Dear, be the tree your sleep awaits,
Worms be your words, you not safe from ours
[Estimat, sigues l'arbre que el teu son espera;
que siguin els cucs les teves paraules, no et salvaràs de les nostres]
John ASHBERY [Trad. Melcior Mateu i Adrover]
Worms be your words, you not safe from ours
[Estimat, sigues l'arbre que el teu son espera;
que siguin els cucs les teves paraules, no et salvaràs de les nostres]
John ASHBERY [Trad. Melcior Mateu i Adrover]
Arriba, carregat de records i d'anhels, allà on l'arbre segueix
esqueixat, esberlat per la violència del xoc, calcinat per la fam voraç
de l'incendi. Torna al lloc de l'accident com si això li servís com a
bàlsam contra la culpabilitat i experimenta l'ofec de la consciència
mentre el seu plor agonitza al fons de la gola. No té llàgrimes per al
lament ja, tampoc no les cercaria, per molt de temps que transcorregués.
Aquest pas dels mesos sols serviria per esborrar les petges més
efímeres deixades per les rodes de l'automòbil. Però mai per restituir
l'alzina moribunda o la vida arrencada al bell mig de la plenitud.
Li ha suposat un gran esforç arrossegar els peus fins a aquesta planícia de nou, ferida únicament per la negror de l'asfalt i el soroll del trànsit rodat més o menys escadusser. La piuladissa dels ocells, que aprofiten un cable d'alta tensió per a gaudir d'un recés, omple de placidesa l'hòrrid reguitzell d'imatges que li ve al cap, instantànies agermanades al vermell de la sang vessada i al xiscle abans de la mossegada de la Dama. Desitja abraçar-se al tronc curull de dècades i refer-ne l'esveltesa, la fusta que ha estat malmesa sense seny però reconeix que és inútil fer-ho. Res no tornarà a ser com en l'origen, quan encara no hi havia indicis de la catàstrofe.
La llum de la tarda declina cap als tons ataronjats i se sent alienat i descol·locat enmig d'aquest paratge modificat per l'especulació forassenyada dels homes. Ara troba molt més absurd aquest retorn a l'escenari del drama, sobretot quan ja ha trobat el seu lloc definitiu. Correrà com un esperitat i no pararà fins que travessi les blanques parets de la seva nova llar, entre xiprers i làpides, on les històries que pugui escoltar no li remouen tant l'ànima com recordar les darreres dècimes de la seva existència, allà on l'alzina era majestàtica, centenària i bella.
Li ha suposat un gran esforç arrossegar els peus fins a aquesta planícia de nou, ferida únicament per la negror de l'asfalt i el soroll del trànsit rodat més o menys escadusser. La piuladissa dels ocells, que aprofiten un cable d'alta tensió per a gaudir d'un recés, omple de placidesa l'hòrrid reguitzell d'imatges que li ve al cap, instantànies agermanades al vermell de la sang vessada i al xiscle abans de la mossegada de la Dama. Desitja abraçar-se al tronc curull de dècades i refer-ne l'esveltesa, la fusta que ha estat malmesa sense seny però reconeix que és inútil fer-ho. Res no tornarà a ser com en l'origen, quan encara no hi havia indicis de la catàstrofe.
La llum de la tarda declina cap als tons ataronjats i se sent alienat i descol·locat enmig d'aquest paratge modificat per l'especulació forassenyada dels homes. Ara troba molt més absurd aquest retorn a l'escenari del drama, sobretot quan ja ha trobat el seu lloc definitiu. Correrà com un esperitat i no pararà fins que travessi les blanques parets de la seva nova llar, entre xiprers i làpides, on les històries que pugui escoltar no li remouen tant l'ànima com recordar les darreres dècimes de la seva existència, allà on l'alzina era majestàtica, centenària i bella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada