Allà, sobre l'esplanada, construïda
amb grans carreus de pedra de la zona, hi havia la principal mostra
de la gosadia i de la cobejança il·limitada, de l'absència de pors
i, alhora, l'amulet de les mil supersticions. En resum, la piràmide
herètica de la cobdícia humana. I davant seu, dissimulàvem que
badàvem les boques en un inútil intent de no deixar-nos aclaparar
per la sorpresa i per la magnitud d'aquella obra magnífica.
Imaginàvem els rituals celebrats en
aquell recinte piramidal, amb les figures tallades en blocs uniformes
i ingents. Serps emplomallades, deien els més llegits, Kukultan o
com s'escrivís, murmuraven els salvatges. I resàvem, crucifix en
mà, per no ser contaminats per aquella raça inferior, que havia
estat subjugada sota el poder del nostre Déu, l'únic i el verídic.
Sentíem menyspreu per ells, i aquest sentiment era recíproc, sens
dubte, perquè les seves mirades així ho demostraven.
Interiorment, però, inclús nosaltres,
que salvaguardàvem la puresa de la fe amb les nostres oracions i
manllevàvem pensaments pecaminosos de les ànimes del ramat, ens
meravellàvem del que havia estat capaç de fer una civilització
primitiva i tan poc desenvolupada com aquella. La visita durà ben
poc, just després d'inspeccionar cada trapa i cavitat, tot
compartiment i accés al que anomenàvem El Castell, perquè no ens
venia de gust ni ens rotava anomenar aquella estructura profana d'una
altra forma més divina. A més, aquell munt de pedres perdria el
nostre interès en qüestió de minuts.
En tornar, el camp de les mil columnes
resultava menys impressionant. Ens havíem mentalitzat que allò
només era una extensió pètria en plena decadència. L'or, l'argent
i les pedres precioses caldria trobar-los en altres llocs. Durant el
sopar, ja decidiríem quines indígenes dur-nos al jaç. Al dia
següent, ens desplaçaríem cap al sud-oest, després de sacrificar
alguns homes per sembrar el pànic i com a mostra de respecte
d'aquells incivilitzats cap a nosaltres.
