Egòlatra (Repte Clàssic CDXXVIII)

Una dona mig despullada. El ventre inflat i els pits d'una mida considerable queden a la vista. No hi ha roba que els oculti. Tampoc seria difícil endevinar-ne el volum, d'estar tapats. Entre les mans, una tassa. I la mirada perduda en un punt qualsevol, a la dreta de l'espectador que l'observa, amb un lleu somriure.

Aquesta imatge és en el fons de pantalla del seu ordinador. No en sap el motiu, si és que existeix, però tampoc no gosa canviar-la. En té una bona pila, de fotografies diverses, per substituir-la. Dones nues completament. Dones vestides. Dones corrents i supermodels. Dones de pits exuberants o petits, dones caucàsiques o de color. Noies a la platja o caminant pel carrer. Fins i tot, guarda les fotografies que han quedat com a record de les relacions acabades i dels flirtejos d'una sola nit tan apassionats com fugaços. Cap no li fa tant el pes com aquesta dona anònima i embarassada, amb un embaràs força avançat. A hores d'ara, potser ja ha nascut la criatura i ja ha desaparegut aquesta panxa visible. El temps transcorre, també per a les fotografies.

El relaxa, el tranquil·litza. El blanc i negre (perquè la fotografia ha estat presa així) li ofereix pau i assossec. Ha deixat de fumar. Sense motius. Com tots els rampells que ha tingut al llarg de la seva vida. És impulsiu. I un bolígraf entre els dits també el manté en calma. També es troba sol. És solitari i, ara per ara, no té parella. Ho ha deixat córrer tot. Molt abans d'abandonar el tabac. Tres setmanes ja fa que no fuma? Ben bé deu ser aquest temps...

Hipnotitzat per la imatge de la pantalla, canvia de posició el bolígraf entre els dits. Necessita fumar, voldria fumar, però hi ha una autoprohibició que l'atura. Perquè sap que, en tornar a encendre una cigarreta, li vindrà el desig de tornar a sovintejar els tuguris on perdia les matinades entre whiskys i prostitutes, que només li vampiritzaven els diners amb moltes copes i poques pujades a les habitacions. No la té, la cigarreta. Ni un minso paquet. Però la dona embarassada li és inofensiva. Només és una imatge. Res d'aromes penetrants que despertin la líbido, res d'humitats evidents que excitin els sentits. Asèptica, així se la podria definir. El que sí que és clar és que necessita la presència de la figura femenina en la seva rutina.

Avui, sols ha engegat l'ordinador per contemplar la pantalla. No té res per escriure, cap diàleg per desenvolupar. Cap motivació, ni una idea que li remogui l'interior i el desvetlli enmig del son. I ja fa massa estona que segueix amb la mirada fixa en el melic de la dona. Absort, endinsat en la gamma de grisos i negres i blancs que formen el conjunt de la imatge. Tan absort que no s'adona que té una erecció. Per primera vegada, reacciona d'aquesta manera davant de la fotografia. ¿S'enyora de tenir algú amb qui...

No continua teclejant. Li sembla absurd aquest començament. Perquè no té una idea. I ha arribat el moment en què només es repetirà, sense saber què més dir. S'ha reflectit amb exactitud en aquests paràgrafs i això li provoca una esgarrifança d'incomoditat i el descol·loca uns instants. Es palpa el cantó esquerre de la camisa, on hi té la butxaca. L'encenedor hi és. Però el tabac no. Ha deixat de fumar; això també és cert. I tampoc no s'afaita. Ho hauria d'haver esmentat també, que hauria augmentat aquesta sensació d'abandonament i de solitud. Es recolza al respatller de la cadira. Davant de l'ordinador, amb la intermitència del cursor a la darrera paraula que ha escrit, sense acabar la pregunta començada. I s'adona que l'erecció també la té ell, en aquests moments. Ha imaginat el fons de la pantalla, els pits de la dona embarassada, el seu ventre prominent. La foscor dels mugrons, grans i rodons com galetes, que voldria succionar amb avidesa. La llet que emanaria en acostar-ne els llavis i pressionar-los una mica. Flaira l'agror làctia, la sent dins del nas. Fins i tot, sembla escoltar la seva veu esdevinguda plor de nadó. Reclama el pit que l'ha d'alimentar. Se sent bressat entre els seus braços, i s'endormisca, mentre s'omple la boca amb el pit que se li ha ofert. Amb amor, maternalment. Cada rugositat de l'arèola li desperta l'instint que anys enrere, en acabar de néixer, ja disposava i que el desús l'havia arraconat.

