A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El dotzè ha provocat aquest relat:
—Quant demanes?
La pregunta et sobta. És
mal dia per escoltar-la però. Avui que la caldera no ha volgut
respondre en anar a prendre una simple dutxa d'aigua calenta de bon
matí. Per acabar-ho d'adobar, i després d'haver suportat la gèlida
temperatura d'una esbandida a corre-cuita, en què les restes de sabó
i de condicionador prenien posicions al llarg dels replecs més
recòndits de la teva anatomia, i d'haver-hi donat un cop d'ull a
aquella andròmina del diable sense entendre ni un borrall de
mecànica ni d'electrònica, el servei tècnic oficial t'ha mantingut
durant mitja hora ben bona al telèfon, embolcallada per una exigua
tovallola i passant encara més fred de forma gratuïta, a 1,21
EUR/minut, tan sols per informar de la incidència i quedar a
l'espera d'un forat en l'agenda, ja de per sí atapeïda en aquestes
dates hivernals, per poder enviar un operari al teu domicili. És a
dir, que tocarà seguir suportant el suplici de les baixes
temperatures sense calefacció ni aigua sanitària dins d'uns marges
calòrics suportables.
Però, com que les
desgràcies mai no arriben soles, la tensió experimentada des del
moment de llevar-te i el temps esmerçat en qüestions burocràtiques
han desembocat en una nul·la precisió a l'hora de maquillar-te,
sobretot en veure un set al bell mig del camal esquerre dels
pantalons que havies triat entre el maremàgnum de l'armari, herència
de l'etern canvi de temporada que s'allarga gràcies a aquesta
inconstància climàtica que impera en els darrers anys, i les restes
de salsa de tomàquet damunt de la teva brusa preferida, taca que és
gentilesa de la trapelleria del teu nebot que és aficionat al
llançament de porcions de spaghetti alla bolognese quan la persona
qui l'obliga a buidar el plat no és son pare. El resultat ha estat
més proper al món circense que a la finalitat primera, que era
l'harmonia de tot el conjunt, una vegada reelegida i recomposta la
part tèxtil. Però ja no tens temps ni paciència per refer el
desgavell i marxes cames ajudeu-me abans que la casa et caigui a
sobre, perquè això sembla que et falti amb la malastrugança que
arrossegues aquest matí.
No cal repetir com
arriben les desgràcies, oi? Perquè, a banda de tot el reguitzell de
dissorts anteriors, en engegar el motor del cotxe, el pilot de
reserva s'ha encès al quadre de control, i has pronunciat una bona
dotzena de penjaments a tota la inexistent parentela divina que,
incansablement, sempre esmentes com un mantra relaxant i ja estipulat
en un ordre preestablert que coneixes a la perfecció. Saps quants
quilòmetres pots recórrer així, però t'atabala veure aquell llum
ambarí encès al teu davant. I has conduït amb marxes llargues
inclús en nucli urbà, tot evitant ofegar el motor enmig d'un
estossec tartamut que espantava els vianants i la resta de
conductors. La urgència d'arribar a la benzinera més propera era
més important que el possible ridícul. Has seleccionat sense plom
95 i un import suficient perquè el dipòsit quedi gairebé ple. Els
escassos noranta segons que ha durat l'operació, quan has efectuat
el pagament amb targeta, han servit per captar l'atenció d'aquest
Dom Joan que, com un borinot que voleia inútilment al voltant d'una
flor càndida, t'ha atropellat entre compliments i mirades prou
descarades, evidents i plenes d'atreviment cap al teu vestit arrapat
i escotat, atrevides com la pregunta que, ara per ara, ha quedat en
l'aire, per barroera i inesperada.
—Tres vegades més
l'import que cobraria la teva mare per fer factible el teu
avortament, però sempre que la humanitat s'hagués extingit i tu
fossis un dels primers espècimens en caure fulminat —respons sense
immutar-te ni perdre la poca calma que encara et queda.
