El novel·lista segueix cada matí la mateixa parsimònia. Des de fa quaranta anys, no ha canviat els seus hàbits. És despertat pel servei, remuga gairebé sense fer-se entendre i es regira en el llit fins que troba una nova postura per trencar el son mitja hora més. Llavors, la criada que l'ha avisat per llevar-se, sempre a l'hora exacta, té ordres de deixar-lo dormir i de no destorbar-lo més. Aquestes dèries tenen els rics, sobretot els que viuen de renda, li xiuxiuejava els primers dies la més veterana de les serventes.
Immediatament, aquests sons indestriables cessen per deixar pas a un lleu ronc constant i oscil·lant. Ara és quan és més perillós despertar-lo. Hi hauria renecs i malediccions, i alguna plantofa aèria fins i tot. Per això, la casa se sumeix en un tràfec silenciós. L'amo crea mentre dorm també. En aquella cambra hi ha l'alquímia dels seus arguments, dels seus diàlegs, d'aquells finals rocambolescs que, enmig d'un àpat banal, gosa d'explicar. El seu cercle d'amistats, tan abundós com els seus cabals, l'escolta amb interès, sempre amb el cuc de la curiositat rosegant per dins. Tothom sap que es troba immers en el gran projecte de la seva vida: una novel·la tan important com Les Misérables, de Victor Hugo, igual de monumental, o més. I sense obsolescència. Tal com els explica, els seus personatges són apassionats i sensuals, carregats de qualitats que ningú no ha trobat, juntes, en cap altra persona.
El novel·lista es lleva quan el dia ja fa hores que ha despuntat. Un esmorzar frugal, que serà servit quan ell ho indiqui i al seu despatx, per desentumir els membres i aclarir el cervell. Cal ordenar les paraules que ha anat engendrant en el seu interior. Per això, és l'únic moment que permet l'entrada d'algú, a part d'ell, al seu despatx de treball. La criada duu la safata amb por, per si de cas la seva presència pot desconcentrar el novel·lista. Quasi tots els matins el troba amb roba lleugera i s'endevina un cos blanc i malgirbat, però amb gràcia. Si no està murri, li brindarà uns paràgrafs acabats de somniar. Com si la impaciència s'apoderés de la seva boca, elogia cada línia que crea, cada fesomia que veu perfecta en visualitzar-la. I ella bada la boca, innocent com és, i es deixa seduir per aquells mots plens d'erotisme. És quan l'esmorzar s'allarga més del normal. Però no hi ha murmuris ni represàlies pel retard.
Damunt de la taula, les piles de llibres creixen dia rere dia. Envolten el tinter i el munt de fulls en blanc preparats per ser escrits. I un canelobre al mig presideix l'escenari. Per quan el crepuscle faci minvar la llum del sol. Aquell escriptori és sagrat, i els calaixos més encara. Cadascun té una clau, que el novel·lista guarda zelosament. La neteja d'aquest santuari domèstic i literari és minsa, just un plomall de tant en tant perquè la pols no s'hi acumuli, res d'ordenar el contingut dels calaixos, això mai. I davant dels ulls excrutadors de l'artista. Com si aquelles carpetes, que ella imagina prenyades de fulls escrits, puguessin desaparèixer si se'ls aplica un ordre diferent de l'estipulat per les mans de l'amo.
El novel·lista no menja massa la resta del dia. A no ser que hi hagi visita. Llavors, el despatx s'omple de buidesa. Les visites es reben, sense excepció, a la sala més gran i lluminosa de la casa: la Biblioteca. I les safates de menjar corren igual de ràpid que les ampolles de vi i de licors. Rialles i converses al voltant de la nova troballa en l'argument debatut en l'anterior reunió. Perquè només és permès de parlar de les seves idees, com si es tractés d'un dèspota que durant anys ha imposat aquesta llei no escrita. Ni política ni esports ni literatura d'altri. És excèntric però s'ho pot permetre: els diners l'ajuden a mantenir aquest tarannà estrafolari. I a donar peixet d'aquesta manera.
