Que inventa noms i mons, que guarneix
Amb glicines la rutina del dia a dia
I sobrevola camps d'acàcies on hi ha desert.
I guaito cada miratge del paisatge,
Cada figura nova que fendeix la solitud,
I lloo i callo per escoltar el silenci
I la creença que existeix el més enllà.
Sabré com tornar al meu lloc d'origen
Desorientat per les giragonses de la vida,
Quan somnio que visc en vetlla, sempre despert?
Afuaré les hores amb el perpetu vertigen
De recórrer rius i pastures, en un viatge
Que no acaba perquè el somni no ha d'acabar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada