Perímetre (o Escapatòria)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 1)

Cada llamborda és en el perímetre vital que ens tria, inclús en l'escapatòria que delata l'engany o l'adulteri.

Ingerència (o Diplomàcia)(Repte DC)

En arribar a la carena, comprovo que el riu encara és al seu lloc. Tot i els dies que han transcorregut, a pesar de les penúries sofertes, el traç sinuós i el cabal abundant segueixen allà, immutables, impassibles. M'aturo uns segons per l'emoció que m'aclapara ara mateix; noto com si hagués canviat les espardenyes per tones de plom i els peus no gosen avançar ni un mil·límetre fins que l'ànima no els ordeni moure's de nou. Observo els meandres que em varen acollir durant els llargs estius de la infància, que amagaren les primeres trobades amb un amor adolescent i esbojarrat de tan fervent, que m'acompanyaren inclús quan vaig decidir deixar el poble per sempre, rendit i sense cap altra sortida que l'abandó i la fugida per no saber enfrontar-me a l'imprevist...

Ara, en interrompre el meu trajecte, m'adono del cansament i de la fadiga que m'envolten, i la fam i la set són indescriptibles. Enyoro la mísera engruna de pa que desitjaria, el glop d'aigua fresca del càntir. Però no tinc ni aquest ínfim consol. Ni un gos que m'acompanyi en la soledat del camí, que s'arrauleixi a la meva vora per fer més càlides les nits i menys llargs els dies. Ho he entès prou bé: aquest tràngol l'he de passar tot sol, sense l'ajuda dels records ni de les persones conegudes al llarg d'aquests anys. Com si fos una segona oportunitat per trobar-me amb mi mateix, per complet. Per això, malgrat el tràmit dolorós i "diplomàtic", tornar al poble és necessari. Sobretot reaparèixer allà on el riu em va ser ajuda per llevar-me la vida amb covardia i deixar-hi senyals desxifrables, indicis que sóc a prop, que em deixo trobar. Tot sigui per acabar amb el vagareig perpetu i perquè el meu cos no segueixi perdut enmig de la mar, devorat pels peixos.

Idèntiques (o Ànima oceànica)[#viernescreativo]

 ©Shae DeTar

No calia haver explorat les lleres per desconèixer encara més qui érem. A pesar del llot i de la vegetació pútrida, dels hectolitres engolits i de la sal gemma, pressentíem que, tard o d'hora, el riu desembocaria en un delta, enmig de la mar. Mentrestant, però, el cervell se'ns doblaria, tot desestructurant-se en mil bocins idèntics, amb l'ànima oceànica de la deu que, sempre en degotís, s'escolava cèl·lules endins. Ens sabíem d'atzur, lapislàtzuli on el somni blavós de la vigília eterna suplica clemència i repòs, i només el més feble avançaria entre l'huracà sense esforç. Potser per això, ella xisclà abans d'albirar la fita, aquell horitzó que, al final del bucle, ens agermanaria abans de començar un nou cicle vital.


#viernescreativo 

Parsimònia (o Brutícia)[La paraula que et menjaries a petons {serenor}]

Amb tota la serenor del món, esbandeix un cop més el pal de fregar, que ja no recull res més. Aviat també caldrà canviar de nou l'aiguabarreig i repetir el procés d'omplir el cubell d'aigua calenta perquè, juntament amb el detergent d'essència de llimona i pi, la brutícia i les taques desapareguin i no impregnin més el terra del rebedor i, quan ja es trobi en l'horari per poder llençar les escombraries, baixarà els dos sacs en què hi ha encabit a corre-cuita tot l'embalum generat. La infusió de rooibos es refreda al marbre de la cuina, aquesta no la perdona mai, ni quan rep les molestes trucades al porter electrònic o al telèfon fix. Llavors sap que és el moment més relaxant que pugui imaginar, quan s'asserena del tràfec de la vida de jubilat i quan respira fondo, arrepapat a la seva butaca preferida.

Avui, però, han gosat destorbar-lo, fins al seu replà d'escala, aquells testimonis de Jehovà amb els fascicles pamfletaris que tant detesta i que tantes vegades els ha repetit que no vol ni veure. I un rampell és un rampell, inclús quan el mastegot deixat caure n'ha desnucat un, i la traveta per interceptar la fugida de l'altre ha provocat una confabulació de l'atzar perquè el seu cap hagi topat amb el voraviu esmolat del moble mirall i el desenllaç hagi estat fatídic. Per no esmentar l'escampall llefiscós que ara ha de recollir. Amb tota la serenor del món, perquè ell, de tranquil·litat i de parsimònia i de calma, en sap un tou...