Quan fosqueja, després d'haver estat tancat dins del seu despatx gran part del dia, demana que se li serveixi el sopar. Només uns fruits secs i una grossa tetera amb una lleugera infusió, que sovint ni toca. Amb la recerca de situacions enginyoses i de frases intel·ligents se li passen les hores sense adonar-se'n. Per això, es lamenta en comprovar l'hora al rellotge de la Biblioteca. Sopa amb la rapidesa que no té al matí per llevar-se, i s'assegura d'haver tancat amb doble volta la porta del despatx. No cal donar opcions als ratolins, murmura amb malícia. Encén les dues espelmes de la tauleta de nit i busca, en el seu llibre de capçalera (Hugo, per descomptat), el punt on va abandonar la lectura la nit anterior.
El novel·lista sap que els paràgrafs de la prosa d'Hugo són extraordinaris. Però barrina encara en allò que ha pensat al llarg del dia, que ha deixat sense escriure ni anotar enlloc. Ho repetirà mentalment tres o quatre vegades i, a l'endemà, encara se'n recordarà quan es llevi. Té tanta memòria... Una nova trama enmig del nus de la història es barreja amb el que havia pensat, un fill desconegut trobat en els llunyans mars del Sud o un parentesc amb un noble que ha passat a millor vida, per homenatjar les lectures anteriorment llegides. O qui sap si l'odi resultant d'un ajustament de comptes d'avis, que ha passat als fills dels fills d'aquests primers. Tindrà en compte totes les alternatives.
Al final, de ben segur que les emprarà. Aquests apunts mentals li han estat útils des de fa quaranta anys, quan va començar a gestar aquesta magna obra que podrà eclipsar la novel·la hugoniana. Amb aquest pensament megalòman, el novel·lista s'adorm, amb la mateixa parsimònia que ha seguit durant quatre dècades. I amb la idea que demà, finalment, passarà a net aquests apunts mentals que s'amunteguen dins del seu cap. I que no oblida ni escriu encara. Pura alquímia, la seva memòria de novel·lista brillant...
29/3/12
Període de cadència (Repte Clàssic DIV, 1)
Després d'uns mesos de treva i de placidesa, ahir va tornar a discutir amb la seva dona. Per una nimiesa sobre l'educació de l'Ènia, la filla que tenen en comú. Sap que ara vindrà un període hostil i silenciós, sobretot en absència de la petita. Mentre hi sigui ella, guardaran la compostura. I es besaran, com a molt, a la galta i gairebé sense notar-se.
Per evitar mals majors, ha dormit al sofà i, en despertar, es dutxa silenciosament, es vesteix i no espera que ella li prepari l'esmorzar. A més, encara dorm. Pren un cafè en una esgarrapada i surt de casa, amb la intenció d'enterrar el mal tràngol. I oblidar la discussió de la nit anterior i tot el que incumbeix. Causes i conseqüències incloses. Avui trobarà a faltar la cadència del tendre comiat de l'Ènia. L'imagina. Adéu, pare, diria la petita amb somriure i bigotis de cacau i llet.
I en tancar la porta, amb fermesa però amortint el cop, és quan s'adona que s'ha descuidat la còpia de les seves claus dins de l'apartament. I el més dramàtic. També les del cotxe. Tocarà anar a peu a la feina i telefonar abans del migdia a casa perquè la seva dona tingui la deferència de trobar-se a casa. Almenys fins que ell arribi després de plegar. Llavors, ja negociarà el preu de l'armistici. Es corda la gavardina i surt del portal cap a l'ampla avinguda. Es mira el canell i no hi troba el rellotge de polsera. El matí ha començat ben descuidat... Sap, però, que el marge que li queda és ampli per arribar a l'hora.
Tot just despunta el dia. No està acostumat a veure la ciutat a aquestes hores i li sembla nova, estranya fins i tot. L'avinguda té matisos que mai abans no havia percebut, les fesomies de la gent, endormiscada encara, o els cotxes estacionats d'una forma diferent a la que, per costum, ha vist dia rere dia. Però continua caminant. Amb cadència i fermesa. Potser calen trenta anys de vida laboral per adonar-se de petits detalls, pensa. O caminar més sovint...
