Cada llamborda és en el perímetre vital que ens tria, inclús en l'escapatòria que delata l'engany o l'adulteri.
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@deomises [twitter]
30/6/15
28/6/15
Ingerència (o Diplomàcia)(Repte DC)
En arribar a la carena, comprovo que el riu encara és al seu
lloc. Tot i els dies que han transcorregut, a pesar de les penúries
sofertes, el traç sinuós i el cabal abundant segueixen allà, immutables,
impassibles. M'aturo uns segons per l'emoció que m'aclapara ara mateix;
noto com si hagués canviat les espardenyes per tones de plom i els peus
no gosen avançar ni un mil·límetre fins que l'ànima no els ordeni
moure's de nou. Observo els meandres que em varen acollir durant els
llargs estius de la infància, que amagaren les primeres trobades amb un
amor adolescent i esbojarrat de tan fervent, que m'acompanyaren inclús
quan vaig decidir deixar el poble per sempre, rendit i sense cap altra
sortida que l'abandó i la fugida per no saber enfrontar-me a
l'imprevist...
Ara, en interrompre el meu trajecte, m'adono del cansament i de la fadiga que m'envolten, i la fam i la set són indescriptibles. Enyoro la mísera engruna de pa que desitjaria, el glop d'aigua fresca del càntir. Però no tinc ni aquest ínfim consol. Ni un gos que m'acompanyi en la soledat del camí, que s'arrauleixi a la meva vora per fer més càlides les nits i menys llargs els dies. Ho he entès prou bé: aquest tràngol l'he de passar tot sol, sense l'ajuda dels records ni de les persones conegudes al llarg d'aquests anys. Com si fos una segona oportunitat per trobar-me amb mi mateix, per complet. Per això, malgrat el tràmit dolorós i "diplomàtic", tornar al poble és necessari. Sobretot reaparèixer allà on el riu em va ser ajuda per llevar-me la vida amb covardia i deixar-hi senyals desxifrables, indicis que sóc a prop, que em deixo trobar. Tot sigui per acabar amb el vagareig perpetu i perquè el meu cos no segueixi perdut enmig de la mar, devorat pels peixos.
Ara, en interrompre el meu trajecte, m'adono del cansament i de la fadiga que m'envolten, i la fam i la set són indescriptibles. Enyoro la mísera engruna de pa que desitjaria, el glop d'aigua fresca del càntir. Però no tinc ni aquest ínfim consol. Ni un gos que m'acompanyi en la soledat del camí, que s'arrauleixi a la meva vora per fer més càlides les nits i menys llargs els dies. Ho he entès prou bé: aquest tràngol l'he de passar tot sol, sense l'ajuda dels records ni de les persones conegudes al llarg d'aquests anys. Com si fos una segona oportunitat per trobar-me amb mi mateix, per complet. Per això, malgrat el tràmit dolorós i "diplomàtic", tornar al poble és necessari. Sobretot reaparèixer allà on el riu em va ser ajuda per llevar-me la vida amb covardia i deixar-hi senyals desxifrables, indicis que sóc a prop, que em deixo trobar. Tot sigui per acabar amb el vagareig perpetu i perquè el meu cos no segueixi perdut enmig de la mar, devorat pels peixos.
21/6/15
Idèntiques (o Ànima oceànica)[#viernescreativo]
No calia haver explorat les lleres per desconèixer encara més qui érem. A pesar del llot i de la vegetació pútrida, dels hectolitres engolits i de la sal gemma, pressentíem que, tard o d'hora, el riu desembocaria en un delta, enmig de la mar. Mentrestant, però, el cervell se'ns doblaria, tot desestructurant-se en mil bocins idèntics, amb l'ànima oceànica de la deu que, sempre en degotís, s'escolava cèl·lules endins. Ens sabíem d'atzur, lapislàtzuli on el somni blavós de la vigília eterna suplica clemència i repòs, i només el més feble avançaria entre l'huracà sense esforç. Potser per això, ella xisclà abans d'albirar la fita, aquell horitzó que, al final del bucle, ens agermanaria abans de començar un nou cicle vital.
