1/4/20

Malastruga (#escripturaperalconfinament; 12)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dotzè ha provocat aquest relat:


—Quant demanes?

La pregunta et sobta. És mal dia per escoltar-la però. Avui que la caldera no ha volgut respondre en anar a prendre una simple dutxa d'aigua calenta de bon matí. Per acabar-ho d'adobar, i després d'haver suportat la gèlida temperatura d'una esbandida a corre-cuita, en què les restes de sabó i de condicionador prenien posicions al llarg dels replecs més recòndits de la teva anatomia, i d'haver-hi donat un cop d'ull a aquella andròmina del diable sense entendre ni un borrall de mecànica ni d'electrònica, el servei tècnic oficial t'ha mantingut durant mitja hora ben bona al telèfon, embolcallada per una exigua tovallola i passant encara més fred de forma gratuïta, a 1,21 EUR/minut, tan sols per informar de la incidència i quedar a l'espera d'un forat en l'agenda, ja de per sí atapeïda en aquestes dates hivernals, per poder enviar un operari al teu domicili. És a dir, que tocarà seguir suportant el suplici de les baixes temperatures sense calefacció ni aigua sanitària dins d'uns marges calòrics suportables.

Però, com que les desgràcies mai no arriben soles, la tensió experimentada des del moment de llevar-te i el temps esmerçat en qüestions burocràtiques han desembocat en una nul·la precisió a l'hora de maquillar-te, sobretot en veure un set al bell mig del camal esquerre dels pantalons que havies triat entre el maremàgnum de l'armari, herència de l'etern canvi de temporada que s'allarga gràcies a aquesta inconstància climàtica que impera en els darrers anys, i les restes de salsa de tomàquet damunt de la teva brusa preferida, taca que és gentilesa de la trapelleria del teu nebot que és aficionat al llançament de porcions de spaghetti alla bolognese quan la persona qui l'obliga a buidar el plat no és son pare. El resultat ha estat més proper al món circense que a la finalitat primera, que era l'harmonia de tot el conjunt, una vegada reelegida i recomposta la part tèxtil. Però ja no tens temps ni paciència per refer el desgavell i marxes cames ajudeu-me abans que la casa et caigui a sobre, perquè això sembla que et falti amb la malastrugança que arrossegues aquest matí.

No cal repetir com arriben les desgràcies, oi? Perquè, a banda de tot el reguitzell de dissorts anteriors, en engegar el motor del cotxe, el pilot de reserva s'ha encès al quadre de control, i has pronunciat una bona dotzena de penjaments a tota la inexistent parentela divina que, incansablement, sempre esmentes com un mantra relaxant i ja estipulat en un ordre preestablert que coneixes a la perfecció. Saps quants quilòmetres pots recórrer així, però t'atabala veure aquell llum ambarí encès al teu davant. I has conduït amb marxes llargues inclús en nucli urbà, tot evitant ofegar el motor enmig d'un estossec tartamut que espantava els vianants i la resta de conductors. La urgència d'arribar a la benzinera més propera era més important que el possible ridícul. Has seleccionat sense plom 95 i un import suficient perquè el dipòsit quedi gairebé ple. Els escassos noranta segons que ha durat l'operació, quan has efectuat el pagament amb targeta, han servit per captar l'atenció d'aquest Dom Joan que, com un borinot que voleia inútilment al voltant d'una flor càndida, t'ha atropellat entre compliments i mirades prou descarades, evidents i plenes d'atreviment cap al teu vestit arrapat i escotat, atrevides com la pregunta que, ara per ara, ha quedat en l'aire, per barroera i inesperada.

—Tres vegades més l'import que cobraria la teva mare per fer factible el teu avortament, però sempre que la humanitat s'hagués extingit i tu fossis un dels primers espècimens en caure fulminat —respons sense immutar-te ni perdre la poca calma que encara et queda.

Pressentiment (#escripturaperalconfinament; 11-b)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. L'onzè [en dues parts, com a condició de l'enunciat], ha provocat aquest segon relat:




Versió 1: Pressento la palpitació del plom dins del pit i gemego amb desesperada desesperació sense emetre sons a la recerca eixorca de l'oxigen en l'asfíxia al fons de la mar mentre lluito per reaparèixer a la superfície i les palmes d'un déu implacable i inexistent alhora em premen avall i em prenen la vida que ràpidament s'escola junt amb l'aire, per sempre.


