21/12/10
Hipocondríaca (Repte Clàssic CDXLVI)
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. La foscor també indica que l'hora és correcta. Les palpitacions no disminueixen, el malson que tenia fa uns instants encara la persegueix. Els dígits brillen en l'habitació i tot té un aspecte fantasmagòric. I això tampoc no la tranquil·litza. Vol que transcorri aquest minut, que passin els segons fins que canviï la darrera xifra.
Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.
Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?
Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. Té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.
Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...
Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.
Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?
Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. Té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.
Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am
Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)