21/12/10
Hipocondríaca (Repte Clàssic CDXLVI)
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. La foscor també indica que l'hora és correcta. Les palpitacions no disminueixen, el malson que tenia fa uns instants encara la persegueix. Els dígits brillen en l'habitació i tot té un aspecte fantasmagòric. I això tampoc no la tranquil·litza. Vol que transcorri aquest minut, que passin els segons fins que canviï la darrera xifra.
Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.
Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?
Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. Té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.
Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...
Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.
Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?
Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. Té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.
Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...
19/12/10
Síndries en desídia (o Psicodèlia nívia) [Melorepte128]
Per si els camins cap a les geleres de fúlgida grogor nívia
Han de pertorbar el descans de la forest, amago les sabates
Allà on puguin conquerir amb xavalla princesetes barates
I constituir, mica en mica, harems en un oasi del desert de Líbia.
Per si cada miratge fa que em pregunti si és un camell
Cada duna que veig, viatjaré fins a regions abissals
Sense llum ni vida, perquè els malsons no omplin de calç
Viva la meva boca, i pugui salvar d'alguna manera la pell.
I esdevinc oli -o petroli- en la bassa d'aigua que m'envolta.
I preparo en silenci els camàlics fidels per una nova revolta
Contra tot el que no hagi creat, a través de fangars de ronya.
I seré monarca, xa, eunuc, soldat i semental amb escafandre
Mentre canvio de paisatge a tort i a dret, a bon preu i sense mandra,
Fins que la regalia d'una guitarra i d'un motor em desensonya.
Impertèrrita instantània (RPV153)
In Memoriam Nguyễn Văn Lém
Potser cal besar el bressol de la Terra per oblidar
L'estrèpit del plom en travessar la templa,
I el silenci s'ha trencat definitivament per
Emparar el tro i l'hecatombe, la immundícia i no saber
Trobar l'inici sense haver de trepitjar la
Humanitat sencera amb plaer.
Potser cal repetir de nou els noms
D'allò que ens envolta només per situar-nos.
Quan el món ha emmudit amb hermètiques maquinacions
I no facilita una sortida ni l'oxigen, l'ofec i el deliri
Persisteixen més enllà de la demència,
Fins als límits arran de pell, a flor d'ànima.
I ens adonem que no hi ha respostes per a cada
Pregunta, fragments de vida òrfena.
*
Denúncia
Per un tret, has d'inhumar un pas perdut.
I sabrà el món què és l'home, o allò que queda,
Que corre per aquests marjals en decadència
Contínua, que, amb la seva imatge, esdevé mut.
Calla la boca, i parla el revelat, pigmentació
Que porta el nom de la sang, el so del tot,
El ressò del sofriment, de la mort imminent,
La por i el valor, l' aire d'una darrera inspiració.
I la decrepitud d'aquella carn que resta viva put
Com el cadàver que deixa oblidat, i, quan sent gana, torna a la cleda
I menja la minestra, com qui és innocent, amb vehemència.
Però vindrà el dia. I aquella bala és plom d'una tona, la visió
De milions d'ulls que esguarden cada següent pas, cada gallet que escup llot.
I la vergonyant acció immobilitza l'home -la bèstia- i el torna lent.
La imatge: Execució a Saigon, d'Eddie Adams
12/12/10
Acàcies oníriques (dibuixet)
Que inventa noms i mons, que guarneix
Amb glicines la rutina del dia a dia
I sobrevola camps d'acàcies on hi ha desert.
I guaito cada miratge del paisatge,
Cada figura nova que fendeix la solitud,
I lloo i callo per escoltar el silenci
I la creença que existeix el més enllà.
Sabré com tornar al meu lloc d'origen
Desorientat per les giragonses de la vida,
Quan somnio que visc en vetlla, sempre despert?
Afuaré les hores amb el perpetu vertigen
De recórrer rius i pastures, en un viatge
Que no acaba perquè el somni no ha d'acabar?