Deixa el teclat, es frega la galta dreta amb la palma de la mà. La barba és dura i aspra, però la mandra i l'apatia el mantenen assegut a la cadira. La musa ha d'enxampar-te treballant, va dir Picasso. I les idees, per molt que les esperi arribar, no acaben de trobar el camí al seu cap. Es desespera i refusa allò que ha escrit. Tard o d'hora esborrarà els paràgrafs escrits o, directament, tancarà el document sense guardar-ne els canvis. Més val tenir això que no tenir res i, per aquesta raó, encara no realitza cap acció.

Tanca el llibre. Ha badallat breument. Sent son més sovint que abans. I feixuguesa. Sense parlar de la gana a qualsevol moment del dia. La lectura triada la cansa més del compte. No hi ha res que canviï. Tot es manté immòbil i estàtic i la trama no ha aconseguit atrapar-la. Millor espavilar-se una mica. Una tassa de cafè, la primera del dia, la reconfortarà i farà desaparèixer aquesta mandra que li han provocat els paràgrafs llegits. I la ràbia de no trobar encara la promesa d'una història trepidant des de la primera pàgina, com indicava la contraportada en caure-li el llibre a les mans, a la llibreria habitual.

Torna de la cuina amb la tassa entre les mans. Se les escalfa amb el contacte de la terrissa. No fa fred dins de casa, quasi està nua, però sempre té els palmells i les plantes dels peus glaçats. I l'embaràs li ha agreujat el problema de la circulació. Entra al menjador i, encara que vespreja, s'adona que les persianes dels dos finestrals (un davant seu, l'altre a la seva dreta) resten apujades. En realitat, és un costum que té i no la preocupa. No es preocupa que, des de l'exterior, la puguin veure. Perquè se sent orgullosa de la seva panxa. La mostra sempre que pot. Malgrat que mai no va com ara, que duu la brusa descordada.

Mira a través del finestral d'enfront, amb la tassa a mig camí dels llavis. Somriu amb la idea que hi hagi un veí encuriosit amb una càmera fotogràfica a l'abast. I que l'hagi poguda fotografiar abans, gairebé nua. Allarga l'exposició. Se sent excitada per si l'atzar és capriciós i, per una casualitat, transforma en realitat la imatge que ha imaginat en llegir els primers paràgrafs de la història que ha deixat uns minuts abans.

Demà, començarà la recerca frenètica de la seva pròpia imatge, la que, si és que existeix, ha hagut d'inspirar aquella narració.

(E)Jaculatòria (A)Fònica (Melorepte109)

I. Ímpetu

S'allunya el món dels llavis gerds de la noia.
Brisa i aromes, només. I la quietud d'un bes
Doma l'embat de qualsevol moviment; després,
Ja hi haurà temps per la nit que els acomboia.

Dos cossos acabats de confluir, i es consumen
Amb besos i carícies, fluïdesa de vida entre ells,
Com la mar i el riu, com els núvols i els ocells.
Estols de pètals que els rodals del port perfumen.

Quin nom tenen? Xiuxiuejats d'amagat, sons trèmuls
De boca a oïda, mentre la innocència i la gosadia
Es barregen, dits i ulls, braços i dents per devorar-se.

I els vaivens de la mar arriben a l'horitzó, èmuls
Del jaç que acollirà el cant i la passió, la follia
I l'ímpetu durant unes hores. Fins a l'alba esparsa.


II. Incògnita

Ignota noia,
Port del record,
On la mort mor,
I l'amor és toia

Que mai no es marceix.
Saps qui reclama
El temps vil, flama
Que ens persegueix?

Besa'm, i sagna
Cada paraula
Que ara pronuncies

Amb boca de fraula,
Reialme magne
Per finir els dies.


III. Àncora

Per salvar la vida, abandono la sort de l'ànima
En braços de la febre magnànima
D'un foc que cremarà breument.

Fervent com la veu del volcà, clamo
Als quatre vents, muda però sense amo
De cap mena, fins que el plaer sembla lament.

Gràcia de la sang en les venes, àncora a la sorra
Esdevinguda peu, solco la pell novella, l'exploro
I la faig meva; imploro perdó mentre moro
Perquè la nit arribi i el temps deixi de córrer.

Entre les barques, el silenci es trenca, s'encunya
L'or del cos lliurat al plaer ofert pel setí dels dits,
I vibra cada fibra aliena amb el sotrac dels pits,
Unànime ritme dels sentits mentre el món s'allunya.

