Llegeixo tranquil·lament a la meva
butaca de lectura, en silenci, ara que ja es pot. Però dura poc la
calma. La presència de la nena a la sala em fa alçar la vista i
deixar la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa. Els seus ulls,
sempre a l'aguait, em miren amb odi, freds i amb ràbia condensada.
La fito sense pronunciar cap paraula. No mou ni un múscul del seu
cos esquifit. Tampoc jo no goso moure'm, per si comencés a xisclar
en veure un sol moviment meu. Aquest silenci, tan costós de trobar,
és meravellós i no em ve de gust que aquesta marreca el trenqui de
nou, capriciosament, per molt extraordinàries que siguin les
martingales que pugui idear. La ignoro i segueixo amb el llibre.
Però pressento el punt àlgid d'una
ganyota que s'entreveia en els seus llavis just abans de reprendre la
lectura. Les seves mans obertes i els dits separats estan en tensió,
la mateixa que es pot respirar a la sala. Els seus ulls em provoquen
nerviosisme i la respiració se m'accelera, gairebé emulant la de la
petita, amb un ritme tan ràpid que sembla ofegar-se. Suplico que em
deixi en pau durant el temps que llegeixi. Li ho suplico amb la
mirada, sense emetre cap so. Vull gaudir de la lletra impresa durant
un interval de temps mínim, escassos minuts si cal. He claudicat fa
tant...
La súplica és escoltada. Potser.
Perquè l'horrible ganyota cessa a l'instant. Però clou les mans amb
força, els ínfims punys agrupen tanta ira que temo per la meva
integritat, si es decideix a carregar contra mi. No sabria com
defensar-me, de nou, del seu atac violent. Demano calma,
tranquil·litat, assossec. Amb la mateixa fórmula que abans. La seva
mirada s'alleuja, no hi té tant d'odi. Però el to moradenc de les
seves ulleres no em fa confiar en ella. Tot i així, la nena gira cua
i surt de la sala. Quedo bocabadat de tanta docilitat. Deixo el
llibre damunt de la tauleta i segueixo les seves passes.
La trobo quieta al rebedor, palplantada
i amb la vista dirigida a la porta. No sortirà pas. Perquè sap que
no pot fer-ho i perquè no li ho facilitaré jo. Aprofito la seva
immobilitat per anar cap al lavabo. Encenc el llum i, dins de la
banyera, encara hi roman el cos ensangonat de la petita. El ganivet
que li travessa la caixa toràcica n'és la prova que l'he morta i
que allò que he vist ja no pot trencar el
silenci. Com a molt, espantar-me de tant en tant. Torno a la sala i
reprendré la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa, sense rialles
ni sorolls, sense destorbs capriciosos d'una nena malcriada.
