Quiromància (Repte Clàssic DVII)

A ell, allò de la quiromància no li produïa ni fred ni calor. Tampoc la cartomància ni la resta de màncies que poguessin existir i que ell no en tenia ni idea. Per això, entrar a la caseta de la zíngara, que s'havia instal·lat a la fira del poble, va ser més per passar l'estona i riure's d'allò que li digués que un afer seriós. La situació, però, va fer un gir inesperat en esmentar coses tan personals com endevinar, sense cap bri de dubte, els noms dels seus parents de tres generacions enrere i, fins i tot, de la seva dona i fill. Va ser quan se la va prendre d'una altra manera, sobretot en predir-li que es veuria involucrat en un accident amb un camió.

D'ençà d'aquella nit, en què va arribar a casa mudat de fesomia, que no ha trepitjat el carrer. Al dia següent, amb urgència extrema, va telefonar l'oficina per demanar una excedència. L'excusa de tenir cura del seu fill, a més del seu currículum impecable, va ser un motiu prou important perquè se la concedissin sense cap objecció. Ara és ell qui planxa i fa bugades, qui frega els plats i els terres, qui vesteix el petit i el banya. Excepte dur-lo a l'escola i fer la compra, ho fa tot. Les comandes a través d'internet i l'àvia solventen aquestes dues facetes “prohibides” després d'escoltar les paraules de la zíngara.

També ha canviat l'hàbit de sortir amb la bicicleta amb la colla per una bicicleta estàtica i el gimnàs ha quedat relegat, també, per una biblioteca millor assortida. Almenys el perill queda lluny de la seva vida, mentre no arrangi la qüestió laboral i pugui fer la feina des de casa mateix. Amb aquest tràfec mental es troba quan l'àvia li porta el petit, que és mogut de mena, i que va de cap a l'habitació dels jocs entre crits sobreexcitats. Ell el deixa fer; tenen un tracte: si ho endreça tot quan toqui dutxa o sopar, no hi ha restriccions de volum ni de treure les joguines que més li vinguin de gust.

Amb cinc minuts de marge, l'avisa per entaular-se. La mare no vindrà fins a les deu de la nit, i el petit ja farà una hora que estarà dormint. Sent el terrabastall de tornar a col·locar a lloc peces de Lego i playmòbils i cotxes de carreres, que són els joguets més utilitzats pel seu fill. Haurà d'insistir-li perquè es renti les mans i, quan ja hagi sopat, haurà de controlar-lo perquè es renti les dents i s'empijami sense rondinar massa ni fer-se el cançoner. Això ho ha heretat d'ell, ho sap clarament. El vespre, però, transcorre amb calma, i el petit ho fa tot amb iniciativa pròpia. Fins i tot, es passa el bastonet de cotó per les orelles, cosa que odia per naturalesa.

La casa queda en silenci després de recollir la cuina i espera la seva dona per sopar plegats, és dels pocs moments que poden estar junts. Abans d'agafar la novel·la que està llegint ara, va a comprovar que tot estigui en ordre a l'habitació del nen. Enmig del passadís a les fosques, el ressò d'un clàxon al carrer l'espanta. Sense motius, però. Allarga la mà per prémer l'interruptor de la llum. Abastar-lo i relliscar succeeix al mateix moment. El passadís queda il·luminat just per recordar les paraules macabres i enigmàtiques de la zíngara. Perquè allò que li provoca la relliscada i la caiguda, tan desafortunada que el desnucarà, és un camionet de joguina que el petit no ha recollit.

Mandorcórovi

Això de tenir por a la foscor no li ve de nou, a la Patrícia. La mare i l'àvia ho saben i, per això, no la renyen quan una d'elles es troba el llum encès de la seva habitació quan han de despertar-la. L'àvia intenta que se li passi aquesta por explicant-li històries abans d'anar a dormir, del país de Mandorcórovi, el lloc on neixen les estrelles. La nena l'escolta atenta però ràpidament la venç la son, amb la veu tranquil·la de l'àvia de fons, que li relata peripècies vingudes d'aquell món imaginari.