#viernescreativo
18/6/15
Parsimònia (o Brutícia)[La paraula que et menjaries a petons {serenor}]
Amb
tota la serenor del món, esbandeix un cop més el pal de fregar, que ja
no recull res més. Aviat també caldrà canviar de nou l'aiguabarreig i
repetir el procés d'omplir el cubell d'aigua calenta perquè, juntament
amb el detergent d'essència de llimona i pi, la brutícia i les taques
desapareguin i no impregnin més el terra del rebedor i, quan ja es trobi
en l'horari per poder llençar les escombraries, baixarà els dos sacs en
què hi ha encabit a corre-cuita tot l'embalum generat. La infusió de
rooibos es refreda al marbre de la cuina, aquesta no la perdona mai, ni
quan rep les molestes trucades al porter electrònic o al telèfon fix.
Llavors sap que és el moment més relaxant que pugui imaginar, quan
s'asserena del tràfec de la vida de jubilat i quan respira fondo,
arrepapat a la seva butaca preferida.
Avui, però, han gosat destorbar-lo, fins al seu replà d'escala, aquells testimonis de Jehovà amb els fascicles pamfletaris que tant detesta i que tantes vegades els ha repetit que no vol ni veure. I un rampell és un rampell, inclús quan el mastegot deixat caure n'ha desnucat un, i la traveta per interceptar la fugida de l'altre ha provocat una confabulació de l'atzar perquè el seu cap hagi topat amb el voraviu esmolat del moble mirall i el desenllaç hagi estat fatídic. Per no esmentar l'escampall llefiscós que ara ha de recollir. Amb tota la serenor del món, perquè ell, de tranquil·litat i de parsimònia i de calma, en sap un tou...
Avui, però, han gosat destorbar-lo, fins al seu replà d'escala, aquells testimonis de Jehovà amb els fascicles pamfletaris que tant detesta i que tantes vegades els ha repetit que no vol ni veure. I un rampell és un rampell, inclús quan el mastegot deixat caure n'ha desnucat un, i la traveta per interceptar la fugida de l'altre ha provocat una confabulació de l'atzar perquè el seu cap hagi topat amb el voraviu esmolat del moble mirall i el desenllaç hagi estat fatídic. Per no esmentar l'escampall llefiscós que ara ha de recollir. Amb tota la serenor del món, perquè ell, de tranquil·litat i de parsimònia i de calma, en sap un tou...
Etiquetes de comentaris:
Paraula que et menjaries a petons,
VullEscriure
17/6/15
Cobdícia (o Piràmide herètica)(Relats conjunts)
Allà, sobre l'esplanada, construïda
amb grans carreus de pedra de la zona, hi havia la principal mostra
de la gosadia i de la cobejança il·limitada, de l'absència de pors
i, alhora, l'amulet de les mil supersticions. En resum, la piràmide
herètica de la cobdícia humana. I davant seu, dissimulàvem que
badàvem les boques en un inútil intent de no deixar-nos aclaparar
per la sorpresa i per la magnitud d'aquella obra magnífica.
Imaginàvem els rituals celebrats en
aquell recinte piramidal, amb les figures tallades en blocs uniformes
i ingents. Serps emplomallades, deien els més llegits, Kukultan o
com s'escrivís, murmuraven els salvatges. I resàvem, crucifix en
mà, per no ser contaminats per aquella raça inferior, que havia
estat subjugada sota el poder del nostre Déu, l'únic i el verídic.
Sentíem menyspreu per ells, i aquest sentiment era recíproc, sens
dubte, perquè les seves mirades així ho demostraven.
Interiorment, però, inclús nosaltres,
que salvaguardàvem la puresa de la fe amb les nostres oracions i
manllevàvem pensaments pecaminosos de les ànimes del ramat, ens
meravellàvem del que havia estat capaç de fer una civilització
primitiva i tan poc desenvolupada com aquella. La visita durà ben
poc, just després d'inspeccionar cada trapa i cavitat, tot
compartiment i accés al que anomenàvem El Castell, perquè no ens
venia de gust ni ens rotava anomenar aquella estructura profana d'una
altra forma més divina. A més, aquell munt de pedres perdria el
nostre interès en qüestió de minuts.
En tornar, el camp de les mil columnes
resultava menys impressionant. Ens havíem mentalitzat que allò
només era una extensió pètria en plena decadència. L'or, l'argent
i les pedres precioses caldria trobar-los en altres llocs. Durant el
sopar, ja decidiríem quines indígenes dur-nos al jaç. Al dia
següent, ens desplaçaríem cap al sud-oest, després de sacrificar
alguns homes per sembrar el pànic i com a mostra de respecte
d'aquells incivilitzats cap a nosaltres.
16/6/15
Hàbitat (o Espècimen)(REC de la Cadena Ser VIII; 033)
Aquell ésser diminut que colpejava la lent des de l'altre costat em causava nàusees i això s'empitjorava en veure'l tan de prop, augmentat milers de vegades, fins al punt d'haver de desistir per uns minuts en la tasca d'observació. Era llavors quan visualitzava el seu origen i el seu hàbitat, la forma que havia estat obtingut i, fins i tot, totes les accions relacionades amb aquest espècimen. En realitat, era massa escrupolós per estar al laboratori, ho assumia, però mai no hagués imaginat que una mostra investigada em tirés tan enrere, sobretot tractant-se del meu propi esperma.
15/6/15
Lascívia (o Luxúria)(Repte DXCIX)
¿No has aprendido, inocente,
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas?
Jaime GIL DE BIEDMA (1929-1990)
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas?
Jaime GIL DE BIEDMA (1929-1990)
Respiro amb força i l'oloro, a escassos metres. La seva flaire és intensa, plena de totes les partícules odoríferes que poden voleiar per l'atmosfera. Sento el desig com em batega a les temples mentre els ulls s'omplen del panorama de veure'l al meu davant, un cop més. La música estrident no em destorba per escoltar el so dels seus xiuxiueigs quan xerra amb altres persones. Dissimulo tot bevent el gintònic i el gust dolç dels nabius i de l'amargor de l'angostura m'embafen el paladar. Desitjaria més sentir la seva llengua dins de la boca, juganera com pressento, amb el tacte vellutat que he imaginat en els meus somnis més humits.
Acluco les parpelles i visualitzo les paraules que endevino, entretallades i aleatòries. Les tenyeixo amb el roig encès i el groc estrident, els colors de la passió que m'embolcalla i de la gelosia que, de tant en tant, m'embarga. És tan jove, tan delectable, tan impressionable, que temo que algú se m'avanci. Sempre he pecat de poca gosadia, en qüestions amatòries, de prudent en extrem. Les mans em tremolen, que, suoses, no sabrien començar una trajectòria per aquella esquena desitjada, blanca, immaculada... I se m'eriça la pell en imaginar unes ungles clavades a les meves natges. Se m'inflamen les galtes, i és una barreja de timidesa i d'excitació. Ja em costa dissimular el meu estat. Tanta influència del pleniluni en el cos no és saludable...
Escuro el contingut del got en un darrer glop que m'oferirà l'empenta que necessito. I el valor que llueix per la seva absència. I em trobo amb les meves pupil·les abocades en els iris verdosos del jove desconegut que ha coincidit, malèficament i capriciosa, en les últimes festes que s'han celebrat a casa d'en Carlos. Aquest sagal m'ha provocat tantes nits d'insomni i manllevat el do de la paraula sempre que ha aparegut a prop meu que m'avergonyeixo de reconèixer-ho. Llavors, ironies de la vida, escolto la meva veu i la frase que he pronunciat mil vegades davant del mirall del bany de casa meva:
— Hola, sóc Jaime Gil de Biedma, el poeta, i em poses molt — balbucejo.
13/6/15
Instantànies (o Planícia)(Repte DXCVIII)
Dear, be the tree your sleep awaits,
Worms be your words, you not safe from ours
[Estimat, sigues l'arbre que el teu son espera;
que siguin els cucs les teves paraules, no et salvaràs de les nostres]
John ASHBERY [Trad. Melcior Mateu i Adrover]
Worms be your words, you not safe from ours
[Estimat, sigues l'arbre que el teu son espera;
que siguin els cucs les teves paraules, no et salvaràs de les nostres]
John ASHBERY [Trad. Melcior Mateu i Adrover]
Arriba, carregat de records i d'anhels, allà on l'arbre segueix
esqueixat, esberlat per la violència del xoc, calcinat per la fam voraç
de l'incendi. Torna al lloc de l'accident com si això li servís com a
bàlsam contra la culpabilitat i experimenta l'ofec de la consciència
mentre el seu plor agonitza al fons de la gola. No té llàgrimes per al
lament ja, tampoc no les cercaria, per molt de temps que transcorregués.
Aquest pas dels mesos sols serviria per esborrar les petges més
efímeres deixades per les rodes de l'automòbil. Però mai per restituir
l'alzina moribunda o la vida arrencada al bell mig de la plenitud.