Sense opulència (Repte Clàssic CDXXVII)

L’home del racó fuma amb nerviosisme. Prem entre els dits anular i cor la cigarreta, que sembla agonitzar per la pressió soferta i emana més fum del que és corrent. L’home riu; inexpressió al seu rostre tot observant, cap al carrer, la gent que no passa pel seu davant. No hi ha ningú que sigui objecte de burla, sols dins del seu cap, aquest cap tortuós i torturat.

Malgrat que el local està climatitzat i ja li han servit una tassa amb filtre metàl·lic incorporat, on un te (pu-erh o bé rooibos. Des d’aquí n’aprecio només el vermellós color de la infusió) fumeja compassadament, l’home segueix amb la jaqueta cordada i una bufanda, d’aspecte llardós i obsolet.

Beu el primer glop d’infusió, després d’haver esmicolat la cigarreta en el cendrer. Premuda amb força pel polze i l’índex, ha expirat literalment. Ha desfet el filtre en separar-lo de l’escàs cos de paper i tabac que restava per consumir, i, amb el filtre esbudellat, ha apagat la burilla amb la força del polze simplement.

Mentre encara fumeja l’anterior cigarreta, n’incinera una de nova. Deixa que l’encenedor cremi i ennegreixi la punta. N’aspira el fum que produeix i, un cop abandonada la cigarreta al cendrer, exhala una quantitat ingent de fum, que emboira el seu voltant.

Entrellaça els dits, com si medités. Però no només és una aparença. Medita. El polze esquerre frega l’anvers de l’índex dret i segueix amb la mirada i tot el cos el vol d’un ocell que no he sabut percebre. Per la grisor del dia, sols pot ser un colom valent o un pardal famolenc.

Canyella. L’aroma que m’arriba, entre el fum i el cafè amb llet, és canyella. Potser només és un simple te negre amb canyella... S’endormisca, ha tret la tercera cigarreta, que encara no ha encès. La mareja entre els dits. Fins que la col·loca enmig de les dents incisives i mosseguen el filtre. Gairebé sembla que vulgui partir-la per la meitat, en lloc de fumar-se-la.

A la meitat d’aquesta acció, estira les cames, que deixen veure les sabates, la pell de les quals està desgastada i bruta, reflex de l’activitat que han dut, la vida que els ha tocat patir al costat d’aquest home sol. O solitari. Encara no ho puc assegurar. Ha acabat el te, tan impulsivament com la seva manera de fumar. I fixa, de sobte i sense esperar-m’ho, la seva mirada en la parella que hi ha acomodada en un racó de la cafeteria.

Parlen distesament. Des d’on sóc no es distingeix prou bé de què parlen. Però, si aguditzo l’oïda, escolto paraules i frases inconnexes. Amistat i bona companyia. La mare d’ella. Mentre escolto (millor dit, mentre intento escoltar), veig que, just al meu costat hi ha una tauleta rodona, amb un peu circular. Al capdamunt, un tauler d’escacs. No hi ha peces enlloc. Suposo que cada persona amb ganes de jugar-hi una partida les portarà de casa seva. O potser cal demanar-les. Com que estic sol, em quedaré amb el dubte. Alço la mirada i l’home del racó segueix mirant la parella i jo intentant escoltar-los. I al carrer plovent.

Una parella, que em sona força, entra a l’establiment. Busquen alguna cosa. Es dirigeixen a una taula lliure, que encara té els serveis buits de les consumicions preses. Quan hi arriben els reconec. Són els clients que hi havia fa cinc minuts, abans d’arribar jo. Abans, fins i tot, que l’home del racó que fuma nerviosament.

No troben res perquè no ha estat aquí on s’han descuidat allò que busquen. Desisteixen en la recerca i passen per davant de l’home que fuma; els somriu amb la mirada perduda en un punt inconcret. Marxen, i el fum de la cigarreta que fuma ara segueix, per uns instants brevíssims, la trajectòria de la parella, que ha d’esquivar, ja al carrer, quasi sense temps de reacció, la peculiar forma de caminar d’un home desfigurat.

