D'índole apàtica (Minirepte39)

[Tema: La víctima]

Una altra vegada em reclama? No n'ha tingut prou després de fer-ho anit mateix? O és que no es pot dormir tranquil·lament? Si ja ho dic jo que és insaciable i que ningú no gosi contradir-me en aquesta opinió que tinc tota la raó. Sento la seva respiració excitada, ja sé què busca i no pararà fins que ho aconsegueixi. Que la seva tossuderia i insistència són fermes i invariables. Em mantindré impassible, vejam què inventa. I que no s'atreveixi a tocar-me amb el peu, que ja faig figa només pensar que pugui fregar-me la cuixa, que és el meu punt feble i prou bé que ho sap.

Costa fer-li creure que dormo com un soc, ja ho estic veient. Ara ha començat amb les carícies per l'esquena. I si deixo escapar un ronc lleu? Potser funcioni i desisteixi en el seu afany per despertar-me. Sap que si em desperta hauré perdut aquesta batalla. La carn és dèbil... però hauria de pensar en la nostra edat i en els cinc fills que estem pujant degut als seus fogots. I la seva negativa al preservatiu. Com que és de família un xic retrògrada... però, si la seva mare veiés la libido que li mou el cos per les nits..., segurament s'exclamaria i em culparia a mi...

No, es veu que no, que avui toca, de totes totes, sense treva... I l'embaràs possible? Que no som adolescents... Després diran que les dones són apàtiques, això és que no han vist la meva!

Intempèrie (RPV214)

Hi haurà un camí per arribar a allò
Que és meu però que no em pertany,
Que és escàpol com la meva ànima,
Ombrívola i lumínica alhora, pedaç, afany?

Hi haurà un sender per reviure però
Sense perdre la vida, esgotada del dany
I de l'empresonament propi, pusil·lànime,
Ingent, ensems, a recer de l'engany?

O hauré de mantenir-me immòbil i callat,
Pels segles dels segles, amb el vòmit
A punt cada cop que l'esforç per empènyer

La meva ombra sigui sinònim d'eternitat,
D'impossible fita, amb un caràcter indòmit
Perquè l'assoleixi i, a la fi, la pugui atènyer?

València poètica

Permeteu-me la difusió d'aquest Festival, en què hi intervenen diversos companys i amics. Espero que tot vagi bé, ànims i endavant amb la feinassa de dur pertot arreu la cultura en general, i la nostra en particular.

Transferència bàltica (Repte Clàssic DX)

Estava convençuda que el viatge a Suècia, per motius laborals, seria més plaent del que, en realitat, va ser. L'Ingrid, la meva companya a l'Escola Universitària d'Infermeria, que coneixia prou bé el país escandinau, m'hi va trobar prou contactes per deixar el meu país, que, degut a la crisi, no tenia una bossa de treball digna per als estudiants acabats de llicenciar. El meu alt nivell d'anglès havia de facilitar-m'hi l'adaptació però mai no vaig pensar que acabaria tenint cura d'un ancià rabiüt i poc sociable, que no entenia ni un borrall d'allò que intentava dir-li. A tot el que jo li deia, ell contestava Jag älskar dig. Jo, per no ficar els peus a la galleda, callava i, amb una caiguda d'ulls, cloïa la meva intervenció. I, llavors, era quan ell, i em dispensareu l'acudit fàcil, es feia el suec del tot. Mai millor dit.

Els seus familiars més propers eren a Malmö, al sud de la península escandinava però a gairebé 100 kilòmetres de Simrishamn, on jo m'allotjava i hi treballava. Així que l'ajut brillava per la seva total absència. A no ser que els telefonés cada cinc minuts per aconseguir treure l'entrellat de totes les frases que usava com a resposta a les meves preguntes en un inservible anglès. A la llibreria del poble només hi havia llibres en suec i en anglès (aquests menys abundants), però, de manuals, no en tenien pas. Els en vaig encarregar un, a més d'un diccionari suec-anglès, per si detectava paraules soltes i em defensava millor dia rere dia, a cavall de les dues llengües que, en teoria, havien d'obrir-me tantes portes.

