Màscara/Bàrbara (#escriureésviure; 1)

La Carla Gracia Mercadé, autora de L'abisme (Ed. Univers) ens segueix esperonant la neurona amb exercicis setmanals. El resultat del primer (presència només de la vocal A) és el següent:

Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?

De vaixells i de pastanagues (#escripturaperalconfinament; 35)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-cinquè ha provocat aquest relat, amb cinc paraules obligatòries (rata, parsimònia, perímetre, pastanaga i lapislàtzuli):

Diuen que els primers que abandonen els vaixells són les rates i també diuen que perquè un ruc avanci només cal triar una bona pastanaga, prou suculenta i deliciosa perquè l'animal perdi la noció de tot allò que l'envolta, i treballi amb parsimònia i sense aturar-se a reflexionar. Aquestes dues metàfores animalístiques semblen absurdes o simplement per encabir-hi tres paraules obligatòries, però, en temps de pandèmia, cadascú tria un bàndol. Entre els primers podria fer una llista interminable i avorrida d'individus que es metamorfosen en aquests rosegadors, sobretot amb uns números als comptes corrents força increïbles i exagerats. També podria fer una altra llista amb epítets malsonants que es mereixeria aquesta escòria terrestre.

Però és millor centrar-me en el segon grup de persones, les que segueixen les passes de l'èquid, sense menystenir-los per culpa de l'accepció sobre la poca intel·ligència. Sinó per la seva capacitat de treball i per la sofrença que són capaços de suportar. Jo no em posicionaria en cap dels dos conjunts, sinó que hauria de crear-ne un tercer per als mers espectadors que trien la paraula més bella per a temps de crisis sanitàries —en el meu cas, lapislàtzuli—, que escriuen relats amb unes condicions preestablertes o que llegeixen i escolten música en l'alberg de la llar, però que saben agrair la tasca ingent de continuar greixant l'engranatge del país a tot l'elenc que ho fa possible.

Si hagués d'esmentar cada sector i cada subbranca dels mateixos, cauria en el perill de descuidar-me algú i em sentiria com un traïdor de la pàtria, un delator o un dissident sense cap causa aparent. Per això, donaria les gràcies en general a qui és capaç d'assegurar un perímetre laboral com si fos particular, a qui té cura de les mesures d'higiene bàsiques i a les de prevenció, ja sigui regulant el trànsit o l'entrada de la clientela, massa confiada o descuidada per inconsciència, dins d'un establiment, a qui esmerça hores de descans i se sacrifica altruistament perquè hi hagi més recuperacions que infeccions —des de la dona de fer feines fins a la metgessa o la infermera que diagnostica o controla cada pacient al seu càrrec—, a qui és responsable de l'abastiment de supermercats i negocis que no han tancat al llarg d'aquestes setmanes, a qui hi despatxa com a caixera o vigilant o encarregada, a qui ha de recollir les escombraries i també desinfecta superfícies sensibles d'ésser tocades...

A més d'un llarg etcètera per a qui queda en el tinter, com aquells que treballen des de casa i per a qui supervisa els deures de la canalla, confinada des del primer dia, i la pròpia canalla, que suporta amb paciència aquests temps extraordinaris encara que no entenguessin al començament l'abast de tot plegat, o a qui té temps, enmig dels quefers quotidians i professionals, per a proposar, llegir, esperonar per fer efectiva la millora en l'àmbit creatiu, amb paciència i proximitat, amb germanor i complicitat. I segurament aquesta llista seria molt extensa, sortosament, i també esperançadora, perquè ens demostraria que els rucs imperen dins del sistema i que no s'atura malgrat de les rates, que són rèmores en el progrés i queden tan retratades com les xifres que emplenen les seves atapeïdes butxaques de buida humanitat.

Hipocamp (#escripturaperalconfinament; 34)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-quatrè ha provocat aquest relat:

La situació durant dos mesos ha estat terrible. I només faltava un afegitó com el d'avui en haver de sortir a comprar una setmana més amb tota la parafernàlia higiènica i preventiva. Com de costum, la mascareta m'asfixia i m'atabala, entre la llista, degudament omplerta perquè no hi hagi cap descuit, i les lleixes en una ambivalència de buidor i d'excés. L'apocalíptica imatge dels carrers es contraposa amb la munió d'espècimens humans que emplena el supermercat, una mostra que la situació s'està relaxant. Ressegueixo els passadissos a la recerca del producte cobejat, tot esquivant persones en mode slalom, i la bafarada d'una exagerada quantitat de perfum em bufeteja les pituïtàries i l'hipocamp amb la mateixa contundència.

Aquesta fragància m'esborra l'entorn i em fa perdre l'equilibri en un estrany estadi que em deixa de bocaterrosa al bell mig d'una habitació massa familiar. Quan m'alço de terra, reconec el llit de matrimoni dels pares, i l'olor de resclosit provinent de l'armari on es guardaven els llençols de l'aixovar entre pastilles de naftalina i sense ni un sol ús. A cada banda, les tauletes de nit —a la dreta, la del pare; a l'esquerra, la de la mare— i el capçal dels anys setanta, a joc amb la banqueta, el balancí i la còmoda, i tot regentat pel tapís d'un Romeu i d'una Julieta ben enamorats i sense mantenir la distància social ni les mesures més bàsiques. La parella brodada també es pot veure en el centre dels agafadors, com un medalló nacrat i policrom. Les cortines mig corregudes permeten entrar un fil de claror de l'exterior i, abans de veure'm reflectit al mirall de damunt de la còmoda, veig la Verònica palplantada al llindar de la porta, només amb un conjunt d'encaix blanc. El meu amor platònic esdevingut real i tangible, finalment, després de plors i esforços.

És fàcil endevinar-li el cos, inclús sota les dues minses peces de roba. Els seus pits plens de divuit anys sobreixen de la presó del sostenidor; la silueta del seu sexe s'intueix massa, atapeït dins del límit de la calceta. La flairo en apropar-se'm i en destrio les roses i la canyella, la llimona i la regalèssia; aquest poti-poti d'olors em transporta al poble dels avis i em deixa agafat de la mà aspra del pare de la meva mare mentre retornem del tros, uns pams de terreny de secà on creixen quatre enciams, dues tomaqueres i unes pebroteres. Les aromes que m'acompanyen són novíssimes, de tan naturals i de tan intenses. La tarongina sura per l'ambient, les abelles dansen al voltant de les flors, sense pausa i amb una pacient parsimònia que m'astora i em meravella. Tornem cap a casa sense fer marrada, més aviat allargant-ne el camí i aturant-nos en una taverna per fer un most i una cervesa petita, l'excusa per presumir de net i d'avi, respectivament.

Els gots perlats per la xafogor de juliol i el glop dolcíssim, alhora astringent i refrescant, del suc de raïm negre que segueix al fons del meu paladar, són els aspectes que recordo d'aquelles visites de dos mesos que feia per terres navarreses, i l'abraçada respirada que en tot moment prodigava entre els dos ancians enyorats la desena de mesos restants. Restes de suor i de pols agrícola, partícules d'allò cuinat impregnades a la roba o a l'atmosfera de casa, brins de sabó casolà i de farigola, de romaní i de sàlvia presents en el suavitzant natural de l'àvia, inclús del cafè i de la llet de l'esmorzar. I la reminiscència làctia em tornava als dies d'incubadora i a l'escalfor artificial d'un refugi per al nadó nascut abans de l'hora establerta.

La textura gomosa del biberó enmig d'un caliu blanquíssim, que s'escolava a través dels parpres closos, en la frontera del plor i del son, del cansament per l'esforç de la naixença i de la desorientació inicial, junt amb la calidesa d'uns braços i la dolça veu xiuxiuejant, familiars, em bressaven en el vertigen desconegut i els perfums diversos d'un ram proper mai no vist, entesos a posteriori, em calmaven sense saber per quin motiu. I aquesta amalgama fragant ha restat dins del meu cervell, a prop de les abraçades camperoles dels avis i del record del primer cop que vaig tastar el cos d'una dona de forma més íntima possible al llit dels meus pares. I aterro davant de les llaunes de moresc amb els ulls plorosos, mentre algú m'esquiva de forma automàtica, com si tingués un ressort d'alarma i jo fos un afectat per una malaltia infecciosa com la nostàlgia.

Angúnia (#escripturaperalconfinament; 33)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-tresè ha provocat aquest relat:

És gran. Gran i fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable. Amb l'angúnia que, des de l'inici de la teva existència, t'aclapara, te'l mires. L'observes i el fites, l'albires al capdamunt del sofà amb la còrpora pudent i amb els membres encara llardosos de la darrera menja que ha endrapat sense miraments ni delicadesa. Potser és per això que aquestes ganes de vomitar et visitin cada vegada que el sents a recer, que les nàusees siguin inevitables i les basques t'ajudin a odiar-lo irremeiablement. Has deixat tota activitat en el precís moment de veure'l aparèixer en el teu entorn, com un intrús que arrabassa i no respecta la llei no escrita de les possessions territorials i dels hàbitats diversos. Qui ha xafat el terròs és qui es queda el tros. Ja ho deien els teus ancestres, i és una llei d'or que apliques en la teva quotidianitat, en el modus vivendi que et regeix a diari. Enmig d'aquesta reflexió, acluques els ulls durant uns segons per esborrar la imatge de l'ésser estrany, que saps que mai no t'acostumaràs a tenir-lo a prop.

És fastigós. Fastigós i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. El record de la mosca de fa unes hores t'evita l'acció de regurgitar, sobretot la facilitat amb què l'has caçada i les ganes que hi has posat. Ni el sastre aquell del conte escoltat en tantes ocasions i visionat en un rònec capítol de les Tres Bessones. Inclús les berrugues de la Bruixa Avorrida et feien recular, per insuportables, menys que aquest espècimen. T'hi abraonaries sense dubtar-ho ni un bri, li clavaries els teus ullals, el mossegaries amb tota la potència de les mandíbules i acabaries amb ell, esclafant-lo amb el pes del teu cos, si les circumstàncies et fossin més favorables. A més a més, després de tants dies de confinament, sembles apàtica i acostumada a la seva presència més present (valgui la redundància).