Saltironeja per damunt del paviment, com si hagués d’evitar esvorancs o sortints del terra. Camina, o més ben dit, salta amb la meitat del cos endavant en la seva totalitat, o doblegat per la meitat a l’alçada de la cintura. L’esquena, a més, sembla tenir incorporat el mecanisme rudimentari d’una porta que s’esbatana o es tanca sense cap control ni lògica. Ziga-zagues contínues per desplaçar-se canviant la velocitat també arbitràriament. Ara, un seguit de saltirons ràpids, ara, dues o tres passes lentes, quasi imperceptibles. Totes aquestes variacions, junt amb moviments espasmòdics de braços i tronc, doblecs d’esquena, són sempre inesperades. Per això, a través dels grans finestrals (un vidre gran central i dos de menor mida als laterals, i sis vidres minúsculs en arc envoltant un de mitjà coronen i n’ajusten la forma) veig com els transeünts observen l’home que saltironeja, abans que ell percebi la lleu figura que s’acosta pel cantó contrari. L’observen per dues raons aparents, previsibles: per calcular, si es pot, la direcció que han de prendre els seus peus per no topar amb el saltador, i embadalits per l’espectacle inusual de veure un personatge de tal estranyesa. L’home es dirigeix, intermitentment però constant, cap a l’estanc que hi ha just davant per davant de la cafeteria. I en travessar els pocs metres que el separen de l’objectiu, és engolit per la porta, que s’obre mitjançant un sensor de presència.

Els crits de tres orientals, que s’han assegut a la meva esquerra, em sobten. Immers en l’observació del personatge dirigint-se a l’estanc, no he tingut en compte els moviments que es produïen en aquest cantó, que, de no girar una mica el cap, em queda fora del camp de visió.

Parlen, no discuteixen. Però és una peculiaritat que, en general, he anat captant al llarg d’anys de coincidir amb orientals. Potser els xinesos són més exagerats en el volum emprat. I si tinc en compte els trets facials, puc assegurar que són xinesos (dues noies i un noi). Prenen cafè amb nata. Cappuccinos. I els combinen amb ossets de goma, llaminadures que desprenen una dolça aroma apegalosa que, ara per ara, esdevé molesta. No per no agradar-me, sinó per l’hora que és. Acabo de dinar, l’estómac es troba saturat i tota classe de menjar és avorrible.

Enmig de la conversa-cridòria, els salts de l’home de l’estanc sortint-ne de nou. A la mà dreta un paquet de tabac blanc, blau i negre que, amb prou feines pot ficar dins de la butxaca corresponent. L’obertura és massa estreta, o això sembla, per l’amplada del paquet. Però no desisteix, segurament ja ha hagut de passar per les dificultats d’introducció amb anterioritat. Tot i així, deixa de botar. S’atura al bell mig de la calçada, cosa que provoca que els clàxons es queixin sorollosament. Insults, que no escolto, deuen sortir d’aquelles boques encabides en aquells rostres crispats dels conductors obligats a aturar la seva marxa.

L’home, aliè al terrabastall que ha provocat en palplantar-se a la caçada, ho aconsegueix: el paquet entra dins de la butxaca. I, quan reprèn la seva arítmica manera de caminar, el noi oriental s’adona de la seva presència i, sense cap tipus de pudor o vergonya, l’assenyala i crida encara més fort algunes síl·labes en xinès (suposo). També suposo que deuen ser paraules referents a l’home, dirigides a les noies, que xerren de les seves coses. Tot i el desordre que regna damunt de la taula, una de les noies buida, sense miraments, el contingut de la seva bossa de mà en el minúscul espai que quedava immaculat de la taula. Encenedor, cigarretes soltes, tampons, mocadors de paper i el mòbil, tacat per pólvores de maquillatge. Renega, en veure aquell desastre: les pólvores s’han escampat per tot el teclat però aquest escampall no sembla ser el motiu d’aquesta enrabiada tan evident. Les pólvores, caríssimes segons endevino per la marca, ja no omplen l’espai buit del pot original. Totes, completament, han conquerit l’espai interior de la bossa, fins i tot els objectes que hi guardava. S’atura. Respira fondo. I comprova que la pantalla del mòbil s’encén i emet la melodia corresponent quan s’activa l’aparell.

Una frase breu de la noia de la bossa de mà a la seva companya de taula fa que aquesta segona tregui de la butxaca del darrere dels seus pantalons el mòbil i premi diverses vegades el teclat minúscul. Tres segons després, sona el primer mòbil, el cobert encara per les pólvores de maquillatge. En sonar, la segona noia prem el botó de penjada de trucada mentre és observada pel fumador compulsiu del racó.

Segueix fumant amb el mateix nerviosisme de fa quinze minuts. Espera. No sé què, però se li nota que espera. La tassa del te ja fa estona que és buida. I no té intencions de consumir res més a la cafeteria. Només el seu propi tabac. Inspira amb força la cigarreta, que aguanta entre els dits de la mà dreta, i rebrega amb l’esquerra el paquet de tabac. Rabiosament. Amb tanta ràbia que serra les dents i mou els llavis deixant escapar un gruny.