Li ha suposat un gran esforç arrossegar els peus fins a aquesta planícia de nou, ferida únicament per la negror de l'asfalt i el soroll del trànsit rodat més o menys escadusser. La piuladissa dels ocells, que aprofiten un cable d'alta tensió per a gaudir d'un recés, omple de placidesa l'hòrrid reguitzell d'imatges que li ve al cap, instantànies agermanades al vermell de la sang vessada i al xiscle abans de la mossegada de la Dama. Desitja abraçar-se al tronc curull de dècades i refer-ne l'esveltesa, la fusta que ha estat malmesa sense seny però reconeix que és inútil fer-ho. Res no tornarà a ser com en l'origen, quan encara no hi havia indicis de la catàstrofe.
La llum de la tarda declina cap als tons ataronjats i se sent alienat i descol·locat enmig d'aquest paratge modificat per l'especulació forassenyada dels homes. Ara troba molt més absurd aquest retorn a l'escenari del drama, sobretot quan ja ha trobat el seu lloc definitiu. Correrà com un esperitat i no pararà fins que travessi les blanques parets de la seva nova llar, entre xiprers i làpides, on les històries que pugui escoltar no li remouen tant l'ànima com recordar les darreres dècimes de la seva existència, allà on l'alzina era majestàtica, centenària i bella.
Li ha suposat un gran esforç arrossegar els peus fins a aquesta planícia de nou, ferida únicament per la negror de l'asfalt i el soroll del trànsit rodat més o menys escadusser. La piuladissa dels ocells, que aprofiten un cable d'alta tensió per a gaudir d'un recés, omple de placidesa l'hòrrid reguitzell d'imatges que li ve al cap, instantànies agermanades al vermell de la sang vessada i al xiscle abans de la mossegada de la Dama. Desitja abraçar-se al tronc curull de dècades i refer-ne l'esveltesa, la fusta que ha estat malmesa sense seny però reconeix que és inútil fer-ho. Res no tornarà a ser com en l'origen, quan encara no hi havia indicis de la catàstrofe.
La llum de la tarda declina cap als tons ataronjats i se sent alienat i descol·locat enmig d'aquest paratge modificat per l'especulació forassenyada dels homes. Ara troba molt més absurd aquest retorn a l'escenari del drama, sobretot quan ja ha trobat el seu lloc definitiu. Correrà com un esperitat i no pararà fins que travessi les blanques parets de la seva nova llar, entre xiprers i làpides, on les històries que pugui escoltar no li remouen tant l'ànima com recordar les darreres dècimes de la seva existència, allà on l'alzina era majestàtica, centenària i bella.
12/6/15
Màgia venèria (o Litúrgia)[#viernescreativo]
Una nova picabaralla i una nova
reconciliació. I ja no sé quantes vegades hem repetit aquesta
història. Després, la mateixa cançoneria llagotera, com una litúrgia: acariciar en
Catàfora, el meu gat, mentre intenta mostrar interès pels meus
llibres, afalagar-me i ensucrar cada frase que pronuncia perquè, a
la nit, accedeixi a les seves carantoines, per no dir als “efectes
de la màgia venèria del poder de l'amor”, parafrasejant-lo sempre
quan es tracta d'acumular barroquisme a la loquacitat.
Com que infal·liblement sempre ocorre
això sense variacions, m'he avançat a l'estratègia redemptora i li
he fet un peluix quasi idèntic a ell, amb aquestes meves manetes
delicades, que tant venera quan hi ha ambient pacífic i afable.
Potser m'hagi sortit un xic més rodanxó del compte però la tela és
del seu jersei preferit, que m'havia negat a rentar-li com a mesura
de resistència i de pressió. Si hagués estat més detallista,
s'hauria adonat que ja no hi és, a casa, ni al cistell de la roba
bruta ni a la lleixa de l'armari.
Li ha agradat aquesta mirada augmentada
per l'efecte òptic de les ulleres, i que hi hagi un floc de cabells
tan realista i tan semblant als seus. M'ha cobert de petons, sense
haver pronunciat una disculpa per breu i inaudible que fos, com també
acostuma a succeir. Després, quan ja se li noti la impaciència del
desig creixent i del dejuni obligat durant l'hostilitat, per segellar
l'armistici, s'alçarà del llit i s'oferirà a preparar el sopar
d'en Catàfora i el nostre. Llavors serà quan realment comenci la litúrgia de la
màgia de veritat, la provocada per l'agulla en travessar el punt que
esculli en el cos del peluix. Sempre és sorprenent i gratificant
trobar, enmig del menú, el plat fred de la venjança...
