Les primeres notes del rèquiem porten el silenci a l'església, mentre el carretó que transporta el taüt avança fins a l'altar. Les converses s'han interromput; el moment és solemne, trist. Tothom observa els moviments dels operaris de la funerària. El grinyol de les rodes és l'únic soroll que destorba aquesta solemnitat. El somiqueig de la vídua és desesperat, inconsolable. La mort sobtada també afecta a la família, no només al difunt. El capellà, després d'haver-se aproximat al primer banc, com si aquesta complicitat ajudés a aturar el plor de la dona, comença la cerimònia. Se senya, tot murmurant una consigna memoritzada per tants cops d'haver-la emprada, i canta una pregària que la gent més devota acompanya. Resto mut, encarcarat. M'impressiona des de sempre l'olor de la cera que crema, de l'encens que voleia per tot el recinte, per aquestes paraules tan rígides i immutables.
Ben aviat arribaran les paraules d'elogi, els records d'anècdotes supèrflues o de pinzellades massa genèriques, que semblen haver-se redactat per a qualsevol persona que arribi encaixada i sense l'opció de la rèplica. Ara ningú no jutjarà si era un cràpula, un bevedor empedreït o un assidu del bordell. Aquí es blanquegen les ànimes més negres, s'obvien tantes bondats que el mossèn és el perfecte personatge per encapçalar tantes fal·làcies juntes, ja s'adiu a aquest caire mentider i eufemístic que arribarà al punt més àlgid en l'eucaristia. El reguitzell de beates es veurà tacat per la presència d'algun be esgarriat del ramat del Senyor. Però avui s'aprofita, que tot bou és bèstia grossa. I la memòria del difunt mereix un respecte.
Escopiria la fel que se m'acumula al fons de la gola però he de callar, sobretot avui. És el que toca, i no he de traspassar de nou una línia que ja se m'ha prohibit. Abans que m'adoni, el funeral ja s'ha acabat i, per darrer cop, els ulls de dona plena de sofriment m'esguarden. Tancaran el taüt, també de forma sobtada, i hauré de resignar-me al silenci d'ésser mort.
1 comentari:
Réquiem (o Crápula) (ARC en la radio)
Las primeras notas del réquiem traen el silencio a la iglesia, mientras el carrito que transporta el ataúd avanza hasta el altar. Las conversaciones se han interrumpido; el momento es solemne, triste. Todo el mundo observa los movimientos de los operarios de la funeraria. El chirrido de las ruedas es el único ruido que estorba esta solemnidad. El sollozo de la viuda es desesperado, inconsolable. La muerte súbita también afecta a la familia, no solamente al difunto. El cura, después de haberse aproximado al primer banco, como si esta complicidad ayudara a detener el llanto de la mujer, comienza la ceremonia. Se seña, murmurando una consigna memorizada por tantas veces de haberla empleado, y canta una oración que la gente más devota acompaña. Sigo mudo, tieso. Me impresiona desde siempre el olor de la cera que arde, del incienso que revolotea por todo el recinto, por estas palabras tan rígidas e inmutables.
Pronto llegarán las palabras de elogio, los recuerdos de anécdotas superfluas o de pinceladas demasiado genéricas, que parecen haberse redactado para cualquier persona que llegue encajada y sin la opción de la réplica. Ahora nadie juzgará si era un crápula, un bebedor empedernido o un asiduo del burdel. Aquí se blanquean las almas más negras, se obvian tantas bondades que el cura es el perfecto personaje para encabezar tantas falacias juntas, ya se adecua a este tono mentiroso y eufemístico que llegará al punto más álgido en la eucaristía. La retahíla de beatas se verá manchada por la presencia de algún cordero descarriado del rebaño del Señor. Pero hoy se aprovecha, que todo toro es liebre. Y la memoria del difunto merece un respeto.
Escupiría la hiel que se me acumula en el fondo de la garganta pero tengo que callar, sobre todo hoy. Es lo que toca, y no he de traspasar de nuevo una línea que ya se me ha prohibido. Antes de que me dé cuenta, el funeral ya se ha terminado y, por última vez, los ojos de la mujer llena de sufrimiento me miran. Cerrarán el ataúd, también de forma repentina, y tendré que resignarme al silencio de estar muerto.
d.
Publica un comentari a l'entrada