Cobdícia (o Piràmide herètica)(Relats conjunts)

Allà, sobre l'esplanada, construïda amb grans carreus de pedra de la zona, hi havia la principal mostra de la gosadia i de la cobejança il·limitada, de l'absència de pors i, alhora, l'amulet de les mil supersticions. En resum, la piràmide herètica de la cobdícia humana. I davant seu, dissimulàvem que badàvem les boques en un inútil intent de no deixar-nos aclaparar per la sorpresa i per la magnitud d'aquella obra magnífica.

Imaginàvem els rituals celebrats en aquell recinte piramidal, amb les figures tallades en blocs uniformes i ingents. Serps emplomallades, deien els més llegits, Kukultan o com s'escrivís, murmuraven els salvatges. I resàvem, crucifix en mà, per no ser contaminats per aquella raça inferior, que havia estat subjugada sota el poder del nostre Déu, l'únic i el verídic. Sentíem menyspreu per ells, i aquest sentiment era recíproc, sens dubte, perquè les seves mirades així ho demostraven.

Interiorment, però, inclús nosaltres, que salvaguardàvem la puresa de la fe amb les nostres oracions i manllevàvem pensaments pecaminosos de les ànimes del ramat, ens meravellàvem del que havia estat capaç de fer una civilització primitiva i tan poc desenvolupada com aquella. La visita durà ben poc, just després d'inspeccionar cada trapa i cavitat, tot compartiment i accés al que anomenàvem El Castell, perquè no ens venia de gust ni ens rotava anomenar aquella estructura profana d'una altra forma més divina. A més, aquell munt de pedres perdria el nostre interès en qüestió de minuts.

En tornar, el camp de les mil columnes resultava menys impressionant. Ens havíem mentalitzat que allò només era una extensió pètria en plena decadència. L'or, l'argent i les pedres precioses caldria trobar-los en altres llocs. Durant el sopar, ja decidiríem quines indígenes dur-nos al jaç. Al dia següent, ens desplaçaríem cap al sud-oest, després de sacrificar alguns homes per sembrar el pànic i com a mostra de respecte d'aquells incivilitzats cap a nosaltres.

 Relats conjunts

Hàbitat (o Espècimen)(REC de la Cadena Ser VIII; 033)

Aquell ésser diminut que colpejava la lent des de l'altre costat em causava nàusees i això s'empitjorava en veure'l tan de prop, augmentat milers de vegades, fins al punt d'haver de desistir per uns minuts en la tasca d'observació. Era llavors quan visualitzava el seu origen i el seu hàbitat, la forma que havia estat obtingut i, fins i tot, totes les accions relacionades amb aquest espècimen. En realitat, era massa escrupolós per estar al laboratori, ho assumia, però mai no hagués imaginat que una mostra investigada em tirés tan enrere, sobretot tractant-se del meu propi esperma.

Lascívia (o Luxúria)(Repte DXCIX)

¿No has aprendido, inocente,
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas?


Jaime GIL DE BIEDMA (1929-1990)

Respiro amb força i l'oloro, a escassos metres. La seva flaire és intensa, plena de totes les partícules odoríferes que poden voleiar per l'atmosfera. Sento el desig com em batega a les temples mentre els ulls s'omplen del panorama de veure'l al meu davant, un cop més. La música estrident no em destorba per escoltar el so dels seus xiuxiueigs quan xerra amb altres persones. Dissimulo tot bevent el gintònic i el gust dolç dels nabius i de l'amargor de l'angostura m'embafen el paladar. Desitjaria més sentir la seva llengua dins de la boca, juganera com pressento, amb el tacte vellutat que he imaginat en els meus somnis més humits.

Acluco les parpelles i visualitzo les paraules que endevino, entretallades i aleatòries. Les tenyeixo amb el roig encès i el groc estrident, els colors de la passió que m'embolcalla i de la gelosia que, de tant en tant, m'embarga. És tan jove, tan delectable, tan impressionable, que temo que algú se m'avanci. Sempre he pecat de poca gosadia, en qüestions amatòries, de prudent en extrem. Les mans em tremolen, que, suoses, no sabrien començar una trajectòria per aquella esquena desitjada, blanca, immaculada... I se m'eriça la pell en imaginar unes ungles clavades a les meves natges. Se m'inflamen les galtes, i és una barreja de timidesa i d'excitació. Ja em costa dissimular el meu estat. Tanta influència del pleniluni en el cos no és saludable...