#viernescreativo
10/6/15
Màcula làctia (o Lapislàtzuli i linòleum)[#viernescreativo]
Tots dos teníem la certesa que havíem
canviat. I, si no ho havíem fet encara, tard o d'hora ocorreria. Tan
sols calia abocar el contingut de l'ampolla allà on el linòleum
havia captat el rastre del vol de les libèl·lules, com una mar de
nostàlgia per alliberar-hi els somnis del lapislàtzuli. La resta
vindria sol. També els gats, que, empesos per l'instint ancestral,
olorarien aquella màcula làctia amb golafreria assedegada. Cada
llepada que efectuessin augmentaria la força del conjur i la
influència del desconegut, aquest embruix engendrat dins de les
seves pupil·les, que havien esdevingut felines en vestir-se amb la
disfressa macabra i sàdica. Sabia que no podia arriscar-me però no
tinc remei quan el meu olfacte de tafur pressent reptes i juguesques,
premis i recompenses...
Ara, quan el lli ja s'ha liquat, junt amb la meva carn —pell i ossos inclosos—, em penedeixo de tenir tanta malastrugança. Però encara em consola saber que vaig caure en l'influx d'un mag del transformisme, d'un escapista que em deixà a la corda fluixa del seu esguard, sota l'antifaç de la més mel·líflua tendresa, tot admirant la verticalitat de les seves pupil·les, tan enigmàtiques com belles. Només em resta aquest regne soliu conquerit pel líquid fluid, que és el meu cos fràgil, efímer...
#viernescreativo
9/6/15
Misericòrdia (o Política)(REC de la Cadena Ser VIII; 032)
Vaig tornar a enfocar la seva figura uniformada en l'espiell del rifle. Per no tirar-me enrere —perquè em conec— , vaig recordar les interminables hores d'instruccions, els seus capricis infantils tot abusant d'autoritat o la seva mirada de prepotència en veure'ns suar la cansalada sota un sol de justícia i així se m'omplia, més encara, el cos de ràbia. Vaig remugar els improperis que s'havien acumulat després d'anys de subordinació. Tanmateix, en el moment crucial, vaig baixar l'arma amb posat misericordiós: el tret acabaria ràpidament amb la seva vida i amb el suplici personal d'haver de suportar la seva sogra dia rere dia i no es mereixia tanta sort, la veritat sigui dita...
6/6/15
Llicència (o Fulgència)[71a Crida de VullEscriure; Gran Final]
Se sent amb sort avui. Just fa uns dies
que ha sortit de l'Acadèmia, amb la llicència sota el braç, i té
davant seu la millor oportunitat per escriure el primer text de la
seva vida. I de la seva carrera. Ell, que, en opinió de tots, era un
capsigrany, un passerell, un sòmines sense futur ni ofici, es troba
amb la bellesa personificada, la perfecció ben engranada, la
fulgència extrema d'unes corbes estilitzades. S'atura, esmaperdut,
garratibat i bocabadat, per l'emoció de la troballa. Fita a dreta i
a esquerra, per assegurar-se que res no li destorbarà aquest plaer
ni la glòria que ha imaginat durant mesos i exàmens.
Se centra per ubicar-se, necessita la
màxima concreció per ser cregut i que el seu redactat sigui
versemblant i irrevocable. Treu el bloc que utilitza en aquests casos
i comprova que el bolígraf li funcioni. Aquest cop, però, la
comprovació és minuciosa, exhaustiva. No es refia d'aquell primer
traç dubitatiu en què la boleta d'acer no ha deixat el seu rastre
entintat en tot el recorregut. El segon, en canvi, mereix una petita
ovació mental per ferm, llarg i prim. Treu la llengua per la
comissura esquerra, com sol fer quan comença a escriure. Això
l'ajuda a concentrar-se i, almenys, a afinar la sagacitat. Ja que la
punteria no la té tan bona.