És fastigós. Fastigós i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. I sents la dèria de caçar-lo, l'obsessiu encalçament per fulminar-lo en un tres i no res, amb aquelles suposades armes de destrucció massiva que tanta afició tenen certs dirigents polítics, com aquell grassonet d'ulls orientals, de rastret, que també et causa la mateixa sensació de repulsa i de rebuig, però se t'acumularia la feina si haguessis d'acabar amb tots els sòmines d'aquest bast món. Ara, és millor centrar-te en aquí i en ara, abans que l'aliè arrambi amb més terreny. D'unes setmanes ençà que tens la impressió que alguna cosa ha canviat, perquè hi ha una inusitada proliferació i una activitat inusual en aquestes quatre parets teves, en el teu racó preferit, i això ja et toca el voraviu.

És gran. Gran i fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable. Però el batec familiar et distreu del teu desig homicida i misantrop, i les set lletres vermelles tot imitant l'art de la papiroflèxia es reflecteixen en els teus ulls. T'embadaleixes amb el televisor, com cada cop que s'engega, i se't passen les nàusees sobtadament. Aparques l'instint assassí i et disposes a visionar un nou episodi de Dark. Després, amb sort, un nou exemplar de dípter a punt d'embolicar i xarrupar haurà caigut en el parany de la teva teranyina de fils infal·libles, fent companyia a la mosca momificada i mig ingerida. Almenys té bon gust en qüestions televisives, aquest humà gran i fastigós.

58 (#escripturaperalconfinament; 31)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-unè ha provocat aquest relat:

Després de cinquanta-vuit dies sense poder anar a treballar i només sortint el just per la compra i per passejar durant una hora les dues darreres setmanes, finalment avui canvio l'escenari de la quotidianitat. Em dutxo i m'afaito, em vesteixo i esmorzo en una esgarrapada. He de pensar en el parell de guants i en la mascareta, el mínim per poder començar bé la primera jornada postcrisi sanitària. Un cop allà, les instruccions seran més específiques. En tinc ganes des de fa setmanes. Els dies tan rutinaris i en un ambient tens i amb uns horaris força laxos ajuden a aquest desig. Tantes limitacions també minen la paciència del personal, i les dèries de cadascú al final molesten i se'n fa un gra massa.

Agafo el manyoc de claus i el deixo caure dins de la bossa de tela on hi ha el mòbil i un parell de llibres per anar llegint durant el trajecte de deu minuts a peu fins a la feina. El camí és recte i no cal prestar-li massa atenció. Se'm fa estrany encara quan em creuo amb persones emmascarades i apartant-se de forma exagerada en arribar a prop d'un altre espècimen humà. Però això també caldrà anar-ho mitigant, o polint aquesta distància social que tantes vegades hem escoltat darrerament. També em costa imaginar les platges, d'aquí a quatre dies, si hem de seguir certes mesures preventives. Serem una colla de maniàtics i fòbics, i cinquanta adjectius més per etiquetar-nos a la perfecció.

Però trec aquest emboirament momentani i em centro en la resta de la plantilla. No els podré abraçar ni petonejar-los, ni tan sols cruixir-li l'espinada al galifardeu que m'ajuda en les tasques, com a mostra que els he trobat a faltar. Sols una salutació a més d'un metre de distància i a treballar com autòmats al llarg de vuit hores amb escasses aturades. Les converses se centraran en aquest període convuls i rar, extraordinari, típic de les distòpies d'alguna novel·la de ciència-ficció que solc devorar, i refregirem anècdotes i totes les trameses d'acudits i d'ocurrències absurdes però que ens han fet dibuixar un somriure a la cara de tant en tant, entre aplaudiments a tota la gent que ens cuida i espremudes de cervell per intentar dur una dieta sana, equilibrada i hipocalòrica.

I sé que, enmig d'aquest guirigall ampli, apareixerà el sòmines de l'encarregat amb la seva típica cara de pomes agres, que aquesta no canvia ni havent passat mil pandèmies seguides, tot passant l'adreçador a tota la plantilla, com si haguéssim de recuperar les hores perdudes dels darrers dos mesos. I soc conscient que m'apropo perillosament al límit de la vorera i visualitzo la relliscada que em torçarà el turmell de mantega i acabaré estès a terra amb els lligaments esquinçats, mentre udolo de dolor i em salten quatre llàgrimes de rigor. Vindrà la telefonada a casa i les corredisses per arribar a urgències abans que la cama se'm refredi i se m'inflami, per tenir un diagnòstic de la situació. I tot plegat, mossegant-me els llavis per no deixar veure un lleu somriure de gratitud a l'inventor dels carrers i tots els seus complements.

Les ganes de reincorporar-me a la feina se m'han volatilitzat en pensar en aquell tros de quòniam. Encara no estic mentalitzat de veure'l amb les seves ínfules de treballador esplèndid però amb un caràcter d'allò més denigrant, que costa tant d'empassar. Ni després de cinquanta-vuit dies.

F. (#escripturaperalconfinament; 30)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trentè ha provocat aquest relat amb un xic de retard: 

Els dos-cents euros que ha rebut de mi i que ràpidament ha entaforat dins de la bossa de mà no li permeten tenir la debilitat d'una ganyota de fàstic en veure'm la cicatriu que em travessa en diagonal el tòrax. És exagerada, sorprenent, gairebé barroca de tan recarregada de punts de sutura. Les marques del rostre encara han estat fàcils de dissimular, sobretot després del transcurs del temps. Si no hi hagués hagut diners pel mig, ara seria una habitació plena de xiscles i de penjaments, i no la'n culparia pas: és una línia rogenca que fa més angúnia que una altra cosa. Però el meu destí prové, en part, d'ella. És tot un recordatori de qui n'és el culpable, de la meva dissort i del rebuig sofert per part de la humanitat. No soc perfecte; més aviat semblo una perfecta imperfecció, una amalgama de carn sense un propòsit preestablert, com un penell que gira i gira segons com bufa el vent.

La ressegueix amb els capcirons de l'índex i del cor, com si no li causés repulsió. La superfície rugosa i irregular no és agradable al tacte. Continua cap a la zona del melic, on un gran trau el regenta: el mossec de l'anguila i de la descàrrega elèctrica ben planejada hi tenen una reminiscència prou tangible per haver substituït la petja del cordó umbilical de rigor. Però sembla que no hi para més esment que el d'una fúlgida mil·lèsima de segon; veig clarament quin és el seu objectiu en notar com la seva mà s'escola dins de la banda elàstica dels calçotets i m'engrapa el penis. En aquest no tinc cap queixa en el meu progenitor, tot i que hauria agraït un to menys fosc en la pell que l'envolta. El pèl púbic dissimula una nova marca en el recorregut que ha seguit la barjaula.

Mentre em remou el membre amb fermesa i contundència lasciva, li agafo la trena pèl-roja i l'estiro fortament cap endarrere. Aquest moviment i el xiscle emès m'exciten sense saber per quin motiu exactament. No tinc constància de cap estímul anterior, sols és un instint que deixo que aflori, com tants d'altres. Abans que em despulli del tot i que em munti per cavalcar-me de forma salvatge li allargo un bitllet més. La visió d'uns cinquanta extres eclipsarà el dantesc espectacle de les cames, aquest trencaclosques que suscitaria conjectures d'un suposat accident, sense la mínima sospita d'una desgràcia com la que em persegueix. Em deixa magrejar-li els pits generosos i plens, de dona acabada de parir o de dida, amb l'única prohibició dels petons. Però ja m'està bé: no sabria com evitar i dissimular l'alè repulsiu.

Quatre embats de malucs més enèrgics de les batzegades que fins ara s'esdevenien em causen l'ejaculació abundant i dolorosa, d'haver-se retingut des del meu despertar. I m'abandono als braços de la somnolència de la petite mort mentre ella s'esquitlla cap al lavabo per rentar-se les restes seminals que li he ofert. En tornar a l'estança i, mentre arreplega les seves peces de roba, li murmuro un nom i un cognom, que la fan aturar-se i demanar-me que repeteixi què he dit. L'astorament, però, m'indica que aquell individu —el mateix que m'ha encolomat aquesta agònica existència— li és conegut, i que inclús forma part de la seva clientela. Sense desvelar un bri del desig de veure'l mort que em mou des de fa mesos hi torno, tot remarcant-ne les síl·labes: Viktor Frankenstein.

Xup-xup (#escripturaperalconfinament; 29)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El vint-i-novè ha provocat aquest relat culinari:

Poses la cassola al foc. Hi afegeixes sal i un rajolí d'oli d'oliva. Xiules mentre ho fas. T'has llevat animada i amb ganes d'experimentar l'alegria de veure el sol una dècada més. Selecciones dues cebes i tres dents d'all, les peles amb cura i, abans que t'impregnis de la seva essència, les lamines destrament i ràpida. Les aboques dins de a cassola, que espetega en rebre els primers ingredients. I sospires en arribar al tros en què la melodia és un xic romàntica i lenta. I recordes la darrera setmana de passió i de disbauxa. Cossos suats i plens de passió en batussa pacífica i ardent. Mossecs i petons, penetracions i efluvis, sense descans ni quarter. I enmig de l'evocació, remenes el contingut de la cassola perquè no es rossegi més del compte. Busques en el prestatge de les espècies el comí, la cúrcuma, l'alfàbrega, dues fulles de llorer i uns grans de pebre negre. N'afegeixes les quantitats a ull, de forma generosa perquè t'agraden les menges ben assaonades. En un got, hi tens el vi blanc i l'aigua, a parts iguals i els inclous a la resta. El vapor que se'n desprèn és fortament aromatitzat. Té reminiscències orientals, de l'època en què vares descobrir tantes cultures diverses i et xopares de coneixement. Recordes els carrers de Mumbai, el caos de les aigües del Ganges sagrat, la munió de moviment en les metròpolis xineses i l'hermetisme tailandès.