Aquests problemes ja els tenia en ple estiu i em creia que els llibres em salvarien de la desesperació extrema. I començava a tenir un bri d'esperança que va marxar en arribar els primers freds tardorencs. A Catalunya, mai no hi havia vist nevar i va ser tot un espectacle veure totalment enfarinat el paisatge de Simrishamn, tan a la vora de la mar Bàltica. Després vaig saber que allò era una nevadeta de no res, que el volum més gran vindria al desembre.

I va ser en aquell mes quan la perdició va mossegar de la forma més crua. No només per l'idioma, cal dir-ho. La salud de l'ancià va empitjorar, arran d'una embòlia lleu. I, coincidint amb les vacances dels familiars de Malmö, em vaig trobar aïllada del tot. Sort que ja no repetia aquella frase maleïda, que finalment vaig saber-ne la traducció, acompanyada de les rialles del llibrer, que era el pont d'enllaç entre el víking que cuidava i jo. Ara, però, la seva dicció era més fosca -si el suec ha estat mai una llengua clara- encara. Un quadern traduïa el seu balbuceig i, amb les paraules escrites, detectar-les al diccionari era més fàcil que en escoltar-les.

Un dia, el vell va mirar-me amb uns ulls que provocaven llàstima. Em fitava mentre el seu dit índex assenyalava el darrer full. Jag vill gå, es repetia diverses vegades, atapeint el paper. No sé per quina raó, vaig entendre'l amb una claredat esborronadora, sense necessitat de diccionaris. No havia res més en aquell full. I els seus ulls parlaven un idioma universal que les meves nocions d'infermeria no havien d'escoltar, però la meva humanitat les captava amb més força. De nou, la caiguda d'ulls cloïa l'assumpte. I el tracte se signà en silenci.

Poques coses més vaig aprendre de l'idioma suec. Perquè em vaig veure obligada a marxar del país d'un dia per l'altre. La mort de l'ancià va ser rebuda de diferents formes entre la família i les autoritats. Sense enrenou, el nebot més gran va fer de portaveu de la família. M'allargà un sobre, que no vaig gosar obrir fins que vaig ser a l'aeroport de Kalmar (molt més allunyat que el de Malmö, però menys compromès, crec...). Dins del sobre hi havia el comprovant d'una transferència al meu favor per una quantitat molt superior al sou que se'm devia.

En aterrar a Barcelona, vaig intentar oblidar-me de l'assumpte de Suècia i de tot l'après del seu idioma. El que no se m'esborra és la mirada de llàstima de l'ancià, que demanava clemència i descans.

NOTA:

Jag älskar dig=t'estimo, en suec.

Jag vill gå=vull marxar, en suec.

Anàfora (o Centímetres d'èxtasi)(Melorepte189)

Why does my Muse only speak when she is unhappy?

She does not, I only listen when I am unhappy

When I am happy I live and despise writing

For my Muse this cannot but be dispiriting

[Per què la meva musa sols parla quan estrà trista?

No, és que jo l'escolto només quan estic trista.

Quan estic alegre visc i menystinc l'escriure.

A la meva musa això no pot sinó descoratjar-la

Stevie SMITH (Florence Margaret SMITH){Trad. Montserrat ABELLÓ}

Sospirar entre petges i rastres i empremtes

És exhalar, pesadament, esbufecs d'enyorança,

Imposar fronteres de llast plumbi al pensament

Per nosaber cap a on aniran a partir d'ara els dies.

I, espaordit com les carícies de maldat exemptes,

Obro camins a l'oest d'un sol que es pon, a l'esperança

I a la besada massa valenta que gosa atènyer el turment

D'anhelar el foc llunyà, que resta encès i encara aties.

I, sota la tempesta, responc preguntes retòriques

Amb silencis resignats que em converteixen en penell

Mentre els llamps i els trons l'ànima se'm disputen.

Sospirar és ofegar-se en aigües fantasmagòriques

Que apareixen en recordar que els centímetres de pell

Impregnats del teu frec no es perden ni s'amputen.

Transparències (RPV213)

A Lya NAGADO

...I, com la pluja, les paraules s'escolen enmig del ressò...

*

[I. Cavernícola]{Outside The Cave (2011)}

Parla'm; llengües mil·lenàries ens envolten i jo

Tinc només oïdes per als missatges que el teu rostre

Em tramet, porcellana i llenç, quietud accelerada,

I aquesta mirada ha esdevingut parpella absent.

