Tàrraco (Itineràncies poètiques III, 21)

Petita i rodona com el melic del primer amor,
La lluna es reflecteix en la mar i sóc infant
De nou, en les platges tarragonines que l'enyor
I el record fan que esdevinguin nostàlgia i cant.

Perquè la memòria perdura -silueta de l'amfiteatre
Majestàtica abocada a la sorra- i en un instant
Retorna un cos ple d'anys a l'època dels quatre.

Teletípia (Minirepte5)

Alícia Dàmata
Reuters (Bèlgica)

Després de parlar de crisi gairebé a diari, avui ja es pot escriure sobre recuperació. I una recuperació que titllen de miraculosa els experts en economia. Perquè no és habitual que un país constituït en tan poc temps afronti la seva curta vida enmig d'una època de crisi i, a sobre, la superi.

No parlem d'un gegant com Alemanya o dels Estats Units, tampoc de cultures mil·lenàries com la Xina o la Índia. Sinó d'un petit Estat europeu del que ja tenim bases documentades de la seva lluita contra l'opressió, d'ençà del segle X, i amb un bagatge cultural i econòmic que ja havia brillat en èpoques de dependència. Aquest bagatge econòmic era la principal raó per no permetre ni la constitució d'un Estat Federal ni la independècia per part d'Espanya.

Malgrat tot, la pressió popular i la il·lusió

El cap d'informatius de RTVE deixa de llegir i estripa el tetetip. No deixarà que aquesta notícia sigui emesa en les cadenes de la seva pàtria, que ja té prou d'haver sofert la independència dels Països Catalans.

Carícies nicotíniques, ignomínia gèlida (Itineràncies poètiques III, 20)

He reptat per la platja d'un record d'infantesa
I no hi he reconegut cap rostre, cap racó, ja res.
Potser és que som això, una memòria maldestra
Que fulmina il·lusions i crea mons nous de trinca.

I, llavors, amb la fesomia grisa pel desconcert,
M'he preguntat becquerianament: on són les carícies
Nícotíniques d'un primer amor furtiu si aquesta platja
Ha esdevingut desferra d'una resquícia esfilagarsada?

Demà tornaré, tal vegada, per si l'amnèsia no emboira
Aquest grapat de sorra, aquest glop d'aigua salada
Que oneja sens pausa, amb la ignomínia gèlida de l'oblit.

I, qui sap si aleshores sabré trobar llavis tendres,
Cossos colrats pel sol, jovenívols, o romandran les restes
Del pas de gent diversa, fins i tot la presència de fantasmes?

Matèria d'evanescència (Itineràncies poètiques III, 19)

[seguiment extraoficial del poema Amors propers, de la Montse]


Matèria d'evanescència,
Però el teu record perdura
I l'espiga rep la clèmencia
De la Natura més pura.

Fill, pare, germà,a la mà
Resta la carícia i l'essència
Teva, que no conegué el demà.

Efímera, perpètua (Itineràncies poètiques III, 18)

Parlar de l'efímera eternitat
O de la perpètua brevetat
Costa el preu de l'existència
Que ens ha estat oferta.

La llàgrima i el somriure
Conviuen a flor de pell i compten
Els instants i els segles
Sense diferència ni preferència.

Digues-me, home que sofreixes,
Dona que tastes la felicitat,
Què seria de nosaltres si tot
Fos rutinari i lineal, immutable?

Qui parla de l'eternitat és
L'animal més fràgil que existeix.