Quan l'àvia apaga el llum de la tauleta de nit i marxa de l'habitació, la Patrícia dorm profundament. Però no tarda a obrir de nou els ulls i adonar-se que es troba sola i a les fosques. Com sempre que es desperta, la seva mà busca l'interruptor del llum i el prem. Quina és la seva sorpresa en veure que la llum s'intensifica, és blavenca i envolta les parets de la seva habitació que, mica en mica, es va omplint de libèl·lules que voleien al seu voltant. És un vol juganer que la convida a riure i a alçar-se del llit i seguir-les cap allà on vagin.

Si hagués de dir on es troba, dubtaria bastant abans de contestar. Perquè tot el que veu en incorporar-se és totalment nou per a ella, però també familiar. Ha sentit parlar tantes vegades d'aquestes coses fabuloses que no s'estranya que, enmig de la seva habitació, hagi aparegut un camp verd ple d'arbres fruiters i que l'aire bufi amb olors d'ametlles torrades. Tampoc que les libèl·lules la guiïn cap endavant i ella camini sense tenir por de res.

El sol brilla, els núvols es mouen amb lentitud, i la Patrícia gaudeix fixant-se en cada detall de Mandorcórovi. Les flors de colors vius i variats, la suavitat d'una catifa d'herba als peus, i els ocells que refilen entre les branques dels fruiters, carregats de pedres precioses que, en tocar-les amb els becs, es converteixen en fruita madura i deliciosa. Ella també voldria menjar-ne. Tot just ho ha desitjat que una deliciosa poma vermella li ha aparegut a la mà. La mossega i tasta la dolçor més exquisida que mai no ha imaginat mentre jau damunt de l'herba.

Aquest plaer és interromput pels peixos-estrella, que neden o volen, o totes dues coses a la vegada, al seu davant. Un reguitzell nombrós que omple el cel en qüestió de segons, fins que el sol gairebé desapareix i la llum és més escassa. Però és una penombra agradable. Els cossos dels peixos-estrella són lluents, amb ales en lloc d'aletes, i els seus ulls parpellegen de tal manera que la Patrícia es troba còmoda. Les libèl·lules dansen amb els peixos-estrella, sense destorbar-se entre ells i la nena és una espectadora d'aquest espectacle. Quan apareix la lluna, queda bocabadada per la bellesa del conjunt. La llum que hi havia amb el sol s'ha tornat claror màgica i preciosa. I la cadència dels moviments la bressola.

S'ha fet de nit, a Mandorcórovi, però la Patrícia no pensa en interrumptors ni en la família. Contempla els peixos-estrella dibuixant cercles en el cel i ajuntant-se al voltant de la lluna, amb una melodia suau que sembla sonar en moure's les seves ales. No es cansa d'aquest canvi continu de sorpreses que apareixen en plena nit. Perquè no se li ha oblidat que s'ha fet fosc sense adonar-se'n. Però segueix tranquil·la i somrient. Tot d'una, els peixos-estrella se separen i s'escampen pertot arreu en grups petits. No és un vol espantat, sinó que segueix la mateixa calma que havia regnat fins al moment. Cada grup, al seu torn, es dispersa més encara, fins que cada peix-estrella queda sol i en moviment. La música no para i la Patrícia es fixa en els cossos lluents que s'han escampat. Són punts en el cel, que parpellegen i la hipnotitzen.

Troba bonica la composició que ha quedat, al cel fosc i estrellat. Però el que no sap és que no cal viatjar fins a Mandorcórovi per trobar-la. Això és el que li canten en xiuxiueigs les libèl·lules; la Patrícia ja dorm profundament, de nou a la seva habitació, però somriu perquè, en el fons, està entenent les paraules cantades. Quan la mare entri al matí, no trobarà cap llum encès i entendrà que la seva filla ja ha conegut la màgia de Mandorcórovi i de la llum de les estrelles. Igual que ella va conèixer-la de petita i sent poruga com la Patrícia.