Escuro el contingut del got en un darrer glop que m'oferirà l'empenta que necessito. I el valor que llueix per la seva absència. I em trobo amb les meves pupil·les abocades en els iris verdosos del jove desconegut que ha coincidit, malèficament i capriciosa, en les últimes festes que s'han celebrat a casa d'en Carlos. Aquest sagal m'ha provocat tantes nits d'insomni i manllevat el do de la paraula sempre que ha aparegut a prop meu que m'avergonyeixo de reconèixer-ho. Llavors, ironies de la vida, escolto la meva veu i la frase que he pronunciat mil vegades davant del mirall del bany de casa meva:

— Hola, sóc Jaime Gil de Biedma, el poeta, i em poses molt — balbucejo.

Instantànies (o Planícia)(Repte DXCVIII)

Dear, be the tree your sleep awaits,
Worms be your words, you not safe from ours

[Estimat, sigues l'arbre que el teu son espera;
que siguin els cucs les teves paraules, no et salvaràs de les nostres]

John ASHBERY [Trad. Melcior Mateu i Adrover]

Arriba, carregat de records i d'anhels, allà on l'arbre segueix esqueixat, esberlat per la violència del xoc, calcinat per la fam voraç de l'incendi. Torna al lloc de l'accident com si això li servís com a bàlsam contra la culpabilitat i experimenta l'ofec de la consciència mentre el seu plor agonitza al fons de la gola. No té llàgrimes per al lament ja, tampoc no les cercaria, per molt de temps que transcorregués. Aquest pas dels mesos sols serviria per esborrar les petges més efímeres deixades per les rodes de l'automòbil. Però mai per restituir l'alzina moribunda o la vida arrencada al bell mig de la plenitud.

Li ha suposat un gran esforç arrossegar els peus fins a aquesta planícia de nou, ferida únicament per la negror de l'asfalt i el soroll del trànsit rodat més o menys escadusser. La piuladissa dels ocells, que aprofiten un cable d'alta tensió per a gaudir d'un recés, omple de placidesa l'hòrrid reguitzell d'imatges que li ve al cap, instantànies agermanades al vermell de la sang vessada i al xiscle abans de la mossegada de la Dama. Desitja abraçar-se al tronc curull de dècades i refer-ne l'esveltesa, la fusta que ha estat malmesa sense seny però reconeix que és inútil fer-ho. Res no tornarà a ser com en l'origen, quan encara no hi havia indicis de la catàstrofe.

La llum de la tarda declina cap als tons ataronjats i se sent alienat i descol·locat enmig d'aquest paratge modificat per l'especulació forassenyada dels homes. Ara troba molt més absurd aquest retorn a l'escenari del drama, sobretot quan ja ha trobat el seu lloc definitiu. Correrà com un esperitat i no pararà fins que travessi les blanques parets de la seva nova llar, entre xiprers i làpides, on les històries que pugui escoltar no li remouen tant l'ànima com recordar les darreres dècimes de la seva existència, allà on l'alzina era majestàtica, centenària i bella.

Màgia venèria (o Litúrgia)[#viernescreativo]

©Puuung 

Una nova picabaralla i una nova reconciliació. I ja no sé quantes vegades hem repetit aquesta història. Després, la mateixa cançoneria llagotera, com una litúrgia: acariciar en Catàfora, el meu gat, mentre intenta mostrar interès pels meus llibres, afalagar-me i ensucrar cada frase que pronuncia perquè, a la nit, accedeixi a les seves carantoines, per no dir als “efectes de la màgia venèria del poder de l'amor”, parafrasejant-lo sempre quan es tracta d'acumular barroquisme a la loquacitat.

Com que infal·liblement sempre ocorre això sense variacions, m'he avançat a l'estratègia redemptora i li he fet un peluix quasi idèntic a ell, amb aquestes meves manetes delicades, que tant venera quan hi ha ambient pacífic i afable. Potser m'hagi sortit un xic més rodanxó del compte però la tela és del seu jersei preferit, que m'havia negat a rentar-li com a mesura de resistència i de pressió. Si hagués estat més detallista, s'hauria adonat que ja no hi és, a casa, ni al cistell de la roba bruta ni a la lleixa de l'armari.