Carències mastodòntiques (Relats conjunts)
Els darrers mesos ha suportat estoicament que les costellades setmanals de la mare hagin hagut de ser substituïdes per les píndoles proteiques insípides però amb major aportació calòrica (Aquesta afirmació la deixa en dubte). També ha sabut reprimir les carències d'activitat sexual amb artefactes que no sabia que existissin per no estar pensant en el mateix les vint-i-quatre hores del dia. O no enyorar els espais oberts del llogarret salmantí on va neixer quan es veu envoltat de passadissos freds i assèptics, en un indret de poc més de setanta metres de longitud.
Fins i tot ha arribat al punt de deixar passar el descuit de la seva dona (en la darrera videotrucada, l'aparició d'un negre mastodòntic que sortia del bany de la seva pròpia casa només abillat amb una minúscula tovallola) per no haver d'endegar una discussió interespacial. De començar-la, de ben segur que seria la riota dels astronautes. I sofreix en silenci per callar, i cal sumar la proliferació de morenes per aquesta autorepressió (sense Ruscus, de Llorens, és difícil controlar-les).
Però ja n'està fins al capdamunt. Aquesta nit ha capitulat definitivament.
Sap com acabar amb aquesta angoixa que augmenta dia rere dia. Obre unes escotilles i en tanca unes altres per no posar en perill cap més membre de la tripulació de l'Estació Espacial Internacional. Es llençarà a l'hiperespai, ho té assumit. Serà ràpid, indolor i efectiu. Abans d'obrir la darrera escotilla que el separa del final, treu el carnet de soci, l'esguarda, el besa i el retorna a la butxaca d'origen.
És l'orgull de l'Astronàutica Espanyola i un madridista de soca-rel. Però hi ha coses que no es poden suportar. Sobretot quan es tracta d'una maneta de l'etern rival...
Relats conjunts
Fins i tot ha arribat al punt de deixar passar el descuit de la seva dona (en la darrera videotrucada, l'aparició d'un negre mastodòntic que sortia del bany de la seva pròpia casa només abillat amb una minúscula tovallola) per no haver d'endegar una discussió interespacial. De començar-la, de ben segur que seria la riota dels astronautes. I sofreix en silenci per callar, i cal sumar la proliferació de morenes per aquesta autorepressió (sense Ruscus, de Llorens, és difícil controlar-les).
Però ja n'està fins al capdamunt. Aquesta nit ha capitulat definitivament.
Sap com acabar amb aquesta angoixa que augmenta dia rere dia. Obre unes escotilles i en tanca unes altres per no posar en perill cap més membre de la tripulació de l'Estació Espacial Internacional. Es llençarà a l'hiperespai, ho té assumit. Serà ràpid, indolor i efectiu. Abans d'obrir la darrera escotilla que el separa del final, treu el carnet de soci, l'esguarda, el besa i el retorna a la butxaca d'origen.
És l'orgull de l'Astronàutica Espanyola i un madridista de soca-rel. Però hi ha coses que no es poden suportar. Sobretot quan es tracta d'una maneta de l'etern rival...
Relats conjunts
Errívola brúixola (RPV152)
Passos són un món de novetat,
Com si no servís de res l’experiència dels peus en d’altres sòls.
Mai no és fàcil aguantar l’equilibri
Damunt de la corda fluixa de l’Univers que ens envolta,
I accelera la seva rotació quan comencem
A avesar-nos-hi.
(Qui ens guia amb tanta mestria en un món diferent, amb tanta perícia?)
Mai no és fàcil arribar a acostumar-se
A la varietat; l’errívola brúixola ens acompanya
Per a que ens sentim més perduts encara.
Sempre és difícil la fermesa, en el vertigen d’un món
Que no s’atura mai, que gira constantment,
Eterna, i mai no s’aturen l’evolució i el canvi.
11/12/10
Opiàcies (Repte Clàssic CDXLV)
Des que es va decretar l'abolició de les religions, un buit existencial semblava haver-se apoderat de tota la població. Però, ràpidament, l'Aliança de Governs va saber solventar el problema creant DOGMA I, un ens per prestar serveis al cultiu i a la recol·lecció de raufills. En realitat, els raufills són una varietat de roselles per trobar la pau de l'esperit, segons els Presidents aliats. I, allò que va començar com un joc i amb incredulitat, avui ja és motiu per llevar-se de bon matí i trobar un sentit a l'existència.
