Gràcies (Itineràncies poètiques III, 99)

Maletes plenes
De nou, versos esparsos
Cap a la brisa.
I agraeixo les hores
Que el dia ha fet poema.

Tènue, encomiàstica (Itineràncies poètiques III, 97)

I, en la foscor, la llum lluu amb més força.

Com qui espera l'alba després del crepuscle
I aboca l'estrofa tènue, encomiàstica en el poema
I sap que és un respir d'aire fresc per al cor
I s'adona que el deliri és una forma de vida.

Com qui calla i parla amb el mot aliè, manllevat
I el fa propi, i el modela dins del nou escrit,
Terrissaire mortal, arquitecte autodidacte
De l'art d'erigir edificis de bellesa poètica.

Fujo de la nit, per sempre, si desitjo els ulls
Que em miren amb delit i en silenci? Oblido potser
El passat i l'ombra si aboco dins meu l'avui i la llum?

Sé que demà tornaràs, floriràs amb pètals d'esperança,
Com qui espera l'alba, com qui calla i té les paraules
Precises i precioses per omplir la vida de panegírics.

Leucèmia (o Anècdota íntima)[Repte Clàssic CDLXXV)

Gairebé a l'instant que la Núria m'obre la porta de la saleta, veig en Lázaro assegut a la butaca. En l'ínfim recorregut que hi ha des del rebedor fins a la saleta, la Núria m'ha xiuxiuejat les darreres novetats, que són visibles en els seus ulls, en el seu posat cansat, en la fragilitat que desprèn en veure'l així, indefens i embolcallat per una màrfega de colors vius que augmenten la pal·lidesa de la pell que queda al descobert.

Amb un fins ara inaudible, la Núria ens deixa sols. Ens creuem unes mirades abans que el tràfec amortit que ens arriba de la cuina. Prepara cafè, em diu en Lázaro. I no reconec la veu que escolto, no la relaciono amb el record que tinc de la jovialitat i de la vitalitat d'un amic des de la infància. I em guardo les preguntes òbvies i incòmodes per quan ell vulgui parlar-ne. A pesar que em cremen al fons de la gola, i desitgen ser pronunciades.

Em fixo en el televisor, per evitar aquesta mirada trista. El volum baix i un programa de varietats de dubtós interès em demostren que és un mer convidat de pedra en el transcurs dels dies per a en Lázaro. I no puc estar-me de recordar-lo damunt de la bicicleta cada diumenge i pedalant amb la colla ciclista del poble, que tantes vegades vaig negar l'oferiment d'ajuntar-m'hi. Sóc mandrós per a l'exercici físic, sobretot per al que requereix tant de desgast...

La leucèmia no remet; està acabant amb mi... La frase em sorprèn enmig de les meves cabòries, i el miro amb fingida sorpresa. No exageris, Lázaro, segur que hi ha millores aviat, menteixo. Un gest del cap és tot el que afegeix en Lázaro a les meves paraules. I callem. El silenci és trencat per l'olor de la cafetera i per l'arribada de la Núria. És descafeïnat, t'importa?, em pregunta amb una mig disculpa. No, tranquil·la, ja m'està bé. En deixar-me la tassa al damunt de la tauleta, em fixo en el seu escot. Un contorn més ombrejat evidencia que no hi ha sostenidor sota de la brusa. I giro la vista de nou cap al televisor. No ha canviat massa el panorama.

Aquesta vegada la Núria no deixa la saleta. Seu a prop d'en Lázaro, més allunyada del lloc que ocupo jo, com si deixés marge als dos amics. Però la conversa no és tan confident. Parlem del Barça, una altra de les seves passions, i dels resultats sorprenents del Tour, que carrega de nostàlgia. Penso quant fa que no munta a bicicleta. Fa tant que prefereixo no preguntar-li-ho. Per treure ferro a l'assumpte de la ronda francesa, pregunto què en pensa, del fitxatge de Cesc Fàbregas. Esbufega i el veu impossible. Crec que no el veurem a can Barça. Almenys jo no..., diu sense immutar-se. La Núria i jo creuem una mirada còmplice, mentre ella li acaricia el braç. Remoc el cafè i observo la tassa. D'un glop, la buido.