Dins de la cova, el silenci ha d'habitar de nou

Escletxes alienes, grutes silencioses, gebres

Que enceguin somnis i foragitin malsons, alhora,

Fins que la infantesa sigui experiència per al món.

Escolta'm; la sordesa fingeix tan bé... i l'Univers,

Embolcall de les teves galtes, és respir i ofec,

Clarícia d'un futur, com el passat, previsible.

Surt, però, d'aquesta foscúria que torna

Lívida la pell de tota una vida de vitalitat,

La lluïssor que s'apaivaga quan no s'estima.

*

[II. Innocència]{Nina (2011)}

Calla un instant. Tens el reialme del llamp i del tro

A l'abast? O només els teus ulls saben el nostre

Secret més ben guardat, aquesta mirada

Plena d'enigmes jeroglífics, el foc més ardent?

Llavis de gerda hipòtesi, he collit el rou

De damunt de les fulles, i en les palpebres

T'han de reposar, amb la innocència de qui plora

En desaparèixer els estels, el dol més pregon.

Potser demà hi hagi nous camins cap al vers

Més trist i més hipòcrita, cap al país metec

Que ha de governar-se amb fermesa, quan fibla.

Ara, però, emmudeix perquè la paraula suborna

Una pell massa clara per suportar la maldat,

Una ànima lliure, que amplituds no escatima.

*

[III. Gèminis]{Half Sisters (2011)}

La pell es duplica, com la carn, i tot és de debò:

La lentitud dels dies, la bellesa del llostre,

El paisatge que ha d'esdevenir, una altra vegada,

Llar i caliu, joia i fragància sempre present.

I cada moviment és cadència i jou,

El gel que ha d'apagar l'infern de les febres

De tastar, per primer cop, l'amor. I ja és hora

De collir els fruits d'aquesta duplicitat que confon:

Gest —amb gestes succeïdes en eternes congestes— pervers,

Color viu, gust agredolç com la rutina. I no me'ls trec

De la clepsa quan l'insomni és tan visible.

La carn, com la pell, es repeteix i ajorna

Cada moment d'alegria i de letícia, i el fat

D'una tristesa profunda el somriure em llima.

*

[IV. Mir(í)ada]{Look (2012)}

Mil mirades per fitar millor un cos en flor,

Una joventut tan immaculada com la que mostra

El Paradís i l'Avern ensems, el mossec i la besada,

La fruita prohibida i la mel. I tot intent

Per evitar-lo és va: en l'escalf més lleu es cou

La passió i el desori, i milers d'orfebres

Crearan el joiell d'una boca delitosa, fora

De dissenys terrenals, perfectes, que són

Paranys per a la feblesa humana, deserts

On embogir lentament. I aquest mossec

Pesa endins de les entranyes, com un tible

Que gemega i es remou sense pausa, que retorna

El llast abandonat en el naufragi i, observat

Per mil ulls, m'ofego al fons d'aquesta sima.

*

…I, enmig del diluvi, espero que canviï l'angoixant clima...

Conseqüències (Repte Clàssic DIX)

Dóna instruccions a l'aprenent i li mostra els secrets del seu ofici per agafar seguretat i rapidesa alhora. Com trobar la posició més adient per al ribot, com aprofitar al màxim la fusta, com polir-la i treballar-la amb destresa i sense malmetre els taulons. És un ofici que coneix a la perfecció, el de fuster. Per això, quan sent que la fulla de la serra li fereix la mà, sap que ha begut oli i se li ha endut almenys dos dits. Maleeix entre dents i brama el nom del noi perquè li porti un drap qualsevol per estroncar la ferida. L'espectacle és dantesc en aquests moments, amb el terra i la taula de treball plens de sang i tafetans. Però ell no perd la calma. El noi li allarga una camisa i s'enretira espaordit. Ell, sense pensar si és massa nova o massa bruta, se la col·loca damunt de la ferida, que sagna abundantment.