A la primera cruïlla, es guia per l'instint més que per la coneixença. Distingeix zones però no s'ubica amb precisió. L'estranyesa d'haver esdevingut per un dia vianant forçós el descol·loca en part. S'adona que és com un nounat que comença a donar les seves primeres passes. Insegur, perdut, desorientat inclús. El rellotge digital de la farmàcia que es troba pel camí brilla de forma verdosa. Ja no pensa en el seu, de rellotge. Només en la brisa matinera, que refresca l'ambient; per això, s'apuja més el coll de la gavardina. A punt de deixar l'hivern i la temperatura encara és baixa, sobretot al matí i al capvespre.
Però té l'assossegament de contemplar l'harmonia que l'envolta. Escolta el trànsit que, quan ja ha deixat la gran avinguda, es calma. I esquiva una tifa enmig de la vorera. No és ell l'únic incívic... El traç mig esborrat de guix al terra el porta a descobrir una xarranca de la tarda anterior, segurament. Una pedra és al número 3 i saltaria per jugar com anys enrere feia. Però ara és un home adult, seriós, amb una compostura... Entre carrers secundaris, i amb les seves idees rondant-li pel cap, no sap si ha fet bé de desviar-se i deixar l'avinguda. L'orientació no és el seu fort, i menys si el trauen del seu hàbitat natural que és el cotxe. El cotxe i l'oficina, pensa. Malgrat que ara no sàpiga ubicar cap dels dos, ni en el pensament ni en el lloc exacte.
Al cap de cinc llargs minuts, o això calcula, el cansament apareix. El sedentarisme té això: quan el costum no és anar a peu, el cos es relaxa, perd la tensió, la forma. El to muscular diria aquell que es forja els bíceps al gimnàs. Ara està segur que arribarà amb retard. On sigui, arribarà més enllà de l'hora fixada. Per això, decideix descansar les cames una estona. En la tranquil·litat d'un parc, prou gran per calmar-lo i dissimular la seva veritable desorientació. Seu en un banc a prop de la zona d'entreteniments. Entre gronxadors i tobogans, aquest matí asolellat poc més demanaria. Sobretot després de seure, que les cames s'alleugen a l'instant. Es descalçaria si no fos per la gent i la graveta que cobreix el terra de l'indret. O una becaineta per alliberar-se de cabòries absurdes. Hauria de saber inventar millors excuses. Tot i que no en tingui, de motius. Tot i que intueixi que el seu tarannà no és així. Potser és bondadós i, en realitat, és un malparit que no suporta les persones. Potser es creu bon amic i no hi hagi ningú a prop seu per oferir-li ajuda. Potser sigui que...
Adéu, pare, adéu! Mira'm bé, que no fujo! O potser sí!
La cadència metàl·lica el desperta. I la veu que sembla cridar-lo. Una nena es gronxa, un home l'empenta amb suavitat. Més fort!, reclama ella, però ell no li fa cas. Riu, un somriure ampli quan l'home, que deu ser el seu pare, la impulsa amb una mica més de força. Finalment, enmig dels pensaments, s'ha adormit. Instintivament, es mira el canell. Una capa de brutícia el tenyeix, igual que la gavardina. En llevar-se, els peus trepitgen la grava. Descalços ara. No ha servit de res la dormida. El cap li rodola de nou, sentint-se contrariat. La nena para de riure amb ganes i el mira. S'adona que l'ha despertat potser? L'envolta una olor poc agradable, com si un gos hagués aprofitat per pixar-se a prop d'ell i, fins i tot, l'hagués esquitxat. Però no és que sigui pròxim el pixum. És la seva pròpia roba la que desprèn aquest resclum. Mira a dreta i esquerra i, a banda del pare i la filla, no hi veu ningú més. Preguntar l'hora? Saber on es troba? Des de quan?
Instintivament també, s'alça i es clava més encara la grava a les plantes dels peus. No té les sabates a la vista, només un parell de botes rònegues i apedaçades en diversos llocs. Però les ignora, igual que ignora el carretó que hi ha just al costat del banc que ocupava. El gronxador segueix balancejant-se però la nena n'ha saltat i ha corregut cap al seu pare, que l'ha abraçada. Ara són els dos que el miren. Fins que el pare estira el bracet de la petita. S'allunya decidit, però la nena gira el coll i l'esguarda encara, com hipnotitzada.