Aturat davant d’una dels grossos finestrals, l’home de l’estanc torna de nou al meu camp de visió, i coincideix amb una explosió d’escarafalls del noi oriental. És l’únic que li fa cas perquè les noies giren els caps en direcció oposada al finestral, cap a la taula on el fumador nerviós ha acabat la cigarreta que xuclava àvidament. Per això, són les úniques persones del local que s’adonen del nou moviment del fumador.

De la butxaca de la jaqueta ha tret un objecte fosc, d’aparença metàl·lica i arrodonit; em recorda a les pel·lícules bèl·liques que veia amb els pares. Apocalypse Now, per exemple. Una granada. Això és el que em recorda. I ratifico que l’és quan l’home treu l’anella de seguretat i la deixa caure. La granada segueix a la seva mà esquerra quan les noies xisclen en adonar-se’n com jo. Sé que sóc massa lluny de la porta per fugir ràpidament. I la gent ha començat a mirar l’home que fumava, i enmig d’un desordre que creix tothom s’alça i corre cap a la sortida. També els treballadors de la cafeteria. Ningú no es preocupa per ningú, només vol salvar la seva pròpia pell i córrer lluny del perill. L’anella és fora ja fa uns pocs segons, i el cap se’m revoluciona. Penso en escapar jo també fugir fugir corrents fins i tot tampoc no sé si em respondrien les cames si pogués caminar la cadira de rodes al meu davant no ajuda a veure factible la idea de la fugida però ningú no la veu per oferir-me un cop de mà així que continuo escrivint allò que veig mentre espero que la granada exploti a menys de deu metres de mi el rebombori segueix de forma caòtica i els primers clients ja són al mig de la calçada, allunyant-se de la cafeteria i es giren i miren cap al local com si calculessin la distància de ser fora de l’abast de l’expl

La dona que no és la Lídia [Taller de Sants, 4.2]

La dona que no és la Lídia s'acosta a mi. Amb el mateix balanceig en caminar, i el cos ben dret com si l'arrogància i l'orgull no li permetissin relaxar-se, i el vestit de tirants que li vaig regalar fa anys i que romania oblidat dins de l'armari. Sé que no és ella encara que imiti a la perfecció cada tret de la Lídia, encara que porti la seva roba, les seves arracades i es maquilli de la mateixa manera.

L'estranya, qui emula la Lídia en tot moment, em parla. La seva veu és igual de dolça que la d'ella, amb el mateix timbre càlid i serè, però es preocupa per mi amb un zel inusual, que la Lídia mai no ha utilitzat. És, en el fons, ben diferent a la Lídia, però m'entossudeixo a veure-la reflectida en aquesta dona que no és la Lídia. I no li demostro que me n'he adonat, que m'adono que no és ella, malgrat que vegi una calcomania de la Lídia davant meu.

Li responc, amb naturalitat, la pregunta que m'ha formulat. Mentre em fixo en les tres pigues del seu coll, que hi formen un triangle imaginari, igual que té la Lídia. S'interessa per si em satisfà el sopar, si la sopa ha estat del meu gust, si la carn ha quedat ben cuita o massa sangonosa. A tot li responc que està bé. Perquè no hi ha diferència entre la sopa de la Lídia i la sopa de l'estranya que la intenta imitar.

Noto que la parpella esquerra comença a tremolar-me. Un tic que m'apareix quan em poso nerviós, neguitós. Em neguiteja saber que sé que no és la Lídia i que ella ho percebi. Com reaccionaria, d'ocórrer? M'etzibaria un renec o s'enfadaria amb mi? Controlo la situació, dissimulo com puc, i la serenor del seu rostre, igual que la serenor habitual de la Lídia, m'apaivaga el neguit. Es disposa a recollir-me el plat, junt amb el seu, i dur-los a la cuina per netejar-los. S'acosta fins que topem, em frega amb la natja i la sento flonja i ferma alhora. Desitjable. I em deixa amb ganes de seguir-la fins a la cuina i seduir-nos mútuament. Però m'aturo. La dona que no és la Lídia no sé com reaccionaria si faig cas als meus estímuls.

Així que l'observo marxar, amb la cigarreta a punt d'encendre-la, i em fixo en el seu cul, en els pantalonets ajustats que li dibuixen perfectament la roba interior. El desig per posseir-la apaivaga la idea que aquesta dona sigui una impostora, que hagi ocupat el lloc de la Lídia, com les altres dones que he conegut i que han travessat la porta de casa meva. Inspiro amb força la cigarreta, omplo els pulmons de fum de tabac i duna altra substància, em tranquilitzo i veig amb més claredat les coses. Ho he de fer de nou, una altra vegada. Potser ara mateix. O abans que anem a dormir. No és la Lídia, encara que vulgui assemblar-s'hi. No és ella i sap que ho sé. Em vol enganyar també amb això. Com les altres. La Lídia era única. Me l'estimo. Me l'estimava. També el dia que volia abandonar-me. I la situació es va descontrolar. És morta, la vaig matar jo, amb les meves pròpies mans.

