Alquímia (Itineràncies poètiques III, 84)

En l'alambí de l'estiu,
La dolçor de la pell
I el guariment dels llavis.

Demà despertaré la joia
D'una alba, que desfulli
Cada pètal ofert a la besada,
Arrapada a la tija de la dàlia.

Residència (Itineràncies poètiques III, 83)

La nit s'escletxa
I serà residència
Dels nostres somnis.
Torna, dàlia desclosa,
Abans d'escapolir-te.

Síntesi (Itineràncies poètiques III, 82)

[seguiment extraoficial del poema Creuaments, de l'Helena Bonals]


En resum, l'ànima drupàcia
De la nectarina amalgama
La dolçor i l'aspresa,
El cor ligni i la polpa tendra,
La llisor i la rugositat.
Potser els extrems s'aproximen
Més del que creiem. Com tu i jo...

Parèntesi (Itineràncies poètiques III, 81)

Aturar l'ímpetu
Per degustar el parèntesi.
La mel és dèficit.

Àlgebra (o Dàlia retòrica)[Itineràncies poètiques III, 80]

Com copses la capacitat del món
D'encisar-te els sentits dia rere dia?
Quants reialmes han caigut als teus peus,
Inclús abans de despertar, i no ho penses?

Per què el teu nom em sembla una dàlia
Que, des d'avui, blanqueja la foscúria diària?
Qui sap les hores que mereixes per somniar
En un demà clar que no recordi l'ahir?

Quines paraules poden oferir-te els llavis
Quan el silenci d'una mirada és el delit?
Què cal calcular perquè el cel sigui blau
I sense núvols de tempesta amenaçadors?

Com copses la meravella del món si l'aigua
Que m'ofereixes m'assedega més les ganes de tu?

Línia espúria (Itineràncies poètiques III, 79)

La possibilitat d'una sortida
És l'esperança de l'esclau.
I no la perd: abans acabarà
Amb el darrer respir de la vida.

Busca l'escletxa, la línia on el blau
Del cel s'escoli, es vegi. I la fugida
Sembli tangible, amb un demà clar.

Ceràmica i efígies (Itineràncies poètiques III, 78)

[seguiment extraoficial del poema Tot s'omple de clarors, d'Isabel]


Has modelat en la terra i en l'aigua
Cares del món que resten callades
Al pas del temps, dels segles,
Terrissa que perdurarà fins a la nit dels anys.

I reconec en cada bri de saba
L'arbre i la vida, el cor que batega
Sota l'escorça. I cerco l'ombra per albergar-m'hi,
Com qui detecta l'agonia i l'esquiva.

Has modelat el meu cos, Déu estrany,
Amb les Teves mans d'absència i no sé
Resar cap pregària per a una suposada salvació.

I resto amb el dubte dels enigmes de l'origen
De la Terra que m'acull i em manté el caliu,
Sense saber si demà Tes promeses seran realitats.