Deixa estar la parella i s'apropa a una cabina. O el més semblant a un telèfon. Regira les butxaques on sembla embotir-se tot d'objectes estranys, però res de xavalla. Despenja l'auricular i escolta el to. Trucarà al 012 almenys. Sense diners, què més pot fer...? Però abans de prémer l'u, deixa caure l'auricular i observa el reflex d'un rostre demacrat. Una barba de setmanes pobla aquesta cara i uns cabells descuidats i llargs, llardosament embullats, cauen damunt de les espatlles. Sent terror amb el primer que li ve al cap. Però en voler tornar per on ha vingut, no recorda la direcció que ha de prendre. Passa pel banc que ocupava fa poc i els cartrons que el cobreixen puden de la mateixa manera que ell put. I un bric de vi tombat ha escampat part del seu contingut al terra. El panorama que ha descobert és de tal desolació que només desitja despertar d'una vegada d'aquest malson. Es mossega el llavi fins que nota el gust de la sang. Sent el dolor.
Sanglota i el sanglot agafa ritme, una cadència similar a la de les llàgrimes que brollen dels seus ulls, abans que les mans els cobreixin. Per no veure la decadència que el rodeja...
Per evitar mals majors, ha dormit al sofà i, en despertar, es dutxa silenciosament, es vesteix i no espera que ella li prepari l'esmorzar. A més, encara dorm. Pren un cafè en una esgarrapada i surt de casa, amb la intenció d'enterrar el mal tràngol. I oblidar la discussió de la nit anterior i tot el que incumbeix. Causes i conseqüències incloses. Avui trobarà a faltar la cadència del tendre comiat de l'Ènia. L'imagina. Adéu, pare, diria la petita amb somriure i bigotis de cacau i llet.
I en tancar la porta, amb fermesa però amortint el cop, és quan s'adona que s'ha descuidat la còpia de les seves claus dins de l'apartament. I el més dramàtic. També les del cotxe. Tocarà anar a peu a la feina i telefonar abans del migdia a casa perquè la seva dona tingui la deferència de trobar-se a casa. Almenys fins que ell arribi després de plegar. Llavors, ja negociarà el preu de l'armistici. Es corda la gavardina i surt del portal cap a l'ampla avinguda. Es mira el canell i no hi troba el rellotge de polsera. El matí ha començat ben descuidat... Sap, però, que el marge que li queda és ampli per arribar a l'hora.
Tot just despunta el dia. No està acostumat a veure la ciutat a aquestes hores i li sembla nova, estranya fins i tot. L'avinguda té matisos que mai abans no havia percebut, les fesomies de la gent, endormiscada encara, o els cotxes estacionats d'una forma diferent a la que, per costum, ha vist dia rere dia. Però continua caminant. Amb cadència i fermesa. Potser calen trenta anys de vida laboral per adonar-se de petits detalls, pensa. O caminar més sovint...
A la primera cruïlla, es guia per l'instint més que per la coneixença. Distingeix zones però no s'ubica amb precisió. L'estranyesa d'haver esdevingut per un dia vianant forçós el descol·loca en part. S'adona que és com un nounat que comença a donar les seves primeres passes. Insegur, perdut, desorientat inclús. El rellotge digital de la farmàcia que es troba pel camí brilla de forma verdosa. Ja no pensa en el seu, de rellotge. Només en la brisa matinera, que refresca l'ambient; per això, s'apuja més el coll de la gavardina. A punt de deixar l'hivern i la temperatura encara és baixa, sobretot al matí i al capvespre.
Però té l'assossegament de contemplar l'harmonia que l'envolta. Escolta el trànsit que, quan ja ha deixat la gran avinguda, es calma. I esquiva una tifa enmig de la vorera. No és ell l'únic incívic... El traç mig esborrat de guix al terra el porta a descobrir una xarranca de la tarda anterior, segurament. Una pedra és al número 3 i saltaria per jugar com anys enrere feia. Però ara és un home adult, seriós, amb una compostura... Entre carrers secundaris, i amb les seves idees rondant-li pel cap, no sap si ha fet bé de desviar-se i deixar l'avinguda. L'orientació no és el seu fort, i menys si el trauen del seu hàbitat natural que és el cotxe. El cotxe i l'oficina, pensa. Malgrat que ara no sàpiga ubicar cap dels dos, ni en el pensament ni en el lloc exacte.