Les grans naus gestionades per DOGMA I han augmentat considerablement, repartides pels barris de les metròpolis. Des de primera hora, a trenc d'alba, fins ben entrada la nit, les cues de voluntaris són un garbuix de rostres desconeguts, de mirades optimistes i, alhora, furtives, de nerviosisme perquè les portes metàl·liques permetin el pas del nou torn. Un llarg passadís és el preàmbul de la nau que em correspon, que és plena de raufills. Les parets són miralls que multipliquen, amb els seus reflexs, les cares i els cossos d'aquells homes i dones vestits d'una manera uniforme. Les mateixes persones que fa uns anys no imaginaven la vida sense la seva religió s'agrupen, gairebé en silenci, en aquest passadís. I ja no enyoren l'ortodòxia de la seva doctrina i no dubten que la felicitat que han assolit ara només la poden aconseguir gràcies a DOGMA I i els seus raufills.
Alço la vista, davant de les grans portes, també cobertes de miralls, que han estat gravades amb lletres gegantines perquè no oblidem a quin lloc entrem. Somric, amb una barreja d'amargor i de tristesa, derrotat, en veure el nom de DOGMA I reflectit a dreta i esquerra, i m'adono que, en el fons, no ha servit de massa la pressumpta revolució contra les creences. Ahir érem anyells; potser avui ens creiem recol·lectors lliures de raufills però seguim essent tristos anyells...
Les grans naus gestionades per DOGMA I han augmentat considerablement, repartides pels barris de les metròpolis. Des de primera hora, a trenc d'alba, fins ben entrada la nit, les cues de voluntaris són un garbuix de rostres desconeguts, de mirades optimistes i, alhora, furtives, de nerviosisme perquè les portes metàl·liques permetin el pas del nou torn. Un llarg passadís és el preàmbul de la nau que em correspon, que és plena de raufills. Les parets són miralls que multipliquen, amb els seus reflexs, les cares i els cossos d'aquells homes i dones vestits d'una manera uniforme. Les mateixes persones que fa uns anys no imaginaven la vida sense la seva religió s'agrupen, gairebé en silenci, en aquest passadís. I ja no enyoren l'ortodòxia de la seva doctrina i no dubten que la felicitat que han assolit ara només la poden aconseguir gràcies a DOGMA I i els seus raufills.
Alço la vista, davant de les grans portes, també cobertes de miralls, que han estat gravades amb lletres gegantines perquè no oblidem a quin lloc entrem. Somric, amb una barreja d'amargor i de tristesa, derrotat, en veure el nom de DOGMA I reflectit a dreta i esquerra, i m'adono que, en el fons, no ha servit de massa la pressumpta revolució contra les creences. Ahir érem anyells; potser avui ens creiem recol·lectors lliures de raufills però seguim essent tristos anyells...
7/12/10
Màcules ingràvides (Melorepte127)
El teu cos de tendresa perpètua, ingràvida,
I els travesso i em mantinc amb la fermesa
De qui sap oblidar vents i marees, nits obscures,
Interminables vetlles terribles, fam i la voràgine
Que traça els límits de l'ignot on la vida és llar
Inhabitable, far inevitable, lletania d'un so inaudible.
Dibuixa'm en la blancor de la teva pell, respira'm,
Inunda'm l'ànima amb la teva veu virginal, sense màcula,
Tempta'm, emporta't cada gram d'humanitat que em pertoca
Fins als capcirons dels teus dits, on la carícia neix i arrela,
I torna't afable escletlla en la roca dura del penya-segat
De l'isolament, de la mudesa que traspua en els porus
D'un present desemparat, romeria cap als teus llavis.
2/12/10
Astringència (Repte Clàssic CDXLIV)
Pels altaveus del menjador, sonen els primers acords d'El far del Sud, de Sopa de Cabra. Però l'Amèlia no deixa de mastegar la macedònia sense immutar-se. Ja ha oblidat que es tracta de la peça preferida de la seva filla, la Núria, que segueix en observació després d'haver sofert una embòlia als trenta-cinc anys. Això també ho ha oblidat.