La dona que no és la Lídia i que s'ha apoderat mica en mica de la seva personalitat feineja a la cuina. I no sabrà que m'apropo a ella per l'esquena. Sé esdevenir silenciós perquè no és la primera vegada que ho faig, això. Tinc a l'abast la barra metàl·lica, d'acer massís, per colpejar-la. Però hauré de ser menys matusser, controlar la meva força i la ira. Perquè només la desfiguri, perquè desaparegui tot rastre de la Lídia del seu cos, de la seva anatomia. Demà mateix em desfaré de la roba de la Lídia, en compraré de nova. He de controlar-me, puc fer-ho, deixar-la inconscient com a màxim, rebentar-li el rostre a cops de barra, sense matar-la. Això no. Vull que no sigui la Lídia mai més, però que no acabi com les altres. Ni com la Lídia, també. Ja estic cansat d'haver d'enterrar dones al jardí, amb temor de ser descobert. I haver de trobar una nova noia que no em recordi, a la llarga, la Lídia... La barra. He de buscar la barra ara mateix...

En presència de l'íncube [Taller de Sants, 4.1]

L'home ho sap. Des de la seva casual naixença que ho ha sabut. Sap que la seva existència serà efímera, dictada pel caprici d'un ésser superior. D'Ell, només n'intuirà la presència a les darreries de la seva vida. Igual com pressentia els Seus moviments sigil·losos i precisos en plena creació. Ara, després d'un temps esmerçat amb paciència i insistència, l'ha abandonat a mercè del silenci d'aquesta habitació, i de la foscor que pertot arreu s'escampa. Aquest enclaustrament l'angoixa, desconeix què l'envolta amb exactitud, tampoc no sabria enumerar cada element que hi ha entre aquelles parets. Suposa que en són quatre, de parets, a més del sostre i del terra. Però no ho sabria assegurar. Pot ser que els angles creïn racons irregulars, i el seu nombre augmenti...

Se sent desorientat i aterrit. Per què amagar-se'n? Conscient que la seva vida és curta i amb un final que pot esdevenir-se demà mateix o d'aquí a una setmana, tem que no sigui a temps de saber, almenys, quin és el microcosmos que l'envolta. L'enlluernament inicial, a més d'atordir-lo i de sorprendre'l, li ha barrat el camí per analitzar d'un cop d'ull el perímetre de què disposa, el nombre de finestres, si les hi ha, de l'habitació, o en quin punt exacte es troba la porta per on ha hagut de sortir, segons després de percebre ell mateix el raig de llum cegador, la persona que el manipulava.

La sensació que se li estén pertot és estranya. Una barreja de suor freda, de congoixa i de pànic li recorre les diferents parts del cos. Inequívocament, El sent a prop, de ben segur que es troba a escassos metres de la porta, però la foscor absoluta no deixa endevinar una ínfima escletxa que la ubiqui. Ploraria desconsolat, com un nen, en lloc de l'home que és i se sent, que assegura que és sense cap mena de dubte. I aquest plor se li multiplica i li costa frenar-lo en escoltar –o imaginar-les només– les passes que s'aproximen lentament. Serà ara? Haurà decidit que és la seva hora ja? Prega sense saber-ne, demana que se li permeti viure una estona més, desig inútil pensa immediatament. Però qualsevol pròrroga li sembla millor que una desaparició sobtada. Aquesta incertesa l'abrusa, el descol·loca i, per uns instants, també cau en la temptació de desitjar que tot acabi, que allò que hagi d'esdevenir succeeixi d'un cop.

Les passes s'han aturat mentre el pensament no parava quiet; un grinyol, inaudible gairebé, sembla indicar que el pom de la porta (pel soroll la situa a la seva esquena) està sent girat per Ell. Roman el més immòbil que pot, per provocar en Ell un bri de compassió, si la té. Un grinyol diferent i acompanyat per un augment uniforme de claror fa aparèixer davant seu l'habitació amb penombres creades pels objectes de diverses alçades i volums, a més de la Seva silueta. No sap si El pot mirar fixament, la llum l'adoloreix, i només endevina que Ell es mou, s'acosta a ell i allarga la mà per arreplegar un objecte tan a la seva vora que no l'ha vist fins que Ell no l'ha agafat. El telèfon mòbil, que s'havia descuidat dins de l'habitació.

