Latència (o Concuspiscència i nostàlgia)(RepteDCIV)

S'ha dutxat amb parsimònia tot esmerçant-s'hi. Després de tota la tarda a les classes d'arts plàstiques, sols demana aquest ritual per treure's les restes de terrissa d'entre les ungles i per gaudir del silenci i de la calma amb ell mateix. Ja arribaran la cridòria de la quitxalla, les quatre frases comptades entre el matrimoni, el sopar frugal i les combinacions impossibles gràcies a qui tingui el comandament del televisor. Però cada vegada li costa més trobar-se a gust immers en aquest plaer solitari de la dutxa. Si no és una corredissa entre els germans, és una visita inesperada que l'apressa. Tot i que sembla més una justificació pel desencís gradual que se li ha acumulat any rere any, com una desídia incòmoda o un avorriment continu. Per no esmentar la tòpica i típica arribada del desencís, també a la seva llar.

Tem dir allò que sent. Perquè és crua la veritat. Però, d'un temps ençà, les seves mans no li desperten emocions, tampoc no s'esforça per arribar abans a casa i fruir d'una atmosfera relaxada. Inclús amb un cert grau d'excitació, quan existeix el perill de la descoberta, perquè els ulls dels infants sempre són curiosos... Per això, de vegades, davant tants imprevistos i filigranes circenses, prefereix esperar la complicitat nocturna, un cop que els fills ja són allitats i vençuts pel son, quan l'habitació s'impregna de la fragància de l'espígol, deixat a l'armari entre les peces de roba, o les ametlles del gel de dutxa d'ella, o quan les llistes del parquet registren qualsevol moviment. Aquests instants sagrats, però, no l'omplen ja. El que hauria de ser un cúmul de preliminars per suggestionar-lo esdevé un ambient gèlid que no convida a explorar aquell cos tan conegut. El desencís és tan tangible i latent, la química de la concupiscència tan inexistent, que s'olora la nova la derrota.

En la foscor absoluta, amb una certa nostàlgia, palparà el perímetre on descansa la seva dona, detectarà la camisola i les corbes sinuoses de la seva figura i, per uns minuts, fingirà una flama que ja li fa el pes. L'egòlatra prefereix això que acceptar que realment existeix el desamor per ell mateix.

Aprenent de geni (Repte Clàssic DCI)

Té tantes ganes i desigs d'esdevenir poeta que s'ha impregnat dels clàssics amb lectures fins a altes hores de la matinada, quan gairebé despunta el dia. Emula les rimes de Carles Riba i els decasíl·labs de Miquel Martí i Pol; l'amor furtiu i cortès d'Ausiàs March o la perfecció dels sonets de J. V. Foix; el sentiment tísic de Joan Salvat-Papasseit o les imatges plenes de simbolismes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Li ronda pel magí el croquis d'un amor que pot esdevenir musa dels seus versos, i n'esbossa qualitats incomparables, extretes de tantes bandes que no hi reconeix cap noia real o que s'hagi creuat amb ell al llarg de la seva vida però ja li fa el pes aquest disseny tan estrafolari com platònic. A més, qui sabrà si existeix o és una invenció de l'artista quan estigui a la palestra, en qualsevol fira del llibre mentre signa exemplars a tort i a dret? No hi ha cap figura en l'escampall retòric que inclogui l'al·legoria o idealització? Haurà de consultar el seu manual d'estil... I engolir un cop més el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, i rellegir els versos de Josep Maria de Sagarra per polir vocabulari i expressions.

Ara, però, l'aprenent de deixeble de geni dorm com un soc amb el llum de la taula on feineja a diari, després de la jornada estudiantil, entre voluminosos llibres, assetjat per fulls i fulls que ha omplert d'estrofes i que sempre acaben enterrats al fons d'un calaix en el moble més apartat de tota l'estança. Sense destorbar el seu son ni el seu somni de convertir-se en un autor de renom, llegim la darrera composició, tota una filigrana d'alexandrins amb una rima interna que gairebé no és plausible...

Narcís

On s’amaga la Veu que crida l’aigua efímera
En el si de la Fosca amb paraules lacòniques?
Mentre la nit s’embosca en l’urc de la seva ànima,
El llim paga l’alt preu de l’àvida supèrbia.

On s’oculta la Veu que clama l’aigua agònica,
Que es perd en la flor tosca, pètals de carn diàfana?
En el seu cor creix l’osca del malefici, errívola
Set que asseca la deu de l’eterna innocència.

Lluny dels somnis acaba amb la mentida aquàtica
El feble espill trencat d’esperances incrèdules,
Fill de la soledat sense misericòrdia.

Es gelarà la lava que el crema amb flama ígnia?
El pètal, del fang nat, mor per la imatge pròpia:
En el cor s’ha sembrat l’agonia de Màrsies.

El cert és que la mitologia o les rimes no estan massa en voga però és el perill que té haver-se deixat impressionar pel cercle homèric i, sobretot, per poetes que deixaren de banda la quotidianitat i feren que els seus mots fossin massa inaccessibles per al poble que podia llegir-los i comprendre'ls. Però no li restem mèrit a aquest vailet que, entre la vetlla i l'endormiscament, teixeix el seu Univers particular...

Eufòria (o Equívoca)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 5)

 

Fulleja'm, vas dir-me, i entre la calor i el plaer de ser enmig de la biblioteca del Museu, el seny m'abandonà.

Competència (o Essència)(#tweetrelat #hemcrescutjunts; 4)

 

Digues, quina competència té l'arbre davant de la grisor del mur, per molt d'art que aculli en el seu interior?

Velocímetres (#hemcrescutjunts #tweetrelat; 3)

La taula parada, cadires incloses, és un cop de puny d'ençà que l'accident canvià la nostra realitat per sempre.

Celístia (o Brúixola)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 2)

Calia trobar l'atzur enmig de la celístia, o viceversa. Mentrestant, els teus ulls ja em servien de brúixola.