Abaixes la flama i, per acabar, peles i talles a daus un parell de tomàquets ben madurs. A foc lent faran xup-xup dins de la cassola, tot amalgamant-se amb el reguitzell especiaire. Ventes el vapor amb el palmell de la mà i el flaires en acostar-se't al nas. Un polsim més de sal no li farà cap mal. Comproves que el gas sigui suficient perquè vagi coent-se tot plegat sense aferrar-se al fons ni cremar-se. I agafes un ganivet prou esmolat per tallar la carn de manera precisa. Els roncs del teu amant són audibles inclús amb el soroll de l'extractor. Encara dorm, i no és d'estranyar: després d'hores apassionades, arriba el descans del guerrer. Aquesta somnolència el salva de no sentir cap dolor. El tall en plena jugular és net; el cossi arreplega la sang que n'emana, mentre ell, incrèdul, esbatana els ulls. Triaràs la zona més carnosa perquè l'estofat quedi tendre i gustós, fidel a la joventut del seu cos, i l'assaboriràs amb delit, gens penedida d'haver caigut en el seu joc seductor de Dom Joan. Encara et queda seny per separar els afers del cor de la teva condició de fetillera.

Hala(r) (#escripturaperalconfinament; 27)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El vint-i-setè ha provocat aquest relat amb antagonista:

Imagineu-vos un veí d'himne fàcil i amant del joc de vint-i-dos energúmens darrere d'una pilota. Feu un esforç extra i afegiu-hi una indumentària blanca i la fanfarroneria com a estendard d'aquest club més monàrquic que la Sarsuela. Si a la recepta hi escampeu un polsim de volum alt junt amb uns grams de nul·la capacitat per a la diversitat, millor que millor. Però si, per acabar-ho d'adobar, ubiqueu aquest sòmines just sota de casa meva, ja teniu l'home en qüestió. La imaginació us ajudarà a perfilar un estat de confinament extraordinari, com el d'aquests dos darrers mesos, per exemple. Per tant, la forçosa condició de ser al domicili més hores de les previstes en condicions normals, i sense cap torneig tennista per fer-lo passar bé. Encara sort de Netflix i de la televisió convencional, i de la música amb cara i ulls, un pèl eclipsada per certa xavacaneria sonora vinguda d'uns metres més avall.

Si, amb aquesta extensa introducció cap al conflicte, els ploms neuronals encara no us han saltat, us compadeixo. Perquè, creieu-me, la cosa sempre pot anar a pitjor i allargar-se més. I sobretot si es tracta de dilluns. Aquest tòpic no canvia ni tan sols en època d'alarma nacional i l'estat d'ànim i el cos ho saben. I un “Historia que tú hiciste/historia por hacer” a tot drap és una demència, inclús abans de l'”Hala Madrid y nada más” a uns decibels que no hi ha déu que pugui suportar, per si no n'havia tingut prou de merenga després de les retransmissions de les finals de Champions de la “Séptima” fins a la “Décima”. Seria fàcil amb uns taps de cera o uns auriculars, però les tasques escolars a distància d'un parell de marrecs de menys de dotze anys em converteixen en professor esporàdic i en un constant reclam per a dubtes que es multipliquen més de l'imaginable.

En resum, dilluns confinat i bombardejat per un madridisme elevat a la màxima potència. És a dir, en dies com avui és més fàcil que la paciència t'abandoni com l'amor si la pobresa entra per la porta. I en la tercera ració d'himne blanc i, amb la corresponent propina del de la rojigualda —potser animat per la Feria de Abril, o pel Ramadan, chi lo sa?—, he signat una treva amb els deures i he deixat la canalla asseguda davant del televisor per plantar-me davant de la porta de l'espècimen incívic i de mal gust. La diplomàcia tàcita ja no és una opció a seguir, i cal un atac frontal i directe. El truc amb energia i contundència ha estat un missatge sense embuts, que ha tingut el seu efecte immediat en provocar un silenci absolut, que m'ajuda a sentir unes passes que s'aproximen. M'empasso la saliva, perquè tampoc no soc home de conflictes. Però quan el got ja vessa...

El somriure i la flaire que m'arriben als ulls i al nas em deixen sense paraules. I em desarmen per complet, i els arguments que mastegava tot baixant els graons que em separaven del seu replà em fugen d'immediat. —Són llenties el que oloro des de casa? —dic amb una lluïssor de nostàlgia al fons de les pupil·les. I soc conscient que ja he begut oli. I que seré incapaç de queixar-me a la babalà després de tornar a casa amb tres racions d'aquella menja divina en un tàper improvisat. M'armaré de paciència dia rere dia i aguditzaré l'olfacte, en detriment de l'oïda. Guanyaré en temes gastronòmics malgrat la urticària que em provoca el mal gust esportiu i mesetari d'un veí tan a tocar. A més a més, els meus fills ho agrairan, sens dubte.

Nàusea (#escripturaperalconfinament; 26)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El vint-i-sisè ha provocat aquest relat, sense adjectius:

Et conec prou per endevinar el teu estat d'ànim en obrir els ulls. Com avui, per exemple. Et vas emprenyar amb mi ahir, a l'hora de sopar, i vas allitar-te amb un humor de gossos. Avui el teu silenci ha estat la mostra que em faltava per entendre-ho tot i imprimir més claredat a l'assumpte. La crisi que vivim és una evidència i no hi ha res que pugui redreçar la situació. I menys encara amb aquesta convivència de vint-i-quatre hores: les diferències s'augmenten, per desgràcia, en lloc de mitigar-se. I ja no hi ha treva que et satisfaci. Aprofites qualsevol conflicte per collar-me una vegada més els cargols de la culpabilitat i del retret. Per tant, la lògica em deixa clarament un panorama a seguir: canviaré el llit de matrimoni pel sofà i, quan es pugui sortir de casa, llogaré un pis als afores, per abaratir-ne la xifra. I, de mica en mica, trauré les meves coses d'aquí. Encara rai que no vàrem passar per l'altar ni tampoc no hàgim tingut fills. Això facilita l'assumpte. Però sols em queda un dubte: el que no em perdones és haver descobert la infidelitat i que aquesta fos amb el teu xicot de l'institut o la meva bisexualitat, que trobes contra Natura i tan arran de la nàusea?

Vertigen (#escripturaperalconfinament; 25)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vint-i-cinquè ha provocat aquest poema santjordià:

Escolta el nom del vent en cada xiuxiueig que et pronunciï l'esperit:

Sentiràs la flama més pura —aquella capaç de deixondir-te la vida

Per recórrer junts tu i jo, nit i dia, els viaranys de claror del delit—

Endins del cor, i serem cavalls al galop, mai més menats per una brida.

Renuncia al plom de la rutina, avui que em beses i fas que el crit

Acabi sucumbint en mans del silenci d'una mirada exempta de mentida.

Neix en la meva ànima i conquereix-la mentre siguis el meu neguit:

Zelosament, em mostres el perill del laberint i, alhora, la seva sortida.

Abasta'm els somnis i la vigília, crea'm nous mons on sembrar

Centenars de camps fèrtils per a que el sol de l'alegria recordi,

Avui i sempre, la llegenda de la rosa —el teu origen i el meu oxigen—.

Mulla'm amb la pluja eterna i xopa'm la gorja sedegosa perquè demà

Abraci l'esperança del teu glapir entre la noblesa del cavaller Sant Jordi:

Serem amants i amics, baules sense cadena, per poder viure en ple vertigen.

Con(wi)finament (#escripturaperalconfinament; 24)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vint-i-quatrè ha provocat aquest conte infantil, o l'intent almenys...:

Hi havia una vegada una nena confinada, de l'època fosca de la pandèmia, que comptava els dies que portava dins de casa sense veure els seus companys d'escola, ni les seves amigues, aquells dies en què no podia lliscat tobogan avall o sentir el vertigen del vaivé del gronxador, just a tres carrers d'on vivia. Ja s'havia ultrapassat el mes de mesures extremes i la resignació era el sentiment més adient per no trobar a faltar l'esbarjo o l'aire lliure. A més a més, la wifi, la tauleta i Netflix ajudaven a passar els dies, entre monòtons deures i àpats familiars. Fins que un dia, un president il·luminat i els seus assessors van decidir i anunciar que era hora de permetre el plaer de trepitjar de nou l'asfalt als més menuts de cada casa.

Gràcies a aquest anunci, diversos sentiments convivien entre les quatre parets del seu apartament. La nena pensava en la Júlia i la Paula, en l'Èric i en el Martí, que vivien tan a prop d'ella que segurament els veuria també tot passejant pel poble minúscul on vivien. Aquesta emoció contrastava amb la indignació dels pares que, a la cuina, escoltaven les notícies d'allò més astorats. Aquella mateixa tarda va dutxar-se amb més ganes que mai, es va ensabonar tres vegades i es va aplicar condicionador després de les dues passades de xampú sota l'aigua més calenta que podia resistir. Gairebé no sabia com era allò de vestir-se de carrer, i deixar a banda el pijama, l'amic inseparable, la seva segona pell. Va passar-se tota la tarda escrivint quartilles plenes de paraules boniques i sentides i dibuixant-les després, perquè tinguessin l'aparença de postal. Hi enganxava cors retallats i lletres per compondre el nom de cada destinatari. Va sopar i, per culpa de l'excitació de l'endemà, va girar i girar pel llit. Donava voltes com una baldufa i obria de bat a bat els ulls, com si en la foscor pogués entreveure-hi els rostres dels seus amics.

I tornà el matí, i la nena es va llevar, i el bol de llet i cereals se li va fer etern, enorme, atapeït. Encara mastegava quatre flocs que li feien bola dins de la boca quan ja es posava la roba triada la tarda anterior. Davant del mirall va canviar mitja dotzena de cops de pentinat i de complements. La diadema li donava un aire massa infantil, les trenes o el monyo de ballet li semblaven passades de moda i gens del seu estil. Finalment, va optar pel cabell solt, i se'l raspallava mentre cantava un tema dels One Direction. La cara d'estranyesa de la mare en no haver de repetir tres vegades que es preparés perquè marxaven —ja que la nena l'esperava al rebedor neta i polida i endreçada— era un poema i una grata sorpresa. El mateix aspecte poètic que tenia el rostre de la petita en sentir-se envaïda per una mascareta i per uns guants de làtex. Però la cançó de la boy band va esdevenir marxa fúnebre en veure que deixaven enrere el parc i es creuaven amb diferents coneguts i els saludaven amb un lleu gest acompanyat d'una estrebada de la mare.

