No sé qui va posar de
moda acabar les reunions de la colla amb una sessió d'espiritisme.
Però, de ben segur que devia ser algú prou boig per ser amic
nostre. Ara, amb els anys, seguim entaulant-nos com llavors. Fins i
tot conservem el costum de la rudimentària ouija dibuixada a l'hule.
Ens agradava fer el ruc amb un got qualsevol, mentre invocàvem
l'esperit d'una rebesàvia difunta, tot intentant fer safareig de
vides alienes. Sempre hi havia algú que el desplaçava
dissimuladament. A mi em provocava respecte. Però, a mida de fer-ho,
el sacrilegi acabava amb més rialles que patiment. Perquè, entre la
beguda i la maria, l'ambient s'anava caldejant, i les respostes que
obteníem eren més properes a la dislèxia que al xafardeig.
No teníem massa
preocupacions en aquella època. Érem joves i les obligacions,
escadusseres. En Màrius era el bufó de tots i entre pregunta i
pregunta, explicava uns acudits suadíssims. Tothom s'exclamava però
també esperava una nova intervenció graciosa. Els menús d'aquelles
trobades eren pura improvisació, però ho deixàvem en mans d'en
Màrius, que tenia la mà trencada davant dels fogons. Des d'un
rostit fins a un pastís, passant per la salsa per als calçots, que
mai no ens en va dir ni un sol ingredient. I això que el burxàvem i
el subornàvem fins a l'extenuació. Potser era un altre motiu, però
els tiberis del febrer i del març, quan devoràvem ceballots a
manta, eren els més concorreguts.
Com avui, la primera
calçotada de l'any sense en Màrius. No hi haurà acudits, ja ho
sabem, perquè commemorem el primer aniversari de la mort d'en
Màrius. Seguim essent joves i mèdiums d'anar per casa, que les
penes no són tantes... Potser així desvetllarem les hipòtesis de
l'autoria d'aquells gargots dislèctic. I ens cagarem vius, els més
sensibles sobretot, entre respostes sense solta ni volta. Amb la
pèrdua d'en Màrius, no només ens manca un amic i un humorista nat,
sinó aquell aspirant a xef que ens estalviaria les corregudes al
lavabo des de la seva absència.