Versió 2: El plom m'oprimeix els pulmons mentre perdo la vida ràpidament, al fons del mar.

Pensaments (#escripturaperalconfinament; 11-a)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. L'onzè [en dues parts, com a condició de l'enunciat], ha provocat aquest primer relat:



Dimarts qualsevol de tardor. La platja ja no acull milers i milers de banyistes en uns cent metres quadrats, ni se sent la cridòria de la quitxalla corrent rere d'una pilota o jugant a tocar i parar. En lloc d'això, els xiscles de les gavines i l'extensió de la sorra quasi deserta. Aprofito per cabussar-me i nedar una estona, fins que el cos queda balb i reclama l'escalfor de l'exterior. Una mica de crol i de braça per desentumir els membres i descarregar-los del sedentarisme diari a què es veuen sotmesos. Amb la natació, he aconseguit que els problemes de cervicals en particular, i d'esquena en general, desapareguin. Em despullo i deixo la roba dins de la bossa, al costat de la tovallola estesa, que em servirà per assecar-me en sortir. Sense pertinences de valor ni documentació, és fàcil seguir la dita fil per randa. Somric, amb aquesta ocurrència mig absurda.

Les ínfules del nedador professional que s'ha presentat a les Olimpíades per enèsima vegada fan que em llanci en planxa i em submergeixi dins de les aigües glaçades de setembre. El xipoll és considerable, però quasi imperceptible des del meu punt de vista. Bussejo durant un minut a frec del fons que, de mica en mica, s'inclina i augmenta la fondària. El cos en moviment, les braçades i les puntades dels peus remouen el pòsit de sorra i el converteixen en un núvol que dificulta la visibilitat. Allargo la sortida per inspirar de nou tot enfonsant-me encara més, avall, avall, avall: m'agrada la sensació que experimenten els pulmons mentre es buiden lentament i quasi del tot. Però, quan ja és clar que no faig peu, sento la punxada inesperada d'un objecte metàl·lic al mig del pit. Em palpo la zona i hi noto un filament just on la pell s'estira i la punta esmolada de la peça de metall. No hi ha dubte que és un ham. I de la forma que m'arrapa i m'arrossega cap avall quan intento nedar vers la superfície, queda clar que, en tallar-ne el fil, el graciós de torn hi ha deixat també el plom. Un pes irrisori però suficient per dificultar l'abast de l'oxigen necessari. Bracejo amb un esforç titànic, i em sembla cada cop més llunyà el meu propòsit. He de cavil·lar alguna estratègia, l'he de rumiar el més ràpid possible perquè ja noto l'escassedat de l'aire i la pressió augmenta dins de la caixa toràcica. Penso en la família, en els ulls verds i grans de la caganiu de casa, en les queixes de tossuda rebequeria de la preadolescent que ja té ganes de volar, en l'olor d'àloe i poma de la pell i dels cabells ondulats de la meva esposa.

Tinc la impressió que els besos d'avui, abans de marxar cap a la platja, siguin els darrers que pugui haver-los fet i el decaïment per culpa d'aquest pensament derrotista m'aclapara i colpejo el fons amb totes les meves forces i, aquest esforç allibera les últimes bombolles en una expiració a la desesperada, i noto en les temples el pols accelerat com un martell que torpedina un timbal de forma constant i monòtona i el dolor en la zona pectoral s'agreuja i la punta clavada de l'ham m'esqueixa la carn però no se'n desprèn ni un bri mentre el rastre vermellós i sense cap mena de dubte també amb un regust ferruginós si tingués l'opció de tastar-lo em passa davant dels narius i aquesta imatge em fa recordar la pel·lícula de Steven Spielberg on es descriuen els atacs d'un tauró enorme i ferotge i insaciable i somric perquè preferiria que fos una d'aquestes bèsties qui acabés amb mi i no pas un objecte descuidat per la mala praxis d'un aficionat a la pesca aquest esqual deixaria en bon lloc la meva mort que tindria un cert símbol heroic i inclús se l'hi infondria una lluita més valerosa i un calfred em recorre l'espinada i la temperatura de la mar m'endormisca les cames i els braços i em rendeixo quasi bé exànime tot reconeixent que ningú no podrà salvar-me a temps mentre m'ofego tan a prop de la costa que és ridícul pens