El drama, però, va arribar en veure l'entrada del supermercat. L'exagerada cua, amb una distància extremadament àmplia i respectada, només era el preàmbul a allò que l'esperava dins del local. Lleixes semibuides, esbufecs i penjaments de la mare en veure els preus augmentats, per no parlar de l'avorriment que era anar rere seu en mode gimcana tot esquivant d'altres emmascarats i capses buides pertot arreu. El camí de tornada a casa fou de rècord i, un cop dutxada i canviada, s'enclaustrà dins de la seva habitació: preferia cremar-se les celles davant d'una pantalla. Ara veia clar que un dos per cent de bateria l'angoixava menys que tornar a respirar aire fresc al carrer.

Santjordiana (#escripturaperalconfinament; 23)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vint-i-tresè, mentre els unicorns i els extraterrestres es decideixen a col·laborar o no, ha provocat aquest relat amb aires santjordians:

L'atmosfera de la Diada de Sant Jordi s'omple de llibres i de roses, un dia per a la llegenda i per a l'amor. Si aquesta fos la tònica per sempre, ja seria una fita memorable, però no sempre s'esdevé de la mateixa forma. I no parlo d'enguany, en què un minúscul ésser ha estat capaç d'ajornar i de suspendre dies assenyalats i festivitats ben arrelades. Caldria recular uns tretze anys, per exemple. I el sol del mes d'abril fereix uns ulls acabats de llevar, un badall oxigena les cèl·lules encara mig adormides i les esperona, en ple estirament de braços i de cames. I la primera micció amb totes les aromes de vuit hores sense evacuar-ne ni una gota, i l'esmorzar a corre-cuita perquè les classes no esperen però de pressa i bé no pot ser. Surto de casa com un esperitat i de seguida veig com les roses comencen a guanyar terreny en la grisor de l'asfalt i de les voreres i els cavallets i els taulons acabats de treure d'un magatzem, són el germen de l'exposició de llibres que, en uns minuts, es desplegarà davant de l'aparador de la llibreria del poble. Respiro amplament. Eixamplo els pulmons i somric.

He estat fent la llista inacabable de llibres per tenir a la biblioteca personal, i sé que el més voluminós serà demanat al pare. Per una vegada (deixant de banda la cita nadalenca) no és dolent que es grati la butxaca per comprar-me'n un. El neguit em visita durant cada assignatura i el professor de torn m'enxampa revisant el rellotge massa cops seguits, fins que acaben cridant-me l'atenció. Jo, però, penso en tots els llibres que m'esperen quan soni el timbre de les 3 de la tarda, quan sigui l'hora d'anar a dinar. Endraparé en un temps rècord i fugiré cames ajudeu-me cap a la parada llibretera, a remenar i a sospesar l'elecció segons el pressupost santjordià, sumant-hi l'afegitó de la mare que, subreptíciament, m'entaforarà un bitllet dins de la butxaca de la jaqueta.

De camí cap a casa, penso en Joyce, en Gil de Biedma o en Gabriel Ferrater. Rumio en les obres completes bilingües de Sylvia Plath o d'Anne Sexton, o també em tempta deixar-ho a l'aventura de la coincidència. Hi ha troballes extraordinàries de vegades, quan et poses en mans del destí i de la fortuna. I, abans que me n'adoni, ja estic fregant-me les soles de les sabates en el pelut de l'entrada de casa. Els ulls plorosos de la mare em reben junt amb una abraçada ben ferma. Aquest panorama em dona una mala espina suprema. Un gerro d'aigua freda al damunt és la quitança d'aquesta Diada perquè cal afanyar-se per arreplegar quatre coses i conduir fins al poble nadiu de la mare, a 400 quilòmetres d'aquí. La notícia de la mort de l'àvia provoca que els autors i les poetes s'esfumin lentament i ara ja soc conscient que hauré d'esperar-me uns dies per augmentar el nombre d'exemplars de la meva biblioteca.

Fenilalanina (#escripturaperalconfinament; 21)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vint-i-unè ha provocat aquest relat amb aires de Western:

Per a la propera vegada, cal tenir en compte que no és bona idea deixar de fumar enmig d'un confinament. L'ansietat que s'experimenta és augmentada i les solucions podrien ser diverses; els xiclets eviten al màxim la nevera. Sense sucre, preferiblement perquè hi hagi un benefici a l'hora de fomentar les càries. Així ho he fet jo aquesta vegada. És fàcil trobar-los en les lleixes dels establiments perquè el lloc de l'etiqueta on s'especifica que es tracta d'un producte edulcorat queda prou visible. El que no es veu tant són les dues frases més importants: “Conté una font de fenilalanina. Un consum excessiu pot produir efectes laxants”. Algú dirà que aquest no és un problema. Però la síndrome d'abstinència és fumuda. Per tant, l'únic que et salva de no caure en la temptació, quan l'estat d'alarma deixa oberts estancs i benzineres, són aquestes petites dragees. Les endrapo de dues en dues, i inclús n'afegeixo una més per intensificar el gust d'aquesta goma de mastegar. És fàcil arribar a la conclusió lògica que, a partir d'un punt d'ingesta considerable, les visites al senyor Roca siguin menys espaiades.

Després d'aquesta breu introducció per justificar la meva nova anada al supermercat —amb la corresponent cua i la indumentària adient (mascareta i guants)—, em dirigeixo gairebé sense alçar la mirada, cap al meu objectiu. En sé les característiques, almenys el que m'interessa ara mateix. La quantitat de femta i la seva consistència més líquida que sòlida han de ser contrarestades amb la millor de les defenses de contenció: rotlles de triple capa en paquets de dotze unitats. No em cal res més, ni llet ni llegums, ni iogurts ni cervesa. Tan sols la cel·lulosa enrotllada per no encetar-me més la zona afectada per tan assídua dejecció. A rodolons sense empentes, gràcies als dos metres de distància entre compradors, deixo enrere passadissos de queviures diverses i m'apropo, sigil·losament, a les lleixes d'higiene personal. Són desertes com un saloon després de l'hora de tancament: deu paquets de compreses sense ales, dues capses de tampons rebregades, un centenar trist de tovalloletes de nadó són el resultat d'una batalla sense quarter; al bell mig d'aquest maremàgnum innecessari per a mi ara mateix, quatre minsos rotlles de paper higiènic sobreviuen al costat d'un embolcall estripat i llençat de mala manera. Me'ls miro amb una cobejança extrema.

Un estrany corrent d'aire fa voleiar de dreta a esquerra un plàstic voluminós i és quan percebo la presència de la dona de mitjana edat davant per davant meu. La seva mirada és tan plena de desig com la que pugui tenir la meva. Alhora, en un prodigi de sincronia insòlit, flexionem lleument els genolls i avancem el tronc. La tensió es percep, entre la postura adquirida i les gotes de suor que perlegen els nostres fronts. El fil musical eleva la tensió del moment i soc conscient que aquest assumpte l'he de solucionar tota sola, sense haver de cridar l'encarregada ni cap dels seus sequaços. Dibuixo una ganyota de dona dura i acostumada als embats de la vida, amb què m'he fet la pell dura i he sabut criar quatre fills sobretot després d'enviudar. Tinc clar que serà un duel a vida o mort, amb esgarrapades i insults, i llançament d'objectes arreplegats de qualsevol banda. En aquest cas, la zona de les conserves seria un millor emplaçament. Faig una passa endavant, al precís moment en què ella també s'avança. Coneixem les intencions de l'altra persona a la perfecció, amb aquest mínim moviment, i la trajectòria dels ulls. Em balancejo en un vaivé rítmic perquè qualsevol acció sigui contrarestada i anul·lada en mil·lèsimes de segon.

“Penso que aquest supermercat és massa petit per a totes dues...”, dic i faig veure que arreplego la saliva dins de la boca i, amb un sorollós histrionisme, llanço una escopinada inexistent als meus peus, tot marcant terreny. El silenci que segueix es talla amb un ganivet, o amb qualsevol fitada que ens brindem. Llavors, la dona de mitjana edat davant per davant meu obre la boca i endevino que es prepara una rèplica a la meva frase lapidària. I és quan, amb una agilitat insòlita, una figura es creua davant nostre i ens arrabassa els rotlles de la discòrdia. Sense marge de reacció, esguardem la pispa bocabadades mentre fuig corrents. Potser ja és hora que demanem ajuda en aquest infern sense llei ni ètica.

L'any u (#escripturaperalconfinament; 20)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vintè ha provocat aquest relat de gènere romàntic:

T'agafo la mà i la noto glaçada, gairebé exànime. I el cap s'allunya i recula, torna a l'any del confinament per culpa de la pandèmia. “L'any u de la nostra història també”, dic i començo a pensar en veu alta. “Després de l'aturada, caldria inhalar amb força per recuperar el ritme i engegar novament la maquinària humana. Però m'avanço massa. L'abril havia arribat de puntetes, gairebé com la primavera, i les setmanes eren intuïdes perquè els canvis no eren substancials. Tampoc les anotacions al calendari, completament absents, no ajudaven. S'havia de prendre aire als balcons o obrint de bat a bat les finestres. Una de les regles fonamentals va ser rentar-se les mans durant trenta segons. Aigua i sabó i mig minut sota l'aixeta. Ara seria impensable, i ens detindrien per malgastar bens preuats. Les lleis s'han modificat tant, inclús sense poder-les votar. Però això no s'ha d'immiscir en la nostra història.

