Misericòria (o Càrregues)(RepteDCVII)

Sempre repeteixo la mateixa mirada de misericòrdia i d'agraïment quan, a la palma, m'hi cau una moneda. Així, la persona que m'ha ofert, tímidament i fugaç, l'almoina se sent satisfeta per la bona obra i, en l'aixopluc d'aquesta bona obra, s'espolsa la culpabilitat de trobar tan a prop la indigència. Mentrestant, la veu de les campanes indica l'hora exacta. Cal començar a plegar veles abans que es faci més tard. Per avui ja n'hi ha prou, penso, tot sentint el pes de la xavalla arreplegada al fons de la bossa de mà. Ja tindré ocasió de desempallegar-me'n al llarg del trajecte cap a casa.

 

Avanço feixugament fins al riu —les llambordes no faciliten l'avanç del carretó— i, mig amagada pel canyar, m'ajupo al voral i em desprenc de la brutícia que em cobreix i desfigura el rostre, les mans, el coll. L'aigua gelada em provoca un calfred perllongat, tot i que m'afanyo a canviar-me de roba. Dissimulo l'embalum rere un reguitzell d'arbusts i desaparec d'allà amb passes àgils i decidides.

Alliberada de tota càrrega quan travesso el llindar i m'acull l'escalfor de la llar, encara no ha arribat el meu marit. Prendré un bany reconfortant mentre l'espero. Aquesta nit, com cada dijous d'hivern, toca òpera a la llotja particular del Liceu. Demà serà un altre dia per interpretar el paper més reeixit, el més convincent. Enmig del carrer, en un recés per a les ànimes, la pròpia i les alienes. Si no, seria tan avorrida la vida de renda...

Càpsula (o Eufòria)[LLMRC al carrer; Jamming Lounge Juliol'15]

A Manuel BAIXAULI

El whisky ajudà a augmentar la nostra eufòria. Els viatges a través del temps, segons la meva esposa, ja eren una realitat. A la tarda, entre fulls gargotejats, m'havia revelat la notícia d'haver enllestit la investigació. La seva ajudant i ella somreien, satisfetes. No entenia aquell galimaties de xifres i fórmules estranyes, però la proposta que jo fes la prova pilot m'excità. Seria una peça clau en l'experiment i passaria als annals de la història amb lletres d'or. La vanitat se m'enlairà tot imaginant un canvi de rumb en la nostra vida. Sobretot en la meva.

No ho vaig esmentar, evidentment. Sols un histriònic sí aparegué entre els meus llavis, entumits per l'alcohol.

Dins de la càpsula, l'atmosfera era claustrofòbica. Però deixar la ment en blanc m'ajudà a suportar-la, mentre a l'exterior veia, a través del vidre minúscul, les corredisses de les dues científiques. Llavors, arribà una sobtada somnolència. En despertar, un pressentiment fúnebre m'aclarí el perquè de les cares tristes de familiars i coneguts, que passaven davant del vidre. No podia xisclar ni moure'm.

M'adono que ara sé traduir els somriures còmplices, els fregaments accidentals, que atribuïa al nerviosisme de la recerca, quan les palades de terra ressonen rítmicament.

Ciència díscola (o Glàndules i memòria)(RepteDCVI)

Hipòfisi. Amb aquesta paraula al cervell, la consciència m'ha donat la benvinguda al món en despertar. No és per fer l'acudit fàcil. Era un ressò estrany i recurrent, que retornava a cada instant, un mot que semblava reclamar un espai protagonista en un cosmos que és caos i desordre des que l'amor ha esdevingut nostàlgia. Mentre s'escalfaven els motors d'aquesta andròmina que és el meu cos de vellard, he consultat el diccionari per ubicar-me

[del gr. hypóphysis 'rebrot, crescut per dessota', comp. de hypó 'sota' i phýsis 'el que creix o brota']
f ANAT ANIM/FISIOL Glàndula de secreció interna, en forma de mongeta, situada a la base del crani, sota l'encèfal, que regula la major part de funcions de l'organisme.

i només ha servit per perdre'm encara més amb tanta ciència a primera hora del matí. Ara em caldria un cafè, sobretot per oblidar-me d'anatomies i de fisiologies que em duen cap a records que no vull regirar. No podia haver-se'm aparegut, per la mateixa combustió espontània, alguna figura retòrica o la tornada apegalosa d'una cançó de Passenger?

Hauria esquivat la ciència i l'episodi tortuós d'una relació que ja havia passat als annals de l'oblit, de la que no hi ha ni tan sols fotografies per il·lustrar-ne una existència. Tot al contrari del cos dactilífer i datiler que nit i dia em martiritza amb carícies imaginàries i turgències que em fimbren l'ànima. O la nimfa d'Heliòpolis que, malgrat silencis i absències, em fa trontollar el sòl que trepitjo només intuint una única síl·laba del seu nom selvàtic i de sílfide. Per no parlar de la verònica que em cobreix el seny en rememorar la virginitat perduda en el llit patern entre els braços minúsculs d'unes sines joves i majúscules, allà on les dents hi deixaren rastres invisibles però permanents que han perdurat anys, lustres, dècades...

I la hipòfisi ha volgut estroncar tanta memòria inútil però satisfactòria, aquest reguitzell femení que no retorna el caliu als meus llençols però que ajuda a empènyer dies. La solució serà recuperar The Final Countdown per posar en guaret aquestes neurones díscoles. I xiular com un posseït durant una bona estona. Potser vinguin al record la blonda d'unes calcetes a parvulari, o la cigarreta que havia de ser fumada per aconseguir un exòtic petó suec, als meus tendres setze anys... I resar perquè la hipòfisi s'extirpi de soca-rel i es desterri del meu cervell...