Per enèsim cop, consulta el seu Rolex,
regal d'aniversari dels seus pares, que, a pesar que no li hagin dit
mai res, creu que són els artífexs d'aquest expedient immaculat,
excel·lent i irreprotxable. L'hora i la data també són importants
perquè aquest document no sigui refutat. La xardor d'aquest matí de
juny cau amb justícia, i no suporta massa la gorra. Però no perdrà
les bones formes. Tremola lleument la seva mà, també ella sent
l'emoció del moment, la seva importància. Mentre escriu, un
imperceptible somriure se li dibuixa als llavis, tot imaginant la
cara dels seus col·legues en constatar que ell ha estat capaç de
multar un Ferrari Testarossa mal estacionat. I sense caure en la
temptació de fer-se una selfie, ara que estan tant de moda...
4/6/15
Cutícules (o Nàdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 031)
Va sortir, sigil·losa, a estirar les cames, a desentumir els músculs perquè no se li engarrotessin, a dibuixar fàcilment amb el seu cos figures impossibles. En definitiva, a gaudir del moment sense mals de cap i demostrar al món que així succeïa, malgrat la seva serietat i el seu rictus impassible. Per això, la va descol·locar que allò que a ella li semblava normal, una cosa que sortia del seu interior amb naturalitat i gairebé sense esforços, hagués assolit la perfecció. Com així intentaven plasmar els dígits del marcador, també sorpresos com la Nàdia, que es mirava les cutícules, vergonyosa...
3/6/15
Intempèrie (o Nostàlgia i família)(Relats conjunts)
S'ha aturat enmig del camí, en un punt
sense concreció on descansar uns instants del trajecte recorregut.
S'asseu i sent com li pesen els quilòmetres a les cames, però molt
més a l'ànima. Ara és quan sent la llosa de la nostàlgia per la
llar i per la família. Aquest paisatge àrid tampoc no ajuda a
deixar-la enrere; ni l'eixelebrada idea d'encendre una foguera amb
l'escassa fusta que troba a prop. No li ve de gust ni hi ha
necessitat de tant d'esforç. L'abric ja l'arrecerarà si el fet de
dormir al ras li afecta massa. Hi ha una altra intempèrie que li ha
gelat més el cor.
Observa la llum de mitja tarda. En unes
hores, tot serà envoltat pels tons ataronjats i malves de la posta.
Ara, però, els núvols semblen dibuixats damunt d'un llenç
impol·lut, i així s'imagina la seva vida, però al contrari. Les
taques d'una existència erràtica i capriciosa han esdevingut el
tarannà adquirit. Potser per això, a la fi, es troba en un terreny
hostil, ignot, a la recerca d'unes petjades que tracin un itinerari
quasi indesxifrable, com qui entreveu paraules enmig d'un palimpsest.
S'imagina el rostre de la seva dona, tranquil i bell, amb la serenor
d'una xemeneia que crepita ben a la vora. Aquesta classe de foc
imagina, i en no ser possible, sent la impotència de qui viatja
sempre contra corrent.
Taciturn en ple record, s'enfada amb
ell mateix. No hi ha ningú per descarregar aquesta ira traginada des
que ha travessat el llindar de la seva llar. L'enyorança ha pogut
més que la crueltat dels rumors. L'enyorança i l'amor de l'home
acomodat en una rutina matrimonial inamovible. Per això s'ha aturat,
realment. Se sent inútil i absurd. Com aquesta recerca d'ombres que
no es deixen atrapar. Perquè el rampell de la persecució no li ha
deixat un marge per a la reflexió i cal preguntar-se de què servirà
retenir amb ell aquesta dona, que creia seva, si ja ha decidit fugir
amb algú altre. La fadiga li cobreix de plom els membres. Potser
necessita dormir, acceptar, alliberar. I deixar viure...
1/6/15
Acuradíssima tècnica (o Enèsima existència)[#viernescreativo]
Pintar és la seva vida. El nou traç
li ofereix un motiu per seguir endavant i reinventar-se en cada llenç
que endega. L'aprenentatge i la tècnica, acuradíssima, són la clau
per no fracassar i tornar a casa amb un trencaclosques inacabat i un
maldecap. També depèn de controlar la mà dubitativa per esdevenir
millor artista i un home excel·lent, renovat. I un cop més es
meravella quan apareix enmig del paisatge, entre el llac i l'escorça
de l'arbre solitari que, per enèsima vegada i concentrat en cos i
ànima, intenta plasmar amb el realisme més tangible, perquè, ho
sap, li va la vida. L'existència.
#viernescreativo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)