El confinament provocà fer treballar l'enginy per saltar-se'l. Qui no comprava una mascota innecessària però recurrent, llençava la brossa a quatre xamfrans de casa, comprava tres llimones al supermercat perquè eren queviures o espigolava productes de primera necessitat en diferents establiments i tan ample... Ja se sap que feta la llei, feta la trampa. Jo vaig ser el més estricte possible, i com que la meva feina no era de les etiquetades com “imprescindibles”, des del primer dia de l'estat d'alarma que vaig enclaustrar-me a casa, sols amb l'excepció de les sortides específiques i mínimes als llocs on em calia anar. M'agradava llegir al balcó. M'estarrufava al lloc on el sol feia acte de presència i aprofitava aquest temps per respirar i obtenir vitamina D. Gaudia del refilet dels ocells, de la quasi nul·la activitat al carrer —tant a peu com de vehicles—, de tot el que el tràfec diari ens elimina. Tot i que el més important no era això, sinó la melodia que taral·larejava una noia en un edifici proper.

La cançó era sempre la mateixa, però l'alternança dels fragments triats per cantar-ne el vers corresponent em brindava l'oportunitat d'anar bastint aquella peça musical mentre gaudia de la dolçor d'aquella veu. Cada dia, com un clau, arreplegava un llibre, sortia al balcó i esperava amb impaciència la veïna cantant i enigmàtica. N'imaginava l'aspecte o l'alçada, pensava presentacions, des de ridícules i apegaloses fins a seques i encarcarades, que desembocaven en diàlegs d'allò més vergonyants. Era tímid per natura, i això no ho arreglava ni un virus. En arribar el moment, tancava el llibre, que s'havia convertit en un convidat de pedra, i aguditzava l'oïda. L'èxtasi s'acabava de sobte i, com un nen davant de l'aparador d'una pastisseria, em quedava bocabadat i desil·lusionat. Era tan breu el Paradís per a un simple humà?

I com era d'esperar, en un barri tan petit i amb la limitació de moviments, la princesa i el gripau s'havien de trobar. L'horari habitual dels minuts musicals entrava una franja inaudita, si prenia com a paradigma els darrers deu dies. Jules Verne no em mantenia en tensió ni assegut a la cadira, sinó més aviat amb ganes d'abocar-me a la barana del balcó i escrutar-ne tot el carrer, fins on em permetessin la miopia i l'astigmatisme dels ulls. Encara que aquesta acció em deixava al descobert i la no compareixença de la dolça veu em feia mala espina, vaig atrevir-m'hi. I davant per davant meu va passar una sílfide, una deessa, el cos més perfecte que les diòptries al meu haver havien copsat mai. Com un estaquirot, l'observava i l'admirava. Fins que gairebé era a uns deu metres del meu habitatge, no vaig tenir la genial idea de xiular la melodia ja arxiconeguda per mi.

L'anècdota sempre ha fet gràcia en els nostres tiberis familiars. Els costa, a la canalla sobretot, imaginar una època excepcional com la de la pandèmia. Però també els és dificultós aquest aproximament a l'altra persona, gens immediat ni fàcil, amb entrebancs i amb el perill de fracassar. Cinquanta anys després la sílfide segueix encisant el gripau que soc, i m'enorgulleix amb els cinc fruits del seu ventre, que també ens han ofert diversos enllaços i descendència nombrosa. Recordes els seus noms?” T'acarono el dors de la mà, glaçat, gairebé exànime, i els ulls se t'omplen de llàgrimes. Avui almenys sembla que he pogut entreobrir lleugerament la porta de la teva memòria. I esdevens borrosa rere el tel del meu plor mentre et dic: “Tranquil·la, inclús per a mi, que no visc eclipsat per l'Alzheimer, em costa el meu temps.”

Cuca (#escripturaperalconfinament; 19)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dinovè ha provocat aquest relat que homenatja Shirley Jackson, Stephen King i Paul Auster (amb tota l'admiració):

“Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se?” Després d'escriure aquesta primera frase, sense haver-te empescat una trama ben definida ni uns personatges prou perfilats en els aspectes bàsics, el cursor batega en la pantalla. És la maledicció del full en blanc o serà que la dama del terror ja s'ha estovat i no aconsegueix crear una història en què el lector s'arrapi a la butaca mentre llegeix un paràgraf, una pàgina, un capítol? T'agradaria descobrir-ho, igual que també ho desitja el teu representant, editor i amic. L'anècdota que li agrada explicar, a ell, és que l'aspecte de madur canut i interessant és gràcies a haver llegit en primícia les teves històries d'enjòlit i vísceres, la seva autora predilecta. Ara, però, mires aquesta ratlla intermitent davant teu, com si se te'n burlés. És l'horror vacui a la inversa. Tanta blancor et terroritza. I, enmig de les teves cabòries, un brutal esgarip a l'exterior ressona per tota l'avinguda. No en tens cap, de dubte: és el xiscle d'una dona indefensa, desesperada i en perill. Abandones el portàtil i t'atures en l'enorme finestral que presideix gran part de la façana.

Des de darrere de les cortines, entreveus la silueta d'un individu. Es protegeix amb un barret d'ala ampla. La foscor del carrer, ajudada per un fanal fos, s'alia amb l'estrany que, palplantat davant del teu xalet, fita en direcció al punt exacte on et trobes. T'espantes en pressentir les seves penetrants pupil·les que semblen capaces de detectar la teva còrpora, inclús oculta per l'espessa tela, i t'enretires un xic. Sents el calfred que et recorre l'espinada, i el desempar en què et trobes ara mateix. No t'agraden els destorbs ni les distraccions i no tens cap telèfon a l'abast per fer una trucada d'emergència. El veïnat escàs entre setmana tampoc no és un factor a tenir en compte: és l'inconvenient d'haver-te instal·lat en un llogarret de tres cases i vuit-centes vaques i dos mil garrins, lluny de la metròpoli, al bell mig del no-res. Però aquesta reflexió et distreu del que ara mateix et té en alerta. I l'ensurt és majúscul en adonar-te que no hi ha ni rastre de l'estrany.

El tabal del cor és eixordador. A un ritme accelerat, batega amb força mentre respires de forma descontrolada. Intentes no atabalar-te. Però no és fàcil reprimir les ganes de fugir a corre-cuita d'aquí i conduir fins al primer lloc més habitat que aquesta contrada. L'única cosa dolenta és que tens el cotxe ben guardat al garatge i no és bona idea moure's sense tenir constància de la ubicació de l'home. Mentre escrutes a dreta i esquerra del carrer, dins de les limitacions de l'escassa visibilitat que tens, el grinyol d'un pany essent forçat et provoca un atac de pànic, que reprimeixes al fons de la gola. Tot i que no evites frenar unes gotes d'orina, que et mullen les calces. Pura ironia, o justícia divina? Tu, que has atordit tota persona lectora amb sang i fetge i escenes truculentes, ara sofreixes el correctiu de la pròpia medecina. Per això, corres cap a la cuina i engrapes el ganivet més llarg i més esmolat que hi ha. Perquè ja és urgent: unes passes, arrossegades i matusseres, sonen al soterrani, ple d'andròmines que t'allarguen una mà en aquesta batalla contra l'assaltant. Seran un radar per a les oïdes, ja que els ulls et són inútils amb tan poca certesa de res.

“Qui hi ha, aquí?”, crides, en obrir la porta d'accés cap al soterrani i sense encendre el llum. Però el tap-tap d'aquests peus intrusos no s'atura. I la següent frase amenaçadora, des del capdamunt de l'escala, no es fa esperar: “Tinc un ganivet i una arma, i molt bona punteria. Així que no jugui amb mi, sigui qui sigui!”. Gairebé te l'has cregut, l'envit en fals; has sonat convincent i decidida. I el rítmic so podal és una concatenació amb la teva maquinària cardíaca. Tens la sensació que algú t'està aixecant la camisa —un adolescent ociós o un borratxo que ha de dormir la mona per ser persona de nou— i no en té prou amb l'oferta de les plataformes de televisió en streaming. Et promets que la broma li sortirà cara, al capsigrany que ha entrat a la teva propietat. T'esperes uns segons perquè els ulls se t'habituïn a la foscor. Aquest és el teu terreny i el coneixes millor que ningú altre. Però no tens presents els grans d'arròs que t'han caigut a l'hora de dinar i el sidral que s'ha muntat per tota la cuina i voltants. I arreplegar-ho el millor possible t'ha costat Déu i ajuda i qui sap què més.

És quan et falla el peu esquerre que hi penses. I mentre rellisques i t'abalances endavant, cap al buit, on l'escala descendeix, i mentre aferres bé el ganivet i calcules la postura almenys per no clavar-te'l en aterrar, tens clara la trama que vols explicar en la teva propera novel·la. L'únic que queda clar és que podries respondre perfectament la pregunta inicial, si t'aixequessis després de trencar-te les vèrtebres cervicals. Però és poc probable. Afegiré, com a cloenda i explicació alhora, que el soroll i el xiscle escoltats per tu han estat emesos per personatges venjatius com una amalgama d'artificis literaris, concretament aquells que més has fet patir en les teves novel·les negres. Morta la cuca, mort el verí, oi? Premeré la tecla de suprimir fins que els quaranta-cinc caràcters desapareguin de la pantalla del teu portàtil, abans de tornar a la lleixa que em correspon, amb un somriure de satisfacció, malgrat que la teva mort no em recompongui el cos esquarterat i escampat per la cuneta d'una carretera secundària d'un poble sense concretar, a la pàgina 37 de la teva tercera novel·la, just abans que s'endegui la investigació del meu crim tan mal resolt i agafat amb pinces, sincerament.

Esperança (#escripturaperalconfinament; 18)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El divuitè ha provocat aquesta cançó esperançadora:

[cançó per ser tocada, durant el confinament,

amb melodia de "Quan es faci fosc", de Sopa de Cabra]

Digue'm que demà

Voldràs abraçar-me i trobar

El sol dins dels meus ulls.

Digue'm que vindràs,

Que seràs fragant com els lilàs

Per oblidar els traülls.

(pont 1)

En aquest món, la vida és molt millor

Si tinc el teu confort contra la foscor.

T'enyoro i et dic, amor,

Que els problemes esdevindran llor

Quan els haurem vençut

I ens lluiran en el cap

Com una insígnia per a qui sap

Aixecar-se si ha caigut, sense sentir-se perdut.

(pont 2)

En aquest món, la vida és escalfor

Si tinc el teu conhort, remei envers la por.

