Ho reconec, no és fàcil acceptar que
ens fem grans. Ningú no se n'escapa, però, de complir anys i de
cremar etapes per endegar-ne de noves. Siguin millors o pitjors. I
s'agreuja en el cas de les dones. Jo no en sóc l'excepció,
evidentment. Encara que podria relliscar-me prou, tot per dur la
contrària i pel fet de burxar. Tot just fa un parell de dies que ha
estat el meu aniversari. N'han caigut cinquanta. I ja és una xifra
per tenir en compte. Sobretot amb amics que gasten un humor àcid i
corrosiu com una servidora. Des dels primers missatges i trucades per
felicitar-me que hi havia una gamma ben variada de tons. L'optimista
i el taciturn, el confident i el burleta. I d'aquests darrers
n'apareixen en excés en moments delicats. Malgrat que la floreta de
la figura envejable m'ha fet somriure, ha tardat ben poc el
reguitzell de comentaris amb poca gràcia. Posar el cinquanta
t'apropa als seixanta. Aquesta frase ha destapat la capsa dels trons
i s'han encadenat les bromes referides a l'envelliment i la
decadència del cos. I ràpidament han apareguts alzheimers i càncers
diversos, divorcis i noves sogres... L'adició de dramatisme i
d'obscuritat ha portat el tema a una degeneració força accentuada,
amb juguesques incloses. No em pregunteu ara com ha estat la cosa per
arribar a aquest punt. L'únic que sé és que, en breus instants,
ocuparé el nínxol que reservàvem per a l'àvia, encara fresca com
una rosa, mentre s'apropa a la centena.
