure't pletòrica enmig de la matinada només afua el foc
del turment d'haver-te deixat en mans dels dracs, en la selva dels
traülls, en l'àpat que es prepara al voltant de la poma
emmetzinada.
Plou i és de nit, i sóc gripau en
l'íncube que han esdevingut aquestes ínfules principesques. És
tard per al penediment, quan la traïció és engany i la decisió
dràstica és la sortida més fàcil contra la decepció. Ni les
mirades sinceres no podran endolcir l'amarg glop de saber la veritat
amb retard. No tinc reialmes que abastin la teva majestat, ni metgia
per a la ferida oberta pel sabre que jo mateix empunyava, sense
adonar-me'n.
Plou i és de nit, i hi ha somnis
després del torneig, encara que les llances s'hagin trencat;
creu-me, princesa. Encara que tornar al camí recorregut no solucioni res.
[l'artifex del microrelat és aquí]