(tornada)

Quan tornis amb mi, el malson més mesquí

S'escolarà pel matí tenyit d'esperança,

I sabrem que és la fi d'aquesta mortal dansa.

(solo)

(pont 3)

En aquest món, nosaltres dos, només tu i jo

I tot allò que no ens suposi dolor ni plor.

(Tornada)

Quan tornis amb mi, el malson més mesquí

S'escolarà pel matí tenyit d'esperança,

I sabrem que és la fi d'aquesta mortal dansa.

Quan tornis amb mi, el malson més mesquí

S'escolarà d'aquí i tindrem l'esperança,

I sabrem que és la fi d'aquesta mortal dansa.

[Des]Aire (#escripturaperalconfinament; 17)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dissetè ha provocat aquest relat:

A la banyera, et submergeixes dins de l'agua i aguantes l'aire en els pulmons. T'agradava fer-ho per aclarir les idees i reflexionar de tot plegat, des des traüts fins als assoliments. A l'instant, les imatges et venen al cap com diapositives diverses de diferents episodis de la teva vida. Recuperes el primer petó recolzat en la porta metàl·lica d'un magatzem, just davant per davant del bar musical on es congregava tot l'institut, i els crits d'ànim de la colla mentre controlaves l'embat de la saliva i d'una boca aliena, que t'atacava amb la viscositat d'una llengua humida. Tot un miracle sortir-ne airós, d'aquest primer encontre, tant excitant com desconegut. Els petons posteriors ja no causen la marca de foc de l'inicial, i no regires el magí cercant-ne algun altre, excepte els deixats en l'altar i en la sala consistorial en sengles enllaços, d'idèntic resultat. Poques dates més són dignes d'ésser retingudes en la memòria. El naixement dels teus fills, els butlletins d'EGB (oposats als fracassos batxillers); o la jornada que iniciava la teva carrera laboral, la compra d'un cotxe o la signatura d'una hipoteca, tot gràcies als estalvis de tants estius treballant de sol a sol en una caseta de gelats, en un restaurant, en un obrador de pastisseria, en l'alumini, o arreplegant olives, ametlles, fruita a Lleida. El tràfec de tantes feines esporàdiques deixava poques energies per fer colzes i millorar la teva formació acadèmica i, ajudant la filosofia de “qui dies passa, anys empeny” a base d'ampolles i mandangues embolicades en falses cigarretes amanides, t'has plantat als quaranta anys amb fills, dos divorcis i deutes amb el banc, que t'asfixien. Tornes a aparèixer a la superfície i observes l'entorn, des de la banyera, i dibuixes un somriure entre resignat i satisfet. De mica en mica, t'embolcallarà Morfeu i esdevindràs lleuger i, finalment, tot quadrarà. Mentre et mires els canells oberts i l'aigua vermellosa, et convences que aviat se solucionaran els teus problemes.

Com en la infància (#escripturaperalconfinament; 16)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El setzè ha provocat aquest relat:

He trobat el jersei de l'avi fent endreça d'armaris. L'he olorat i les pituïtàries s'han emplenat de la seva flaire, tan característica i, alhora, tan peculiar. No és simplement la típica olor de vell, sinó també d'herbes aromàtiques, la pols rica del tros, la flaire de la flor de l'ametller, la ceba arrencada per incloure-la en un dels guisats de l'àvia; totes les essències diverses de persona del camp. Les borratges i els espàrrecs em venen a la memòria. Són menges descobertes pel paladar gràcies a ell, en la meva infantesa. El vellut de les primeres, l'estranya textura esfilagarsada dels segons. I les hores estiuenques de mitja tarda mentre xarrupàvem i pellucàvem les arrels dolces de la regalèssia; em provocaven cucs intestinals però això no m'impedia demanar-n'hi més. Als marges dels camps, la munió de plantes feia avorrir qui en conreava aquells terrenys, i jo en fruïa prou, engrapant aquella mà sarmentosa, encara amb restes de terra fèrtil, la mateixa que cobria la fulla de l'aixada, recolzada a la seva espatlla dreta.

Inspiro de nou i l'aroma m'embriaga els sentits. Tanco les parpelles i el visualitzo amb un llibre entre les mans, al racó més il·luminat de la saleta de casa seva, allà on es veu el televisor i es fa petar la xerrada, o té lloc la batalla de les cartes o les riallades entre tirada i tirada de daus. L'estratègia i la complicitat, l'actualitat i la història. Tantes sensacions en tan poc espai... L'escolto quan em crida, i la seva veu, totalment distorsionada a l'altra banda del fil, és càlida i tranquil·la, la seva cadència em bressa i m'amanyaga. I l'esgarrifança de plaer i de sorpresa m'embolcalla, palplantat davant de les portes obertes de l'armari. El confinament provoca que els sentiments aflorin, i és fàcil que el plor arribi als ulls. Sobretot per la manca de contacte físic amb els éssers estimats. Si em veiés ara així, segurament riuria amb ganes del seu net. Els homes no ploren, ets un figaflor, hauries de passar una guerra i et faria fort i ben mascle! Les frases que m'esperonen a tirar endavant i a anhelar una abraçada ben ferma i prolongada.

Em poso el jersei i la llana m'envolta en un refugi de pau i d'experiències. Em mentalitzo per suportar aquests dies extres d'enclaustrament, per fomentar al màxim la comunicació amb les persones més vinculades a mi. I conduiré, quan ens permetin sortir al carrer, fins al poble dels avis. Sigui el dia que sigui, ho faré. I l'abraçada arribarà, en forma de ram de flors i de moltes paraules plenes d'amor. Davant de la seva tomba, ploraré com una magdalena mentre li dic que l'enyoro i que voldria un bon plat de borratges amb patata bullida i oli d'oliva verge. Com en la infància.

Mones (#escripturaperalconfinament; 15)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El quinzè ha provocat aquest relat:


 

Després de dues hores de trajecte, em faig creus de la bona sort que arrepleguem, en plena operació sortida. La velocitat s'ha mantingut constant en el trajecte per autopista i, com que anem bé de temps, m'atreveixo a sortir per brancal cap a la carretera nacional. En pagar el peatge, la botzina del cotxe que em segueix és un presagi que la idea no és tan genial, però ja és massa tard per recular i continuar invertint diners en quilòmetres d'asfalt més que rendibles. Les males puces del conductor del darrere i el reguitzell de befes que vindria de part de la resta de família, si desfés el camí ja recorregut, seria llegendari.

—Si es pot gaudir del paisatge, per què cal la monotonia del traçat de l'AP7? —deixo anar a un receptor incògnit.

—Quant falta? —la pregunta més repetida de qualsevol dels nostres viatges apareix tan preciosa com els ulls de la gran, i tan oportuna com certs moviments intestinals.

—Encara una estoneta més —responc lapidàriament.

—I això què vol dir? —requereix ella sense treure el nas de la pantalla de la tauleta.

—Vols deixar de ser tan plom? —l'ajuda arriba de la meva dreta, personificada en la figura de la mare de les criatures.

—Mitja horeta, segons el GPS —afegeixo esquivant el rondineig preadolescent.

—Aquest trasto falla més que una escopeta de fira —el petit s'alia amb la seva germana, un vincle ja temut pel més eficaç dels exèrcits coneguts.

—Veuràs que aquesta vegada SÍ que funciona a la per-fec-ci-ó —recalco l'afirmació i cada síl·laba del substantiu, tot marcant terreny i autoritat.

—Llavors, arribarem a les set i tretze minuts? —pregunta la gran.

—A un quart de vuit, sí —i em penedeixo d'haver sumat dos minsos minuts al càlcul inicial.

L'esperada reacció de l'exactitud horària no tarda ni una mil·lèsima de segon i és fidel al guió que sol mantenir aquesta polèmica, entre la precisió helvètica i l'economia del llenguatge. I, enmig d'aquesta pugna dialèctica, l'aparició d'un miliard de vehicles m'astora, desimanta de les pantalles els nassos de les dues nenes i provoca un xiscle i un penjament de la santa de la meva senyora, encara que l'ordre dels factors no altera el producte, que és un embús del carall.

—Mitja què? —la cantarella burleta de la suïssa em cau com un gerro d'aigua freda.

—No miraves un coi de capítol d'aquesta rucada de sèrie japonesa?

—Lluís, et controles? —m'amonesta l'auxili maternal del duet menor d'edat de darrere.

—Almenys el sòmines de la pressa també s'ha hagut de fastiguejar.

—El del clàxon? —pregunta el petit, i ell mateixa afirma: —Ha tornat a l'autopista, el campió.

—Nou anys i pur cinisme —murmuro entre dents.

—La mala llet et va deixar créixer prou, eh? —escolto a la meva dreta.

—Coi, que no ho deia de veres... —em disculpo de forma quasi automàtica. Sé que el terreny per on camino és una era plena de pols.

—Les bromes també serveixen per expressar els pensaments reals —reconeix ella.

—Entesos... —abaixo els braços i la bel·ligerància. I, després d'uns instants de silenci incòmode, suggereixo al no-res: —Si pogués maniobrar i tornar a...

—És impossible ara. Els dos sentits van plens de gom a gom. Tu no sabies que és el pitjor dia de l'any per desplaçar-se?

—És clar que...

—Llavors, com se t'han enganxat tant els llençols, precisament avui?!

—Com que sempre es queda fins tard llegint... —hi fica cullerada el petit, que ara ja és un membre més del trio que m'ataca sense pietat.

—Ahir eren les 4:39h i encara hi havia llum al menjador —la delació arriba directament de la Confederació Helvètica, del cantó alemany, sens dubte.

—Tres quarts de cinc de la matinada? —s'escandalitza el sector copilot del cotxe.

—No... —em defenso de l'embat: —Dos quarts i deu gairebé...

—Ets un desastre, amb aquests llibrots sempre. I et preocupes pels ulls dels nens, tu que et cremes les celles llegint durant... Quantes hores t'hi passes?

—Dotze, catorze...

—Ara em vens amb sarcasme?

—Deixem-ho estar?

—És clar que sí, reietó —m'etziba —, si ara ja no hi ha solució.