Quan la mà deixa de fer-li mal i la pèrdua de sang és menys exagerada, el fuster mestre demana a l'aprenent que tanqui la fusteria. Pleguen per avui, que ja ha estat un dia prou atrafegat i, en cert punt, accidentat. Ell camina ràpidament cap a casa per netejar millor la ferida i descansar. No ha avisat la seva esposa que, en veure'l, s'espantarà pel manyoc vermellós de la mà ferida, però no ha volgut perdre més temps. Ja en té prou de resistir aquest batec dolorós que, de tant en tant, li apareix sense esperar-lo. La gent el veu córrer gairebé, en direcció a casa seva i, quan passa de llarg, un reguitzell de rumors envolta els petits grups de persones. No se'n preocupa tampoc. No vol dissimular les conseqüències de l'accident. Si és que rumoregen d'això.

En arribar a casa, estan al punt del desmai, tant ell com la seva esposa. Ella per veure el drap completament cobert de sang i del que s'escolen petites gotes ja. Ell per la debilitat provocada per la mà ferida i per un incipient ventre que el sorprèn. Ara entén aquells murmuris al carrer. Sense esperar una pregunta, el fuster parla:

—He tingut un descuit a la fusteria... —diu, mentre fita aquella panxa delatora, i sembla formular una pregunta prou evident.

—I jo he estat beneïda per Déu. Ja veus, la prova és el fruit que ha deixat dins meu i que, aviat, serà un infant ros i blanquet. El fill de Déu, per la gràcia de l'Esperit Sant —i això ho pronuncia sense cap balbuceig ni culpabilitat evident.

—Escolta, Maria —salta el fuster, un xic emboirat per tot plegat —, tu creus que tinc pa a l'ull o què?

Edènica essència (Niporepte32)

Qui necessita
Un déu si en el crepuscle
Hi ha la bellesa
Tangible, la Natura
Edènica i divina?

Dèries (Minirepte37)

La Júlia arriba a casa amb una única dèria. Jugar amb el seu regal d'aniversari. És un vestit rosa per a nines, el seu color preferit i, a més, ja té decidit quina vestirà. Després de berenar, perquè la mare no la renyi amb motius, va cap a l'habitació i troba el vestit damunt del llit. El bressol és buit i prova al parc dels jocs. De cua d'ull li ha semblat percebre un embalum. La seva estoneta de jugar no vol perdre-la així com així...

El vestit queda genial, damunt del cosset blanc i esquifit. El botona i se'n separa, del conjunt. Ni fet a mida, pensa la Júlia. Però alguna cosa hi manca... unes sabatetes a joc amb el vestit, o amb la carona pàl·lida... Potser una mica de pintallavis en aquella boca poc perfilada... s'esquitlla sense soroll cap al dormitori dels pares. La mare hi guarda el maquillatge, en un calaix de la còmoda, lluny de l'abast de mans que no l'haurien de tocar. L'obre i en treu el primer que hi troba. Vermell intens. No n'haurà d'abusar per no deixar massa rastres de la seva malifeta...

Quan la barra de carmí toca rudement els llavis tendres, el mecanisme fatídic es dispara i la Júlia s'espanta. El plor és imminent, els moviments gairebé espasmòdics i una remor que esdevindrà xiscle sorgeix d'aquella ganyota estrafeta. La mare, des de la cuina, l'escridassa:

—Júlia, vols deixar tranquil·la la teva germana, que és un nadó, no pas una joguina?!

Pústula (Melorepte188)

Un carnívoro cuchillo
de ala dulce y homicida
sostiene un vuelo y un brillo
alrededor de mi vida.

M. HERNÁNDEZ.

Realment, això és Déu, un ganivet homicida,
Una ombra que s'alimenta de vida,
L'escalfor de la neu enmig del glacial.

Una clepsidra que fa breu l'instant més curt,
Un hipòcrita convertint en devoció el furt,
La sordesa covarda que fuig quan més cal.

L'estàtua de sal que entortolliga els fils
De titella de l'existència humana, la vana
Aigua d'un riu que s'escola entre conflictes,
Mentre l'erari de la fal·làcia només augmenta.

La collita erma que es podreix en els braços vils
De la pústula feta pregària, el pa que la gana
No treu, de tan ressec, la manta per tapar delictes.
Això és Déu, la falsedat que menteix quan es lamenta.

Malària (Lapislàtzuli de lívida asfíxia)[RPV212]

Lapislàtzuli de lívida asfíxia,
I el pàl·lid paludisme d'un nom
Recorre les venes, fins al rostre
Sense vida, per desaparèixer de nou.