Al cap de cinc llargs minuts, o això calcula, el cansament apareix. El sedentarisme té això: quan el costum no és anar a peu, el cos es relaxa, perd la tensió, la forma. El to muscular diria aquell que es forja els bíceps al gimnàs. Ara està segur que arribarà amb retard. On sigui, arribarà més enllà de l'hora fixada. Per això, decideix descansar les cames una estona. En la tranquil·litat d'un parc, prou gran per calmar-lo i dissimular la seva veritable desorientació. Seu en un banc a prop de la zona d'entreteniments. Entre gronxadors i tobogans, aquest matí asolellat poc més demanaria. Sobretot després de seure, que les cames s'alleugen a l'instant. Es descalçaria si no fos per la gent i la graveta que cobreix el terra de l'indret. O una becaineta per alliberar-se de cabòries absurdes. Hauria de saber inventar millors excuses. Tot i que no en tingui, de motius. Tot i que intueixi que el seu tarannà no és així. Potser és bondadós i, en realitat, és un malparit que no suporta les persones. Potser es creu bon amic i no hi hagi ningú a prop seu per oferir-li ajuda. Potser sigui que...
Adéu, pare, adéu! Mira'm bé, que no fujo! O potser sí!
La cadència metàl·lica el desperta. I la veu que sembla cridar-lo. Una nena es gronxa, un home l'empenta amb suavitat. Més fort!, reclama ella, però ell no li fa cas. Riu, un somriure ampli quan l'home, que deu ser el seu pare, la impulsa amb una mica més de força. Finalment, enmig dels pensaments, s'ha adormit. Instintivament, es mira el canell. Una capa de brutícia el tenyeix, igual que la gavardina. En llevar-se, els peus trepitgen la grava. Descalços ara. No ha servit de res la dormida. El cap li rodola de nou, sentint-se contrariat. La nena para de riure amb ganes i el mira. S'adona que l'ha despertat potser? L'envolta una olor poc agradable, com si un gos hagués aprofitat per pixar-se a prop d'ell i, fins i tot, l'hagués esquitxat. Però no és que sigui pròxim el pixum. És la seva pròpia roba la que desprèn aquest resclum. Mira a dreta i esquerra i, a banda del pare i la filla, no hi veu ningú més. Preguntar l'hora? Saber on es troba? Des de quan?
Instintivament també, s'alça i es clava més encara la grava a les plantes dels peus. No té les sabates a la vista, només un parell de botes rònegues i apedaçades en diversos llocs. Però les ignora, igual que ignora el carretó que hi ha just al costat del banc que ocupava. El gronxador segueix balancejant-se però la nena n'ha saltat i ha corregut cap al seu pare, que l'ha abraçada. Ara són els dos que el miren. Fins que el pare estira el bracet de la petita. S'allunya decidit, però la nena gira el coll i l'esguarda encara, com hipnotitzada.
Deixa estar la parella i s'apropa a una cabina. O el més semblant a un telèfon. Regira les butxaques on sembla embotir-se tot d'objectes estranys, però res de xavalla. Despenja l'auricular i escolta el to. Trucarà al 012 almenys. Sense diners, què més pot fer...? Però abans de prémer l'u, deixa caure l'auricular i observa el reflex d'un rostre demacrat. Una barba de setmanes pobla aquesta cara i uns cabells descuidats i llargs, llardosament embullats, cauen damunt de les espatlles. Sent terror amb el primer que li ve al cap. Però en voler tornar per on ha vingut, no recorda la direcció que ha de prendre. Passa pel banc que ocupava fa poc i els cartrons que el cobreixen puden de la mateixa manera que ell put. I un bric de vi tombat ha escampat part del seu contingut al terra. El panorama que ha descobert és de tal desolació que només desitja despertar d'una vegada d'aquest malson. Es mossega el llavi fins que nota el gust de la sang. Sent el dolor.
Sanglota i el sanglot agafa ritme, una cadència similar a la de les llàgrimes que brollen dels seus ulls, abans que les mans els cobreixin. Per no veure la decadència que el rodeja...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)