—Tens un carregador, mami? el caganiu s'escola entre el foc creuat, eixamplant encara més l'obertura de la caixa dels trons.

—I un endoll aquí mateix també —respon sa mare mentre s'assenyala el nas.

—Perfecte. Final de trajecte amb cirereta inclosa. No tindrem ni andròmines electròniques per distreure la quitxalla.

—Jo encara tinc bateria —treu pit la gran —, i el mòbil també. El vols? —li ofereix el telèfon al seu germà.

—No la malgastis —remuga la mare: —Potser ens servirà per amenitzar la Mona.

—Si és Diumenge de Rams... —s'estranya el petit.

—Em referia a aquest —puntualitza, mentre m'assenyala, i continua: —Encara que, amb la caravana que hi ha, potser l'única opció que ens quedi serà menjar-nos-la aquí.

Ja fa estona que els he deixat xerrar i queixar-se de mi, i m'he centrat en els pedals d'embragatge i de fre, combinats amb el canvi de marxes, per avançar lentament i autofelicitar-me en posar la segona. Sobretot després d'encendre's el pilot de la reserva al quadre de control. He d'estalviar forces per a la carretada d'improperis que vaticino quan estossegui el motor.

Vèrbola (#escripturaperalconfinament; 14)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El catorzè ha provocat aquest relat {que forma el preludi del text que, al final del mateix, es carregarà, pacientment}:

—Benvingut a bord, senyor Eldritch —la veu metàl·lica el sobta en travessar la porta d'accés a la càpsula—. Asseieu-vos i acomodeu-vos, la travessia serà llarga, però breu alhora gràcies a la ultrahibernació programada. Arribarem a destinació en breus minuts, si fem cas a les vostres percepcions sensorials, i en un parell de cicles enters, si miréssim un calendari interestel·lar. El planeta blau (“Terra”, si l'anomenem en la llengua vehicular 3d5tg, subdialecte pàngic) és el paradigma dels errors que no hem de repetir en els mons conquerits i repoblats. Aquesta experiència us servirà per aprendre què cal mantenir i què cal eliminar en els vostres dissenys, que ens vàreu facilitar en el darrer lliurament, a l'hora de recrear les metròpolis de Theta-òmicron III. En el mòdul 1, us fixareu en la tònica generalitzada de les aglomeracions arbitràries al llarg de terrenys més o menys fèrtils; també sereu capaç d'adonar-vos de la ingent quantitat d'extensió deshabitada. No caldrà dir-vos que aquesta és la gran raó del declivi d'aquesta civilització. Gràcies al nostre dron indetectable, podreu endinsar-vos en la quotidianitat dels seus habitants sense immiscir-vos en els seus quefers o sense alterar les seves converses. Caldrà afegir que la tecnologia ha absorbit el potencial d'aquests espècimens autòctons i els ha privat d'aquesta socialització i sociabilitat innates. Com a desenvolupament final del mòdul 1, us presentarem, emperò, el model bBq, un model típic en què aquesta pràctica es duia a terme prou sovint, sobretot en temps de lleure. En l'actualitat, aquestes reserves informatives tan sols es fan servir per a reforç de la teoria apresa, i ja s'han extingit del tarannà dels nadius. Per això, també vàrem optar per extirpar-ne les reminiscències que, tard o d'hora, podrien interferir al llarg de l'existència de cada ésser, que ronda el cicle (15 dècades o 150 anys, si parléssim en termes terrestres, o “de la Terra”). Aquestes reserves són colonitzades per subsactors [o subo] i subsactrius [o suba](a partir d'ara, el plural abreviat com a “subs”), que despleguen tot el seu potencial perquè les escenes paradigmàtiques us siguin també versemblants. Us explico: veureu un nucli habitat i traçat amb certa harmonia, però desaprofitat al 67,54% del total de la seva extensió. El dron sobrevolarà un d'aquests focs (“llar” seria el mot terrestre; “habitatge” li funcionaria de sinònim i “xalet amb jardí” hauria de ser la nomenclatura per a l'exemple triat) i en sereu testimoni de les accions que s'hi desenvolupen. Al dossier adjunt, i ja inserit en el vostre hipocamp, trobareu el resum d'allò que experimentareu (veureu, oloreu, palpareu, tastareu i escoltareu, per a més especificació), que hem etiquetat com a “barbacoa”. Escampats al llarg de la zona enjardinada i també dins de l'habitatge, s'hi mouran els subs, realitzant cadascú una tasca ja predeterminada. El fil conductor serà el contacte visual i el verbal, i en ells s'hi afegiran secrets i enveges, ressentiments i aliances. Tots ells són ingredients necessaris per a l'aprenentatge. En el dossier també hi haurà la transcripció del guió perquè el memoritzeu i el recordeu després de la travessia. Podreu descobrir els entrellats fraudulents en qüestions econòmiques entre subo1 i subo4 a la vora de l'objecte que dona nom a l'esdeveniment, mentre suba2 (parella de subo1) faci una visita guiada a tota la casa (“xalet amb jardí” esmentat abans) a suba6 i aquestes siguin sorpreses per suba7 (aficionada a l'esport comú practicat per la branca femenina dels terrestres, també conegut amb el malnom de “safareig”); dins del lavabo, sub8 (parella de suba7, germana de suba2; i millor que us acostumeu a aquesta pràctica sexual del gènere coincident per suportar les condicions terrícoles) s'esquitllarà de les mirades per fomentar l'activitat subreptícia anomenada “secret”. Si us ve de gust descobrir-ne l'enigma, el dron us oferirà l'opció “zoom” per a tals efectes. Tanmateix, la distància mitjana és prou propera per tal de presentar la màxima eficiència i assolir el resultat òptim en el mètode. No us podreu distreure massa perquè, enmig d'aquesta incòmoda tranquil·litat (el contingut d'aquestes converses serà de tensió i de murmuris còmplices, a parts iguals), subo3 i subo5 (parelles respectives de subo4 i suba6) apareixeran en escena amb accessoris com gel i alcohol (ingredients indispensables en aquests afers socials) i desplegaran un reguitzell d'improperis i de desqualificacions que remouran l'ambient i la polèmica. Tot aquest daltabaix (també batejat com a “sidral” en infrallenguatge o argot) tindrà una falsa calma quan els dos darrers subs (subo9 i suba10) travessaran la porta d'accés a “xalet amb jardí” anterior. Per accelerar el procediment, enmig de l'entramat dialèctic d'aquesta desena de persones, que s'alternarà de forma concatenada i harmoniosa i que oscil·larà entre la summa bel·ligerància i l'esperit pacificador, hem inclòs un polsim un xic més exagerat del normal d'infidelitat i un descuit en forma de test d'embaràs positiu. Així, la garantia de reflectir de la millor manera possible un plàcid dia enmig d'éssers humans quedarà fidelment gravada en la vostra matèria grisa, junt amb el dossier inserit al començament d'aquest procediment. Després del mòdul 1, continuarem amb la planificació. Però no us avançaré res més, ara mateix. No patiu si us heu atabalat massa amb tanta vèrbola: en uns instants, escoltareu tota la paràfrasi compresa en el model bBq. Sols us cal esperar, mentre sentiu que us pesen les parpelles i us adormiu de mica en mica, el document que tot seguit es carrega...

Concissió (#escripturaperalconfinament; 13)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tretzè ha provocat aquest relat:

—Hola —fa en entrar a la cuina i el veu assegut amb un cafè a la seva dreta i el diari desplegat al seu davant. És de la vella escola i encara li agrada fullejar aquests paperots i olorar-ne la tinta recent.

—Bones —ell correspon a la salutació escurçada amb una fórmula igual de curta. Fa setmanes que els costums de desitjar bons dies, tardes i nits ha esdevingut un resum escuat i concís.

—Bé? —ella li pregunta amb una brevetat que astora, mentre engrapa el bric de beguda de soia, la mantega i la melmelada de maduixa.

—Sí —la resposta és una barreja d'incomoditat i de disgust en ésser destorbat de la lectura.

—Treballes? —demana ella alhora que se serveix una tassa que col·loca dins del microones i aprofita els segons de silenci per estirar el cafè soluble i l'edulcorant de la lleixa corresponent.

—Avui? —replica ell amb una nova pregunta, cosa que la treu de polleguera sempre.

—Després —respon ella; el to usat és l'adient per remarcar que no calia cap aclariment a la seva pregunta inicial.

—Evidentment —remarca de forma seca i tallant.

—Perdona —afegeix ella com si l'aclariment l'hagués ofès prou per molestar-lo d'alguna manera.

—Per? —inquireix ell amb un punt d'incredulitat, tot rumiant que la conversa no li suscita cap interès i a ella tampoc no sembla satisfer-li massa.

—Doncs... —rumia ella, sense intentar treure l'entrellat de res.

—Dubtes? —la increpa quasi violentant-la, després d'haver passat un àngel per la cuina.

—Gens —ella s'espolsa el mal tràngol pel broc gros i sense modificar la tàctica que ha endegat el dia: brevetat extrema, màxima eficàcia. A més a més, no serà ella qui baixi del burro.

—Entesos —afegeix ell tot solucionant el sudoku del nivell mitjà dels passatemps de les pàgines centrals del diari.

—Sí —rebla el clau d'aquest diàleg de besucs amb una intervenció tan supèrflua com innecessària, i aboca el contingut de la tassa dins d'un termos. Prefereix sortir d'aquell xalet el més ràpid possible. Ja se'l prendrà al cotxe, si cal, per no haver d'aguantar el sòmines del seu marit, que avui se supera en idiotesa i rebequeria. Sembla un nen mimat quan interpreta el paper d'immadur emprenyat.

—Perfecte —atorga ell després de resseguir un sis damunt del full, que ja comença a estripar-se.

—Marxo —s'acomiada sense més preàmbuls, veient que la conversa ha entrat en un punt mort.

—Roncaves... —etziba ell amb energia abans que ella travessi la porta principal.

—Com? —s'atura i pregunta, tot interrompent-lo, amb pretesa sorpresa.

—...novament —acaba la frase entre el desconsol i la fatiga.

—Qui? —l'interroga ella, fent uns ulls com taronges.