Li ha agradat aquesta mirada augmentada per l'efecte òptic de les ulleres, i que hi hagi un floc de cabells tan realista i tan semblant als seus. M'ha cobert de petons, sense haver pronunciat una disculpa per breu i inaudible que fos, com també acostuma a succeir. Després, quan ja se li noti la impaciència del desig creixent i del dejuni obligat durant l'hostilitat, per segellar l'armistici, s'alçarà del llit i s'oferirà a preparar el sopar d'en Catàfora i el nostre. Llavors serà quan realment comenci la litúrgia de la màgia de veritat, la provocada per l'agulla en travessar el punt que esculli en el cos del peluix. Sempre és sorprenent i gratificant trobar, enmig del menú, el plat fred de la venjança...

#viernescreativo

Màcula làctia (o Lapislàtzuli i linòleum)[#viernescreativo]

©Elena Vizerskaya

Tots dos teníem la certesa que havíem canviat. I, si no ho havíem fet encara, tard o d'hora ocorreria. Tan sols calia abocar el contingut de l'ampolla allà on el linòleum havia captat el rastre del vol de les libèl·lules, com una mar de nostàlgia per alliberar-hi els somnis del lapislàtzuli. La resta vindria sol. També els gats, que, empesos per l'instint ancestral, olorarien aquella màcula làctia amb golafreria assedegada. Cada llepada que efectuessin augmentaria la força del conjur i la influència del desconegut, aquest embruix engendrat dins de les seves pupil·les, que havien esdevingut felines en vestir-se amb la disfressa macabra i sàdica. Sabia que no podia arriscar-me però no tinc remei quan el meu olfacte de tafur pressent reptes i juguesques, premis i recompenses...

Ara, quan el lli ja s'ha liquat, junt amb la meva carn —pell i ossos inclosos—, em penedeixo de tenir tanta malastrugança. Però encara em consola saber que vaig caure en l'influx d'un mag del transformisme, d'un escapista que em deixà a la corda fluixa del seu esguard, sota l'antifaç de la més mel·líflua tendresa, tot admirant la verticalitat de les seves pupil·les, tan enigmàtiques com belles. Només em resta aquest regne soliu conquerit pel líquid fluid, que és el meu cos fràgil, efímer...

#viernescreativo

Misericòrdia (o Política)(REC de la Cadena Ser VIII; 032)

Vaig tornar a enfocar la seva figura uniformada en l'espiell del rifle. Per no tirar-me enrere —perquè em conec— , vaig recordar les interminables hores d'instruccions, els seus capricis infantils tot abusant d'autoritat o la seva mirada de prepotència en veure'ns suar la cansalada sota un sol de justícia i així se m'omplia, més encara, el cos de ràbia. Vaig remugar els improperis que s'havien acumulat després d'anys de subordinació. Tanmateix, en el moment crucial, vaig baixar l'arma amb posat misericordiós: el tret acabaria ràpidament amb la seva vida i amb el suplici personal d'haver de suportar la seva sogra dia rere dia i no es mereixia tanta sort, la veritat sigui dita...

Llicència (o Fulgència)[71a Crida de VullEscriure; Gran Final]

Se sent amb sort avui. Just fa uns dies que ha sortit de l'Acadèmia, amb la llicència sota el braç, i té davant seu la millor oportunitat per escriure el primer text de la seva vida. I de la seva carrera. Ell, que, en opinió de tots, era un capsigrany, un passerell, un sòmines sense futur ni ofici, es troba amb la bellesa personificada, la perfecció ben engranada, la fulgència extrema d'unes corbes estilitzades. S'atura, esmaperdut, garratibat i bocabadat, per l'emoció de la troballa. Fita a dreta i a esquerra, per assegurar-se que res no li destorbarà aquest plaer ni la glòria que ha imaginat durant mesos i exàmens.

Se centra per ubicar-se, necessita la màxima concreció per ser cregut i que el seu redactat sigui versemblant i irrevocable. Treu el bloc que utilitza en aquests casos i comprova que el bolígraf li funcioni. Aquest cop, però, la comprovació és minuciosa, exhaustiva. No es refia d'aquell primer traç dubitatiu en què la boleta d'acer no ha deixat el seu rastre entintat en tot el recorregut. El segon, en canvi, mereix una petita ovació mental per ferm, llarg i prim. Treu la llengua per la comissura esquerra, com sol fer quan comença a escriure. Això l'ajuda a concentrar-se i, almenys, a afinar la sagacitat. Ja que la punteria no la té tan bona.