El descobriment torna a remar
Contracorrent, amb l'ímpetu de qui
Ja no desitja existir més, amb la ingràvida
Lleugeresa d'un llast que no para de créixer.

Clou els parpres, escull de batalles perdudes,
I vogaràs per mars desconegudes,
On l'onatge és l'única, vàlida remor.

Somnia entre la broma de la ciutat submergida,
Retalls d'exhalacions que ofereixen la vida
Mentre t'escriu en la pell la paraula .-  - -  - - -  .-. (*)


(*): amor, en codi Morse.

Sòsia (Repte ClàssicDVIII)

Quan la càmera s'allunya del llit lentament i, alhora, s'enfosqueix la pantalla per donar pas als crèdits, sap que aquesta ha estat la millor actuació del seu marit. Ha brodat el personatge fins a convertir-lo en sòsia perfecte per a que l'espectador s'oblidi que és al cinema i que allò que veu és una actuació d'un actor, i que es troba a l'estrena d'una pel·lícula. En la foscor de la sala, recorda la seva parsimònia al llarg de la seva carrera. Com estudiava els moviments per no deixar res a l'atzar, com cuidava la dicció per semblar estranger o més vell, a banda del maquillatge o de la indumentària. Així va ser com la va seduir.

Tot és a punt per al rodatge, la càmera llesta, els focus adients encesos i els darrers retocs de maquillatge o al cabell davant d'un mirall minúscul, abans que el director engegui els motors. Ella és l'assistenta personal, qui l'ha seguit pertot arreu per recollir totes les notes que ell li dicta. Futurs apunts que combinarà magistralment per aconseguir el que el públic aplaudirà: l'emoció que traspua més enllà de papers memoritzats i diàlegs escrits per guionistes a sou. I, de ben segur, un nou premi allà on es presenti el resultat d'aquest esforç. És camaleònic, sempre ho ha estat. Fins i tot abans de ser assistenta personal, s'hi havia fixat, en aquesta característica. Ningú no recorda el personatge que ha interpretat en l'anterior pel·lícula, ni tan sols provoca que dubti de la versemblança del personatge. Perquè allò que veu l'espectador en la pantalla és un home de carn i ossos. Ja sigui un presidiari a la França del segle XVIII com un alt càrrec d'una multinacional de Nova York l'any 2009.

Per això, enmig de la incredulitat d'escoltar la seva declaració d'amor, sense càmeres ni focus, va prendre's les seves paraules com a certes. Tenien el regust d'un romanticisme obsolet però, alhora, únic i peculiar. I la seva reacció, a més de sorpresa, també anava carregada de sinceritat. Des d'aquell dia que la seva feina li ha agradat més del que ja li agradava fins al moment. Seguir-lo d'un racó a un altre per preparar científics esbojarrats o dements psicòpates que ajudaven en una investigació era un al·licient per renovar el seu amor i la seva admiració envers ell, que, a la llarga, acabaria demanant-li el matrimoni.

Per això, quan la desperta amb l'esmorzar al llit (la safata amb dues tasses que desprenen l'aroma increïble del cafè acabat de fer, les torrades en el punt just, els sucs de taronja de rigor, com en una pel·lícula de James Bond, diguem...), bada boca i no emet ni un sol so. I menys en rebre la capseta amb l'anell de compromís. No fa falta massa per endevinar la seva resposta. Entre el silenci i les llàgrimes incipients, els indicis del sí són prou visibles. El petó és apassionat i d'entusiasme. L'estima pel seu tarannà i pels seus detalls, pel seu perfeccionisme també.

Somriu amb amargor, els moments dolços es barregen amb els més durs de la seva curta relació. Cinc anys feliços i atrafegats, poc relaxats i amb les agendes plenes, amb cabòries també. I els sopars s'omplien de converses arran de l'última oferta o dels detalls que no quadraven en el paper del moment. Sobretot el darrer...

El darrer encàrrec és difícil, feixuc i tot un repte per a ell. L'ha vist satisfet i capficat durant tota la setmana. Les cabòries, però, són pel nou paper que se li ha assignat. L'evolució, o més ben dit, la involució d'un malalt de càncer terminal. Una metàstasi tan virulenta que la meitat de la pel·lícula la passarà postrat en un llit.