Després de l'ensurt, creient que el final era a tocar, respira. Ja no pensa en demà, sols vol gaudir del moment. Pensa en les limitacions que té, però també pensa en tot el que li ofereix aquest ajornament. Es pregunta una munió coses en qüestió de segons. D'on prové, per exemple. O què ha estat fins esdevenir el que és ara. Abans de tot, en què s'ha encarnat, o en què es transformarà un cop l'ésser superior ho hagi decidit. S'esgota fàcilment. S'endormisca, somniarà o ho farà sense saber com anomenar-ho, es relaxa, no vol preocupar-se més. Gaudeix el present, com la sentència que té tatuada a la pell, que l'acompanyarà, segurament, en el següent estadi de la seva existència, nova, això sí. L'únic que persistirà, després de la metamorfosi, aquest Carpe diem guixat maldestrament i que ha quedat migpartit pels doblecs.

El darrer pensament que resta en el seu cap és que avui s'adorm essent un home d'origami i demà potser despertarà amb una nova vida, sense recordar res del que li ha succeït durant aquesta transformació capriciosa.

Àrdua notícia (Relats conjunts)

Tres dones que lluiten contra l'embat del vent. Tres veles que s'enduen els homes que estimen i que es vinculen a llurs vides. Una sola dèria: el retorn de cadascun d'ells. Una sola mania: que la mar no se'n quedi cap...

L'horitzó es perfila llunyà, bell, immutable. L'Antònia hi perd la mirada. Encara sent la flaire del seu home que, a trenc d'alba, l'ha besada amb avidesa, l'ha estimada com qui ha d'absentar-se durant un llarg període, i s'ha deixat posseir per sentir-lo endinsant-se tendrament en el seu ventre. L'estima, i li dol haver-lo de deixar marxar amb la barca, on el perill s'amaga en qualsevol cop de mar, impassible, fred, golut.

La sorra és tova i humida i inerta. La Júlia sap que en terra ferma l'espera és inacabable, àrdua, feixuga. Com les feines de l'home de mar que s'esforça en desplegar les xarxes, recollir-ne el peix abans que s'alliberi, resar a un Déu que no se sabrà de la seva existència mai per tornar a port sa i estalvi. I només pot callar les súpliques que, mudes, vol que esdevinguin tangibles, generoses, benevolents.

L'onatge bressola les barques, en calma encara, i s'allunyen mar endins. Mentre l'Àgueda esguarda el rastre de les quilles, l'escuma que en sorgeix, la blancor d'un pensament que l'obsessiona. Segueix acomiadant les barques a la platja, per no perdre el costum. Però calla, ja no es lamenta. És tard per retrocedir el temps, perquè el darrer retorn no li fos nefast, negre, sinistre. És vídua, d'una viduïtat recent. I només espera que cap dels homes que ocupa els tres velers no segueixi la sort del seu marit, que va ser engolit per la tempesta, que va emergir del fons de la mar ofegat, sense vida, com ella ha quedat des que la notícia va arribar aquell capvespre a port, barrejada amb caixes de peix i llàgrimes de dolor.

Tres dones que lluiten contra l'embat del vent, contra la soledat un dia més, contra els designis de la vida...

Relats conjunts

Bèstia inhòspita (Melorepte108)

Desperto
Encara al teu
Recer, amor.
Les bombes
Ressonen també
Fora dels malsons
Que em visiten?

He sabut que la bèstia té fam, que no l'acaba.
Amb preguntes que no busquen respostes
I amb urpes que persuadeixen els membres,
S'obre camí contra la vida i la pau quieta.

Tanco la porta; forrellat i cadenes per aturar
L'ímpetu d'aquesta gana imprevisible, ignara,
Que no sé d'on ve ni quan marxarà. Et rendeixes?

Algú plora,
Sap res del futur?
Mira'l com agonitza
Entre la incertesa
Que deixa la por,
Policromia
De la desesperació.

Imatges i paraules,
La gernació és buida,
Exèrcits d'acer
Imperible avancen
Sense recular mai,
I no existeix
El descans mentre
El conflicte crema.

Avui, on sigui.
En qualsevol racó
Hi ha sang vessada,
Infància òrfena,
Perill de viure
O d'haver nascut lliure.

Què està succeint?

Paciència (Melorepte107)

Saps que he escoltat les veus del sacrifici
Per seguir les roderes en les dreceres
Cap a la riba calma on impàvida m'esperes?
Tinc els llavis plens de desig per besar-te amb desfici.

