Fins quan haurem de conviure amuntegats
en aquest espai tan reduït i impregnat per terres de linòleum i pel
vernís, que fa irrespirable l'aire que ens és necessari també a
nosaltres? Enxubat, miro al meu voltant i, tot i que em sembli
insuportable algun que altre veí, no em queixo massa perquè, entre
aquesta diversitat, hi ha l'enriquiment de l'esperit i això també
és mèrit de tots, inclús aquell que no hauria de perllongar la
seva existència, ni tan sols l'hauria hagut de començar. Cadascú
té el seu periple i les seves raons per ser al món. Des del cabdill
que es creu guia i explica les seves idees amb una barreja de deliri
i de demència, fins a l'oficinista que, de la nit al dia, ha optat
per la desídia i la deixadesa, la rebel·lia extrema que el farà
morir d'inanició perquè prefereix no fer-ho.
Murmuro noms i títols, recordo els
absents i els que sempre resten al seu lloc, quasi inamovible. I
estic atent, des que els llums s'encenen, per si sento el contacte
encuriosit d'uns capcirons estranys. I, quan això passa, l'encontre
fortuït, inesperat malgrat l'atenció invertida, demano a l'esperit
de la lleixa, tan proper al meu origen, que també és el de la
resta, que jo sigui útil i realitzi la meva tasca el millor que he
après en el silenci i en la foscor de la biblioteca, en el tràfec
de la impremta, en el bosc que em va veure néixer abans que tot
canviés amb la fulla de la serra. Prego que el nou company de
trajecte sigui curós amb mi o amb el company que triï, si no sóc
jo aquest cop, i que sàpiga admirar el meu interior, no només
l'aparença.
I, en l'amalgama del paper i de la
tinta, del cuir i de la cola, duré el meu missatge fins als confins
del món, si cal, mentre ulls i mans i llars ignots m'acullin lluny
de la prestatgeria que m'alberga, mentre lluitem, els meus parents i
jo, per no semblar simplement un llibre avorrit, sense estridències
de cap mena ni història.