Per enèsim cop, consulta el seu Rolex, regal d'aniversari dels seus pares, que, a pesar que no li hagin dit mai res, creu que són els artífexs d'aquest expedient immaculat, excel·lent i irreprotxable. L'hora i la data també són importants perquè aquest document no sigui refutat. La xardor d'aquest matí de juny cau amb justícia, i no suporta massa la gorra. Però no perdrà les bones formes. Tremola lleument la seva mà, també ella sent l'emoció del moment, la seva importància. Mentre escriu, un imperceptible somriure se li dibuixa als llavis, tot imaginant la cara dels seus col·legues en constatar que ell ha estat capaç de multar un Ferrari Testarossa mal estacionat. I sense caure en la temptació de fer-se una selfie, ara que estan tant de moda...

Cutícules (o Nàdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 031)

Va sortir, sigil·losa, a estirar les cames, a desentumir els músculs perquè no se li engarrotessin, a dibuixar fàcilment amb el seu cos figures impossibles. En definitiva, a gaudir del moment sense mals de cap i demostrar al món que així succeïa, malgrat la seva serietat i el seu rictus impassible. Per això, la va descol·locar que allò que a ella li semblava normal, una cosa que sortia del seu interior amb naturalitat i gairebé sense esforços, hagués assolit la perfecció. Com així intentaven plasmar els dígits del marcador, també sorpresos com la Nàdia, que es mirava les cutícules, vergonyosa...

Intempèrie (o Nostàlgia i família)(Relats conjunts)

S'ha aturat enmig del camí, en un punt sense concreció on descansar uns instants del trajecte recorregut. S'asseu i sent com li pesen els quilòmetres a les cames, però molt més a l'ànima. Ara és quan sent la llosa de la nostàlgia per la llar i per la família. Aquest paisatge àrid tampoc no ajuda a deixar-la enrere; ni l'eixelebrada idea d'encendre una foguera amb l'escassa fusta que troba a prop. No li ve de gust ni hi ha necessitat de tant d'esforç. L'abric ja l'arrecerarà si el fet de dormir al ras li afecta massa. Hi ha una altra intempèrie que li ha gelat més el cor.

Observa la llum de mitja tarda. En unes hores, tot serà envoltat pels tons ataronjats i malves de la posta. Ara, però, els núvols semblen dibuixats damunt d'un llenç impol·lut, i així s'imagina la seva vida, però al contrari. Les taques d'una existència erràtica i capriciosa han esdevingut el tarannà adquirit. Potser per això, a la fi, es troba en un terreny hostil, ignot, a la recerca d'unes petjades que tracin un itinerari quasi indesxifrable, com qui entreveu paraules enmig d'un palimpsest. S'imagina el rostre de la seva dona, tranquil i bell, amb la serenor d'una xemeneia que crepita ben a la vora. Aquesta classe de foc imagina, i en no ser possible, sent la impotència de qui viatja sempre contra corrent.

Taciturn en ple record, s'enfada amb ell mateix. No hi ha ningú per descarregar aquesta ira traginada des que ha travessat el llindar de la seva llar. L'enyorança ha pogut més que la crueltat dels rumors. L'enyorança i l'amor de l'home acomodat en una rutina matrimonial inamovible. Per això s'ha aturat, realment. Se sent inútil i absurd. Com aquesta recerca d'ombres que no es deixen atrapar. Perquè el rampell de la persecució no li ha deixat un marge per a la reflexió i cal preguntar-se de què servirà retenir amb ell aquesta dona, que creia seva, si ja ha decidit fugir amb algú altre. La fadiga li cobreix de plom els membres. Potser necessita dormir, acceptar, alliberar. I deixar viure... 

Relats conjunts 

Acuradíssima tècnica (o Enèsima existència)[#viernescreativo]

 @Erik Johansson 

Pintar és la seva vida. El nou traç li ofereix un motiu per seguir endavant i reinventar-se en cada llenç que endega. L'aprenentatge i la tècnica, acuradíssima, són la clau per no fracassar i tornar a casa amb un trencaclosques inacabat i un maldecap. També depèn de controlar la mà dubitativa per esdevenir millor artista i un home excel·lent, renovat. I un cop més es meravella quan apareix enmig del paisatge, entre el llac i l'escorça de l'arbre solitari que, per enèsima vegada i concentrat en cos i ànima, intenta plasmar amb el realisme més tangible, perquè, ho sap, li va la vida. L'existència.

#viernescreativo