I, fins llavors, eren còmplices de tota idea seva, de tot projecte per endegar. Quantes vegades es mirava al mirall i repetia balbuceigs incomprensibles? Quantes visites va fer als hospitals als que demanava el favor de permetre-li observar els pacients moribunds de la planta d'oncologia? I quanta deixadesa per plasmar la decadència d'un home encara jove, consumit per una malaltia tan cruel? Gairebé obsedit..., i més solitari que mai. Aquelles visites i aquells detalls que li va anar percebent...

Ho ha tornat a fer. Ha visitat l'hospital tot sol, ara ja no li és necessària. Ha tornat de l'hospital i ha plorat desconsoladament. Ha vist morir un home, i ja sap com mimetitzar-lo de tal manera que tothom se'l cregui, també ell mateix si fa falta. Es talla els cabells caòticament, mentre el rodatge avança, per provocar aquest aire decadent. Els afaitarà al darrer moment, com si fos l'efecte de la quimioteràpia. El maquillatge i una dieta fèrria fan la resta. La metamorfosi és perfecta, com una gota a una altra gota. En el llit, amb el cap afaitat per complet i el maquillatge pal·lidíssim, jeu i agonitza. Tothom en silenci, el director s'astora per la vividesa del moment. Quan la claqueta talla la darrera seqüència del rodatge, tot l'equip aplaudeix l'estrella del repartiment, que és el seu marit i encara no es mou, i és massa tard per adonar-se que ja no respira. En comunió i solidaritat amb el seu personatge, sembla...

Els llums s'encenen i rebrà el reconeixement a la carrera del seu marit de mans del director en persona. I se sent orgullosa, amb el ram de flors a la mà i el premi, en nom del seu marit, honorífic i pòstum per la seva dilatada carrera en el cinema. Lentament, els ulls se li neguen, llàgrimes que almenys ha assajat per no semblar massa oportunista o falsa, però sap que no arribarà a la perfecció del seu marit difunt.

Agorafòbia (RPV207)

In oblivionem John DEMJANJUK [aka Iván Mikoláiovich Demianiuk (Іван Миколайович Дем'янюк)](1920-2012)

(R. I. P. [Remaneat In Paenitentia])

Finestra maldestra que obre els ulls enmig de l'esglai
Verd d'un camp que no té límits, d'uns arbres l'ombra
Dels quals és negra com l'ànima fosca dels homes;

Parany que aglutina la vida i la mort en l'agònica asfíxia
De l'apnea continuada, i a grans braçades em desenteranyino
D'aquesta xarxa davant del tel dels ulls, una mar fonda...
I a les mans l'eixorca putridesa d'un crit que em reclama.

Al capvespre la cortina voleia i desfarà l'esperança fràgil
De desitjar allò que és desconegut, aquella presó externa
Que exhala decadència, espant, i m'anomena com més temo.

I sento com s'estén en el pou de l'ànima el putrílag extrínsec,
La maragda que esdevindrà pobresa quan la toqui lleument
Amb els dits només i seré llast per a la pròpia caiguda al buit.
Darrere dels vidres, m'engoleixo, que fora roman encara el botxí.

http://es.wikipedia.org/wiki/John_Demjanjuk
http://en.wikipedia.org/wiki/John_Demjanjuk

Estultícia sanguinària (Melorepte187)

Per què?, et demanes mentre la cicatriu encara supura

En el lloc on hi havia una cama i un home amb decència,

En la lluita per defensar un país que ha vist la teva naixença

I ara també veu el teu sofriment, si la guerra serveix per a res.

Per què?, amb el ressò del cor que no para de glapir i escura

Les nits entre somiqueigs i dolor, encadenat a un llit. Pensa

On han acabat fugint les esperances de la joventut i la demència

De matar un home, enquistada a les mans i que no has comprès.

Per què?, germà, amic, company, si no hi ha frontera que valgui

Una gota de sang innocent, si no hi ha draps fets estúpides banderes

Que hagin d'onejar damunt de creus en cementiris plens, en llars buides.

Per què?, si la pèrdua no serà agraïda, ni la medalla farà que calgui

Cessar el combat, conxorxa de despatxos. Els somnis, quan descuides

Somniar-los, són aigua que s'escola entre les mans, malsons que no esperes.