A
través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El quart ha provocat aquest relat:
Apujo la persiana i la
claror del matí m'ofèn els ulls, encara acostumats a la penombra.
Comença un nou dia i cal posar-se les piles i esmorzar i endreçar
la casa. A l'edifici del davant, també s'hi apugen les persianes.
M'encauo darrere de les cortines i observo una estona la dona gran
que surt al seu balcó i inspecciona cada test que hi té duu una
bata de color violeta mig descolorit, apagat, i unes plantofes amb un
blau elèctric llampant i hòrrid. No li arriba la pensió per
comprar-se una de nova, més conjuntada amb les sabatilles? O no té
família perquè li'n regali una altra? O és una moda, absurda com
qualsevol altra, que dissenya peces de roba que semblen envellides?
Imagino que sota hi deu portar un pijama. Podria assegurar que és un
model típic del mercat o d'un fora estoc en què, per molt que
remenis, mai no hi trobes un que destaqui; més aviat són estampats
vulgars, teles d'incerta qualitat que, a la mínima, fan boletes o
s'estripen. Mentre barrino i bado, ella té totes les plantes
esporgades i regades, amb moviments precisos i experts.
Baixo a la cuina i
escalfo una tassa de beguda de soia mentre trec el cafè soluble, el
sucre morè i una cullereta. Me'l prendré al menjador, mentre
fullejo una revista cultural. En apujar la persiana del finestral que
dona a la terrassa exterior, el degoteig del balcó trenca la calma
que regna a aquestes hores en el carrer. Just damunt seu, les
cortines verd festuc del veí (o de la veïna) contrasten en la
façana d'obra vista i n'acoloreixen les seves zones grises. Aquestes
vistes mai no canvien, com si qui hi visqués allà dins no tingués
massa cura de casa seva ni de la seva higiene personal. L'àloe que
s'hi veu entre la barana tampoc no té un aspecte saludable. En
fixar-me una mica més —per si està sec del tot o té una
coloració pròpia d'aquesta estació—, una cortina es descorre i
sorgeix un parell d'ulls que intenten devorar allò que apareix fora.
Penso que m'ha vist perquè aquesta llambregada no dura més que tres
segons. Tampoc aquesta vegada soc capaç de discernir el seu sexe.
Entro de nou i enllesteixo el cafè, ja tebi, en dos glops.
Els quefers domèstics em
distreuen durant una bona estona; entre pols i detergent, lleixiu i
canvi de llençols, m'empesco un menú fàcil de preparar i que no
aporti massa calories. Cal vigilar aquests quilets de més que
s'agafen i s'acomoden entre els malucs i la panxa. El sol de migdia
convida a dinar a la terrassa, i així ho faig: amb un llibre obert i
una amanida complerta gaudeixo de l'aire lliure. I les instruccions
de fitness que venen des de la finestra de la veïna divorciada em
distreuen. S'està posant en forma? Deu ser que té alguna conquesta
entre cella i cella? O és que ja li pesa el cul i no pot ni pujar
per les escales de casa seva? Sempre acabava respirant fatigosament
quan decidíem anar a caminar una mitja horeta justa, però d'ençà
del seu divorci que no es fa amb segons qui de cara a la galeria i jo
soc una mala influència, sobretot per a les enraonies. Realment, em
rellisca quina opinió pugui tenir de mi. El que és evident és que
el sol de finals d'hivern dura ben poc. S'hi estava bé fins fa una
estona, que s'ha aixecat una brisa molesta.
Desparo la taula del
dinar frugal i frego els quatre estris fets servir, i em preparo un
te Earl Grey amb un xic de mel. Encara que sigui poc recomanable,
intento llegir unes línies d'aquesta novel·la interminable
recolzada a la vitroceràmica, però un miol intens i els esbufecs
del veí del darrere em destorben. La primera impressió és la
sexual, que no tinc una ment massa puritana i és el que acabaria amb
més d'una rucada. Però les restes de sang de les mans i que la seva
finestra també sigui la de la cuina m'esborra aquest pensament del
cap. Prepara el dinar; de ben segur que un d'aquells arrossos per
llepar-s'hi els dits —amb set gats rondant-te tot el dia deu ser
complicat, tot i que darrerament sembla que s'hagin calmat força—.
Hi té la mà trencada, ell que és valencià i caçador i jubilat.
Alguna vegada me n'ha portat, una ració un pèl exigua, tot s'ha de
dir. Però millor que no n'abusi. Els set gats que conviuen amb ell
es noten en la reacció al·lèrgica que em causa la seva amabilitat
altruista. Un arrosset seria deliciós —inclús després del tiberi
de quatre fulles d'enciam i una pastanaga minúscula i tres grans de
moresc amenitzats per una llauna de tonyina, per donar-li un toc
alegre—. Conill i garrofons i pebrotet i el regust del safrà, junt
amb el socarrat... Igual que el de fa una setmana, potser? Aquell
dia, però, vaig haver de prendre'm doble ració d'antihistamínics.
Com si s'hagués escolat un dels seus felins dins de casa. Però serà
millor que deixi aquestes xafarderies: caldrà enllestir les tasques
abans que s'acabi el dia, que s'escapa acceleradament.
