Les primeres notes del rèquiem porten el silenci a l'església, mentre el carretó que transporta el taüt avança fins a l'altar. Les converses s'han interromput; el moment és solemne, trist. Tothom observa els moviments dels operaris de la funerària. El grinyol de les rodes és l'únic soroll que destorba aquesta solemnitat. El somiqueig de la vídua és desesperat, inconsolable. La mort sobtada també afecta a la família, no només al difunt. El capellà, després d'haver-se aproximat al primer banc, com si aquesta complicitat ajudés a aturar el plor de la dona, comença la cerimònia. Se senya, tot murmurant una consigna memoritzada per tants cops d'haver-la emprada, i canta una pregària que la gent més devota acompanya. Resto mut, encarcarat. M'impressiona des de sempre l'olor de la cera que crema, de l'encens que voleia per tot el recinte, per aquestes paraules tan rígides i immutables.
Ben aviat arribaran les paraules d'elogi, els records d'anècdotes supèrflues o de pinzellades massa genèriques, que semblen haver-se redactat per a qualsevol persona que arribi encaixada i sense l'opció de la rèplica. Ara ningú no jutjarà si era un cràpula, un bevedor empedreït o un assidu del bordell. Aquí es blanquegen les ànimes més negres, s'obvien tantes bondats que el mossèn és el perfecte personatge per encapçalar tantes fal·làcies juntes, ja s'adiu a aquest caire mentider i eufemístic que arribarà al punt més àlgid en l'eucaristia. El reguitzell de beates es veurà tacat per la presència d'algun be esgarriat del ramat del Senyor. Però avui s'aprofita, que tot bou és bèstia grossa. I la memòria del difunt mereix un respecte.
Escopiria la fel que se m'acumula al fons de la gola però he de callar, sobretot avui. És el que toca, i no he de traspassar de nou una línia que ja se m'ha prohibit. Abans que m'adoni, el funeral ja s'ha acabat i, per darrer cop, els ulls de dona plena de sofriment m'esguarden. Tancaran el taüt, també de forma sobtada, i hauré de resignar-me al silenci d'ésser mort.