—Tu! —crida en escoltar aquesta segona pregunta seguida, com si la incredulitat li hagués segrestat el seny, a ella.

—Jo? —pregunta per tercera vegada, com si fes temps per cercar una excusa plausible i versemblant, com si no fos prou clar que ha estat enxampada en flagrant delicte.

—Segur —admet sense un bri de dubte.

—Exageres —s'escandalitza ella, reforçant-se amb una ganyota esbiaixada.

—Mai —murmura entre llavis ell, mastegant cada lletra del monosíl·lab.

—Sempre! —declama ella amb un to alt i ferm, perquè ell retiri l'acusació.

—Exagero? —li pregunta, en lloc de desdir-se'n, i es palplanta al seu davant i assenyala les bosses violàcies sota els ulls, la conseqüència d'una nit gairebé completa d'insomni i de donar voltes com un ventilador dins del llit, i amb ganes de tallar-li el cap, destral en mà, sense gens de clemència.

—Sí!! —borda ella.

—Coi! —xiscla ell un penjament eufemístic, mentre dramatitza la seva positura.

—Adeu —pronuncia ella, que ha quedat sense resposta després de la rotunditat de l'afirmació. I el cop de porta posterior ressona per tota la urbanització, traduint l'humor que se li ha quedat a ella després de l'acusació tan directa.

—'deu—diu desmenjadament a ningú, i agafa el mòbil; ha de posar punt i final a aquest conflicte, o les jornades se li posaran costa amunt si arrossegant cansament a la feina: el gegant de les trameses serà la solució més ràpida, perquè aquesta nit tingui uns taps per a les orelles.

Malastruga (#escripturaperalconfinament; 12)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dotzè ha provocat aquest relat:

—Quant demanes?

La pregunta et sobta. És mal dia per escoltar-la però. Avui que la caldera no ha volgut respondre en anar a prendre una simple dutxa d'aigua calenta de bon matí. Per acabar-ho d'adobar, i després d'haver suportat la gèlida temperatura d'una esbandida a corre-cuita, en què les restes de sabó i de condicionador prenien posicions al llarg dels replecs més recòndits de la teva anatomia, i d'haver-hi donat un cop d'ull a aquella andròmina del diable sense entendre ni un borrall de mecànica ni d'electrònica, el servei tècnic oficial t'ha mantingut durant mitja hora ben bona al telèfon, embolcallada per una exigua tovallola i passant encara més fred de forma gratuïta, a 1,21 EUR/minut, tan sols per informar de la incidència i quedar a l'espera d'un forat en l'agenda, ja de per sí atapeïda en aquestes dates hivernals, per poder enviar un operari al teu domicili. És a dir, que tocarà seguir suportant el suplici de les baixes temperatures sense calefacció ni aigua sanitària dins d'uns marges calòrics suportables.

Però, com que les desgràcies mai no arriben soles, la tensió experimentada des del moment de llevar-te i el temps esmerçat en qüestions burocràtiques han desembocat en una nul·la precisió a l'hora de maquillar-te, sobretot en veure un set al bell mig del camal esquerre dels pantalons que havies triat entre el maremàgnum de l'armari, herència de l'etern canvi de temporada que s'allarga gràcies a aquesta inconstància climàtica que impera en els darrers anys, i les restes de salsa de tomàquet damunt de la teva brusa preferida, taca que és gentilesa de la trapelleria del teu nebot que és aficionat al llançament de porcions de spaghetti alla bolognese quan la persona qui l'obliga a buidar el plat no és son pare. El resultat ha estat més proper al món circense que a la finalitat primera, que era l'harmonia de tot el conjunt, una vegada reelegida i recomposta la part tèxtil. Però ja no tens temps ni paciència per refer el desgavell i marxes cames ajudeu-me abans que la casa et caigui a sobre, perquè això sembla que et falti amb la malastrugança que arrossegues aquest matí.

No cal repetir com arriben les desgràcies, oi? Perquè, a banda de tot el reguitzell de dissorts anteriors, en engegar el motor del cotxe, el pilot de reserva s'ha encès al quadre de control, i has pronunciat una bona dotzena de penjaments a tota la inexistent parentela divina que, incansablement, sempre esmentes com un mantra relaxant i ja estipulat en un ordre preestablert que coneixes a la perfecció. Saps quants quilòmetres pots recórrer així, però t'atabala veure aquell llum ambarí encès al teu davant. I has conduït amb marxes llargues inclús en nucli urbà, tot evitant ofegar el motor enmig d'un estossec tartamut que espantava els vianants i la resta de conductors. La urgència d'arribar a la benzinera més propera era més important que el possible ridícul. Has seleccionat sense plom 95 i un import suficient perquè el dipòsit quedi gairebé ple. Els escassos noranta segons que ha durat l'operació, quan has efectuat el pagament amb targeta, han servit per captar l'atenció d'aquest Dom Joan que, com un borinot que voleia inútilment al voltant d'una flor càndida, t'ha atropellat entre compliments i mirades prou descarades, evidents i plenes d'atreviment cap al teu vestit arrapat i escotat, atrevides com la pregunta que, ara per ara, ha quedat en l'aire, per barroera i inesperada.

—Tres vegades més l'import que cobraria la teva mare per fer factible el teu avortament, però sempre que la humanitat s'hagués extingit i tu fossis un dels primers espècimens en caure fulminat —respons sense immutar-te ni perdre la poca calma que encara et queda.

Pressentiment (#escripturaperalconfinament; 11-b)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. L'onzè [en dues parts, com a condició de l'enunciat], ha provocat aquest segon relat:

Versió 1: Pressento la palpitació del plom dins del pit i gemego amb desesperada desesperació sense emetre sons a la recerca eixorca de l'oxigen en l'asfíxia al fons de la mar mentre lluito per reaparèixer a la superfície i les palmes d'un déu implacable i inexistent alhora em premen avall i em prenen la vida que ràpidament s'escola junt amb l'aire, per sempre.


Versió 2: El plom m'oprimeix els pulmons mentre perdo la vida ràpidament, al fons del mar.

Pensaments (#escripturaperalconfinament; 11-a)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. L'onzè [en dues parts, com a condició de l'enunciat], ha provocat aquest primer relat:

Dimarts qualsevol de tardor. La platja ja no acull milers i milers de banyistes en uns cent metres quadrats, ni se sent la cridòria de la quitxalla corrent rere d'una pilota o jugant a tocar i parar. En lloc d'això, els xiscles de les gavines i l'extensió de la sorra quasi deserta. Aprofito per cabussar-me i nedar una estona, fins que el cos queda balb i reclama l'escalfor de l'exterior. Una mica de crol i de braça per desentumir els membres i descarregar-los del sedentarisme diari a què es veuen sotmesos. Amb la natació, he aconseguit que els problemes de cervicals en particular, i d'esquena en general, desapareguin. Em despullo i deixo la roba dins de la bossa, al costat de la tovallola estesa, que em servirà per assecar-me en sortir. Sense pertinences de valor ni documentació, és fàcil seguir la dita fil per randa. Somric, amb aquesta ocurrència mig absurda.

Les ínfules del nedador professional que s'ha presentat a les Olimpíades per enèsima vegada fan que em llanci en planxa i em submergeixi dins de les aigües glaçades de setembre. El xipoll és considerable, però quasi imperceptible des del meu punt de vista. Bussejo durant un minut a frec del fons que, de mica en mica, s'inclina i augmenta la fondària. El cos en moviment, les braçades i les puntades dels peus remouen el pòsit de sorra i el converteixen en un núvol que dificulta la visibilitat. Allargo la sortida per inspirar de nou tot enfonsant-me encara més, avall, avall, avall: m'agrada la sensació que experimenten els pulmons mentre es buiden lentament i quasi del tot. Però, quan ja és clar que no faig peu, sento la punxada inesperada d'un objecte metàl·lic al mig del pit. Em palpo la zona i hi noto un filament just on la pell s'estira i la punta esmolada de la peça de metall. No hi ha dubte que és un ham. I de la forma que m'arrapa i m'arrossega cap avall quan intento nedar vers la superfície, queda clar que, en tallar-ne el fil, el graciós de torn hi ha deixat també el plom. Un pes irrisori però suficient per dificultar l'abast de l'oxigen necessari. Bracejo amb un esforç titànic, i em sembla cada cop més llunyà el meu propòsit. He de cavil·lar alguna estratègia, l'he de rumiar el més ràpid possible perquè ja noto l'escassedat de l'aire i la pressió augmenta dins de la caixa toràcica. Penso en la família, en els ulls verds i grans de la caganiu de casa, en les queixes de tossuda rebequeria de la preadolescent que ja té ganes de volar, en l'olor d'àloe i poma de la pell i dels cabells ondulats de la meva esposa.

Tinc la impressió que els besos d'avui, abans de marxar cap a la platja, siguin els darrers que pugui haver-los fet i el decaïment per culpa d'aquest pensament derrotista m'aclapara i colpejo el fons amb totes les meves forces i, aquest esforç allibera les últimes bombolles en una expiració a la desesperada, i noto en les temples el pols accelerat com un martell que torpedina un timbal de forma constant i monòtona i el dolor en la zona pectoral s'agreuja i la punta clavada de l'ham m'esqueixa la carn però no se'n desprèn ni un bri mentre el rastre vermellós i sense cap mena de dubte també amb un regust ferruginós si tingués l'opció de tastar-lo em passa davant dels narius i aquesta imatge em fa recordar la pel·lícula de Steven Spielberg on es descriuen els atacs d'un tauró enorme i ferotge i insaciable i somric perquè preferiria que fos una d'aquestes bèsties qui acabés amb mi i no pas un objecte descuidat per la mala praxis d'un aficionat a la pesca aquest esqual deixaria en bon lloc la meva mort que tindria un cert símbol heroic i inclús se l'hi infondria una lluita més valerosa i un calfred em recorre l'espinada i la temperatura de la mar m'endormisca les cames i els braços i em rendeixo quasi bé exànime tot reconeixent que ningú no podrà salvar-me a temps mentre m'ofego tan a prop de la costa que és ridícul pens