L'estridència omple
l'apartament en sonar el telèfon i la mosca aixeca el vol. Ningú no
despenja l'aparell i continua el so metàl·lic del timbre fins que
salta el contestador i la veu masculina, gravada sense modulacions
emotives, convida a deixar un missatge tot seguit. Llavors, el senyal
acústic, com una comporta oberta, deixa pas a un torrent de retrets
ple de violència i ràbia:
—Hola, ja ho
suposava, que no t'atreviries a atendre'm. T'he telefonat al mòbil i
ara al fix de casa teva, després que no rebis els missatges ni me'ls
vulguis llegir. Sí, hi haurà una raó de pes que em faci sentir
culpable, però n'estic fins al capdamunt que no t'enfrontis a les
coses. Som parella i hi ha moments per a discutir, també. No només
flors i violes i petons i carantoines. Som adults i has de posar-hi
més de la teva part perquè això rutlli. Fuges una vegada més i em
deixes amb la paraula a la boca. Desapareixeràs durant uns dies, ho
sé. Però aquest cop no t'aniré al darrere, t'ho hauràs de guanyar
i ja ho has de saber que et perdonaré i ens reconciliarem. Però
tingues valor i afronta els temporals si creus que...
El temps per al missatge
ha escapçat el comiat. Però l'Ofèlia no tornarà a telefonar. Ja
ha dit allò que havia de dir i no es vol estovar. Anirà a la dutxa,
s'hi estarà una bona estona i recapacitarà. Tot són hipòtesis
diverses, ara que es troba als antípodes d'en Màrius i no sap cap a
on dirigir aquesta relació, en què tants esforços han de venir de
la mateixa banda perquè s'avanci. I mai no és la d'ell. Se
l'imagina encauat al seu apartament, havent blocat el pany de la
porta com les altres vegades perquè ella no es presenti i el
sermonegi. Realment, li manca sang per a l'amor.
L'Ofèlia es deixa
amanyagar pel doll d'aigua calenta mentre, a l'habitació d'en
Màrius, la mosca atura el seu vol quan el silenci ha envaït de nou
el pis. Aterra a la taca de sang coagulada, que s'estén al voltant
de l'orifici de bala del jove, que jau mort al llit amb el revòlver
encara a la mà.