Si li preguntessin, no sabria respondre quant de temps porta en aquest asil, ni si l'han visitada darrerament. Tampoc no sap relacionar les cares dels familiars amb el parentesc que pertoca. L'Alzheimer li ha fet perdre el nord. No té la satisfacció dels somriures de l'Èrica, la seva néta, ni ha de seguir maleint el seu marit, que la va abandonar en embolicar-se amb l'Anastàsia, la dona de fer feines vinguda d'un país de l'Est arruïnat pel comunisme.
I transcorre els seus dies amb rutina i silenci, només trencats per l'entusiasme de la Nèlida, la voluntària nicaragüenca que la neteja i l'ajuda a menjar, que la passeja i li explica històries del seu país, que no retindrà durant massa temps. I els altaveus que repeteixen dia rere dia la mateixa selecció musical, que serveix tan sols per fer menys feixugues les hores diürnes, o el televisor que emet una varietat molt limitada de pel·lícules de l'Oest i de comèdies romàntiques. Són els gèneres més inocus per als pacients, segons el parer del director del Centre.
Una peça instrumental de Glenn Miller, In The Mood, acompanya una nova cullerada de macedònia. Mecànicament, l'Amèlia obre la boca i deixa que s'hi introdueixi el seu contingut. Però la mossegada posterior fa que trobi l'astringent llavor d'un gra de raïm. I el seu cap recula a l'època en què l'Amèlia menjava gotims acabats de collir del cep, a la vinya del pare. Fins que el suc li regalimava per les comissures i arribava amb el vestit tacat i la gana satisfeta. I les restes de llavor quedaven entre les dents i, de tant en tant, trobava l'aspror, que li agradava.
Però aquest moment de lucidesa no dura gaire. La Nèlida li acosta un got d'aigua als llavis i, amb el primer glop, desapareixen l'astringència i el record, enmig de la boira que l'aclapara des de fa mesos i que li ha esborrat la identitat i la vida viscuda.
Si li preguntessin, no sabria respondre quant de temps porta en aquest asil, ni si l'han visitada darrerament. Tampoc no sap relacionar les cares dels familiars amb el parentesc que pertoca. L'Alzheimer li ha fet perdre el nord. No té la satisfacció dels somriures de l'Èrica, la seva néta, ni ha de seguir maleint el seu marit, que la va abandonar en embolicar-se amb l'Anastàsia, la dona de fer feines vinguda d'un país de l'Est arruïnat pel comunisme.
I transcorre els seus dies amb rutina i silenci, només trencats per l'entusiasme de la Nèlida, la voluntària nicaragüenca que la neteja i l'ajuda a menjar, que la passeja i li explica històries del seu país, que no retindrà durant massa temps. I els altaveus que repeteixen dia rere dia la mateixa selecció musical, que serveix tan sols per fer menys feixugues les hores diürnes, o el televisor que emet una varietat molt limitada de pel·lícules de l'Oest i de comèdies romàntiques. Són els gèneres més inocus per als pacients, segons el parer del director del Centre.
Una peça instrumental de Glenn Miller, In The Mood, acompanya una nova cullerada de macedònia. Mecànicament, l'Amèlia obre la boca i deixa que s'hi introdueixi el seu contingut. Però la mossegada posterior fa que trobi l'astringent llavor d'un gra de raïm. I el seu cap recula a l'època en què l'Amèlia menjava gotims acabats de collir del cep, a la vinya del pare. Fins que el suc li regalimava per les comissures i arribava amb el vestit tacat i la gana satisfeta. I les restes de llavor quedaven entre les dents i, de tant en tant, trobava l'aspror, que li agradava.
Però aquest moment de lucidesa no dura gaire. La Nèlida li acosta un got d'aigua als llavis i, amb el primer glop, desapareixen l'astringència i el record, enmig de la boira que l'aclapara des de fa mesos i que li ha esborrat la identitat i la vida viscuda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)