He de marxar. Sé que és una visita de metge però m'he escapat una estona de la feina per veure't, Lázaro, dic i li allargo la mà per encaixar-la. La noto freda i suada, alhora. No encaixo massa fort, com acostumo, perquè percebo la seva debilitat. La Núria s'alça per acompanyar-me fins a la porta principal. Deixa la porta oberta de la saleta i evitem tot murmuri. Obro la porta i em giro cap a ella i em fixo que la butaca queda visible des d'aquí. Bé, fins aviat, dic en veu alta i m'acosto a la seva galta esquerra per besar-la. Ja queda poc, Màrius, em diu a cau d'orella la Núria. La miro als ulls en el canvi cap a l'altra galta, com si confirmés la seva frase. El segon petó queda a frec de la comissura dels seus llavis, demostrant-li que el desig de posseir-la segueix intacte.

Marxo sense girar-me més. Seré pacient.

Vivències (Itineràncies poètiques III, 96)

La profunditat d'una mirada
Enmig d'un paratge idíl·lic
I renovar de nou les vivències.
Això és el que demano, només.
I els teus llavis, i la teva veu,
La textura dels mots en esmentar-los.
I la calidesa d'un somriure silent,
Tan anhelada enmig de l'hivern extrem.

Salmàstica (Itineràncies poètiques III, 95)

M'oferiràs l'aigua salmàstica
Que augmenti la set i els pensaments
Cap al desig d'aferrar-me a tu?

O sabràs que la passió és dràstica
Encara que em manquin els torrents
I les deus i les mars, en el dejú?

Per als llavis pacient, seràs pluja.

Sístole (Itineràncies poètiques III, 94)

[seguiment extraoficial del poema La teva poesia, de Carme Rosanas]


Batega el cor i la mar
I el pètal i la tija,
I la poesia que creix
Dins meu amb pruïja.

I seré el teu bard
Abans que siguis meva,
I abans que sàpigues
Que t'estimo sense treva.

Sístole i diàstole
I la veu de la vida
Que no recularà
Ni un centímetre mai,

Dàlia tendra, fresca brisa
Plena de la beutat del lai.

Tímida resquícia (Itineràncies poètiques III, 93)

Llum, mar, migdia.
I tot el que concebi
De nou la vida.

Reposo en l'aire
Que has respirat, l'aleno
-Tardorenc hàlit-:

Seré la tímida
Resquícia dels meus versos
En recitar-te.

Quiromància (Itineràncies poètiques III, 92)

[seguiment extraoficial del poema Correspondències, d'Helena Bonals]


Tot és escrit a les mans, em dius,
I penso que l'ahir i el demà segueixen
El rastre dels teus llavis, dels teus ulls.

I deixo que la prenguis, que els teus dits
Freguin i acariciïn la pell mentre escolto
Episodis d'una vida trista, sense tu,
I amb cada mot augmenten les ganes de besar-te.

És en el bes on et sé immensa, pura, clara...

Memòria (Itineràncies poètiques III, 91)

Saps? Quan siguis absència,
Et convertiràs en memòria
I en enyorança fins que tornis
A esdevenir dolça presència.

I seré qualsevol bocí de record
Que vulgui aparèixer dins meu
I que s'hagi impregnat de tu,
Minúscul però ple d'importància.

Saps? La intermitència em demostra
Que els llavis goluts volen besar-te
Fins que la son ens venci; i el silenci
Em porta el delit i la seva essència.

I seré la llum dels teus ulls, l'almesc
Que ofereix a la teva pell la fragància.

Nostàlgia (II)[o Absència de la dàlia](Itineràncies poètiques III, 90)

Tot és silenci
Al món, que ha de ser nostre,
Quan ets absència.
El delit pels teus pètals,
Dàlia tendra, em desvetlla.

[I la pluja anuncia
La nostàlgia que sento]