Letícia (A Mariona Lorente)

["Sonet" dedicat a Mariona Lorente i Pla, en motiu del seu aniversari, amb acròstic inclòs]

Més val que el temps no vulgui transcórrer
Amb la celeritat que acostuma,
Ritme rabent que tot instant perfuma,
I aturi en la breu felicitat la seva sorra.

O alleugi els plors i les penúries,
Només per saber que el teu somriure
Allibera més llum que una llàgrima teva.

Lluny de tu, però més proper del que et sembla,
Oneja el meu vers perquè el llast de la feixuga
Rutina sigui ploma enduta per la brisa poruga
En lloc de pesat plom a lloms d'una atzembla.

Només em resta omplir de boscúries
Tot terreny erm per la tristor, i escriure
En cada tronc el teu nom, de la joia una treva.

Desídia (Itineràncies poètiques, 107)

Dins la indolència
Del temps, hi ha la desídia
Del propi viure:

Polir les formes
Per no caure en la incúria
És necessari,

Perquè no calli
Per sempre la paraula,
Que ara reposa.

Cúspide (Itineràncies poètiques, 106)

T'has descobert
Silenciosa i ferma
Enmig del desert
Qne m'envolta la set erma,

I he de callar
Per no trencar el silenci,
Esperar el demà
Fins que la tristor em venci.

T'has descobert
Clara cúspide pura
Perquè, despert,

Et segueixi amb la usura
De qui sap del cert
Que així la vida assegura.

Inconsciència (Itineràncies poètiques, 105)

Dorm la paraula
Més bella en els meus llavis:
El teu nom, pluja
Abundant perquè oblidi
La xardor i la tristesa.

I el pronuncio
Mentre reposo; absència
De consciència
Quan el silenci envolta
Les hores que transcorro

Lluny de la teva boca.

Escàpola (Itineràncies poètiques, 104)

Per omplir el cistell del teu bagatge,
He travessat el desert, entre dunes
De penúria, amuntegant insomni i llunes
Fins que he fet real cada miratge.

Fins que he agrupat totes les engrunes
De sorra escampades per un aliè paisatge,
No he sabut del cert que la nostra platja
Ha esdevingut desferra abans que les prunes

I llur temps hagin tornat. Encara són verdes,
I no tindran opcions de madurar perquè la fura
Que és la vida escàpola fa més dura l'espera.

Tornarà al nostre recer aquesta breu primavera,
Alimentada amb els teus somriures de llum pura,
Si són hiemals les dolçors que havien de ser gerdes?

Oníriques delícies (Itineràncies poètiques, 103)

S'omplen els meus somnis de goges,
De gorges aquàtiques que canten
Les delícies d'un món construït
Pels alegres cants de les orenetes
I per nous començaments de dia.

Entre llençols de molsa i de dolça
Calma, dormo i reposo de les nafres
Que han de cicatritzar amb l'oblit
I amb el sondeig de les regions
Abissals de l'ànima, per trobar-hi el fel.

Reposo i dormo, en el cel d'un núvol
Que he abastat, mentre m'enlairo
Nord enllà, entre cançons i màgia,
Envoltat de somnis que m'embolcallen.