Música esfèrica (Repte Clàssic CDXXIII)

La trobo asseguda amb tranquil·litat, mentre es llima les ungles de la mà esquerra. No fa el gest de mirar-me quan li demano si em pot atendre un moment.

-Ja fa cinc minuts que ha acabat la meva jornada -em respon amb un gèlid deix de funcionari.
-Et pagaré, tinc...
-Promeses? Diners? Ja no em serveix res d'això, ja no et crec.
-I un xec que podràs cobrar a qualsevol Caixa de Pensions de...?
-Res, que no m'ensarrones més, home!

Impàvida en el seu posat, no es deixa convèncer. Tampoc no em permet defensar la meva opinió ni exposar les meves raons. No sé com dir-li que m'he compromès a escriure un relat en agraïment als enllaços cap a la meva proposta del Melorepte ni com descobrir la seva misericòrdia maternal, encara que menteixi una miqueta, confessant-li que necessito escriure qualsevol cosa (quatre versos malgirbats per al RPV de la Núria Niubó, vint paraules per al Nanorepte que es proposi en breu, o el mateix Clàssic), perquè això de l'escriptura és un medicament eficaç contra la rutina i l'avorriment, que ella m'ha ofert sempre amb desinterès. O saber per quins motius ha canviat d'actitud i és tan cruel amb mi d'uns dies ençà.

No parla, segueix llimant-se les ungles. Ara són les de la mà dreta. Se la veu satisfeta, tot contemplant-me descompost, demanant clemència i que no sigui tan dura amb mi. Almenys que em permeti complir la meva paraula, que no em deixi retratat davant de tots els relataires que entrin al fòrum.

-Sisplau, dona...
-No, no i no. Deixa'm tranquil·la una temporada, pesat!
-Però si...
-Tanta proliferació... Tants reptes guanyats... De què et serveix, pelacanyes?
-Pobre de mi, si jo només vull...
-Explotar-me, això és el que vols -acaba la frase que volia pronunciar-. Només mires per l'autor, pel teu nom i per la teva enamorada. Mai per la musa ni per esmentar-me ni una trista vegada. Així que, espera'm assegut que fins dijous dia 20 a les 22.01 no penso obrir més la boca. Apa, i espavila't solet. A veure si n'ets capaç, valent!

Connecto el router, engego l'ordinador i clico la icona de l'explorador d'internet per prémer l'apartat del fòrum de Relats en català que tinc a favorits. Mentre es carrega la pàgina, maleeixo la musa capriciosa que m'ha tocat, i penso el post que penjaré per disculpar-me. Em pessigo i m'adono que no és un malson, que m'està passant realment això. La meva musa s'ha tornat austera i freda per reivindicar la seva part de mèrit...

[afegir resposta]
Per a gypsy i nuriagau (sobre el Clàssic) - deomises 20-05-2010 02:35

No em veig amb cor d'escriure res per a la vostra proposta. Espero que sabreu perdonar la meva manca de paraula.

d.

[afegir resposta]

{El relat original, maquetació inclosa}

PS: El text en blanc també és part del relat...

Contínua constància (RPV128)

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

P. Neruda.

Podria escriure versos bells i profunds ara.

Podria parlar dels astres que, immòbils gairebé,
Saluden els núvols i les ombres, en la llunyania
D'un cel que, de tan infinit, fa mandra d'abastar.

Podria alabar la serenor d'aquesta nit, la subtil
Lleugeresa de la brisa que bufa sense soroll,
La càlida llum d'uns fanals encesos a l'atzar.

Fins i tot, podria dir que les llambordes retornen
El so de les darreres passes que han ambientat
La fugida de l'estimada, el seu comiat sense adéu.

O callar i recitar al meu interior els pensaments
En corrua que em vagaregen en la ment, que la fustiguen
Amb contínua constància fins a l'extenuació.

Començo. Però no sé com fer-ho. Ho intento, almenys.
Parlo. O callo. O espero que l'alcohol m'ofereixi
El valor que no tinc, que mai no he tingut. Sec.

Les balustrades properes es preparen per rebre
Els braços que s'hi repengin, els cossos familiars
Que en més d'una ocasió les han visitades...

I jo, que també espero, sense saber què, beuré
Un nou glop de cervesa, amarg nèctar que em roba
La consciència mica en mica, lentament, pacient.

Podria escriure el que sento, el que escolto, el que anhelo
I no en sé més. Només esperar i abocar-me a la rutina
Com el balcó sense barana d'un demà inexistent.

Podria omplir de paraules fulls i més fulls en blanc,
Detallar quantes taules s'han quedat plenes
De gots, de tasses, de cendra de cigarretes;

Podria albirar quin desordre regna en la terrassa
Un cop quedi buida i a punt per ser recollida,
O la quantitat de sucrets que han estat usats.

Però la cervesa m'aclapara el cervell, m'emboira
I em trasbalsa les idees. Potser que tot això
Ho deixi per demà, quan la lucidesa sigui palpable.

I sàpiga què hi pinto aquí, a altes hores de la matinada,
Delirant i bevent una cervesa que s'escalfa a la copa.
Deso el poc seny que em queda i plego. Demà serà

Un altre dia per poder escriure versos bells i profunds.