A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El dinovè ha provocat aquest relat que homenatja Shirley Jackson, Stephen King i Paul Auster (amb tota l'admiració):
“Saps quin so fan les
vèrtebres en trencar-se?” Després d'escriure aquesta primera
frase, sense haver-te empescat una trama ben definida ni uns
personatges prou perfilats en els aspectes bàsics, el cursor batega
en la pantalla. És la maledicció del full en blanc o serà que la
dama del terror ja s'ha estovat i no aconsegueix crear una història
en què el lector s'arrapi a la butaca mentre llegeix un paràgraf,
una pàgina, un capítol? T'agradaria descobrir-ho, igual que també
ho desitja el teu representant, editor i amic. L'anècdota que li
agrada explicar, a ell, és que l'aspecte de madur canut i
interessant és gràcies a haver llegit en primícia les teves
històries d'enjòlit i vísceres, la seva autora predilecta. Ara,
però, mires aquesta ratlla intermitent davant teu, com si se te'n
burlés. És l'horror vacui a la inversa. Tanta blancor et
terroritza. I, enmig de les teves cabòries, un brutal esgarip a
l'exterior ressona per tota l'avinguda. No en tens cap, de dubte: és
el xiscle d'una dona indefensa, desesperada i en perill. Abandones el
portàtil i t'atures en l'enorme finestral que presideix gran part de
la façana.
Des de darrere de les
cortines, entreveus la silueta d'un individu. Es protegeix amb un
barret d'ala ampla. La foscor del carrer, ajudada per un fanal fos,
s'alia amb l'estrany que, palplantat davant del teu xalet, fita en
direcció al punt exacte on et trobes. T'espantes en pressentir les
seves penetrants pupil·les que semblen capaces de detectar la teva
còrpora, inclús oculta per l'espessa tela, i t'enretires un xic.
Sents el calfred que et recorre l'espinada, i el desempar en què et
trobes ara mateix. No t'agraden els destorbs ni les distraccions i no
tens cap telèfon a l'abast per fer una trucada d'emergència. El
veïnat escàs entre setmana tampoc no és un factor a tenir en
compte: és l'inconvenient d'haver-te instal·lat en un llogarret de
tres cases i vuit-centes vaques i dos mil garrins, lluny de la
metròpoli, al bell mig del no-res. Però aquesta reflexió et
distreu del que ara mateix et té en alerta. I l'ensurt és majúscul
en adonar-te que no hi ha ni rastre de l'estrany.
El tabal del cor és
eixordador. A un ritme accelerat, batega amb força mentre respires
de forma descontrolada. Intentes no atabalar-te. Però no és fàcil
reprimir les ganes de fugir a corre-cuita d'aquí i conduir fins al
primer lloc més habitat que aquesta contrada. L'única cosa dolenta
és que tens el cotxe ben guardat al garatge i no és bona idea
moure's sense tenir constància de la ubicació de l'home. Mentre
escrutes a dreta i esquerra del carrer, dins de les limitacions de
l'escassa visibilitat que tens, el grinyol d'un pany essent forçat
et provoca un atac de pànic, que reprimeixes al fons de la gola. Tot
i que no evites frenar unes gotes d'orina, que et mullen les calces.
Pura ironia, o justícia divina? Tu, que has atordit tota persona
lectora amb sang i fetge i escenes truculentes, ara sofreixes el
correctiu de la pròpia medecina. Per això, corres cap a la cuina i
engrapes el ganivet més llarg i més esmolat que hi ha. Perquè ja
és urgent: unes passes, arrossegades i matusseres, sonen al
soterrani, ple d'andròmines que t'allarguen una mà en aquesta
batalla contra l'assaltant. Seran un radar per a les oïdes, ja que
els ulls et són inútils amb tan poca certesa de res.
“Qui hi ha, aquí?”,
crides, en obrir la porta d'accés cap al soterrani i sense encendre
el llum. Però el tap-tap d'aquests peus intrusos no s'atura. I la
següent frase amenaçadora, des del capdamunt de l'escala, no es fa
esperar: “Tinc un ganivet i una arma, i molt bona punteria. Així
que no jugui amb mi, sigui qui sigui!”. Gairebé te l'has cregut, l'envit en fals; has sonat convincent i decidida. I el rítmic so podal és
una concatenació amb la teva maquinària cardíaca. Tens la sensació
que algú t'està aixecant la camisa —un adolescent ociós o un
borratxo que ha de dormir la mona per ser persona de nou— i no en
té prou amb l'oferta de les plataformes de televisió en streaming.
Et promets que la broma li sortirà cara, al capsigrany que ha entrat
a la teva propietat. T'esperes uns segons perquè els ulls se
t'habituïn a la foscor. Aquest és el teu terreny i el coneixes
millor que ningú altre. Però no tens presents els grans d'arròs
que t'han caigut a l'hora de dinar i el sidral que s'ha muntat per
tota la cuina i voltants. I arreplegar-ho el millor possible t'ha
costat Déu i ajuda i qui sap què més.
És quan et falla el peu
esquerre que hi penses. I mentre rellisques i t'abalances endavant,
cap al buit, on l'escala descendeix, i mentre aferres bé el ganivet
i calcules la postura almenys per no clavar-te'l en aterrar, tens
clara la trama que vols explicar en la teva propera novel·la. L'únic
que queda clar és que podries respondre perfectament la pregunta
inicial, si t'aixequessis després de trencar-te les vèrtebres
cervicals. Però és poc probable. Afegiré, com a cloenda i
explicació alhora, que el soroll i el xiscle escoltats per tu han
estat emesos per personatges venjatius com una amalgama d'artificis
literaris, concretament aquells que més has fet patir en les teves
novel·les negres. Morta la cuca, mort el verí, oi? Premeré la
tecla de suprimir fins que els quaranta-cinc caràcters desapareguin
de la pantalla del teu portàtil, abans de tornar a la lleixa que em
correspon, amb un somriure de satisfacció, malgrat que la teva mort
no em recompongui el cos esquarterat i escampat per la cuneta d'una
carretera secundària d'un poble sense concretar, a la pàgina 37 de
la teva tercera novel·la, just abans que s'endegui la investigació
del meu crim tan mal resolt i agafat amb pinces, sincerament.