Callo. He guaitat les lluernes amb què s'il·lumina
Cada racó que abasta la vista, cada penombra
Sembla amagar-te perquè només trobi el major nombre
De formes dubtoses i desesperi per la teva sina.

Abandono l'edifici que m'alberga i és un suplici
El martelleig que compassa la llangor de la metzina
Del temps, lent o accelerat segons convingui.

Però no em rendeixo encara. Descobriré les primeres
Llums del dia, potser un nou món que la vida escombra...
Per retrobar-te entre els braços, suportaré allò que vingui.

Parsimònia i estètica (Repte Clàssic CDXXV)

La flairo. I encara hi trobo l'aroma que va encisar-me el primer dia de creuar-me amb ella. Malgrat ser una pidolaire, vaig saber descobrir-hi un diamant sense polir, una bellesa oculta sota aquella capa de brutícia i de deixadesa. I el temps m'ha donat la raó. Després de setmanes d'espera, començant per acollir-la a casa meva (una decisió força agosarada) i tenint cura de la higiene personal i d'una alimentació adequada, he vist palesa la meva intuïció: la Dèlia és la ferma candidata a ser nomenada l'amor de la meva vida.

Ho confesso. L'he estimada des de la primera mirada. Aquells ulls que brillaven de forma estranya, que he sabut conservar dia rere dia fins avui. Aquella pell que va aparèixer nívia en fregar-la a consciència. Aquells pits ferms en haver-los alliberat dels parracs que els cobrien. I aquella olor de fèmina fecunda, de natura silvestre i indòmita, que m'omplia els narius, i encara me'ls omple, d'ensonyaments. Res desmesurat, els pensaments senzills de qui ha esperat amb paciència l'ocasió idònia i el moment just. Una dona per satisfer les meves necessitats, que m'escolti amb respecte i sense interrompre'm descaradament, que m'ofereixi la seva bellesa i m'enamori com la primera vegada.

La flairo de nou. Una mania que al començament li estranyava i que mica en micava adonar-se que o era per comprovar res, sinó per gaudir de la seva olor natural. Per pura inèrcia només. Vull captar cada feromona del seu cos, confrontar la flaire del seu coll amb la del seu entrecuix, copsar les diferències entre els matissos que trobo en cada racó nou. L'estimo, l'adoro, l'oloro amb la veneració que es mereix. Amb parsimònia. Sense presses, com el pare em repetia. L'estètica i la paciència són belles aliades.

La maquillo, després d'haver triat el millor dels conjunts comprats expressament per a ella sola. Vull que estigui radiant la primera nit. Vull sentir aquelles papallones una i una altra vegada, tenir l'ànim ple de joia per besar-la sense parar, per amanyagar el seu cos jove. Sense perfumar, és clar. Vull que la seva aroma es desprengui i esclati per tota l'estança, que impregni les parets i els llençols. Saber que hi és ella dins sense veure-la, només flairant. Li descordo un botó més de la brusa per descobrir una mica més l'escot. Però m'adono que l'inici de la cicatriu queda visible i trenca l'harmonia del conjunt. He d'aplicar més maquillatge a la zona o cordar-li de nou el botó. Mentre escombro les serradures sobrants, escampades pel terra, ho decidiré.

I, un cop solventat l'imprevist, apago els llums elèctrics i queden encesos els dos canelobres d'argent. La flama de cada espelma es reflecteix en els nous ulls de vidre de la Dèlia, que em mira fixament, i em sento encisat per aquella mirada vívida i intensa. La seva flaire anul·la els bàlsams utilitzats per conservar-la. La penombra ajudarà a mitigar les possibles imperfeccions de la taxidèrmia amateur i a fer créixer en mi l'esperança d'un amor immortal com el nostre.

Consistència d'àmfora (RPV129)

Espera. Amb la consistència d'àmfora,
Amb la inclemència de qui no sap respondre
Les preguntes més fàcils que formula el temps.

Fa dies que ha callat. Malgrat tot, la vèrbola
Apareix de tant en tant en els seus deliris,
Com els insectes, en l'abstinència, a la paret.

Ha descomptat els gots buidats. La indulgència
Del cambrer no augmenta l'import final. La dona
És tranquil·la, no busca brega ni fa escarafalls
Quan li demanen de marxar del local, a punt de tancar.

Espera. Mentre l'ull d'una altra criatura noctàmbula
Copsa cada gest, cada ganyota del seu rostre.
La mà no tremola, són els vapors de l'alcohol
Que enterbolen l'espai que hi ha entre el paper i el carbonet.